Category Archives: Entrevistes

ENTREVISTA A ELS AMICS DE LES ARTS

els-amics-de-les-arts-un-estrany-poder-portada

 

Després del seu darrer treball Només d’entrar hi ha sempre el Dinosaure 2014 )

Ara, els Amics de les Arts tornen amb “Un estrany poder “El seu nou disc,

Rockdema, va poder fer-los una entrevista , uns dies abans de l’inici de la gira i això és el que ens van explicar.

1-Nova companya discogràfica … Això vol dir nous Amics de les Arts?

No, Els Amics som els de sempre. El tema de canviar de companyia discogràfica no té importància pel que fa al resultat de les cançons i el disc, i molt menys en el que som nosaltres 4. Sí que en té a nivell de posicionament en la indústria musical i de les possibilitats d’ampliar públic que t’escolti o de, per exemple, tenir actuacions fora de Catalunya.

2-Els fans dels Amics de sempre, notaran en alguna cosa el vostre fixatge per la multinacional Sony ?

No, qualsevol canvi o percepció de canvi respecte discos anteriors es deu als canvis inevitables del pas del temps. Som persones i ens passen coses, és clar. En aquests dos anys sense disc nou i concerts hem viscut mil coses, plegats i en la vida personal de cadascú, hem escoltat nous grups, hem anat a concerts… tot plegat influencia molt quan treballes nou disc. Però Sony, com dèiem, és més una peça de l’engranatge que afecta la distribució del disc, la seva promoció… Hi ha un bon equip de professionals darrere, amb molta experiència, però en cap cas es posen amb el resultat del disc. Més aviat és que el disc els agrada i hi veuen oportunitats i es volen sumar al projecte.

3- Que NO faríeu … O que NO esteu disposats a fer per res del món , per molt important que sigui la Companyia Discogràfica?

Moltes coses… hehe… però pobres discogràfiques, tampoc demanen res dolent!! Mai no faríem res que ens pugui perjudicar personalment, a la nostra amistat o a les nostres famílies i amics.

-Quin és el concert somiat per vosaltres ,què no heu pogut fer encara?

Avui en dia estem fent concerts molt més espectaculars del que havíem somiat mai!

4- El dia 20 d’Abril a Llinars, fareu l’Assaig General de l’Inici de Gira ) com us l’heu preparat? Nervis?

Ja fa dies que tenim ganes que comencin els concerts. Ho tenim tot a punt, el disc ja l’ha escoltat molta gent… ara ja tenim ganes de tocar així que més que nervis estem molt ansiosos de començar!!, en tenim moltes ganes!

O després de 10 anys ja no teniu nervis?

Sí, nervis abans d’un concert no fallen. Sempre en tenim una mica abans de sortir. Ara, que estem preparant els primers concerts, són importants.

5- Amb quin estat anímic et lleves del llit el dia que escrius una lletra com la de “Casa en venda”?

casa en venda evoca temps passats, persones estimades, records i coses que ja han passat i no tornen. No és tristesa, perquè es mira endavant i sempre ens esperen coses bones, també; però nostàlgia sí.

I amb quin quan escrius “El seu gran Hit“?

Festa, nit, riures… bon rotllo en general

6-Rascant una mica en la cançó “Les coses “trobem dues frases que ens criden especialment l’atenció

“Sé que no sabré què fer si mai vols anar de solista”

“Les coses, ai, gaudim-les mentre encara puguem”

Sembla que la cançó parla d’una parella … Però hi ha algun submissatge amagat en la cançó

Tipus millor plegar ara , que estem en el  moment més dolç de grup?

No patiu! hi ha Amics per dies!!, tenim la millor feina del món, estar sobre l’escenari, tractar amb gent nova, poder aprendre de i amb la música… tot això ens fa feliços i no tenim cap intenció de plegar

7-tenim un dubte sobre la cançó Suïssa …
“Elisabet! Elisabet! No cal ni que ho ploris! “qui és aquesta Elisabet de la qual parleu?

Ens ho podeu explicar, o és un Secret dels Amics? )

Doncs… Ningú. No en coneixem cap de propera… Però el nom és maco, té quatre síl·labes… sona bé!

8- A la cançó Salvador parleu de “la mort amb molta sorna “us fa por la mort? ups!, no ens posem tan seriosos ara, no?, millor parlem del carpe diem d’Apologia!

– El to del principi de la cançó “No ho entens ” té un cert aire sensual / eròtic, tant en la lletra com en la manera de cantar-la , és buscat o és només una percepció nostre?)

Com amb totes les cançons i la vida en general… Que cadascú percebi el que vulgui lliurement i gaudeixi de la música!

AQUESTA PREGUNTA SEGUR SEGUR SEGUR SEGUR que no us l’han fet … 😉

9- Quin és l’estrany poder dels Amics de les Arts?

No sé si tenim cap estrany poder. En tot cas, tenim la sort de ser amics encara i de passar-ho bé fent música plegats. També tenim la immensa sort que hi hagi gent que ens vulgui escoltar i poder-nos dedicar a aquest projecte fantàstic.

I ara unes preguntes no Musicals volem saber més coses sobre els Amics i sobre les coses dels Amics )

10-Aquesta es Per en Dani : Conegut per ser del barri de Sant Andreu de Barcelona , i ja que un any vas ser el Pregoner de la festa Major ) Quin es el teu racó preferit de Sant Andreu?

El mercat!, hi ha molta vida allà!

11-Aquesta es Per L’Eduard ; (Ens consta que ara no vius a Barcelona, que vius a Sant Pol ) Que tal el canvi de viure a Barcelona ,a viure a Sant Pol?

Genial, tenir el mar a prop dóna molta vida.

12- Aquesta és per a en Ferran; (Tens fama de ser el mes tímid dels 4,) es Així?

O només ho sembla? ser músic ajuda a superar la timidesa?

Tímid no! hehe… ho deu semblar… impossible pujar a cantar sobre un escenari si ets tímid (crec)

(La teva faceta com a Actor i algunes intervencions a sèries De TV3 com Ventdelpla ) t’has plantejat la teva carrera com a actor a banda de la musical amb els Amics de les Arts?

Ara mateix no tindria temps. Vaig gaudir molt fent d’actor aquella època i en tinc bon record, però ara necessito dedicar tot el meu temps a Els Amics, seria incompatible.

13-Aquesta es Per a en Joan Enric PERO LA PODEU RESPONDRE ELS ALTRES TAMBÉ ) Amb quin dels 3 aniries de viatge on i per què ?)

Amb cap!, ja voltem prou junts!! hehe, vagi on vagi sempre m’estan molestant enviant missatges i trucant… 😉

14- Que no us hem preguntat i … Us agradaria explicar-nos? dels Amics de les Arts, de vosaltres … El que vulgueu )
Ens heu preguntat fooorça coses i teniu fooorça info inèdita;)

Gràcies!

Volem agrair als Amics de les Arts i també a la Nuria Marin , que hàgem pogut realitzar aquesta entrevista

Foto: portada del disc “Un estrany Poder”

Preguntes de l’entrevista: Mireia Guilera i Bloggers Amicals

Anuncis

Pòster de Loop (Flatstock Primavera Sound)

ELS PÒSTERS DE CONCERTS EN FORMAT DE QUADRES ARTÍSTICS

Spencer (Petting Zoo)

Cartell de Loop a la parada de Petting Zoo (Flatstock, Primavera Sound 2014)

Cartell de Loop a la parada de Petting Zoo (Flatstock, Primavera Sound 2014)

Un altre dels artistes presents a la 3a edició de Flatstock a Barcelona (Primavera Sound) és l’Spencer, de l’estudi Petting Zoo. L’Spencer és qui va fer el pòster oficial de Loop per al Primavera Sound 2014 i és un dels artistes amb qui vàrem tenir una entrevista més interessant. Loop, grup londinenc de culte dels anys 80, que es va dissoldre el 1991, es va tornar a reunir a finals del 2013 per fer alguns concerts i festivals, inclòs el Primavera Sound. La seva música va incloure grans dosis de psicodèlia i de drone, fet que es representa al cartell dissenyat per l’Spencer -seguiu llegint-. Un cartell aparentment minimalista, però que, si un s’hi acosta, té un elevat grau de detall. I una explosió de colors primaveral.

Detall de la intersecció de colors (cartell de Loop)

Detall de la intersecció de colors (cartell de Loop)

Per algun motiu desconegut -potser els aiguats que van caure? La pluja?-, el britànic no va ser l’únic estranger víctima d’atacs d’insectes malvats, així que no tenim foto d’ell, però segur que en podreu trobar alguna per internet. I sinó, una pista: és alt, molt alt. Mentre escrivim aquesta entrevista, l’Spencer ja és de retorn a casa, a la Gran Bretanya, i de retorn també a la feina: ja ha fet un nou pòster -per a Fujiya & Miyagi– i ara està dissenyant-ne un altre per a The Waterboys, destinat al festival de l’Illa de Wight. Ens diu que només un parell d’artistes presents a Flatstock van anar cap al Nos Primavera Sound de Porto; un d’ells, en Gary (Horse), l’artista del cartell dels Pixies per a ambdós festivals.

Com que som nous en tot això del Flatstock, encara ens queda molt per entendre com funciona i ens confonem amb les parades. I és que la parada de Petting Zoo (pòster de Loop) i de Horse (pòster dels Pixies) estaven juntes i, a més, hi havia una noia (That Girl) que no sabíem a quina parada pertanyia. Cal dir que poques parades tenien algun tipus de reclam visible anunciant que venien el pòster oficial del concert d’un grup al Primavera Sound i això feia difícil trobar els pòsters oficials. No és el cas de les parades de Petting Zoo i de Horse, ja que ambdues tenien cartell de reclam on es veia “LOOP” o “PIXIES” respectivament.

M’apropo doncs cap a on hi ha un cartell que posa “LOOP” i pregunto per l’Spencer. Comencem la conversa i demano que m’expliqui tot això de les parades, perquè quedi clar.

Mar Santacana: Comparteixes la parada amb aquesta noia o amb l’artista del pòster dels Pixies?

Spencer: La Johanna (That Girl) i en Gary (Horse) comparteixen una parada i jo sóc el seu veí… Vàrem decidir d’eliminar una part del plafó que separava les nostres parades per poder tenir una mena d’espai obert.

(després de diverses explicacions, em queda clar: la Johanna és ajudant d’en Gary al seu estudi, però també ha portat a Barcelona dissenys propis)

MS: Estàs localitzat a Liverpool, oi?

Si voleu visitar l'Spencer i la seva obra al web de Petting Zoo...

Si voleu visitar l’Spencer i la seva obra al web de Petting Zoo…

S: Tinc l’estudi a Brighton, a la costa sud d’Anglaterra.

(comencem bé; qui té l’estudi a Liverpool és en Gary, no L’Spencer)

MS: Quants anys fa que dissenyes pòsters de concerts? Com i per què vas començar?

S: Fa gairebé 9 anys vaig prendre la decisió de deixar d’intentar adaptar-me al món professional “normal i corrent”. No hi encaixava i em sentia totalment infeliç. Mai no m’havia atrevit a arriscar-me i llançar-me al món creatiu per la por al fracàs, però al final, la sensació de desesperació m’hi va abocar. Realment, hauria desitjat no haver esperat tant de temps. No tenia (no tinc) ni dona, ni fills, ni animals; no tenia (i encara no tinc) casa pròpia ni hipoteca, ni deutes de què m’hagués de fer càrrec. Així que, realment, no hi havia res que m’impedís de seguir els meus somnis, tret dels meus dubtes i la por.
Després de dedicar-me una mica al disseny gràfic per a pàgines web, així com al periodisme, vaig topar-me per casualitat amb l’oportunitat de participar en una Masterclass de serigrafia
(una classe impartida per un expert i destinada a alumnes amb molt de talent). No havia fet serigrafia mai, però tenia alguns dissenys gràfics que semblaven serigrafiats, així que em vaig “colar” al curs. I això és tot: en aquell moment vaig trobar “Allò, “El Camí”. I en el meu interior va néixer una gran passió, que no penso deixar morir: des de llavors he estat aprenent i estudiant la tècnica com un cavernícola estudia el foc.

MS: Pel que fa al pòster de Loop, com ho vas fer? Vas contactar amb el grup i els vas proposar de fer-lo tu?

S: Sí, va ser així. Quan anava a la universitat (o sigui, fa segles) era un fan del grup. En realitat, jo era “The Loop Kid”, entre tots els que escoltaven indie, rock, els gòtics o els punks, els que ens dedicàvem a fumar al pàrking de les bicicletes en lloc d’estudiar. Més endavant, quan Myspace es va convertir en una eina útil per contactar directament amb els grups, vaig escriure alguns missatges al Robert, el cantant i cap de Loop. Li vaig proposar de fer-li els pòsters en cas que algun dia fes un concert o una gira d’algun dels seus projectes enregistrats en solitari… Això no va passar mai i Loop, en principi, no estava previst que es tornessin a reunir, però estic molt content que finalment els d’ATP (All Tomorrow’s Parties) els convencessin. Em vaig emocionar molt amb la seva reunió. I és més! Encara estic més content de poder dir que, quan vaig contactar amb en Robert per proposar-li de fer un pòster per al seu concert al Primavera Sound, no només el tracte amb en Robert va ser fàcil, sinó que, a més, va respondre de manera entusiasta a la meva proposta.
I és que no a tots els artistes
(músics) o grups els agrada la meva obra, o potser el to dels meus correus electrònics -aquí farem un incís: l’Spencer és un dels rara avis que no té ni Facebook ni smartphone; bravo!-. O potser és que protegeixen de manera extrema la part mercantil, monetària o la “marca” del grup. O és que senzillament no comprenen això de les edicions limitades fetes a mà, via treball autònom. Tot això em sembla absolutament raonable i no em sento malament si algun dels grans grups o dels meus grups/artistes preferits em diuen que no, si els proposo de fer-los un pòster. Però és una sensació realment increïble quan un grup especialment important per a tu et diu que sí, que endavant!

 

Cartells de concerts: Kurt Vile, Bat for Lashes, Mudhoney (Petting Zoo)

Cartells de concerts: Kurt Vile, Bat for Lashes, Mudhoney (Petting Zoo)

 

MS: Quin és el missatge del teu pòster de Loop? Què intentes transmetre?

S: Les línies rectes mostren la repetició que hi ha en la música de Loop: és molt repetitiva. D’altra banda, aquestes línies, les corbes, veus? Representen la psicodèlia de la seva música. Pel que fa als colors, he escollit colors vius, primaverals, per al festival. Aquest és el pòster més psicodèlic que he fet fins ara. El meu estil s’adapta a la música del grup, la música i allò que transmet. Crec que si hagués dibuixat un crani, una noia sexi o un animaló, hauria estat fora de lloc; no haurien estat adequats per al pòster.

MS: Has fet algun altre pòster per a les dues darreres edicions del Primavera Sound?

S: El pòster de Loop ha estat el primer que he fet per a un concert del Primavera Sound. Però n’hi haurà més i estic impressionat per la qualitat del cartell que teniu en aquest festival. Sé que hi tornaré segur, ho tinc en els meus plans, així que estaré al capdavant de la cua, ben amatent per quan s’anunciïn els grups per l’any vinent! -riu-

MS: Si vols comentar alguna qüestió més, endavant!

S: Moltes gràcies pel vostre interès en la meva obra i en el Flatstock en general. Som una mena de gran troupe de bestioles rares que viatgem d’un cantó a l’altre i això m’ha permès de fer amics molt especials de tot el món… i encara n’hi haurà molts més, perquè el grup de gent canvia a cada esdeveniment que s’organitza.
Espero que ens tornem a veure l’any vinent.

Acabada de redactar l’entrevista, l’Spencer ja s’ha recuperat pràcticament del tot de l’atac insectívor. Molta sort, Spencer! Esperem veure’t l’any vinent… amb quin grup?

–Properament publicarem els articles sobre els pòsters de: Queens of the Stone Age i Pixies. 

 

TEXT: Mar Santacana
FOTOGRAFIES: Mar Santacana (cartell de Loop i pàgina web; parada de Petting Zoo a Flatstock) i Petting Zoo.


Pòster de Kvelertak (Flatstock Primavera Sound)

ELS PÒSTERS DE CONCERTS EN FORMAT DE QUADRES ARTÍSTICS

Xavi Forné (Error! Design)

 

Cartell oficial de Kvelertak (Error! Design), Primavera Sound 2014

Cartell oficial de Kvelertak (Error! Design), Primavera Sound 2014

Continuem amb la visita guiada per la fira itinerant de pòsters de concerts Flatstock al Primavera Sound 2014.

Una de les sorpreses positives de passejar per Flatstock és trobar artistes d’aquí que han fet pòsters oficials per als grups que toquen al Primavera Sound: no tots són estrangers!ErrorDesign

Aquest és el cas del Xavi Forné, badaloní que signa els seus treballs amb el nom d’Error! Design. Si es comença a mirar el perfil d’en Xavi, es veu que és força impressionant i variat: dissenyador de cartells de concerts, dissenyador gràfic a la discogràfica a BCore, músic… i fa quatre anys, va crear el primer col·lectiu estatal d’artistes que fan pòsters per a concerts: The Poster Collective.

Pel que fa als seus cartells, cal destacar que tenen projecció internacional: és a dir, Error! Design es dedica a fer cartells també per a concerts i festivals a l’estranger. Impressionant? No ens estranya, amb els seus dissenys.

I per demostrar la col·laboració que hi ha entre els artistes que s’hi dediquen: en Xavi ens comenta que un altre dels estudis de disseny gràfic que es dediquen al cartellisme de concerts i que estaven presents a la fira, Münster Studio, havien imprès pòsters de Kvelertak que havia dissenyat en Xavi. Al final, Flatstock és una mica com un circ: es tracta d’una gran família d’artistes que viatgen junts en aquestes fires itinerants, i hem vist moltes col·laboracions i bon rotllo entre ells. Tots els artistes amb qui hem parlat ho destaquen.

Xavi Forné a la parada d'Error! Design de Flatstock (Primavera Sound 2014)

Xavi Forné a la parada d’Error! Design de Flatstock (Primavera Sound 2014)

 

Mar Santacana: Em va fer gràcia veure que hi havia un català darrera del pòster de Kvelertak, grup noruec de metal que toca durant aquesta edició del Primavera Sound. Com va anar la cosa: vas ser tu que vas contactar amb el grup per oferir de fer-los el pòster oficial? Va ser el grup?

Xavi Forné: A tots els Flatstocks és el dissenyador qui s’encarrega de contactar amb el grup a l’hora de fer el cartell per al concert. En el meu cas, tenia la sort de conèixer un altre artista que també participa al Flatstock, Michael Hacker, de Viena. En Michael ha treballat moltes vegades amb Kvelertak i em va posar en contacte amb un dels membres del grup.

MS: Des de quan et dediques a fer els “gig posters” o cartells de concerts? Quan vas començar a fer-los amb serigrafia?

XF: El 1999 és quan vaig fer el primer cartell, però res de seriós. Vaig començar a treballar i descobrir realment el món del cartellisme i la serigrafia al voltant del 2009, i vaig serigrafiar el primer cartell el 2010. Des de 2011 que em dedico activament a això i a res més.

MS: Quins pòsters destacaries, dels que has fet? Quins són especialment rellevants per a tu?

XF: Destacaria els cartells que, d’alguna manera, han fet promoure el meu treball i que, sense això, ara no crec que estigués responent aquesta entrevista… Els dos pòsters per al grup The Black Keys, el de Soundgarden, Red Fang, Love of Lesbian, Russian Circles, …

MS: Gràcies per l’entrevista, Xavi! I felicitats per la feina, vaig trobar que el pòster de Kvelertak estava molt bé!
TheBlackKeysRussianCirclesLoveofLesbian
XF: A tu, per suposat! Per ajudar que tot això creixi més! El de Kvelertak va ser un pòster molt ràpid, però penso que he encertat amb el grup, no sempre passa… Moltes gràcies, Mar!
 

Amb la ressaca metafòrica -no vaig provar ni una gota d’alcohol en tot el festival- i el poc funcionament cerebral per l’extenuació, em vaig oblidar de preguntar sobre el missatge del pòster, què va inspirar-lo i què volia transmetre amb el disseny del cartell. Però havent vist el concert dels noruecs el 30 de maig a l’escenari Vice, on el cantant va sortir amb un mussol al cap, la resposta era clara…

Des d’aquí desitgem el millor al Xavi i els seus dissenys amb Error! Design, i esperem poder veure els seus treballs als concerts del nostre territori, no només en àmbits internacionals.

TEXT: Mar Santacana


Flatstock o la cultura dels pòsters artístics de concerts

ELS PÒSTERS DE CONCERTS EN FORMAT DE QUADRES ARTÍSTICS

Gemma (Monostereo) i Andy MacDougall (Squeegeeville)

Andy1Un dels avantatges d’anar coneixent el Primavera Sound és que es pot dedicar l’atenció a aspectes que, d’entrada, poden passar més desapercebuts, davant de la mastodòntica oferta musical que obliga a córrer d’un concert a l’altre com si faltés la respiració.

Si bé de manera accelerada o en condicions físiques deplorables, tot exprimint els finals de la nit en què un ja no sap ni on té el cap, aquest any hem pogut dedicar una certa atenció a Flatstock. Per resumir-ho depressa: “el racó dels pòsters”, però pòsters vistos com a quadres, fets com a tals, i amb valor artístic. Es tracta de tot el conjunt de parades amb pòsters artístics que es concentren en fileres cap a l’entrada del Parc del Fòrum.

Hem pogut parlar tant amb estudis d’aquí, com amb estrangers, sobre què és això dels pòsters artístics de concerts, quina dinàmica es segueix, com es fan els pòsters, què és el Flatstock i, bé, intercanviar impressions amb artistes específics que han dissenyat els pòsters oficials dels següents grups del cartell d’enguany: Pixies, Loop, Queens of the Stone Age i Kvelertak. Cal dir que tots ells són d’un molt bon tracte humà i estan molt predisposats a atendre qualsevol que s’hi acosta. Animem des d’aquí a la gent a interessar-se, doncs, per aquests artistes encara desconeguts a les nostres contrades.
Començo en una parada on veig algú en acció, estampant un pòster. És la parada que comparteixen un estudi barceloní, Monostereo, i un serigrafista canadenc de renom, l’Andy MacDougall (Squeegeeville), que és qui està estampant. La Gemma de Monostereo és qui em fa cinc cèntims de què és tot això i em deixa les idees clares, molt amablement.

Gemma: Flatstock és la fira itinerant més gran del món, de pòsters artístics de concerts. Aquesta és la 3a edició del Flatstock que es fa a l’estat espanyol, perquè en general, Flatstock ja ha fet 44 edicions. Als Estats Units hi ha una cultura molt gran dels “gig posters” -aquests pòsters de concerts, ens diu la Gemma-.
I és que Flatstock és una iniciativa d’origen americà: concretament, de l’American Poster Institute, que promou els cartells musicals.

G: Es tracta d’un marxandatge de qualitat. A Amèrica, la gent està acostumada a anar a un concert i comprar-se un pòster com aquests que hi Andy2ha aquí: fets amb serigrafia i en edició limitada. En comptes de comprar-se una samarreta, es compren un d’aquests pòsters, per exemple. És una manera d’unir art i música: els grups queden d’acord amb els artistes que fan els pòsters, i el resultat serà el pòster oficial del concert.
Hi ha totes les variants possibles: grups que només treballen amb un artista, o certs gèneres musicals que compten amb uns artistes determinats, així com artistes que proposen de fer un pòster a un grup concret, fins i tot amb el disseny ja preparat. Però sempre hi ha d’haver una entesa entre el grup i l’artista que fa el cartell: un artista no pot fer o vendre un cartell si el grup no hi està d’acord, sinó no seria un pòster oficial del concert. El resultat final, doncs, és que els pòsters que es fan són oficials i es venen com a marxandatge oficial del cada concert en qüestió.

Mar Santacana: Però tu n’has vist, de cartells d’aquests, als concerts que es fan aquí? Perquè jo encara no n’he vist cap.

G: Que hi ha gent d’aquí que s’hi dedica, sí. Però es tracta d’una cultura emergent. És a dir, aquí encara s’ha de promoure i establir la cultura de comprar pòsters artístics de concerts; això encara és molt emergent. El que sí que cal deixar clar és que això no són pòsters publicitaris que es pengen al carrer per anunciar un concert, sinó marxandatge de qualitat; seria l’alternativa a la típica samarreta que la gent es compra, però això és artístic, d’edició limitada i manual. A més, els pòsters valen al voltant de 20 o 30 euros. Estem intentant que aquesta cultura creixi a Europa, perquè als Estats Units, és molt gran. Per exemple, a Seattle o al festival d’Austin que es fa cada any -parla del SXSW, de Texas-. A Austin, el Flatstock que es fa cada any és en un palau de congressos i amb uns 150 exhibitors. És una cultura molt més extesa, que s’està intentant portar cap aquí.

Abans d’acabar la conversa té una petita queixa; i és que diu que els han col·locat barrejats amb parades que no fan pòsters artístics i que, aleshores, la gent es confon i no sap la diferència entre uns i altres. Diferència artística, de preus, etc. I és clar, no és el mateix un pòster artístic serigrafiat a mà que una paradeta de marxandatge tipus “mercadillo” on es ven de tot.
La Gemma ens convida al seu estudi quan vulguem i m’ensenya un munt de pòsters que han estampat a l’estudi: cartells oficials de l’edició 2013 del Primavera Sound, cartells Andy3de Kvelertak amb el disseny del Xavi (Error! Design)…
També em parla de l’Andy i me’l presenta: és el senyor barbut que està estampant pòsters un rere l’altre. Em diu que és tota una eminència en aquest camp.

G: És el responsable de totes les demostracions en directe que es fan als Estats Units i que mostren com s’estampen els pòsters. És el primer cop que el portem a Europa a fer això, saps? Estem intentant difondre aquesta cultura, tant nova aquí.

Faig un parell de fotos a l’Andy mentre treballa i miro com funciona el procés. La serigrafia sobre paper és similar a la tèxtil: es tracta d’utilitzar una “pantalla” -el que fa de plantilla per a imprimir els pòsters-, que és un marc amb una tela on hi ha el disseny, es posa una mena de pintura -la tinta- i amb una rasqueta, s’escampa la tinta sobre la pantalla. La tinta traspassa la tela i queda impresa damunt del paper. Això, es repeteix per cada color que tingui el disseny del cartell. Parlo amb l’Andy.

Andy MacDougall: El que jo faig és ensenyar la gent a serigrafiar.

MS: Faré un curs amb tu!

AM: I tant! L’any que ve tornaré amb la Gemma, amb Monostereo; aquest és el primer cop que vinc aquí, saps? Als Estats Units vaig als Flatstocks de Seattle i Texas, on faig demostracions de com es fan els cartells. Els cartells que veus aquí són doncs d’aquests Flatstocks que t’he dit. En aquestes fires de pòsters, parlo amb la gent sobre què és la serigrafia i com es fa, i també porto el llibre que he fet, que la gent pot comprar. És molt didàctic.

MS: Aquí, la serigrafia no és gaire habitual. Sé que a Amèrica hi ha molta gent que s’hi dedica de forma més o menys artesanal, però aquí, pràcticament no es fa. Ho dic per experiència pròpia.

AM: Sí, però la cosa està canviant. A més, també hi ha un canvi en general a Amèrica i en l’ús de la serigrafia: d’una banda, hi ha la serigrafia comercial i de l’altra, la digital, per a publicitat. Com que per qüestions de publicitat potser només es demanen unitats limitades de 10 o 15 còpies o els clients volen canviar la data, per exemple, això és més fàcil de fer amb la modalitat digital. La conseqüència és que això ha eliminat molta part de la serigrafia comercial que es feia. Això, des del 2000-2004/5, més o menys.Andy4
Davant d’aquest fenomen, però, i la influència de Flatstock, el disseny i la filosofia DIY -“do it yourself”, amb càrrega activista-, cada cop més gent jove amb esperit creatiu vol dedicar-se a la serigrafia, com a manera de guanyar-se la vida. La serigrafia és barata i començar, doncs, és fàcil, saps? Potser per uns 100 euros pots comprar-te una pantalla, una mica de tinta, poses un disseny a la pantalla i ja pots imprimir.

MS: L’únic que no és barat són aquestes coses metàl·liques que tens aquí, que aguanten la pantalla perquè no es mogui quan s’imprimeix el dibuix. Crec que ho vaig mirar i valien 75 euros! Jo imprimeixo tal qual, poso la pantalla damunt del suport, i si es mou el dibuix, doncs es mou…! (encara he d’aprendre bricolatge…)

AM: Sí, aquestes peces metàl·liques són força cares. Però veus? Llavors pots fer aquests invents -m’ensenya una pila de muntatges diversos que s’il·lustren al seu llibre; estic segura que funcionen, però el bricolatge no és el meu fort i el cap no em dóna ja per més-. De totes maneres, l’Andy s’esmerça en mostrar solucions per sortir del pas:

AM: Pots posar el disseny a la pantalla revelant-lo amb la llum solar, per exemple. Tot és començar.

M’ensenya una foto del seu nét serigrafiant a l’estudi.

AM: En definitiva, el que faig als Flatstocks és parlar amb la gent, els intento motivar perquè comencin, i els ensenyo com funciona la serigrafia. Alguna gent només vol fer-ho una vegada. Però d’altres, s’hi enganxen i s’hi volen dedicar, i crec que això està molt bé: és una cosa creativa. Pots guanyar diners fent els teus pòsters o samarretes per a concerts…

Abans de marxar corrent cap a un dels múltiples concerts -Buzzcocks al Heineken Hidden Stage, crec-, l’Andy em diu que és la primera vegada que és a Barcelona i que li agrada molt. Fins i tot amb la pluja d’aquest any, sí. Perquè on ell viu, a Vancouver Island -la costa oest del Canadà-, plou i és gris cada dia.

 

TEXT I FOTOGRAFIES: Mar Santacana


Com el metal es va convertir en la marca musical de Polònia

Els orígens del metal a Polònia. Des de l’underground fins a l’actualitat.

El primer disc de Vader amb Earache: Punt d'inflexió per al metal polonès.

El primer disc de Vader, amb Earache: Punt d’inflexió per al metal polonès.

ENTREVISTA AMB JAREK SZUBRYCHT (2a part)

Mar Santacana: Com va sorgir el metal a Polònia, en aquest context tan diferent de l’occidental? Per què van començar a crear-se grups d’aquest tipus de música i no d’una altra?

Jarek Szubrycht: Els anys 80, a Polònia hi havia dues forces principals, el govern “comunista”, d’una banda, i de l’altra banda, l’Església i el moviment Solidarność -Solidaritat-, legal durant dos anys, però que continuava com a moviment underground. El país estava dividit entre aquestes dues forces. I nosaltres, els adolescents, volíem fer alguna cosa per escapar-nos d’això. Vam buscar la manera d’escapar-nos-en a través de la música i va ser una casualitat que el gènere fos el metal; bé, casualitat potser no: a Polònia pràcticament no hi havia concerts d’estrelles del pop occidental, mentre que els grups de metal sí que van poder tocar al nostre país. Per exemple: Iron Maiden, Metallica o Saxon.

MS: El govern soviètic permetia, doncs, els concerts de grups de metal a Polònia?

JS: Sí, perquè des del seu punt de vista, el metal era “segur”: era una cosa relacionada amb la fantasia, el satanisme, el que fos; res de política.

MS: I llavors, l’Església? No era la segona força?

JS: El govern potser volia demostrar a l’Església que era ell, qui tenia el poder. L’Església era la segona força, sí, però la força “no oficial”. D’altra banda, el 1989 hi ha un canvi polític radical i Polònia recupera la llibertat -surt de la dominació soviètica-; en aquell moment, l’Església es converteix pràcticament en la força que governa l’Estat. En aquest context, el metal underground que ja havia començat els anys 80 es va tornar més extrem, perquè volíem oposar-nos a l’Església i al govern, que, aleshores, eren bàsicament la mateixa cosa. Crec, doncs, que els orígens del metal underground a Polònia són almenys, en part, una revolta de la joventut contra els pares, contra tot allò que representaven els pares. I per la situació política particular de Polònia, per això el metal es va fer més extrem, en comparació amb d’altres països. Els anys 80 hi havia grups polonesos de metal que van intentar signar contractes amb discogràfiques…

MS: …estrangeres?

JS: Sí. Hi havia un grup que va signar amb Music for Nations, un altre, amb Mausoleum Records, un altre, amb una discogràfica italiana… però no van tenir èxit. No fins el 1992, quan Vader va signar amb Earache. Earache era la discogràfica del metal més potent i extrema: tenien tothom, en aquella època. Morbid Angel, Napalm Death, Carcass,… tots els grans grups. Així que quan Vader va signar el contracte amb Earache, es van adonar que hi havia una escena de música metal a Polònia.


“Dark Age”, videoclip del primer disc que Vader va signar amb Earache: The Ultimate Incantation (1992).

MS: Diries que Vader van ser els que van iniciar-ho tot? Que van ser el punt d’inflexió per al metal polonès?

JS: Sí, van ser el punt d’inflexió. Però amb puntualitzacions: Vader estava fora d’Earache al cap d’un any, després d’un àlbum, perquè hi havia moltíssimes dificultats. Per exemple, a l’hora de posar-se en contacte la discogràfica i el grup. Ni el mànager de Vader ni el cap del grup tenien telèfon a l’apartament on vivien.

MS: Perdó? -aquí va començar una sèrie de preguntes i respostes de comunicació absurda sobre els telèfons a Polònia, fins que finalment en vàrem treure l’entrellat-

JS: Sí, no tenien telèfons ni el líder del grup ni el mànager, així que havien d’anar a l’oficina de correus, fixar dia i hora per a una trucada amb la discogràfica, per tal de comunicar-se. Per parlar amb la discogràfica sobre els plans.

MS: No era legal tenir telèfon a casa?

JS: Molt poca gent en tenia. Això era per motius tant polítics com econòmics. Polítics, perquè no es volia permetre la gent de tenir contacte entre ells o amb l’exterior. Per exemple, els meus pares van haver d’esperar 20 anys per tenir un telèfon i jo vaig tenir el meu telèfon mòbil un any després! Per la part econòmica, les línies telefòniques del país eren velles i Polònia no tenia els diners per a reemplaçar-les per noves. Per això hi havia tants problemes amb Vader, però el de la comunicació no era l’únic, n’hi havia molts d’altres. Per exemple, a l’hora de sortir a l’estranger.

MS: Problemes amb els visats?

JS: Sí, amb tota la paperassa que calia gestionar. Per això Earache es va cansar de Vader; i no pots culpar-los, és totalment comprensible: tenien, què, una trentena de grups? I un munt de coses a fer?

MS: I no podien dedicar tant de temps i diners a només un grup.

JS: Exacte. Però el més curiós de tot plegat és que a Polònia ningú no es va adonar d’aquestes dificultats. El que vàrem veure és que es podia ser un grup d’una petita població de Polònia -com Vader- i, tot i així, obtenir un contracte amb la millor discogràfica que existia. Així que tots els adolescents van començar a tocar el millor que podien, amb l’objectiu de seguir el camí traçat per Vader. I això és tot, bàsicament. Després van seguir Behemoth i tots els altres.

MS: El 1992 va ser l’any que ho va canviar tot, doncs. Com per a Barcelona amb els Jocs Olímpics: el mateix any.

JS: Sí. Però no hagués funcionat si no s’hagués donat un canvi en la política i l’economia. Perquè, per exemple, Behemoth tenen aproximadament només un parell d’anys menys que Vader i no van tenir els problemes d’aquests. Ja tenien telèfons, en només un parell d’anys ja era com a tot arreu! Així que per a Vader es pot dir que va ser una mica massa aviat. Per a Behemoth no hi va haver aquests problemes de contacte i comunicació amb la discogràfica. I avui en dia, els grups no tenen problemes a l’hora de sortir a l’estranger, com sí que en tenien Vader: ara som a Schengen. A principis dels anys 90 era molt difícil.

MS: Quants anys tenen Vader, com a grup?

JS: 30. L’any passat varen celebrar-ne l’aniversari. Per descomptat, però, només queda un membre original a la formació.

MS: Peter? Vaig coincidir amb ell crec que en un concert a Txèquia. Bé, amb ell i amb tots plegats. Deu fer almenys deu anys d’això, perquè també hi havia en Doc. Encara recordo quan els meus dos contactes polonesos em van dir que havia mort, jo era a Polònia en aquell moment!

JS: Sí, ja se sap. Amb Vader ha passat el que és habitual. Alguns membres de la formació van morir, d’altres la van deixar, d’altres se’ls va fer fora. És el que passa, és la vida. Però ara els van molt bé les coses. Acaben de treure nou disc -feia una setmana, el dia de l’entrevista-. I d’aquí a tres dies surt publicat un llibre que he escrit sobre el grup: Wojna totalna. El títol, Total War en anglès, ve de la cançó.  

vader-wojna-totalna

MS: I al llibre expliques la història de Vader i també tot aquest context de què hem estat parlant?

JS: Sí, també el context.

MS: Així que el 3 de juny. En polonès, oi? Traduïreu el llibre?

JS: Exacte, el 3 de juny, en polonès. Però el traduïrem a l’anglès.

MS: Qui publicarà l’edició en anglès?

JS: Encara no ho sabem, ho estem parlant.

MS: Però ja heu començat amb la traducció a l’anglès o encara no?

JS: Sí, ja s’està treballant amb la traducció a l’anglès.

MS: Canviant de tema, quins diries que són els grups polonesos de metal més antics?

JS: Kat, però amb Kat ha passat un fenomen curiós: han influït Vader, per exemple, però ara hi ha 2 “Kats”. És com Saxon, s’han separat i han format dos grups. També hi ha Turbo, que ha canviat de formació milions de vegades, i també d’estil: van començar amb hard rock, després, death metal i ara fan heavy metal.

MS: Quins són els gèneres musicals que diries són més representatius de Polònia? Ja saps, per a Noruega, el típic és el black metal; per a Suècia, el “death metal suec”, …

JS: Depèn de quina època parlem. Diguem que, durant els 80, va ser el thrash metal; els 90, el death metal i el grindcore, i després, el black metal. És perquè estàvem buscant el gènere més extrem. Per als anys 80, per exemple, no hi havia res més extrem que el thrash metal.

MS: I diries que, el black metal, a partir del 2000?

JS: Definitivament. Evidentment encara hi ha grups de thrash i de death metal, però pel que fa als nous grups i el que s’escolta, sí: el black metal és el gènere dominant. Va començar una mica abans del 2000, però per simplificar, deixem-ho així.



Llista de reproducció del grup Hate. Especialment interessant, el documental Making of Solarflesh (2013, Napalm Records), pel que fa al missatge i la ideologia, tant de l’àlbum, com del grup.

MS: I què diries de Hate? (els mateixos integrants de la formació de death metal Hate consideren que, amb l’últim disc, Solarflesh: A Gospel of Radiant Divinity -2013, Napalm Records-, estan més aprop del black metal que mai)
També són un grup dels antics?

JS: No són ben bé un dels grups més antics, perquè no són dels 80: van començar el 90. Però per descomptat que són un dels grups que cal destacar. I més, si parlem del gènere extrem. Hate són un dels grups polonesos que fa més temps que toquen, o sigui, que no han parat des que van començar. I fan gires de manera habitual, els van bé les coses.

MS: Alguna altra qüestió que es tractés a la taula rodona on vares participar?

Caset comprat a Polònia de l'àlbum debut de Decapitated: Winds of Creation (2000, Wicked World/Earache Records), discogràfica estrangera. Produït per Peter, l'únic membre original que queda de Vader.

Caset comprat a Polònia de l’àlbum debut de Decapitated: Winds of Creation (2000, Wicked World/Earache Records), discogràfica estrangera. Produït per Peter, l’únic membre original que queda de Vader.

JS: Sí, recordo una pregunta. El metal és àmpliament reconegut i acceptat a Polònia? La resposta és que no i la prova d’això és que tots els grups grans polonesos, com ara Vader o Decapitated, tenen contracte amb Nuclear Blast, discogràfica estrangera. És com si des de Polònia importéssim el metal polonès, perquè els grups no tenen l’oportunitat de signar amb una discogràfica d’aquí. Excepte Behemoth, perquè tenen contracte amb una discogràfica polonesa: Mystic Production -depèn del país de distribució-.

 

Caset comprat a Polònia de l’àlbum de Behemoth Thelema.6 (2000, Mystic Production a Polònia): segell polonès.

Caset comprat a Polònia de l’àlbum de Behemoth Thelema.6 (2000, Mystic Production a Polònia): segell polonès.

 

A més, el metal no està reconegut per la premsa polonesa, com sí que ho està a Noruega o Finlàndia. Quan el món va començar a interessar-se pel metal nòrdic, els mitjans de comunicació grans d’aquests països els van obrir les portes; fins i tot, als grups més extrems. Això no va passar mai a Polònia. Potser l’única excepció és Behemoth, però no per la seva música, que és molt bona, sinó perquè Adam “Nergal”, el cap del grup, estava promès amb una estrella del pop polonesa. Així que els portals de comunicació sobre xafarderies van dedicar-se a esbombar la qüestió.

MS: I quin impacte va tenir això? Va afectar negativament el grup, tenint en compte que el metal polonès no està acceptat pels mitjans del país?

JS: A Nergal no li importava en absolut, tot això de les xafarderies que es publicaven. De fet, això va tenir un impacte mixte, és a dir, negatiu però també positiu. Per exemple, Nergal ha estat portat als jutjats diverses vegades per blasfèmia o altres qüestions, però va guanyar els casos. Això és un bon exemple que demostra que la llibertat d’expressió funciona. Així que, al final, encara va ser positiu: va ser un bon exercici de llibertat d’expressió per a la gent que seguia vivint ancorada al passat i que pensaven que podien censurar algú només perquè no estaven d’acord amb aquesta persona. Però encara hi ha més. Behemoth va publicar el seu darrer àlbum The Satanist aquest hivern, i el disc se’n va anar directament a la primera posició de les llistes de vendes al mercat polonès. Hi va haver molta gent que va descobrir Behemoth a través dels mitjans dedicats a les xafarderies, però van comprar el disc, així que, ja veus, el tema va tenir un impacte positiu.

 

Behemoth - The Satanist (2014, Mystic Production a Polònia)

Behemoth – The Satanist (2014, Mystic Production a Polònia)

 

MS: Ja saps el que diuen, al final, l’important és que parlin de tu, ja sigui bé o malament. Et donen publicitat gratis.

JS: Exacte, totalment d’acord. Mentre no et canviïn el nom o alguna altra cosa…

MS: Per anar finalitzant, acabem de repassar alguna cosa més sobre tu. A part del llibre sobre Vader…

JS: Faig el portal de música per a T-Mobile. Tinc la meva pròpia empresa que es dedica a tota una sèrie de qüestions musicals i de comunicació. Treballo per a diferents festivals, com l’Off a Polònia o el Sziget d’Hongria; promoc el Sziget a Polònia. Vaig escriure un llibre sobre Slayer, tenia el meu propi grup…, bé, de fet encara existeix, però ja no fem metal -riu-. Tocàvem metal els anys 90.

MS: Lux Occulta?

JS: Sí. Ara fem música fosca, però no és heavy metal. Acabem de treure un disc Kołysanki.

MS: Com descriuries la música que feu ara? I sóu els mateixos?

JS: No ho sé… no la descric, realment m’importa ben poc. Hi ha alguna cosa de trance, la gent diu que és música “cinemàtica”… És música fosca que ens agrada fer, com a hobby. Segueix essent el mateix grup, Lux Occulta; senzillament, fem una altra cosa, musicalment parlant. Pel que fa als membres del grup, n’hi ha tres de nosaltres que fèiem metal els anys 90, però també hi ha gent nova. En la música que fem també hi ha força elements del jazz, perquè hi ha trompetes, acordió… així com diversos instruments acústics.

MS: Ah, me n’oblidava! Em va sorprendre veure que hi havia una taula rodona sobre el metal a Polònia, al Primavera Pro. Com va ser això? Normalment la gent no s’esperaria trobar aquest gènere musical tractat de manera tan específica al Primavera Pro. Com et varen convidar?

Membres de la taula rodona sobre el metal underground a Polònia, Primavera Pro. D'esquerra a dreta: Jarek, Vogg i Łukasz.

Membres de la taula rodona sobre el metal underground a Polònia, Primavera Pro. D’esquerra a dreta: Jarek, Vogg i Łukasz.

JS: Va ser durant el festival Off de Polònia. L’Alberto Guijarro, un dels organitzadors del Primavera Sound, va anar convidat a l’Off per l’Institut Adam Mickiewicz, que organitza els showcases dels grups polonesos a l’estranger. Quan van començar a parlar sobre els showcases de grups polonesos per a l’edició d’enguany al Primavera Sound -aquest any hi va haver un miniespecial sobre grups polonesos al festival-, l’Alberto Guijarro, que havia vist en directe a l’Off el grup de black metal polonès Furia i li havia agradat molt, va dir “vull aquest grup al Primavera Sound“. A partir d’aquí, van seguir els contactes amb la institució cultural de Polònia per portar grups del país al Primavera Sound. Els altres grups no toquen metal, però vam pensar que el tema per a la participació de Polònia era explicar la història del metal com a fet específic i particular del país, per això va acabar sortint aquesta taula rodona, suposo.

Furia

Furia

MS: I què opines del Primavera Sound i el metal? N’hi ha que arrufen les celles, sobretot els que escolten aquest gènere musical.

JS: Jo sóc repetidor al Primavera Sound, ja hi he estat més d’una vegada. És molt interessant perquè pots descobrir de tot. El Primavera Sound és singular: és un festival on els músics professionals van com a fans a veure diferents gèneres musicals, nous grups i antics grups. I parlant de metal, doncs mira, hi ha gent que, si et coneix dins l’entorn del metal i veuen que escoltes o et dediques a d’altres gèneres musicals, et consideren un traïdor; sobretot els oïents, no els músics professionals. Pot ser un ambient molt tancat. A mi m’és ben igual.

MS: Això em sona…

JS: Però saps què? Ara fa poc acabo de veure un dels membres del grup de metal Samael per aquí, com a fan. I aquest és només un exemple dels músics de metal que vénen al Primavera Sound a descobrir música nova.

 

 

Ja a casa, un cop acabada de redactar l’entrevista i havent rememorat -com no podia ser d’altra manera- nostàlgies diverses amb el death metal polonès de fons, escolto el nou disc de Lux Occulta, que em transporta del passat al present i futur, exactament igual que l’evolució musical del grup. I caram, per ser només un hobby! Disc totalment recomanable. Kołysanki es pot escoltar sencer al web de Lux Occulta. Desafiem l’Alberto Guijarro perquè els porti la propera edició del Primavera Sound! Tot i que no tinc gaire clar si és possible dur a terme en directe, aquest projecte. Potser a l’Auditori, amb un exèrcit de músics i maquinària electrònica diversa.

 

TEXT: Mar Santacana


La cultura nocturna musical a Polònia i el metal

ENTREVISTA AMB JAREK SZUBRYCHT (1a part)

 

Jarek Szubrycht
Com vàrem avançar, durant la 14a edició del Primavera Sound vàrem tenir l’oportunitat d’entrevistar Jarek Szubrycht al Parc del Fòrum. En Jarek va ser membre d’una taula rodona al Primavera Pro, concretament, sobre la història underground del metal a Polònia, juntament amb dos representants més de la història metàl·lica del país: Łukasz Dunaj -periodista i autor de la biografia oficial de Behemoth; segell polonès Mystic Production– i Wacław “Vogg” Kiełtyka -fundador del grup de death metal polonès Decapitated-.

Compta amb un perfil ben complet, que el fa coneixedor de la música metal i general, des de totes les seves vessants: vocalista del grup de culte Lux Occulta des de 1994, autor d’un llibre sobre Slayer (2006) i de la biografia oficial de Vader que s’acaba de publicar (2014), o editor en cap del portal de música per a T-Mobile, entre d’altres. A més, té una empresa pròpia (Trzecie Ucho) amb la qual també treballa en d’altres qüestions musicals com el Festival Off o la promoció a Polònia del festival gegant hongarès Sziget. A continuació, l’entrevista que vam fer-li al Parc del Fòrum, dividida en dues parts.

Abans de preguntar-li a en Jarek sobre la història underground del metal a Polònia i altres qüestions, comencem per intentar entendre la cultura musical i nocturna al país, molt diferent de la que puguem tenir aquí, per qüestions històriques i culturals.

Fa més de 10 anys, vaig ser a Polònia per primer cop, quan el país encara no havia entrat a la Unió Europea. Abans d’arribar a Polònia, havia preguntat a un parell de polonesos entesos en el gènere del metal, que aleshores s’encarregaven d’un fanzine especialitzat en polonès –Masterful Maga ‘Zine-, on podia sortir de nit: buscava bars o locals nocturns d’aquest tipus de música. Vam acabar sortint no sé on i encara mantenim el contacte, però, a banda de Progresja, sala llavors només de concerts del gènere, poca cosa més.

Recordo que em va sobtar el fet que no hi hagués locals nocturns o bars i semblava que la gent no sortia de nit: la ciutat estava deserta. Que ingènua. Després vaig pensar que segurament era per la tradició soviètica -el domini soviètic va finalitzar el 1989-, però tot i així, em va sorprendre: era a Varsòvia, la capital, no en un poble remot. A més, era fora de l’època estiuenca. Vaig explicar això a en Jarek durant el Primavera Sound 2014 i vaig demanar-li que fes cinc cèntims sobre la cultura nocturna a Polònia, perquè la gent d’aquí poguéssim entendre-ho.

Jarek Szubrycht: A Polònia, la cultura dels clubs nocturns o de sortir i quedar amb gent a la nit, fora de l’àmbit domèstic, pràcticament era inexistent. D’una banda, a causa de la dominació soviètica; evidentment no es volia que la gent es reunís i parlés -a algú li recorda l’època de Franco?-. D’altra banda, per motius culturals: a Polònia la gent no estava acostumada a sortir els vespres o la nit, perquè feia fred i era fosc. Aquí -a Barcelona- pots treure la cadira al carrer i parlar amb el teu veí.

Mar Santacana: Quan diries que va començar, la cultura de sortir a la nit, a Polònia?

JS: Depèn de la ciutat. Jo sóc de Cracòvia i allà sempre hi ha hagut ambient nocturn, fins i tot els anys 70 o 80, perquè és una ciutat turística. Ara s’ha convertit en un lloc predilecte per als britànics, que vénen en grups i acaben totalment borratxos. Està molt bé, perquè això aporta diners, però és una llauna -sí, aquí també ens passa; algú pensa en Lloret o altres destinacions catalanes?-. A Varsòvia, la cultura nocturna farà uns 5 anys -5 o 10 anys, diu després- que ha canviat força. Fa 10 anys, si sorties, no trobaves ni un pub; com a molt, hi havia els bars dels hotels.

MS: Explica’ns què fèieu, com era la vida social. No m’imagino que no us trobéssiu amb la gent d’alguna manera o altra.

JS: Sí, alguna manera trobàvem de reunir-nos. Hi havia les festes a casa d’algú, evidentment, o els concerts de grups locals, que era on ens vèiem.

MS: On s’organitzaven, aquests concerts?

JS: En diferents llocs, depenent de l’època. Els anys 80, els concerts es feien en indrets que, molts d’ells, han desaparegut: a “cases de cultura locals” -tipus Centres Cívics-. Algunes d’aquestes cases estaven molt bé, però la majoria eren força deficitàries: equips molt dolents o pel que fa a la gent que hi treballava. Però almenys eren els llocs on es podien organitzar concerts i quedar amb la gent. Després van anar sorgint els locals nocturns; ara n’hi deu haver almenys 1 o 2 a cada ciutat i la cosa s’ha professionalitzat. Però a nivell d’escala és molt diferent: no tenim tants clubs nocturns com vosaltres.

MS: Aquí tampoc n’hi ha gaire, de clubs nocturns de metal; van apareixent i desapareixent.

JS: Oh, no, em refereixo a clubs musicals en general, no a locals nocturns de metal o rock. Hi ha hagut alguns locals de rock o metal a Polònia, però no crec que hagin sobreviscut: la cultura dels clubs nocturns segueix essent diferent, a Polònia, i tot i que ara sigui més fàcil obrir un local nocturn, la gent no ho fa perquè no estem acostumats encara a la cultura dels clubs nocturns.

Pel que fa al metal, aquest tipus de música es concentra sobretot a les sales de concerts que programen rock i metal, i alguna cosa més. Ah! Ara que hi penso: com a mínim, sé que hi ha dos locals nocturns de rock/metal a Polònia: un d’ells és l’Iron Pub; “Iron”, d’Iron Maiden, clar. Però potser n’hi ha d’altres. Estic una mica desconnectat d’això… saps? No estic tant interessat en aquest tipus de locals nocturns de metal, no em preocupa tant estar envoltat de gent que escolta metal i que tenen 20 anys: jo sóc d’una altra generació, m’entens? Prefereixo quedar amb els amics i això ho fem en bars normals on va tothom. Però per a les generacions joves sí, la cosa ha canviat i s’ha anat obrint; ara hi ha bars on poden anar.

 

TEXT: Mar Santacana
FOTOGRAFIA: Łukasz Jaszak (atenció que Jaszak també apareix als crèdits de l’àlbum Thelema.6, de Behemoth: digital editing / samples)


Surt a la venda la biografia oficial de Vader

vader-1500px-caloscLa biografia del grup de death metal Vader surt avui dia 3 de juny a la venda. Vader, representants per antonomàsia del metal polonès, varen celebrar l’any passat els seus 30 anys d’existència i acaben de llançar nou disc: Tibi et Igni (Nuclear Blast, 2014).

De moment, la biografia de Vader, de 456 pàgines, està disponible en polonès i té com a títol Vader. Wojna totalna (“Guerra Total”, en polonès). Wojna totalna explica no només els 3o anys d’existència d’aquest grup mític de Polònia, sinó que representa una història del naixement del metal underground en un país de fortes arrels catòliques i sota domini soviètic, en un context de tancament i Guerra Freda.

Al Primavera Sound 2014 vàrem tenir l’oportunitat d’entrevistar l’autor de la biografia oficial dels polonesos, el polifacètic Jarek Szubrychtentre d’altres, també conegut com a vocalista del grup Lux Occulta-, un dels ponents convidats a la 5a edició de la fira de la indústria musical PrimaveraPro. Jarek Szubrycht ens va fer un recorregut històric i d’anècdotes per aquest món críptic i totalment diferent a Occident. Estigueu amatents per a més detalls.

 

TEXT: Mar Santacana

 


Els Pets, el retorn des de l’àrea petita

Després de la baixa forçada per estrès del vocalista Lluís Gavaldà, Els Pets ja han començat la gira de presentació del nou disc, després de tres anys de silenci discogràfic. El passat divendres 25 d’octubre la sala Barts del Paral·lel barceloní celebrava els 35 anys d’El Periòdico, i els de Constantí foren els encarregats d’amenitzar la festa, amb el segon concert de gira.

La presentació del nou treball del la banda capdavantera de l’escena pop-rock catalana des dels inicis de l’anomenat boom del rock català, comptà amb els temes del nou àlbum, “L’àrea petita” (RGB Management, 2013), que, pruduït per Raúl Fernàndez “Refree”, sortí al mercat a principis de mes, així com amb un repàs dels èxits de tots els temps. L’àrea petita representa aquell espai on som nosaltres mateixos, on tot pren sentit i on no s’hi valen les màscares. I és en aquesta àrea on Els Pets ens ofereixen sonoritats tan pròpies com melancòliques, com amb “Fa un minut”, que ens transporta a melodies com “La colla”, també cantada al llarg de la nit, optimistes i fresques com el seu primer hit, “Bombolles”, que pot recordar al “Respira” de fa més d’una dècada, d’altres de roqueres com “Un tall de síndria” o “A preu fet”, a l’estil “XL”, un altre dels temes que feú ballar als assistents. La lletres quotidianes continuen esdevenint el fil conductor dels de Constantí, com a “Blue tack”. Com adverteixen Els Pets, amb L’Àrea petita el fan de sempre es pot sorprendre també amb alguns temes de sonoritats més allunyades als acords habituals de la banda, com a “Romanço”, amb un folk-fusió cantat a duet entre Joan Reig i Maria Rodés, o a “Reprenc el vol”.

Pets

Balades impressionants foren descobertes pel públic, com “Ja no ploro”, “Calaixos que no obriré” o “Me’n vaig”, cantada per en Gavaldà assegut a l’escenari al costat d’una nena del públic amb la samarreta de Fràgil i un somriure serè; un “Me’n vaig” que podria esdevenir el “Bona nit” de les noves generacions. Amb gairebé dues hores de concert, no hi faltaren des de temes dels treballs anteriors per fer ballar el públic, amb “La solució” o “Tres“, balades nostàlgiques com “Com anar al cel i tornar”, fins clàssics d’aquell “Calla i balla” com “S’ha acabat”, “La vida és bonica” i el mític “Bon dia”, que féu asseure i saltar a tots els assistents, des de pares acompanyats dels nens que ja comencen a corejar les cançons dels ídols dels progenitors, la generació que volta la trentena, pels quals les cançons d’Els Pets han esdevingut la banda sonora de la seva vida i, els més joves, una generació universitària que, davant la gran oferta musical catalana actual, han descobert Els Pets després de trenta anys a dalt dels escenaris.

 Pets2

TEXT : Clàudia Viladrich

FOTOGRAFIA: Elies Picanyol

 


PrimaveraPro: La fira professional del Primavera Sound es consolida en la seva quarta edició

1 PRIMAVERAPRO

PrimaveraPro, les jornades de la indústria musical que s’organitzen de manera paral·lela al festival Primavera Sound, creixen considerablement amb la tendència a l’alça del festival barceloní.

 

Gairebé 2.000 professionals de 41 països han assistit a PrimaveraPro entre el 22 i el 24 de maig de 2013, participació que representa un 42,5% més que l’edició anterior, tot superant amb escreix les expectatives d’assistència de l’organització. La quarta edició de les jornades ha estat marcada per una forta internacionalització, amb un 60% de participació estrangera entre ponents i assistents.

 

Les taules rodones del PrimaveraPro (DayPro Conference), amb representants rellevants i que il·lustraven la diversitat de perspectives en les sessions temàtiques, es van fer curtes com a punt de discussió d’algunes de les qüestions més destacades de la indústria musical, sector que presenta reptes cabdals com el de reinventar-se davant del consum digital, com seguir finançant-se en aquest nou escenari o la crisi econòmica de l’estat espanyol. En aquest darrer cas, es va comptar amb una sessió específica dedicada a explorar les possibilitats existents a nivell musical malgrat la conjuntura econòmica, una sessió que va posar damunt de la taula qüestions clau i d’intens debat que no es van poder resoldre en l’escassa hora de durada; i és que el sector cultural presenta una davallada notable a causa de la crisi, les retallades i l’augment de l’IVA d’un 8 a un 21%. Vegeu-ne les conclusions al final.

 

Estats Units i Austràlia, per davant del mercat britànic

 

2 pannel UK

A més, es va parlar de l’especificitat del mercat musical britànic, com a meca tradicional del pop, tot destacant-ne qüestions com ara: el seu hermetisme –no en va es va tractar una sessió específica sobre com conquistar aquest mercat–; la velocitat vertiginosa del mercat britànic, que hi juga en contra, en comparació amb els mercats musicals dels Estats Units i Austràlia, més lents i que passen per un bon moment tant de creació com d’exportació de grups autòctons; o l’actitud negativa d’autocrítica pel que fa a la premsa britànica amb els grups autòctons, mentre que en d’altres països els mitjans recolzen els grups locals.

 

Es presenta EAR: una iniciativa per promoure la carrera internacional de grups europeus

 

Finalment, es va introduir una iniciativa amb l’objectiu de fomentar les actuacions en directe de grups europeus dins del continent. La iniciativa, amb el nom d’European Artists on the Rise (EAR), encara s’ha de presentar a la Unió Europea per tal d’optar a finançament i pretén proporcionar una solució a les dificultats que es troben a l’hora d’organitzar gires a Europa. Actualment, els promotors darrera d’EAR són les sales de concerts Apolo (Barcelona), d’on el director és també co-director del festival Primavera Sound, Ancienne Belgique (Brusel·les), Rockhal (Luxemburg), així com

l’European Music Office. Un dels objectius que es pretén és el de crear un circuit europeu, via una xarxa de sales de concerts, que es comprometin a programar grups d’Europa per facilitar-los el fet de tocar fora del seu país d’origen. A més, les sales proposarien artistes, com a carta de recomanació i garantia, que no necessàriament han de començar sinó que inicien una carrera internacional. Per tant, part de l’atractiu d’aquesta iniciativa és que, a banda de noves tendències, grups consolidats i garantia d’èxit en els països d’origen poden iniciar una carrera internacional que d’altra banda no podrien sense un recolzament d’un segell discogràfic o agència de management. Aquest fet avalaria una certa qualitat i experiència que haurien de contribuir a l’èxit d’EAR.

 

3 EAR pannel

 

Segons la presentació que es va fer a PrimaveraPro, la iniciativa exigiria uns determinats criteris a les sales de concerts que volguessin formar-ne part, com ara que es tracti de sales amb una certa repercussió mediàtica o de format entre 600 i 1.000 assistents de capacitat. Durant la sessió, Tonet Sánchez, un dels tres socis directius de l’emblemàtica sala Zero (Tarragona), va mostrar interès en formar part d’aquesta xarxa de sales de concerts. Sánchez adverteix, però, que requerir una capacitat com la que planteja EAR pot ser un hàndicap, ja que no tots els països tenen les mateixes característiques pel que fa a sales, assistència de públic i realitats: mentre que a països del centre d’Europa les xifres de capacitat que EAR planteja es consideren de format més aviat mitjà-petit, aquí es tracta d’un format de sala tirant a gran, fet que pot resultar limitant per a la realitat de les sales de concerts que programen grups de no difusió massiva i que, a més, comencen carrera internacional. La sala Zero, que programa habitualment grups consolidats internacionalment, té una capacitat de 400 persones, però és un exemple clar d’aquesta qüestió i del fet que no es poden considerar iguals les realitats musicals de tots els països europeus. Sigui com sigui, la iniciativa pot representar una bona oportunitat per al llançament de carreres internacionals de grups europeus, fomentar i recolzar l’activitat de les sales, i crear un circuit sòlid europeu, amb lligams establerts que facilitin el desenvolupament de gires internacionals en un futur.

 

L’augment de l’IVA cultural, de nou centre de crítiques i reivindicacions

 

L’organització de Primavera Sound va aprofitar la plataforma internacional que oferien les jornades de PrimaveraPro per fer conèixer al sector musical internacional la penosa situació per què passa la indústria musical de l’estat espanyol. Albert Guijarro, co-director del festival Primavera Sound, va finalitzar les sessions de taula rodona per tornar a exposar la crisi del sector musical estatal, derivada de l’augment de l’IVA d’un 8% al 21%. Guijarro va subratllar que no només estan desapareixent empreses del sector per causa directa d’aquest augment de l’IVA, sinó que el govern central està recaptant una quantitat molt menor a la que recaptava amb l’IVA anterior, efecte colateral oposat al desitjat; això, fruit de la davallada en el consum cultural, tant relacionat amb concerts com amb vendes de discos.

 

Per acabar les jornades de PrimaveraPro, es va fer públic un comunicat que l’Associació Europea de Sales de Concerts Live DMA va emetre, tot afegint-se així a les reivindicacions locals que demanen un IVA cultural reduït. D’altres organitzacions assistents al PrimaveraPro van recolzar igualment aquesta reivindicació.

Comunicat de Live DMA 

 

Situació de la indústria i oportunitats en un marc de crisi

 

4 Spain is not dead

 

Algunes de les qüestions que es van destacar a la taula rodona moderada per Ben Cardew (periodista especialitzat), que va saber trobar les preguntes adequades pel que fa a les oportunitats de negoci musical a l’estat espanyol més enllà dels festivals, van ser les següents:

 

El mercat digital encara s’ha d’explotar

 

♦ L’elevat potencial que existeix pel que fa al mercat digital a l’estat espanyol, encara emergent, és un factor diferencial amb el d’altres països “molta gent encara no consumeix música digital; és un mercat que encara s’ha d’explotar” (L. Nascimiento, representant de la plataforma digital Deezer)

 

La font principal de finançament prové de les gires

 

♦La font principal de finançament d’un grup de música prové de les gires internes. Comparat amb d’altres països, en el territori estatal el públic encara compra CD, ho fa en els concerts en directe i, a menor nombre d’assistents, més elevada és la proporció de vendes. “Aquest darrer fet per si sol, on en concerts de 50 persones 15 o 20 adquireixen el CD, ja ens permet autofinançar les gires” (R. K. Jones, grup i segell discogràfic de Track Dogs).

 

El mercat d’un grup no ha de ser el lloc d’origen o la comunitat lingüística de les lletres, sinó el món.

 

♦ Amb internet, no existeixen fronteres: el mercat d’un grup no ha de ser el del lloc d’origen o el dels territoris amb la mateixa llengua, sinó el món, independentment de la llengua en què es canti la música, ja que el llenguatge musical tampoc té fronteres. És un error de reduccionisme limitar el mercat per motius lingüístics; mentre la música agradi al públic i el grup hi sàpiga connectar, el destinatari de la música ha de ser el món. L’èxit “Gangnam Style” i el grup Dover han estat supervendes tot i ser un, en coreà, i l’altre, cantar en anglès en un territori no anglòfon. Es destaca l’error de no exportar grups a l’estranger perquè canten en català, fet que es titlla de reduccionista i de manca d’estratègia de mercat. (Els membres de la taula rodona)

 

Molts grups internacionals només actuen en festivals: pèrdua de públic i augment del risc per al promotor.

 

♦ La tendència preocupant d’un canvi de paradigma: molts grups internacionals només actuen en festivals, tot deixant de banda gires i actuacions en sales. Això té diverses conseqüències negatives: els grups estrangers que deixen d’actuar en sales per fer-ho exclusivament a festivals no cultiven un públic fidel local, cosa

que es fa via les actuacions fora del format festival; a mig termini, provoca una pèrdua de públic per al grup. Però les conseqüències també són negatives per als organitzadors autòctons de concerts, ja que augmenta el factor de risc de la seva activitat: deixen de tenir la referència dels grups i com sonen en directe –fet que s’aconsegueix amb les actuacions individuals en sales, fora del format festival–, quantes entrades poden arribar a vendre en el territori de l’actuació, quin catxé de referència es pot assignar a un grup –catxé que serà més elevat en festivals, però no es té la referència per a actuacions individuals i es genera una bombolla de sobrevaloració econòmica dels grups– i per tant, quina inversió econòmica pot ser o no afrontable i rendible.

 

No hi ha una xarxa de ciutats i sales de concert consolidada

 

♦ Entre els problemes interns del sector musical a nivell estatal, que contribueixen a fer que les gires de grups internacionals deixin de banda la incursió peninsular, es destaca la manca d’una xarxa de ciutats i sales en què els grups puguin actuar, fet que es redueix a Barcelona i Madrid, en cas que una gira decideixi passar per territori estatal. Bilbao s’esmenta com a tercer punt geogràfic.

 

L’estat espanyol no pot actuar com a pont entre Llatinoamèrica i Europa: la indústria musical és feble i està desconnectada.

 

♦ L’estat espanyol no pot actuar com a pont entre Llatinoamèrica i Europa ja que la seva pròpia indústria és feble i queda fora de la indústria musical europea. Per poder dur a terme aquest rol geoestratègic que es reclama durant anys caldria establir una xarxa de contactes sòlids amb diversos enclavaments europeus.

 

Indrets fora dels circuits tradicionals, amb associacions d’amics de la música, una oportunitat per a les gires.

 

♦No necessàriament s’ha d’anar a buscar les grans ciutats per a les actuacions en directe o els circuits tradicionals. Indrets on existeixin associacions d’amics de la música poden proporcionar un bon punt de partida per fer rendibles els concerts, i les associacions, una bona eina per trobar sales on tocar. (R. K. Jones, grup i segell discogràfic de Track Dogs).

 

Petites marques que cerquen sorgir al mercat, una bona oportunitat per a grups emergents.

 

♦ El patrocini de les marques és gairebé indispensable per al finançament de festivals. Per a les gires, el patrocini de les marques ha anat desapareixent i ja no aporten una inversió monetària, sinó que l’esponsorització és en espècies, com ara en la cessió de sales. Malgrat que la taula no considera les marques com “la solució definitiva” sinó més aviat un pegat al problema estructural inherent al sector, per a gires i concerts individuals de grups emergents, petites marques com ara cerveses artesanes, que cerquen sorgir al mercat, poden representar una bona oportunitat.

 

França i Suècia: models a seguir en polítiques públiques per a l’exportació de grups autòctons.

 

♦ Es destaquen França i Suècia com a models a seguir, pel que fa a la promoció de polítiques públiques que recolzen el desenvolupament musical de la indústria, de grups autòctons, incloent-hi l’educació i l’exportació, independentment del partit polític que governi. En el cas de França, es posa com a exemple resultat d’aquestes polítiques un cap de cartell de l’edició 2013 del festival Primavera Sound: el grup Phoenix, actualment considerat estrella mundial. (A. Salmerón, Producciones Animadas, APM, director artístic del BAM, etc.)

 

 

TEXT: Mar Santacana

 

FOTOS: organització i Mar Santacana (2a imatge)


Razzmatazz o els camps del Palau de la Música Catalana

Els Amics de les Arts arriben al punt i final de la gira del seu darrer treball, Espècies per Catalogar, amb més de 80 concerts i a prop de 100.000 espectadors. Aquest cap de setmana ha estat la traca final: el divendres 15 de març a la sala Razzmatazz i el dissabte 16 al Palau de la Música Catalana, tots dos concerts emmarcats al Festival Mil·leni.IMG_5514

 

El divendres la cua a la sala de Poblenou feia la volta a tot el carrer. Alhora, els nostres Amics es disposaven a enregistrar en directe el concert per a posteriorment editar-lo en CD i DVD. En aquest penúltim concert, el “Despertaferro!” de L’affaire Sofia, fou el més aclamat de la gira, homenatjant el carrer Almogàvers a tocar la sala barcelonina i, amb el Matrimoni Arnolfini , un adéu i fins aviat es deixava entreveure amb aquell “Tornar sempre és la millor part de l’aventura”, acompanyat d’una màgica pluja de confeti.

 

El Palau de la Música restava, com a l’anterior gira, Bed &Breakfast, amb les entrades exhaurides. Al més magne i nostrat escenari de la música, el piano de Dani Alegret sonà majestuós a les introduccions de L’home que doble en Bruce Willis i Tots els homes d’Escòcia. Amb Bed & Breakfast, Joan Enric Barceló i Ferran Piqué escenificaven, com ja es tradició, la trobada entre en Jordi i la Marta, i és que no hem d’oblidar que el nom de la banda representa la seva interdisciplinarietat artística: la formació esdevé ludolingüística amb temes com Carnaval, amb el qual obriren tots dos concerts, i capta especialment l’atenció del públic amb les ocurrents dramatitzacions i discursos reinvidicatius. A tots dos concerts, el públic dedicà uns minuts a aclamar la independència a ple pulmó i Els Amics de les Arts, aprofitaren els seus contes per reinvidicar la societat fosca que blanqueja diners públics als paradisos fiscals. Al Palau la banda comptà amb un convidat d’honor per la història amb final feliç: el cantant d’òpera i pianista Ramon Gener.

 

amics arts palau mil.lenniNo només Els Amics de les Arts dugueren sorpreses, sinó que el mateix públic, entregat al màxim, optà per sorprendre els músics, a tall d’animació i dinamització de l’espectacle: amb la nova versió de l’Armengol, animals de cartró s’anaven alçant de les butaques de platea a mesura que apareixien a la cançó, a Els ocells, s’alçà a les primeres files aquell “cartell que hi diu “Imbècil” perquè s’acaba quedant” i a Miracles, la veueta de la Maria encoratjant als nous pares amb aquell “Però no patiu que no esteu sols” fou acompanyada amb un gomet verd de tamany gran alçat i bressolat per tots els assistents al Palau. Un Palau que esdevingué talment una sala de concerts per una nit, amb el públic alçat de les butaques a múltiples temes, cantant i ballant amb la màxima entrega, no pas més que de la dels músics.

 

Louisiana o els camps de cotó ha esdevingut al llarg de la gira el hit emotiu per excel·lència: la banda creà un cor amb tot el públic amb un final que feia posar la pell de gallina, amb aquell: “Diu que un dia hi hem d‘anar, que lavisem amb temps, però quellits de sobres.”, aclamat melòdicament repetides vegades pel públic sota la direcció de la banda. Amb el mateix tema, en acústic i sense la Banda per catalogar, es tancà la gira, tema amb el qual el públic optà per cantar en veu baixa per tal d’apreciar les les veus del quartet. Les muses i les quatre barres de l’emblemàtic escenari català acompanyaren aquest final feliç de gira, esperant però la millor part de l’aventura: poder-hi tornar.IMG_5401

L’equip de Rockdemà entrevistà el grup just una hora abans del darrer concert. L’Eduard Costa i en Dani Alegret, després d’una nit intensa a Razzmattazz i llarg assaig al Palau, ens endinsaren un xic més enllà d’aquelles Espècies per Catalogar

 

-Us considereu espècies per catalogar, Els Amics de les Arts ?

 D i E. Home …, algun de nosaltres som ben més especials, però el nom el vam posar pensant més en les cançons que en nosaltres. Però bé, tothom és raro, és la gràcia.

 

-Centrant-nos amb “Espècies per Catalogar”L’home que dobla en Bruce Willis amb guardaespatlles que li fot un cop de cossa o L’home que treballa fent de gos i veu la mare marxar amb les criatures ?

 E:  En quin ens quedem ? Ostres …Jo cap, els dos són perdedors,  un dels punts en comú que tenen és aquest, retratem una persona que està a la vora de la felicitat però no la toca i potser la té allà davant, i si canviem la manera de punt de vista ho seria …

 D.-Jo amb el que fa de gos, almenys mulla …

 E.-L’home que ha fet un “polvete” amb la dona de l’home més enrotllat del barri …

 

-La felicitat a Louisiana amb una fugida silenciosa de casa o la felicitat de Miracles amb un inici amb pas de funky?

 D i E: Home, la felicitat de Miracles, jo crec que la paternitat és la cosa més bonica del món i no es pot comparar. Louisiana és una altra història.

 

-Una disfressa per Carnestoltes: senzilla sense complicacions com el palíndrom que es diu Pep o un “citalalàtic” més elaborada ?

 D: Jo sóc molt d’elaborar les coses, jo faria un “citalalàtic” i després vindria l’Edu vestit de Pep i diria: ostres mola més la seva, hauria d’haver triat la fàcil.

 E: Jo sóc més simple, sí.

 

-Fer un pas de funky amb la posterior arribada de la Maria o mantenir-nos amb els divendres de cine i menús degustació ?

 E.-Home, si pots tenir les dues coses …(riuen). El bo és difrutar d’aquests divendres i si  pots tenir la Maria i començar un projecte súper interessant, doncs igual de motivador.

 

-El vostre Guitar Hero ?

 E.-El nostre Guitar Hero són Els Amics de les Arts.

 

-Arquitectes dels fills o la vida la fa cadascú?

 E i D.-Home, la vida la fa cadascú, és de calaix, sense cap mena de dubte.

 

-Tots els homes d’Escòcia: autobiogràfica o ciència-ficció?

 D.-Sí que es veritat que té un punt autobiogràfic, va néixer d’una anècdota d’en Joan Enric, de quan ell era allà, i recordo un dia que em va trucar i va dir: “tinc una idea molt xula !” , i quan m’ho va explicar vaig dir: “això ha de ser una cançó”.  

 

-Ahir acabàveu al Razzmatazz amb un emotiu acústic dels Camps de Louisiana. Us esperàveu que esdevingués un hit ?

 E i D- Va ser una sorpresa, és una cançó que s’ha posat sola cap allà i … ha guanyat ara el Premi a La millor cançó dels Premis Enderrock i ens ha deixat sorpresos. Això passa, hi ha cançons que agafen un lloc i la gent se les fa seves. 

 

 -Tornar és la millor part de l’aventura. Per quan el retorn ?

 D i E- A veure, nosaltres tenim clar que tindrem ganes de tornar i tenim ganes de fer un disc, i evidentment no ens farem derrogar dient no sabem quan … Però s’ha de fer les cançons, s’han de fer els temes …, per tant no podem donar una data exacta, però bé,  jo suposo que més tard o més d’hora estarem aquí donant la tabarra amb el que més ens agrada, que és pujar als escenaris i cantar.      

TEXT : Clàudia Viladrich

FOTOS: Martí E. Berenguer


%d bloggers like this: