Kings of Convenience a l’oasi del Cap Roig

kings_of_convinienceL’11 de març es va fer públic el cartell del Cap Roig 2016: un festival d’estiu del nostre país, amb un emplaçament i ambient de luxe, com n’hi ha pocs. Situat entre Palafrugell i Mont-ras, al Baix Empordà, el festival té lloc en un indret màgic, amb castell, un destacat jardí botànic i un auditori a l’aire lliure. Tot això no és nou per a qui ja hagi assistit a alguna de les darreres edicions del Cap Roig, però volem recalcar-ho: per a tots aquells que encara no hàgiu tingut l’oportunitat de gaudir d’una experiència Cap Roig, ho recomanem sense dubtar-ho ni una sola vegada. L’emplaçament sol ja s’ho val, amb l’afegit de la transcendència que li atorga la nit. Un es quedaria passejant pel jardí botànic, tot respirant instants que depassen les barreres corpòries i connecten amb alguna cosa més gran que nosaltres mateixos. Només per això, l’excursió paga ben bé la pena.
Però aquí parlem de música. Dit això, el cartell del festival és variat i tothom hi pot trobar alguna opció musical que li escaigui. Aquest any, una actuació que promet ser especialment única, per l’opció musical i la combinació amb les característiques de l’indret, és, sens dubte, la dels noruecs Kings of Convenience: l’1 d’agost és la data de l’actuació. Folk, pop, indie, bossanova, són etiquetes que s’han emprat per descriure la música calmada dels noruecs, que evoca una pau poc freqüent en el món sònic.

A banda de l’emplaçament de luxe, cal dir que l’auditori on tenen lloc les actuacions és excepcional. Com? Doncs en primer lloc, per la seva ubicació arrecerada, que aïlla a un de qualsevol projecte d’urbanisme o ritme frenètic diari. I en segon lloc, embolcalla els espectadors en un ambient de pau que omple els pulmons. Escoltar el directe intimista de Kings of Convenience en aquest ambient, pot ser un record d’aquells que queden impresos en la memòria durant força temps.

JIrun72086

Rockdemà va tenir l’oportunitat de veure l’actuació de Keane en aquest ambient fa uns tres anys i la sensació va ser literalment d’assistir a un directe des del menjador de casa. Personalment, no he viscut mai un concert amb una intimitat major que el dels britànics al Cap Roig. La intimitat no només la vàrem sentir els assistents, sinó també el grup britànic, en una actuació on Tom Chaplin va estar especialment comunicatiu amb el públic, talment una soirée entre amics. El mateix Chaplin semblava mig sorprès, però era la màgia del Cap Roig, que feia que es transformés i s’obrís al públic. I un ambient així és molt difícil de recrear.

Aquesta intimitat, es valora, i molt, en un món que s’ha convertit en un productor desbocat de festivals i concerts arreu, on assistir a un concert és gairebé tan trivial com anar al cinema a veure una pel·lícula; en què la música ja no és per a uns pocs entesos que en tenen cura, com un tresor, pràcticament no accessible a la resta. S’ha hagut de pagar un preu, amb la música com a bé de consum de masses; per això s’agraeix quan, de tant en tant, es troba una joia: el Cap Roig, en aquest cas i, concretament, l’actuació de Kings of Convenience a l’edició d’enguany.

Si bé els noruecs de Bergen ja van actuar a Catalunya recentment -concretament, a Barcelona, el darrer 7 de desembre-, el concert de Kings of Convenience serà, segur, un concert completament diferent. Per diferents motius: la màgia transformadora de l’indret, l’específic tret intimista de la música del duet i, aparentment, pel repertori musical que oferiran. Segons l’organització, Erlend Øye i Eirik Glambek Bøe, ja a la quarentena, “actuaran a Cap Roig amb un repertori de les seves cançons més conegudes”, mentre que el concert barceloní es va dedicar a reproduir el primer disc del grup: Quiet is the New Loud (2001). Øye i Bøe no vindran amb un àlbum nou -cal recordar que fa uns set anys que no publiquen cap nou disc-, tot i que mai se sap si poden incloure alguna cançó nova, en el repertori, segons el que van dir a l’Apolo el darrer 7 de desembre.
El concert de Kings of Convenience de l’estiu promet ser, doncs, un regal per al públic. No us el perdeu. Venda d’entrades a partir de dilluns 14 de març a les 10 h del matí.

Més informació al web del festival.

 

TEXT: Mar Santacana

Anuncis

Tornem a Sau

No hi ha ampolles per poder oblidar aquesta història, ni on va començar. El 97 no podia deixar de fumar, el 89 vaig entrar per la porta de servei, i allà vaig descobrir que no he nascut per militar, que la solució per deixar d’estar deprimit no és prendre un màgic whisky i que, malgrat sigui inútil continuar, només ho faig per tu, malgrat ja no sàpiga ni a qui pertany aquest cabell que he trobat dins del meu llit.  Corrien els 90,  tan sols volia un àngel que fos com tu i quatre barres –encara que fosssin de bar-, amb això n’hi havia prou per sentir aquell foc al cos, estava boig per tu. El 91 ja havia esdevingut el més gran dels pecadors –qüestió de percentatges-, i totes les promeses que un dia ens vam fer amb la noia de l’altre cantó, quedaren segellades amb la mirada i vam pujar al tren de mitjanit, per tornar a Sau. Un concert on, el 94, ens trobàrem junts per primer cop, entre cançons perdudes, rares i remescles. Amb set d’onze de setembre, el 95 fou bàsic i, amb la lluna a l’esquena, el 13 de febrer del 1999, des de Vilafranca i per sempre més, ens vas regalar un grapat de cançons per si mai ens fan falta.

 

I ara, què en queda ? Records, colors, sentiments, paisatges, miratges i, sí, certament, ens fan falta. “Tornem a Sau” és un projecte nascut arrel d’un grup de músics que van créixer amb un grapat de cançons que no volen perdre i, ara, el 2016, any que la banda d’Osona celebraria els seus 30 anys de vida, reten homenatge a tota aquesta història, amb quatre barres rere l’escenari i un estel en un país que ha anat canviant i no en té prou que només siguin de bar. En Pep Sala acompanya als concerts de la gira i, el passat 27 de febrer, ho féu a Luz de Gas, sala que tantes vegades ha acollit al vigatà. La gira s’inicià el 5 de febrer a la Mirona de Salt i finalitzarà l’11 de març amb el cinquè concert a La Manolita de Lleida. Al llarg de la gira, es presenta un tema inèdit composat especialment per a l’ocasió per Pep Sala i Joan Capdevila.

 

I tu, tornes a Sau ?

 

TEXT: Clàudia Viladrich

 


Primavera Sound 2016: Cartell i concerts gratuïts al Raval

El cartell oficial del Primavera Sound 2016, el festival alternatiu-eclèctic barceloní que conquereix la ciutat any rere any, per fi s’ha fet públic. Aquí el teniu.

Cartell Primavera Sound 2016

Entre les activitats musicals que organitza Primavera Sound, s’inclouen un bon grapat de concerts gratuïts amb el nom de Primavera al Raval, que dura una setmana sencera des del 30 de maig fins el 5 de juny. Així doncs, per a aquells que també vulguin gaudir de la música, però que no tinguin l’opció econòmica d’assistir al Parc del Fòrum, hi ha una representació no menyspreable d’artistes que podran veure. Fins ara, la programació de Primavera al Raval, és la següent:

DILLUNS 30 de maig
– Mar Otra Vez
– Psychic TV/PTV3

DIMARTS 31 de maig
– CARLA
– Deradoorian
– SG Lewis

DIMECRES 1 de juny
– Barry Hogan DJ
– Daniel Gon
– Empress Of
– Jessy Lanza
– Mueran Humanos
– Optimo (Espacio)
– Suuns
– White Fence
– Young Husband

DIJOUS 2 de juny
– Andy Shauf
– Baywaves
– Big Summer
– C+C=Maxigross
– Cala Vento
– Cass McCombs
– Julien Baker
– Shinkiro

DIVENDRES 3 de juny
– A.R. Kane
– Alex G
– Die Katapult
– Invisible Harvey
– My Expansive Awareness
– Old King Cole Younger
– Pumuky
– Robert Forster

DISSABTE 4 de juny
– Andy Shauf
– Baywaves
– Big Summer
– C+C=Maxigross
– Cala Vento
– Cass McCombs
– Julien Baker
– Shinkiro

DIUMENGE 5 de juny
– +++
– Bearoid
– Black Lips
– Bradford Cox
– Cadena
– Dave P
– Downtown Boys
– Esperit!
– Handclappers
– Mudhoney
– Pacosan
– Parquet Courts
– Power Burkas
– Ran Ran Ran
– Redthread
– Siberian Wolves
– Twin Drama
– Ty Segall and The Muggers
– Univers
– Wind Atlas

Aquests no són, però, els únics concerts de franc que s’ofereixen en el marc del festival. Entre d’altres, ni més ni menys que Suede faran un concert gratuït al Parc del Fòrum, dimecres 1 de juny.
Per més informació sobre els concerts del Primavera Sound, consulteu el web.

TEXT: Mar Santacana

 

 

 


Cercles sota una estrella

SopaEra l’estiu del 90, en aquells campaments al Cadí Moixeró, els monitors tenien un casset molt especial, “Sopa de cabra”,  una mena de tresor trobat en una botiga de discs de les que hi ha fins i tot grups que canten en català i fan rock’n roll. Al cançoner hi havia L’Empordà. Era diferent, actual, per ballar, malgrat la cantàvem amb la guitarra com L’Estaca i Arrels, amb els texans tallats i la samarreta tenyida de colors. Allò era diferent, d’aquí, els “grans” en sabien d’altres, a part del hit, i els que arribàvem, d’una cosa volíem estar segurs: tot allò formava part d’una descoberta del que volia dir deixar de ser nens. El divendres 14 de juny del 1991, mitja classe anava cap al Palau Sant Jordi i el crit de “Bona nit malpartits” d’en Gerard Quintana marcava l’inici de molt més que un concert. El gironí lluïa una samarreta de tirants negra i texans arrapats de conjunt, amb ja dos discs al mercat per rodar món. I l’estelada al coll de molts nois i noies del públic, perquè als concerts sí que es podia portar, com una utopia que només es podia somniar a les nits d’estiu.

17 de gener del 2016, ha passat un quart de segle, avui no és nit d’estiu, és diumenge d’hivern i els vespres comencen a ser gèlids, com toca. Una tassa de xocolata a la Casa Ametller per agafar l’energia de quan teníem quinze anys. Avui ens hem posat vestits macos, escotats, camisa blanca i americana. Arribem davant del Liceu i hi ha dues cues llargues a cada banda. Pugem fins al cinquè pis just quan sona el tercer timbre, correm entre ascensors i passadissos per arribar a temps a la butaca per tornar a sentir en directe aquell “Bona nit malparits”, com si fos el primer dia. Són les vuit del vespre. I és que avui, després del seu retorn als escenaris fa cinc anys, Sopa de Cabra presenta nou disc, “Cercles” ( RGB Suports, 2015), el primer després de catorze anys. “Dolços plans” i i “Sense treva”, dos temes nous de trinca, donen el toc d’inici del que serà un concert de dues hores i mitja de durada, obrint el Suit Festival.  

Tocant al cel del temple dels grans tenors, acabar suant els vestits com les samarretes de fa dues dècades no ha resultat senzill, i és que qui ha dit que al Liceu no s’hi pot ballar com a les festes majors ? “Busco una llum”, el primer tema “dels d’abans” que sona al llarg de la nit, fa alçar les veus i les butaques resten per descansar abrics i bufandes.  Un concert més que aconseguit en un escenari incomparable, amb nous temes per encisar als seguidors més veterans i moltes cireretes per un pastís amb talls de pràcticament tots els àlbums, com qui fa un viatge al pas del temps, més lluny de les muntanyes, a allò que som i allò que volíem ser. “Si et quedes amb mi”i “Tot queda igual” són aclamats recordant aquells primers concerts lluitant per arribar a tocar l’escenari. “Per no dir res”, un tema gens hit però melòdic i madur per “La Roda”, que donava a conèixer als gironins arreu de Catalunya,  és acompanyat d’unes“Hores bruixes”, “Quan es faci fosc”, “Si et va bé” i “Sents”, que ens presentaven al seu moment uns Sopa ja evolucionats després del boom del rock català.

Sis músics a l’escenari: Gerard Quintana, Josep Thió, Francesc Cuco Lisicic, Pep Bosch, Jaume Peck Soler, Valen Nieto i Ricard Sohn, quatre d’ells els mateixos que als seus inicis, a la Girona del 86, amb Quintana, Thió, “Cuco” Lisicic i Josep Bosch. No hi manca l’espai per recordar a Ninyín i , aquesta vegada, també a David Bowie, amb “Seguirem somniant”, per un home que ara ja és del món, escoltant la llum mentre el món es mou. Noves melodies de “Cercles”, algunes acompanyades pel guitarra Xarim Aresté i Joana Serrat, cantant a duet amb Quintana la cançó de títol homònim al nou treball, són algunes de les sorpreses de la nit.

Sopa8

Sona “Sota una estrella” i el Liceu ja bull. A platea, el públic resta assegut per inevitable exigència protocolària, les estelades als balcons del primer, segon i tercer pis esguarden amb una normalitat reivindicativa impensable en aquell Sant Jordi del 91, on semblaven pertànyer tan sols al somni dels més joves, idealistes i un tant inconscients. I ara el temps ens ha donat la raó, perquè sota una estrella sempre hi haurà algú que sigui com tu. “Camins”, ja tot un himne intergeneracional, és cantant fins i tot per aquells que han passat gran part de la nit escoltant discretament,  sense aturar la llum“El far del sud”, per recordar ones de platja i fars d’illes enjotades. Els crits de “Sopa de Cabra !” del públic es van destapant al llarg de la nit, acompanyats d’algun “Visca la terra, lliure!”al bell mig de La Rambla de Barcelona, perquè com diu Quintana, “aquest país ha de ser un exemple d’amor”.

Com un tresor amagat, amb setze anys vaig aconseguir els acords d’“El boig de la ciutat”, amb mig DIN A4 de classe, escrits amb bolígraf blau. Ara es poden trobar google a desenes de webs, però ballar les nits humides a la carretera al Liceu retorna la màgia d’escriure les coses a mà, malgrat mai podrem tornar enrere i avui rius emotius de gent hem viscut la gran aventura d’una nit. Aquella cançó que havia decepcionat a més d’una adolescent, perquè els prínceps blaus existeixen malgrat es puguin convertir en gripaus, sona cap al final de la nit i, des de platea, mirant ben amunt, es pot observar com uneix a colles saltant abraçades en cercle, com els nostres cercles, perquè potser sí que en tenen, de príncep, i són princeses.El darrer bis no podia ser un altre, un tema ja present en aquell primer casset, l’únic que fins i tot ha sonat a les discoteques que menys han respectat la música feta a casa nostra i que, havent passat ampolles i anys, els fills dels que un dia van descobrir un Sopa acabats de sortir de l’ou, ara canten. Amb“L’Empordà”, ara fa trenta anys, començà tot i, com un cercle constant, clou una nit que ningú havia esperat millor. Tot el públic canta dempeus. I somriu perquè és molt més bonic.

TEXT: Clàudia Viladrich

FOTOS: Marta Albet


Tradició, escola i llengua al CAT. Bressola’t !

El passat 8 de gener s’inagurà la 29a edició del Festival Tradicionarius, que durarà fins el 18 de març, amb un bon grapat de concerts i propostes engrescadores emmarcades en la cultura popular. El passat divendres  15 de gener s’hi celebrà un concert molt especial, amb artistes convidats de gran volada. Les escoles Bressoles de Catalunya Nord celebren els seus 40 anys aquest 2016, i el CAT aplegà el concert-espectacle “Sem Nord, Fem Bressola!”, amb Marc Serrats “Xerramequ”, Raph Dumas, l’acordionista del Vallès Carles Belda, el cantautor valencià Feliu Ventura, Xavier Sarrià, Francesc Ribera “Titot”, vocalista de Brams, la cantautora Anna Roig i Oriol Serna. El concert ha estat produït per l’Associació Amics de la Bressola i Plural Produccions i protagonitzat per cançons populars d’arreu del país.

Andreu Galan, poeta i recitador, obra la vesprada. Per què la lluna és rodona ? Tal volta hi ha preguntes d’aquelles que en voler trobar respostes no en tindràs les recompenses, ens diu. Encén una estrela perquè dure molts anys, una bengala il·lumina a tot el públic assistent. Marc Serrats “Xerramequ”, Raph Dumas i Carles Belda segueixen amb un repertori desenfadat de cançons de les de sempre, donen entrada a Feliu Ventura, sona “Lo Tio Pep”, un tema-homenatge a Pep Jimeno-Botifarra i un record a mode de “Polígons Catalans” per a Matías Mazarico. L’única dona de la nit, amb veu dolça, mirada tendra i encisadora i harmonia emotiva, és despresa per l’Anna Roig, que amb gran il·lusió té l’oportunitat de cantar per primera vegada en públic un romanç que explica una història, “La dama d’Aragó” . Segueixen en Marc, en Belda i en Ralph amb cançons que, de ben segur, molts de nosaltres, vam aprendre a escola, o potser a l’esplai o de campaments. Aquesta vegada al Tren Pinxo de Bamyoles hi puja en Pere Gallerí acompanyat de Les nenes maques, agafades de la mà tot bressolant-se al amb xup-xup atrotinat. Des d’El Berguedà, en Titot musica un poema de JV Foix i, acompanyat d’en Belda, no oblida el nostre Alguer. L’all i oli, tant nostrat i tossut com els catalans, ens fa picar de mans i a la darrera melodia, les muntanyes del Canigó emmarquen el quadre.

El dissabte, la temporada de ball folk s’inagurà amb la Portàtil FM que, ben puntual, a les nou del vespre i fins a quarts d’onze de la nit, féu ballar als dansaires amb tonades d’ara, des d’un rei que reclama corona i rep resposta de tall rodó amb Mesclat, passant pels nostrats plens de Patum, fins a una olor de cafè dels matins d’un “Vull estar amb tu” tant fresc com el disc que presentava el tercet. I mentre els veterans obren el cicle, tancà la nit l’Orquestrina Trama, amb melodies rítmiques i juvenils que feren ballar a xics i grans, mentre el bar del CAT aplegava colles amb converses de cafè fins a mitjanit al cor de la Vila.

El Tradicionarius s’ha convertit en el festival folk de referència del país, aquest trimestre compta amb una cinquantena de concerts de més de seixanta grups i artistes dels Països Catalans i de territoris veïns com Occitània, Galícia o el País Basc, apropant la cultura d’arrel a tot aquell qui, després d’assaborir una mamelleta a La Terreta, s’endinsi a la Plaça Anna Frank i tregui el cap a l’Artesà de Gràcia.

TEXT: Clàudia Viladrich


L’instant és únic, no es repetirà

És l’últim dimarts de l’any i al Palau de la Música tot és llest perquè hi hagi sort, avui toca el toc d’inici d’una gira d’aniversari: el 30è aniversari dels d’El Vendrell, Lax’N Busto. Quan gran part dels seguidors jugaven saltar a corda al pati de l’escola i la màxima felicitat era fer el gol de victòria abans que sonés el timbre per entrar a classe, cinc jovenets es reunien per tocar les seves primeres cançons, perquè tenien fam de menjar-se el món.

Al cap de 30 anys, el 29 de desembre, coincidint amb el 139è aniversari del naixement de Pau Casals, comença una gira a un dels auditoris més emblemàtics dels Països Catalans, que els vendrellencs encara no havien estrenat. Junt amb l’Orquestra de Cambra de L’Empordà dirigida per Joan Albert Amargós, amb quatre vents i nou cordes, un total de vint músics a l’escenari, tot és fosc, tant sols una llum tènue i majestuosa il·lumina l’escenari, mentre les muses aclamen que el món és boig, però és el millor entre els possibles.  Un a un, tots els obstacles van passant, i la Júlia comença a sentir la veu d’en Salva tant, tant a prop, que l’inunda tota. El primer tema que Salva Racero tocà amb la banda, substituïnt una veu inconfusible, amb personalitat, que marcà una època i el segell de gentilesa de la formació, fou “Cansat”, inclòs al llarga durada “Relax”, i avui arriba al Palau, perquè no és massa tard per tot allò que és important, i a vegades cal tornar a començar.  De bracet, un dels temes del primer treball, d’aquell polèmic“Vas de punt o què ?!”, perquè suspendre les mates i no poder gaudir de l’estiu esperat era motiu per fer una cançó a la profe que els privà de capbussar-se cada matí entre les dunes de la platja. I és que “No sé pas com”, arranjat amb bossa nova per l’ocasió, era el somni més preuat d’un amor adolescent, on una veu més aguda deixava entreveure un Pemi amb tota una joventut per davant, ganes de menjar-se el món i el cor trencat. Un salt temporal, “Temps al temps” rere muses enrogides amb un “Simfònic” d’ara fa cinc anys, un “No has marxat” de Pemi Rovirosa, sense orquestra, a tall acústic, que precedeix el “Fum” pregó i intimista de Cristian Montenegro, amb ell a la guitarra i en Salva a la veu, amb un únic focus de llum que il·lumina un ingràvid volum i un espai que és sols inspiració. Les “Meditacions guitarrístiques”, l’únic tema purament instrumental de la banda, duen un massatge sonor a un públic fidel. Un llarg instrumental que introdueix un “He somniat” que acaba amb una distorsió apoteòsica precedeix un dels temes més emblemàtics de la banda, perquè amb dos collons, com digué Jesús Rovira, les “Nits al Liceu” han de sonar al Palau –i per partida doble-.  Amb un arranjament de swing, tot és llest perquè hi hagi sort, perquè avui el públic ha fet cua per a una actuació amb elegància, perquè ja han passat molts anys i els vendrellencs continuen sent capaços de fer-nos volar.

Salva Racero demana que s’apaguin els llums –fa dos dies Dausà demanava que s’obrissin, potser és que el Festival Milleni duu el contrast de llum a mida de cada moment fet cançó-. Tot és fosc quan és fosc, i a ritme de blues, penso en coses que em passen i voldria que amb tu em passessin, en estat d’”Amnèsia”, quan a la nit no acaba el dia.  Era el 2012 i La Marató de TV3 donava a Lax’N Busto el privilegi d’encapçalar-ne la banda sonora amb “Tornarem”. El moment és apoteòsic al Palau, perquè ara tornem a ser grans. `perquè ets important i sol no vull trobar-me, una declaració d’amor incondicional i definitiu, “Amb tu”, un altra balada potent on Salva dóna les gracies per una nit màgica, perquè ara és moment de les cançons que ja formen part de la banda sonora de la vida de més d’una generació. Amb “La meva terra és el mar”, tot un crit a la llibertat, Salva aprofita, ja des de fa uns anys, per reclamar la llibertat d’un país. Potser és que hem de sortir el carrer a ritme de rumba, com aquell “Nen”, per dir “no pot ser”.

El quintent d’El Vendrell surt de l’escenari, no marxa al carrer però sí darrera les cortines, per sentir a cor ple el crit de “No n’hi ha prou !”. Ja ho sabem que tornaran, però potser en aquell primer concert no ho teníem del tot clar, i la nit no hagués acabat igual si no haguéssim pogut suar la samarreta quatre cançons més. Potser ara és moment d’honorar aquella innocència. Un bis per “Començar” i brollar una nova flor, perquè l’instant és únic, i el “Llènça’t” no hi podia faltar. El Palau de la Música s’alça de ple, no pot fer aquells salts de samarreta suada i nit d’estiu però sí reviure el bategar del cor al nostre Palau, perquè és de la música i és catalana, i no hi ha res més nostre. Lax’N Busto no van ser al Palau Sant Jordi aquell 14 de juny del 91, però eren i són tant grans com els que el trepitjaren, músics i públic, els que hi són, els que recordem i els que seguim. S’obren els llums, sona música de fons, sembla que el concert s’acaba però el públic no vol marxar, a cor ple aquells crits adolescents de “Lax’N Busto!” repetits i en cantarella són aclamats per molts pares i mares que ara hi duen els fills. Amb dos collons, “Les Nits al Liceu” tornen a sonar entre les muses catalanes, perquè, fins a l’octubre, aquesta gira ens recordarà que tot és llest perquè hi hagi sort i cada instant serà únic.

TEXT: Clàudia Viladrich


Nits d’hivern a Barcelona

El passat 1 de desembre es presentà en primícia, amb sessió de tarda i de nit, a la Sala Barts de Barcelona, al melic del Paral·lel, l’estrena cinematogràfica catalana per excel·lència de la temporada, “Barcelona, nit d’hivern”, dirigida per Dani de la Orden i amb banda sonora dels santfeliuenc Joan Dausà i els Tipus d’Interès. Ja amb “Barcelona, nit d’estiu”(2013), la banda sorprengué al públic amb cançons tendres, romàntiques, íntimes, nostàlgiques i màgiques en una nit càlida on el cometa Halley volava pels cors enamorats de la ciutat. Aquest 2015 la nit és freda, perquè és d’hivern, i cal caliu entre dues avies que anuncien a la família que estan en una relació, entre aquell noi i aquella noia que es coneixen en una nit boja i al matí decideixen que sí, que volen que sigui el primer de molts esmorzars plegats, i el Rei Melcior desesperat salta de la carrossa per retrobar el seu primer amor que, des del 4 de desembre, podem trobar als nostres cinemes.

A “Barcelona nit d’estiu”, del mateix director, Dausà donava trama argumental al mític “Jo mai mai”, i l’Albert, l’Héctor, la Clara i la Judit es troben en un sopar la nit del 18 d’agost quan el cometa Rose creuava el cel de la gran ciutat. A “Barcelona nit d’hivern”, un treball amb catorze temes, la meitat instrumentals, embolcallen les sis histories d’una Nit de Reis, com quan de nit fèiem vaixells amb un paper. Un fanal informa que la nit comença, just davant del teu nou portal tu baixes i jo, nervíós, pico el volant: que sigui avui el voltant de la vida. Es fa de nit a l’escenari, que plogui amb tanta força que ressoni aquella nota del comiat a l’aeroport, de l’última carta a l’Andrea des d’aquell hotel; per si et despertes. I els llums s’apaguen, surt el sol, algú ens frena dient que no vull anar a dormir, que vull conquerir amb calma aquesta nit de Reis fins al final, fins que els acords i les històries facin l’amor saltant de la carrossa de la cavalgada.

TEXT: Clàudia Viladrich


Tornarem a ser grans

La formació d’El Vendrell Lax’N Busto oferirà, el proper 29 de desembre, un concert molt especial, dins del marc de la 17a edició del Festivall Milleni, al Palau de la Música Catalana, un dels pocs auditoris de gran volada que mancava trepitjar a la banda.

El 2010, després de celebrar els seus vint-i-cinc anys, Lax’N Busto tragué al mercat el seu treball “Simfònic” (RGB Suports), gravat en directe amb l’Orquestra de Cambra de l’Empordà, amb el qual ara retornaran per cloure un 2015 que obrirà un 2016 de canvis.

Amb “Simfònic” , aquest mirar enrere des del present suposà un concert de pop-rock a tall clàssic, nostàlgic, amb els temes reelaborats a so de violi, violes, violoncel, trompeta, trombó, trompa, saxo, contrabaix i piano, fent una clicada d’ullet a aquells temes que als habituals concerts de Festa Major a peu dret no fan en directe. Un repertori a gaudir amb arranjaments especials per a l’ocasió, inicis instrumentals senyorials i conmodevors, acompanyats de músics de renom al panorama musical català. Algunes cançons ja habituals als directes del grup, versionades especialment per a l’ocasió, també hi treuen el cap. I és que el món és boig i la nit del 15 d’abril del 2010 al Liceu fou memorable, plena de retrobades d’aquells qui, deu anys enrere, aclamaven els d’El Vendrell als festivals d’arreu dels Països Catalans a altes hores de la matinada i ara s’alçaven de les butaques vermelles des de platea fins al tercer pis a canta i ballar les cançons que formen part de la banda sonora d’una vida, aquelles cançons aclamades amb l’atractiu de la veu trencada de Pemi Fortuny i ara interpretades per l’artista i músic manresà Salva Racero.

El 2016 serà un any molt especial per Lax’N Busto, celebrant aquesta vegada el seu 30è aniversari. Per això aquestes festes rememorarem aquell “Simfònic” a un dels altars de la música al nostre país, el Palau de la Música, amb totes les peces que el quintet ha anat arranjant i incorporant als concerts simfònics dels darrers anys que, sota la direcció de Joan Albert Amargós, serà el concert que donarà el toc d’inici a una gira que clourà a l’octubre, fent una aturada als escenaris fins a l’enregistrament d’un nou treball.

Perquè amb tu mai és massa tard per dir ara, perquè quan és fosc la terra esdevé mar, perquè quan vas tot sol et trobes, no sé pas com, la teva Júlia, perquè enmig d’una amnèsia d’instants no vaig triar ser humà però m’hi vaig llençar, perquè per començar, donarem temps al temps i tornarem amb les meditacions guitarrístiques. El 29 de desembre al Palau, tornarem a ser grans en un concert únic.

TEXT: Clàudia Viladrich


22 anys de Gossos, un Born de cançons

DSC_0153

El passat 12 de novembre la formació manresana Gossos celebrava els seus 22 anys al Centre Cultural el Born i el 6 de desembre han celebrat el darrer concert de l’any al Teatre de Bescanó.

El  dia 22  del mes dos, al Teatre Kursal de Manresa, potser a dos graus de temperatura exterior, el quintet inicià un viatge per rememorar un llarg camí, que està omplint sales i exhaurint entrades a un concert moltDSC_0085 especial, on la intimitat, proximitat i el sentir-se com a casa esdevénen els punts claus perquè el públic visqui durant dues hores un concert de petit format, formant part de l’espectacle.  Amb un aformament de 222 persones, amb concerts que comencen o acaben a les 22h , Gossos rememora cançons de tota la seva trajectòria tot simulant el seu local d’assaig, amb el públic assegut al voltant i un escenari cèntric on poder gaudir de la banda des de totes les perspectivas.

La veu de Nacho Tarrés a capel·la, com si ens comencés a explicar un conte DSC_0323musicat des de casa, amb “La casa”, explica que fa cinc anys i un dia va marxar, voliar alliberar-se i tornar a començar, igual que els quatre manresans fa 22 anys, gairebé adolescents, començaven un projecte fresc i acústic. Tenia divuit anys, i aquelles guitarres acústiques, dignes de foc de camp, em van encisar, i aquell concert a Navarcles, on telonejaven a Lax’N Busto, el “Rere teu” i l’”Only you” eren aclamats per un grapat d’adolescents d’El Bages, perquè no hi ha res com a casa. I ara ja en fa 22. Va ser des d’un principi el que havia imaginat.

Rememorar temes com “Club Tonight” o “El sol es pon”, viure’n dels més actuals amb més proximitat que mai, com “Pareu el món”, “Deixa’t portar”, “Lliure com l’aire”, “Deixa’t portar”, “ La nit s’acaba”, “Buscant espais” o “El camí”, somniar amb versions en acústic emblemàtiques de la banda, com “Helplessly Hoping”de Crosby, Stills & Nash, fou el regal d’una nit per celebrar l’inici d’un viatge, trencant barreres entre el públic i els músics, sense esdevenir una mirada nostàlgica, com afirma Nacho Tarrés, sinó una mirada al present, sense oblidar el passat, passant pel filtre de l’evolució personal i musical.

DSC_0060

Al Born i a cada concert d’aquest aniversari, tens una nit per enamorar-te i expressar-te. Amb un micro obert al públic a la segona part de l’espectacle, els manresans hi posen guitarres i bateria i els més atrevits la veu, al sentir els primres acords de la melodia. “Condemnats” i “Oxigen” són alguns del temes que donen pas a una sisena incorporació, seguidora i amant de les seves meliodies canines. Al Centre Cultural El Born gaudírem d’un “Corren”de la manresana que més corre, l’atleta Núria Picas. Enmig de l’antic barri de La Ribera i les runes de la derrota de fa 300 anys, quedarme tots extasiats per una sorpresa provinent d’un membre del públic que, agafant la guitarra de Tarrés es deixà endur per l’instint sentimental i delaità a tots els presents amb  “A l’horitzó”, un horitzó que dugué a retrobades i sincronies facilitades per la màgia de la música i la llibertat que els manresans deixen a la darrera part del concert. Sense saber com aniria, començava el compte enrere del que tant havia desitjat, deixant que els dits guiessin els primers acords. I s’omplí i omplí tota la sala, sent molt millor del que havia imaginat. El primer i un grup de casa nostra que fa protagonista el públic en una festa emotiva i única. Santi Serratosa, la cinquera i exitosa incorporació a la banda, fa una classe de percussió, un tast dels tallers i cursos que ofereix a banda de la formació, on la coordinació, l’atenció i el ritme són la clau per endinsar-nos a una sintonia de sons. Tal com explicà Oriol Farré a l’inici de gira, d’aquesta amalgama dualista d’aquest 2015 que ara s’acaba en sortirà algun tresor, que es presentarà públicamente el 2016.

Un 22è aniversari que acabarà sent un 23è, ja havent començat el 2016, tal com anuncien els Gossos als darrers espectacles. La propera cita serà el 15 de gener al Teatre Auditori de Granollers. Una gira que s’inicià el 22 de gener a Manresa amb quatre concerts consecutius, amb una banda sempre fidel a casa, al bell mig del Passeig amb la Sala Kursal obrint les portes a DSC_0073les veus masculines més aclamades d’El Bages, seguint per dos concerts consecutius a L’Auditori de Barcelona, passant per Lleida i Girona,  amb diversos concerts a la Catalunya Central, terra que els ha vist néixer i créixer, com Sant Fruitós del Bages, Calaf, Avinyó, Solsona i Mura, altres poblacions d’arreu del país, com Vilafranca del Penedés, Calafell, Castellbisbal o Sant Hipòlit de Voltregà, passant frontera fins a Andorra la Vella i retornant a la gran ciutat després de Tots Sants. 25 concerts realitzats fins al moment, amb un 26è a la programació i, si segons la voluntat de la banda, seran 22 poblacions les que hi faran parada, en falta una 22a. Com aquell que roda al món i torna el Born, de ben segur que els manresans i manresanees quedarien ben cofois que la gira finalitzés a casa, on l’estiu del 93 van fer aquells primers concerts als carrers de la ciutat.

TEXT: Clàudia Viladrich

FOTOS:Roser Ollé Simó


Que tremoli el nostre mar

390_1434537042txarango_cartell

El passat dia 21 el grup Txarango va posar punt i final a una exitosa gira del seu últim cd Som riu , llençat l any 2014 que els ha dut per diversos països , desprès d una trepidant gira realitzaran un merescut descans per a desconnectar i començar a donar vida a un nou cd, però aquest cop sense un dels seus membres , ja que en Marcel deixa el grup per viure noves experiències.

I des de el Rockdema varem poder viure el concert de la manera mes especial ben aprop de la gent que els segueix i s´ els estima , aquest article es un escrit d una d aquestes persones que viuen la musica com nosaltres de manera especial ,potser la millor manera de dir un fins aviat a un gran grup .

Moltes gracies Imma

I no podria haver estat un final de gira millor. El riu arriba al mar!! La gira de Txarango a la seva fi!!

Genial escenificació de Guillem Albà pel final de gira de Txarango. Genial la combinació amb la Banda de Jazz de Barcelona. I impressionant l’aparició al piano de Chucho Valdés en alguns moments del concert.

El Club Sant Jordi es va convertir en un mar immens de persones. Portàvem tota la setmana amb una mena de nervis que sabíem perfectament que eren perquè tot arribava al punt i apart. Perquè això es un punt i apart.

I per fi va arribar dissabte 21 de novembre (el tant esperat 21 de novembre) i les sensacions que teníem eren contradictòries: per una part teníem ganes que arribés el moment per veure tot el que ens havíeu preparat per una nit de gala. Però per l’altra no perquè s’acabava tot plegat .

I l’hora va arribar… i tots de blau (com havien demanat els mateixos Txarango aquella setmana a través de les xarxes socials) vam anar cap al Sant Jordi Club, on ja feia hores que la gent feia cua per entrar. Vam fer una mica de cua amb un fred polar allà fora. Però cap a les 20h de la tarda ens van deixar entrar (per fi!) i encara quedava una hora i mitja pel concert. I només entrar el soroll d’onades, molt maco però gairebé ens fa saltar les llàgrimes només arribar. Ens vam col·locar com sempre davant de l’Àlex, com a tots els concerts de La Vuelta al Mundo que hem anat! No li podíem fallar al nostre Àlex! I ja només tocava esperar que l’espectacle comences. Aquella hora es va se’ns va fer eterna. I amb aquell soroll d’onades que des de que vam entrar no parava de sonar.

I de cop s’apaguen les llums. Però es tornen a encendre. I les onades, i els cops e bateria.. El Sant Jordi estava nerviós. I de cop apareix gent dalt de l’escenari i un noi dient unes paraules, parlant de la història de Txarango, dels seus 5 anys d’història. Pell de gallina! I sonen les primeres notes d’Esperança. Comença el concert!

I l’Alguer recita unes paraules (que bé que recita aquest noi!) Pell de gallina! Sona el Meu Poble. I mentre ells canten surten tot d’actors com si estiguessin passejant per la plaça d’un poble. Molt bonic!

Amb Quan tot s’enlaira presenten la Banda de Jazz de Barcelona. Pell de gallina i llàgrimes als ulls! Quant significa aquesta cançó! Fantàstica la combinació de les cançons de Txarango (les que hem cantat tantes vegades i que ens estimem tant!) amb la banda de jazz.

I desprès de presentar la Banda de Jazz toca presentar en Chucho Valdés. Se’ls veu tant emocionats de poder tocar amb ell.

Van sonant cançons i de cop els Txarango desapareixen de l’escenari i apareixen al fons de la pista enfilats en un vaixell immens! Sona La dansa del vestit i ara si llàgrimes als ulls. Significa molt, massa, aquesta cançó d’en Marcel.

I… no potser… ja s’ha acabat? Els concerts de La Vuelta al Mundo acabaven amb aquesta cançó. De cop s’escolta la intro amb la que han començat tots els concerts d’aquesta darrera gira. I es com si el concert tornés a començar: sona Músic de Carrer.

El públic molt entregat durant la recta final del concert a l’igual que ells. I arriba el final… el Marcel dóna les gràcies a tothom per tota la gira que han viscut i anuncia el final del concert. Sona: Benvinguts al llarg viatge en mig d’una gran festa tant a dalt com a baix de l’escenari i el concert arriba a la fi. Unes paraules de l’Alguer agraint a tothom per tot el que han compartit i per ser allà. Agraint a tothom qui els va acompanyar ahir (al Cucho, a les Sey Sisters, … ) i a tothom a qui treballa diàriament concert rere concert amb ells (en Subi, en Yann, en Victor, el Dani, l’Eudald) I per acabar dedica el concert al Marcel i li agraeix aquests 5 anys que han caminat junts. Foto final i acaba tot!

M’agradaria acabar aquest escrit amb unes paraules pel Marcel, en Tito! Has decidit abandonar el vaixell i si ho fas les teves raons tindràs però que sàpigues que et trobarem molt a faltar i que per nosaltres a partir del 2017 a Txarango li faltarà una part, una part molt important. Perquè per nosaltres, els seguidors de Txarango, Txarango sou els 8: l’Alguer, el Marcel, l’Àlex, el Sergi, el Pau, l’Ivan, el Jordi i el Quimet. I si ens falta 1 de vosaltres la cosa canvia. Us seguirem seguint sempre amunt i avall fent kms per gaudir dels vostres directes i donant-vos suport en tot allò que feu però ja no serà el mateix. Així que ara només em queda desitjar-te tota la sort del món i que gaudeixis del que facis a partir d’ara tant com has gaudit  de Txarango fins ahir. Molta sort, Marcel!

I per últim, ara ja si acabo, donar les gràcies a tota la família Txarango per tots aquests mesos compartits. Mil gràcies: Alguer, Marcel, Àlex, Jordi, Quimet, Pau, Sergi, Ivan, Yann, Subi, Dani, Victor, Eudald, i espero no deixar-me ningú. I també gràcies a tota la gent amb qui he compartit algun concert, algun instant, algunes paraules. Fins ben aviat a tothom!! Ens retrobem el 2017 per pobles i places!

TEXT: Imma Fàbrega Clavé


%d bloggers like this: