Category Archives: Musicals

Fang i setge, quan l’espasa de fusta neda entre les ones

En el marc del Tricentenari del 1714, la productora Excés d’Entusiasme SL amb col·laboració de La Passió d’Olesa, va estrenar el desembre del 2014 el musical Fang i Setge, emmarcat en els fets històrics de la Catalunya del 1714. Aquest febrer va aterrar al Teatre Victòria i en podrem gaudir fins el 27 de març, darrera setmana, improrrogable, amb descomptes fins al 25 % . L’obra, en els seus origens amb un centenar d’actors en escena, estava dissenyada per ocupar un dels escenaris més grans del país, el Teatre de la Passió d’Olesa. Ha aterrat a Barcelona adaptada a les dimensions del Victòria, fent relleu a l’inequibarable “Mar i cel” de Dagoll de Dagom. Trobem en escena fins a 30 actors, vint professionals i deu figurants, acompanyats per una orquestra d’onze músics, en un espectacle que, tot i reduït tres quarts d’hora de l’original, té més de dues hores i mitja de durada.

Sota la direcció de Joan Font, Marc Rosich a la dramatúrgia i Toni Mira a la coreografia, la música ha anat a càrrec del compositor Salvador Brotons i les lletres de les cançons del poeta Josep Pedrals. Amb una estètica concebuda com els grans musicals anglosaxons, Quim Piqué n’és el director musical i, de totes les cançons, podem destacar“Arrisquem !”, que, després de ressonar durant dos anys “L’himne dels pirates” a les parets de l’emblemàtic teatre del Paral·lel, passa a esdevenir l’actual cant a la lluita per la terra al cant de“`pel valor que es mereix el moment, sentiu quin és el crit de la gent”.

El juliol del 1713, després de l’evacuació de les tropes aliades, Barcelona ha quedat desprotegida de l’exèrcit borbònic i el poble opta per la resistència. L’Onia –Neus Pàmies-, filla del noble Onofre -Xavier Ribera-, desobeeix la voluntat del seu pare negant-se a fugir de la ciutat. El jove William Plowright -Jordi Llordella-, mercenari anglèsa, acaba fent costat a la resistència dels catalans. La dama Núria –Annabel Totosaus-, amb el seu lema “on la Núria va, és per guanyar” , aspira a aprofitar-se de tota situació. Ramon –Marc Pujol-, l’heroi seductor pe excel·lència, lluitarà per la terra fins al darrer tret. I la petita Joana –Aina Quiñones i Aina Picarolo-, òrfena acollida pel terrissaire del Born, viu el pas de la innocent infància a entendre el món com a adolescent, des de la maduresa que li duu la crueltat de la guerra, passant de jugar amb l’espasa de fusta a llençar-la a l’aigua, perquè no és un joc. Com ells, altres nois i noies,homes i dones, nens i nenes, segueixen les seves vides com podeu, creuen i senten, durant l’atac de les tropes borbòniques, descobreixen l’amor, la primavera, la poesia i també l’horror de veure cossos d’éssers estimats dir adéu tombats a terra, l’esperança que sigui la darrera gota de sang, que la fortalesa humana sigui certa i que l’esperit lluitador pugui, més d’hora que tard, tornar a viure i deixar de sobreviure, a ritme d’uns acords que ballen entre les melodies més èpiques i les líriques i unes lletres que, ben lluny d’esdevenir una lliçó d’història, transmeten el sentiment de dignitat per la vida i l’amor i l’heroisme d’ una terra que crema entre el fang.

Una realitat que molts de nosaltres no hem viscut però molts dels nostres poden explicar donant fe que sí que han brincat per un tros de pa i una ala de pollastre ha estat una festa, perquè la duresa diària també duu petites grans alegries i només l’amor ho pot salvar. Reviure el nostre país en setge, en uns temps on sembla que als governs els resulti tant difícil entendre que els refugiats arriben cercant la pau i fugint de l’horror i on, si més no, el poble català, hem après que seguirem lluitant però amb la dignitat de rams d flors roges i grogues repartides entre vies cada onze de setembre, perquè ja fa 300 anys que vam llençar l’espasa de fusta a les ones de la platja de Barcelona una nit de juliol.

TEXT: Clàudia Viladrich

 

 

 

Anuncis

Diu que un dia hi hem d’anar. Amics al Liceu

10987676_934461599911175_4572364972444913562_n

 

Des del 2005 començaren a omplir petits locals, com l’Elèctric Bar de la Vila de Gracia. Fou un abans i un després aquell concert a l’Apolo del 2008, omplint una sala de renom i magnitud important. A partir  de llavors l’escalada fou potencial. El 2011 ompliren dos Palaus de la Música amb entrades exhaurides,DSC_1239 a la final de gira “Bed and Breakfast” . Saludaven i queia una llàgrima avall. Ara, Els Amics tornen, en el marc del Suite Festival, a l’escenari més elegant, senyorial i incomparable, el Gran Teatre del Liceu, al bell mig de Les Rambles barcelonines. Símbol d’elegància, cultura, de la burgesia catalana, d’òperes de renom, on tants abrics de pell hi han passejat i joies s’hi han perdut. Ara és els torn de volar, de tocar el cel del Liceu amb les veus dels quatre Amics, perquè l’art agermana.

 

Les primeres notes de “Museu d’Història Natural”, del seu darrer treball “Només d’entrar hi ha sempre el 10153663_934461229911212_6551356938476111405_ndinosaure” (2014) sonaven puntuals. Al tercer tema tragué el cap l’Armengol, acompanyat del seu zoo particular, i és que la nit de dilluns el quartet, acompanyat de la Big Band per Catalogar, féu un repàs als temes dels seus treballs en estudi, on el mític Jean Luc féu ballar al públic que, avui, vestit de gala per l’ocasió, venia a retrobar als Amics al marc més admirable, després d’un 4-3-3 a punt de marcar un gol, que més endavant esdevingué un Miracles on una veueta donà tota la força amb un “però no patiu que no esteu sols”. En Son Goku féu un homenatge al nen que tots duem a dins recordant que just fa vint-i-cinc anys va néixer amb “Per mars i muntanyes”, i el quartet confessà de tot cor que, avui, “sí que els passa” i, quedà palès que als seus seguidors també, perquè des de mig concert, amb el “Ja no ens passa”,  el públic restà pràcticament la resta de l’espectacle dempeus, saltant, ballant i picant de mans, perquè el preu d’una butaca al Liceu s’aprofita millor rebent cada cada cançó com si fos la primera.

 

Dani Alegret, Joan Enric Barceló, Eduard Costa i Ferran Piqué, acompanyats del quintet per catalogar, oferiren tres bisos que acabaren de posar la pell de gallina a un públic intergeneracional. DSC_1275 Amb el tema inèdit, “La taula petita”, es féu un silenci sepulcral i les quatre veus es fusionaven en un clam a l’amistat, a les coses que vam descobrir plegats amb algú que no hi és però resta amb nosaltres, amb una cançó que féu un nus al coll als joves, no tant joves, pares, mares i avis, perquè sí que ens passa. De platea al galliner, les notes del “Matrimoni Arnolfini” feren deixar altra vegada les butaques de luxe, perquè tornar és sempre la millor part de l’aventura. El “Tren transiberià”, fou l’excusa d’alguns per, de passada, arribar saltant amb tan sols unes coordenades, i acabar-s’hi quedant , sense  necessitat del Google  Maps, a tocar l’escenari.  Amb un“Louisiana o els camps de cotó”, melancòlic i nostàlgic, les veus de la terra al cel del Gran Teatre s’agermanaren per cantar  aquell: diu, que un dia hi hem d’anar, amb una cançó que ens ho regira tot per dins. I és des d’aquí d’allà des d’on escric.

 

10431434_934461273244541_2490935610479339921_n

TEXT: Clàudia Viladrich

FOTO:Roser Ollé / Teresa Fargas


L’essencial és invisible als ulls. Petit príncep, el musical

L’essencial és invisible als ulls, però no a les orelles, perquè la música emociona, fa sentir, viure. El musical del Petit Príncep aconsegueix captar l’atenció de petits i grans, de nens, pares, mares, joves i no tant joves. Des del 5 de petit_174desembre la Sala Barts de Barcelona, al bell mig del Paral·lel, acull el musical d’El Petit príncep, amb un èxit rotund. El conte que Antoine de Saint-Exupéry va escriure després de tenir un accident d’aviació al Sàhara en una expedició de París a Saigon el 1935, un clàssic entranyable per a nens, adolescents i adults, ha estat portat als escenaris sota la direcció d’Àngel Llàcer i amb la composició i direcció musical de Manu Guix.

 

 

Els personatges, a tot color, les cançons, melòdiques i animades, l’escenografia, amb paisatges canviants gràcies a les noves tecnologies i una pantalla de fons amb uns efectes visuals de llum i color increïbles, embolcallen tota l’obra, amb un final de pluja d’estels. La faula filosòfica respecte la relació de l’ésser humà amb les persones i el seu món, fan un clic a la ment adulta recordant que tots els grans han començatpetit_145 sent nens –malgrat només alguns se’n recorden-, i descobrir als infants la màgia de cuidar una rosa, dibuixar un xai i explorar què hi passa als asteroides veïns. I reflexionar, a tots plegats, sobre les barbaritats que cau l’ésser humà quan oblida que dins, sempre hi durà un infant amb el cor obert que sap viure i no sobreviure davant la inutilitat de voler ser rei en un planeta no hi ha ningú més, beure per oblidar que s’ha begut, creure’s la rosa més poderosa perquè té espines que la protegeixen, ser geògraf sense moure’s de la cadira o anhelar posseir tots els estels comptats i recomptats.

Com explica Manu Guix, musicar la història d’El Petit Príncep té un objectiu molt clar: contribuir a multiplicar la potència de l’emoció, perquè ens parla, en clau metafòrica i poètica, dels sentiments bàsics, de no perdre mai la capacitat d’emocionar-nos i de sorprendre’ns, amb cinc intèrprets: El Petit Príncep, Àngel Llàcer, Elena Gadel, Marc Pociello i Xavi Duch.“ Sempre he pensat que les composicions més especials són aquelles que surten directes del cor.” I, sota aquesta premissa, es deixa seduir per l’art de crear i adaptar la faula probablement més profunda i senzilla d’èxit universal, i alhora la història d’amor més bonica, el viatge per comprendre’l, per saber cuidar un baobab, creuant el desert, trepitjant l’herba, volant sobre l’asteroide B 612. El pilot ens canta: “Allà vaig aprendre que tot depèn de mi, i que tots tenim un Petit Príncep a dins, només cal voler-lo sentir”. I tu, vols endinsar-te a sentir sense mirar i a estimar multiplicant la teva felicitat, per aquetes festes i la resta de l’any ?

 

petit_005-1

 

      

TEXT: Clàudia Viladrich

FOTOS: cedides per, http://elpetitprincep.info/premsa/


Me’n torno a Sau

boigpertuVeig caure la tarda. El record d’una colla d’adolescents amb ganes de descobrir món s’obra amb el seu estiu. És l’aniversari de la Núria, que està boja per en Sebas i fa molt temps que no sap res d’ell perquè està estudiant a Estats Units; la Montse ja fa anys que festeja amb l’Andreu, però ara passen per una crisi – d’aquelles que acaba tan deprimida-: potser és que ho espera tot d’ell ? Potser és inútil continuar ? O això es pot salvar ? La Carme i la Laia són íntimes amigues, enèrgiques tenen el món a les seves mans, en Pere frisa per la Gemma però la seva timidesa no el deixa treure el foc al cos que esclata. En Riqui, el germà petit de la Núria, en plena explosió hormonal, vol venir a l’aniversari i, potser per qüestió de knack, aconsegueix el seu moment de glòria, sense poder provar cap glop d’aquell màgic whisky. Tots esperen amb candeletes que surti la lluna i els vingui a buscar, cal córrer, córrer, córrer molt per fer-ho tot, per convertir-se en el més gran dels pecadors, si cal, pujant al tren de mitjanit. Volen el seu àngel, fins i tot la Carme que, enamorada del professor de literatura, recita nit i dia poemes de Martí i Pol, Pere Quart i Papasseït; ella sí que sap que amb un llibre mai estarà sola.

La Núria, en Sebas, l’Andreu, la Carme, la Laia, en Riqui i els seus amics són els protagonistes del musical que s’estrenà el 12 d’octubre,“Boig per tu”, a la sala Atlàntida de Vic, amb dues sessions plenes de gom a gom. Ara l’espectacle ha arribat a Barcelona, a la Sala Barts. Des del 4 de desembre i fins a finals d’any, els seguidors de Sau poden rememorar la banda sonora de tota una vida amb les històries d’aquests joveníssims personatges, probablement de l’edat que tenien les actuals generacions que ronden la trentena quan podien veure en Carles Sabater i Pep Sala pujar plegats als escenaris. L’obra, escrita per Joan Gallart, amb direcció artística de Ricard Reguant i direcció musical de Pep Sala, inclou a la trama vint-i-cinc temes de la banda osonenca. Silencio Rodamos és la productora encarregada de dur a terme el projecte.

Una trama adolescent amb uns protagonistes en plena efervescència vital, ideal pels seguidors de la formació per reviure tota una època i per donar a conèixer a les noves generacions una de les bandes capdavanteres del boom del rock català, dels quatre grans que pujaren al Palau Sant Jordi aquell juny del 91. El musical esdevé també un homenatge al desaparegut Carles Sabater: amb la lluna a l’esquena i la barra del bar, el nostre àngel torna a Sau.

TEXT : Clàudia Viladrich


Les 100 funcions de Cop de Rock

 Des de que va començar a rodar la darrera producció teatral de Dagoll Dagom, el musical ‘Cop de Rock’ avui vui la funció número 100.

Avui, el Teatre Victòria es tornarà a vestir de gala per a celebrar aquesta fita amb una funció especial, el Fan Day. Avui podrem tornar a reviure les cançons que han marcat a tota una generació però acompanyats dels autors de totes elles.

En un moment o altre de l’obra, en Gerard Quintana, Lluís Gavaldà, Joan Reig, Jofgre Bardagí, Montse Llaràs, Joan Masdeu, Cris Juanico, Mari Martinez, Joan Fortuny, … sortiran a cantar amb tothom. Avui és el dia en que el públic podrà cantar com ho fa en un concert, podrà realment reviure un concert.

Dagoll Dagom, des del setembre, han ocupat el Victòria per a reviure els anys 80 i la moguda del rock en català, amb una història molt pròxima i que a més d’un li serà familiar. Un musical que toca el cor de molta gent, per a reviure els seus anys de joventut o que és un reflexe de la realitat actual de molts.

La música és vida, i aquest musical viu gràcies a totes aquestes cançons que han marcat a generacions, i avui tornarem a anar de festa!

TEXT : Redacció Rockdemà

 


%d bloggers like this: