Category Archives: Actualitat

Festival …que ? Festivalot !

 

unnamed

Però us deveu preguntar … Que és això del Festivalot? … A Rock de mà us ho expliquem amb molt de gust.
El Festivalot és el Festival de Música en Família de Girona.
Aquesta 3a edició es va celebrar a Girona el passat 27 i 28 de maig.
Els Pares de la idea són els Amics de les Arts, i la seva productora Pistatxo Produccions, dirigit per Rita Perè
El grup explica que van crear el festival, perquè tots ells són, pares i tots coneixen molt bé la ciutat.
Ells mateixos ens diuen que han dissenyat un Festival que a ells, com a pares, els agradaria anar.

El Festivalot no té un espai únic, de fet està repartit per diferents espais de la ciutat: El Teatre Municipal, la plaça del Pallol, l’Auditori de la Mercè, el Claustre de la Mercè, el Cinema Truffaut.
A part d’unes zones de descans i Lactància, tot preparat perquè petits i grans gaudeixin de la música en directe i descobreixin espais de Girona d’una manera diferent.
El Festival ofereix les seves entrades a un preu molt assequible, en Joan Enric Barceló membre de la banda comentava en una entrevista
recent “No hem tocat ni un cèntim el preu de les entrades. Continuen valent totes 9,90 euros.”, el Festival també ofereix concerts gratuïts i activitats de franc .
La ciutat es bolcà amb el Festival, alguns restaurants oferien el menú Infantil Festivalot a un preu tancat de 5€

pf_1497306889
El festival també té en compte les orelles dels més petits, és per això que els concerts adapten el volum a uns decibels que no afectin a les orelles de la mainada.
Els concerts tenen una durada, més curta que un concert per a adults perquè els nens no es cansin, ni s’avorreixin d’estar asseguts.
Per si encara no us hem donat prous motius per anar al Festivalot la pròxima Edició, tot seguit us fem una petita Crònica del que va passar a Girona el dia 28 Maig, el segon dia del Festivalot d’enguany i també podreu escoltar diferents entrevistes que vam fer a famílies, Artistes i voluntaris del Festivalot, ( perquè el Festival també compta
amb una plantilla de Voluntaris, que informen i ajuden als assistents del Festival).

El cartell era d’una gran Varietat:
Quartet Melt, Beth, Belda & Garriga, El Petit de Ca l’Eril, El Pot Petit, The Explosive Swing Trio, Heavy per Xics, Beth, i Els Amics de les Arts.
A la plaça del Vi, ens rep una Carpa, que ens dóna la Benvinguda al Festival, allà una voluntària entrega la bossa del Festivalot als assistents i el diari del Festivalot.
El 1r Concert a què vam anar va ser el dels Amics de les Arts, cap a les 11h al Teatre Municipal i amb un Teatre ple amb totes les entrades venudes.
Els Amics de les Arts, comencen la seva actuació, el públic s’aixeca i balla, des del minut 1 del Concert. Un dels moments més divertits del concert va ser quan els Amics de les Arts van posar les Urnes perquè el públic pogués triar el Repertori del concert, (a l’entrada del Teatre el públic podia omplir una butlleta i així votar les cançons que sonarien al Concert ).
Els Amics de les Arts, també van picar l’ullet als nens quan en la cançó “el seu Gran Hit“, del seu últim disc, van canviar una mica la lletra de la cançó: ” li dic “t’he calat ja fa estona. Heu vingut a robar-nos “les Mamas“, heu vingut a robar-nos “les Mamas

I també van fer un altre dedicatòria en aquest cas a la Directora del Festival dedicant-li la cançó “Lousiana i els caps de cotó” del seu disc espècies per catalogar.

Un altre dels concerts de la jornada va ser el de la cantant Surienca Beth Rodergas que en un espai més tranquil, com és el Saló de descans del Teatre Municipal,va oferir un repertori més intimista, fent un repàs d’algunes de les seves cançons com: “Terra trencada” “Color Rosa “una cançó molt adient per al Festival com és “Pares ” i també va interpretar “Protegit per les estrelles “de la Banda sonora de la sèrie d’anime Bola de Drac Z

I l’últim concert … Però no el menys destacat és el que va tenir lloc a la plaça del Pallol, de la mà dels Heavy per Xics, com diu l’organització del festival “el concert amb més canya del Festivalot ”
El
grup versiona cançons Infantils catalanes com, Sol solet o el Joan petit, en un estil més Heavy metal . Entre el públic es podien veure autèntics pares fanàtics del Heavy metal.

I això és el que va donar de si, l’última jornada del Festival d’aquest any
Llarga vida al Festivalot !!

Per últim agrair a Rita Peré: Per acreditar-nos, als Amics de les Arts
a Beth Rodergas per contestar a les nostres preguntes.

A la voluntària Marta Coca perquè tot i tenir vergonya, ho va fer molt bé!!!

I TAMBÉ a totes aquelles persones que van deixar que els féssim fotos per aquesta Crònica

Reporteres: Maria Baeta i Mireia Guilera
Fotografies: Mireia Guilera

Anuncis

ENTREVISTA A ELS AMICS DE LES ARTS

els-amics-de-les-arts-un-estrany-poder-portada

 

Després del seu darrer treball Només d’entrar hi ha sempre el Dinosaure 2014 )

Ara, els Amics de les Arts tornen amb “Un estrany poder “El seu nou disc,

Rockdema, va poder fer-los una entrevista , uns dies abans de l’inici de la gira i això és el que ens van explicar.

1-Nova companya discogràfica … Això vol dir nous Amics de les Arts?

No, Els Amics som els de sempre. El tema de canviar de companyia discogràfica no té importància pel que fa al resultat de les cançons i el disc, i molt menys en el que som nosaltres 4. Sí que en té a nivell de posicionament en la indústria musical i de les possibilitats d’ampliar públic que t’escolti o de, per exemple, tenir actuacions fora de Catalunya.

2-Els fans dels Amics de sempre, notaran en alguna cosa el vostre fixatge per la multinacional Sony ?

No, qualsevol canvi o percepció de canvi respecte discos anteriors es deu als canvis inevitables del pas del temps. Som persones i ens passen coses, és clar. En aquests dos anys sense disc nou i concerts hem viscut mil coses, plegats i en la vida personal de cadascú, hem escoltat nous grups, hem anat a concerts… tot plegat influencia molt quan treballes nou disc. Però Sony, com dèiem, és més una peça de l’engranatge que afecta la distribució del disc, la seva promoció… Hi ha un bon equip de professionals darrere, amb molta experiència, però en cap cas es posen amb el resultat del disc. Més aviat és que el disc els agrada i hi veuen oportunitats i es volen sumar al projecte.

3- Que NO faríeu … O que NO esteu disposats a fer per res del món , per molt important que sigui la Companyia Discogràfica?

Moltes coses… hehe… però pobres discogràfiques, tampoc demanen res dolent!! Mai no faríem res que ens pugui perjudicar personalment, a la nostra amistat o a les nostres famílies i amics.

-Quin és el concert somiat per vosaltres ,què no heu pogut fer encara?

Avui en dia estem fent concerts molt més espectaculars del que havíem somiat mai!

4- El dia 20 d’Abril a Llinars, fareu l’Assaig General de l’Inici de Gira ) com us l’heu preparat? Nervis?

Ja fa dies que tenim ganes que comencin els concerts. Ho tenim tot a punt, el disc ja l’ha escoltat molta gent… ara ja tenim ganes de tocar així que més que nervis estem molt ansiosos de començar!!, en tenim moltes ganes!

O després de 10 anys ja no teniu nervis?

Sí, nervis abans d’un concert no fallen. Sempre en tenim una mica abans de sortir. Ara, que estem preparant els primers concerts, són importants.

5- Amb quin estat anímic et lleves del llit el dia que escrius una lletra com la de “Casa en venda”?

casa en venda evoca temps passats, persones estimades, records i coses que ja han passat i no tornen. No és tristesa, perquè es mira endavant i sempre ens esperen coses bones, també; però nostàlgia sí.

I amb quin quan escrius “El seu gran Hit“?

Festa, nit, riures… bon rotllo en general

6-Rascant una mica en la cançó “Les coses “trobem dues frases que ens criden especialment l’atenció

“Sé que no sabré què fer si mai vols anar de solista”

“Les coses, ai, gaudim-les mentre encara puguem”

Sembla que la cançó parla d’una parella … Però hi ha algun submissatge amagat en la cançó

Tipus millor plegar ara , que estem en el  moment més dolç de grup?

No patiu! hi ha Amics per dies!!, tenim la millor feina del món, estar sobre l’escenari, tractar amb gent nova, poder aprendre de i amb la música… tot això ens fa feliços i no tenim cap intenció de plegar

7-tenim un dubte sobre la cançó Suïssa …
“Elisabet! Elisabet! No cal ni que ho ploris! “qui és aquesta Elisabet de la qual parleu?

Ens ho podeu explicar, o és un Secret dels Amics? )

Doncs… Ningú. No en coneixem cap de propera… Però el nom és maco, té quatre síl·labes… sona bé!

8- A la cançó Salvador parleu de “la mort amb molta sorna “us fa por la mort? ups!, no ens posem tan seriosos ara, no?, millor parlem del carpe diem d’Apologia!

– El to del principi de la cançó “No ho entens ” té un cert aire sensual / eròtic, tant en la lletra com en la manera de cantar-la , és buscat o és només una percepció nostre?)

Com amb totes les cançons i la vida en general… Que cadascú percebi el que vulgui lliurement i gaudeixi de la música!

AQUESTA PREGUNTA SEGUR SEGUR SEGUR SEGUR que no us l’han fet … 😉

9- Quin és l’estrany poder dels Amics de les Arts?

No sé si tenim cap estrany poder. En tot cas, tenim la sort de ser amics encara i de passar-ho bé fent música plegats. També tenim la immensa sort que hi hagi gent que ens vulgui escoltar i poder-nos dedicar a aquest projecte fantàstic.

I ara unes preguntes no Musicals volem saber més coses sobre els Amics i sobre les coses dels Amics )

10-Aquesta es Per en Dani : Conegut per ser del barri de Sant Andreu de Barcelona , i ja que un any vas ser el Pregoner de la festa Major ) Quin es el teu racó preferit de Sant Andreu?

El mercat!, hi ha molta vida allà!

11-Aquesta es Per L’Eduard ; (Ens consta que ara no vius a Barcelona, que vius a Sant Pol ) Que tal el canvi de viure a Barcelona ,a viure a Sant Pol?

Genial, tenir el mar a prop dóna molta vida.

12- Aquesta és per a en Ferran; (Tens fama de ser el mes tímid dels 4,) es Així?

O només ho sembla? ser músic ajuda a superar la timidesa?

Tímid no! hehe… ho deu semblar… impossible pujar a cantar sobre un escenari si ets tímid (crec)

(La teva faceta com a Actor i algunes intervencions a sèries De TV3 com Ventdelpla ) t’has plantejat la teva carrera com a actor a banda de la musical amb els Amics de les Arts?

Ara mateix no tindria temps. Vaig gaudir molt fent d’actor aquella època i en tinc bon record, però ara necessito dedicar tot el meu temps a Els Amics, seria incompatible.

13-Aquesta es Per a en Joan Enric PERO LA PODEU RESPONDRE ELS ALTRES TAMBÉ ) Amb quin dels 3 aniries de viatge on i per què ?)

Amb cap!, ja voltem prou junts!! hehe, vagi on vagi sempre m’estan molestant enviant missatges i trucant… 😉

14- Que no us hem preguntat i … Us agradaria explicar-nos? dels Amics de les Arts, de vosaltres … El que vulgueu )
Ens heu preguntat fooorça coses i teniu fooorça info inèdita;)

Gràcies!

Volem agrair als Amics de les Arts i també a la Nuria Marin , que hàgem pogut realitzar aquesta entrevista

Foto: portada del disc “Un estrany Poder”

Preguntes de l’entrevista: Mireia Guilera i Bloggers Amicals


Ivan Rosquellas al Barnasants

maxresdefaultEra la primera vegada que el polifacètic Ivan Rosquellas actuava dins el cicle del Festival Barnasants i ho va fer recreant a l’escenari una petita sala d’estar, com si estigués a casa seva i el públic formes part de l’ambient intimista i familiar del concert. Acompanyat en tot moment a la guitarra pel seu amic Jordi Bastida, va anar desgranant les cançons del seu últim disc  “A Cero” (publicat l’any 2016).

Rosquellas va comptar amb  dues col·laboracions de luxe per interpretar alguns temes: Lidia Guevara i Marina Prades, del grup “Maia“ van posar veu i el to femení a les cançons. El cantautor, amant del Rockabilly, va atrevir-se a cantar al mes pur estil Elvis Presley.

Per arrodonir el concert, Ivan Rosquellas va tancar la seva actuació amb “20 años”, una de les cançons del seu primer disc, “Tarde pero llego“ (publicat l’any 2013) amb el qual va fer realitat el seu somni de publicar un disc. I és que mitjançant una campanya de micromecenatge va poder publicar el seu primer disc

Precisament la cançó “20 años” explica això! El seu desig de voler ser una estrella i que ha trigat 20 anys a fer realitat el seu somni que tenia des de petit.

Com a anècdota, dir que vam poder veure projeccions mai vistes fins ara del primer concert que va fer Ivan Rosquellas amb la seva banda ara ja fa 24 anys a Vilanova i la Geltrú.

Si voleu estar al dia de les noves actuacions d’Ivan Rosquellas podeu consultar el seu web rosquellas.com

TEXT:Mireia Guilera

SIGUES SOLIDARI !!! FES CALIU

cartell_gala_25e

Voleu passar una nit benefico-festiva ?, si heu pensat si!!!! .

Llegiu amb atenció el següent post ! Tenim una proposta per

fer-vos

Coincidint amb els actes de celebració del 25è aniversari del Grup Caliu ( Entitat que promou el lleure a persones amb discapacitat / intel·ligència límit )

l’entitat a organitzat un concert benèfic pel pròxim 8 d’Abril, a les 21h a la Sala Barts de Barcelona .

Aquest concert te la finalitat de complir diferents objectius a part de ser un dels actes de celebració del 25è aniversari , aquesta gala també pretén poder recaptar fons per poder millorar les instal·lacions de la seu, i un aspecte molt important per a Grup Caliu ,donar visibilitat a l’entitat i així poder trencar estereotips, i perjudicis que existeixen entorn a les persones amb discapacitat .

Cal dir que el músic Cesk Freixas s’ha implicat solidàriament en el projecte.

El cartell del concert serà el seguent:

Pau Alabajos

Feliu Ventura

Meritxell Gené

Borja Penalba i Mireia Vives

Cesk Freixas

La Fera Ferotge

Judit Nedderman

Jordi Montañez

Xavi Sarrià ( Obrint Pas )

Els conductors de la gala seran els periodistes Quim Morales i Xavier Pérez Esquerdo, com sabeu presentadors de la “Segona Hora ·” de Rac1 .

Però això NO ES TOT !!!!, durant la roda de premsa que el Grup Caliu va fer a la seva seu el passat 25 de Febrer van anunciar que encara quedava alguna sorpresa del cartell musical per descobrir, però que no es faria públic fins al dia del concert.

Per conèixer i saber més coses sobre el Grup Caliu podeu visitar la seva web : http://www.grupcaliu.cat/inici_cat.htmhttp://www.grupcaliu.cat/inici_cat.htm

Si voleu saber com adquirir la vostra entrada aquí teniu el link :

http://www.grupcaliu.cat/portada_htm_files/Com%20comprar%20entrades%20web.jpg

TEXT: Mireia Guilera


Fang i setge, quan l’espasa de fusta neda entre les ones

En el marc del Tricentenari del 1714, la productora Excés d’Entusiasme SL amb col·laboració de La Passió d’Olesa, va estrenar el desembre del 2014 el musical Fang i Setge, emmarcat en els fets històrics de la Catalunya del 1714. Aquest febrer va aterrar al Teatre Victòria i en podrem gaudir fins el 27 de març, darrera setmana, improrrogable, amb descomptes fins al 25 % . L’obra, en els seus origens amb un centenar d’actors en escena, estava dissenyada per ocupar un dels escenaris més grans del país, el Teatre de la Passió d’Olesa. Ha aterrat a Barcelona adaptada a les dimensions del Victòria, fent relleu a l’inequibarable “Mar i cel” de Dagoll de Dagom. Trobem en escena fins a 30 actors, vint professionals i deu figurants, acompanyats per una orquestra d’onze músics, en un espectacle que, tot i reduït tres quarts d’hora de l’original, té més de dues hores i mitja de durada.

Sota la direcció de Joan Font, Marc Rosich a la dramatúrgia i Toni Mira a la coreografia, la música ha anat a càrrec del compositor Salvador Brotons i les lletres de les cançons del poeta Josep Pedrals. Amb una estètica concebuda com els grans musicals anglosaxons, Quim Piqué n’és el director musical i, de totes les cançons, podem destacar“Arrisquem !”, que, després de ressonar durant dos anys “L’himne dels pirates” a les parets de l’emblemàtic teatre del Paral·lel, passa a esdevenir l’actual cant a la lluita per la terra al cant de“`pel valor que es mereix el moment, sentiu quin és el crit de la gent”.

El juliol del 1713, després de l’evacuació de les tropes aliades, Barcelona ha quedat desprotegida de l’exèrcit borbònic i el poble opta per la resistència. L’Onia –Neus Pàmies-, filla del noble Onofre -Xavier Ribera-, desobeeix la voluntat del seu pare negant-se a fugir de la ciutat. El jove William Plowright -Jordi Llordella-, mercenari anglèsa, acaba fent costat a la resistència dels catalans. La dama Núria –Annabel Totosaus-, amb el seu lema “on la Núria va, és per guanyar” , aspira a aprofitar-se de tota situació. Ramon –Marc Pujol-, l’heroi seductor pe excel·lència, lluitarà per la terra fins al darrer tret. I la petita Joana –Aina Quiñones i Aina Picarolo-, òrfena acollida pel terrissaire del Born, viu el pas de la innocent infància a entendre el món com a adolescent, des de la maduresa que li duu la crueltat de la guerra, passant de jugar amb l’espasa de fusta a llençar-la a l’aigua, perquè no és un joc. Com ells, altres nois i noies,homes i dones, nens i nenes, segueixen les seves vides com podeu, creuen i senten, durant l’atac de les tropes borbòniques, descobreixen l’amor, la primavera, la poesia i també l’horror de veure cossos d’éssers estimats dir adéu tombats a terra, l’esperança que sigui la darrera gota de sang, que la fortalesa humana sigui certa i que l’esperit lluitador pugui, més d’hora que tard, tornar a viure i deixar de sobreviure, a ritme d’uns acords que ballen entre les melodies més èpiques i les líriques i unes lletres que, ben lluny d’esdevenir una lliçó d’història, transmeten el sentiment de dignitat per la vida i l’amor i l’heroisme d’ una terra que crema entre el fang.

Una realitat que molts de nosaltres no hem viscut però molts dels nostres poden explicar donant fe que sí que han brincat per un tros de pa i una ala de pollastre ha estat una festa, perquè la duresa diària també duu petites grans alegries i només l’amor ho pot salvar. Reviure el nostre país en setge, en uns temps on sembla que als governs els resulti tant difícil entendre que els refugiats arriben cercant la pau i fugint de l’horror i on, si més no, el poble català, hem après que seguirem lluitant però amb la dignitat de rams d flors roges i grogues repartides entre vies cada onze de setembre, perquè ja fa 300 anys que vam llençar l’espasa de fusta a les ones de la platja de Barcelona una nit de juliol.

TEXT: Clàudia Viladrich

 

 

 


Tornem a Sau

No hi ha ampolles per poder oblidar aquesta història, ni on va començar. El 97 no podia deixar de fumar, el 89 vaig entrar per la porta de servei, i allà vaig descobrir que no he nascut per militar, que la solució per deixar d’estar deprimit no és prendre un màgic whisky i que, malgrat sigui inútil continuar, només ho faig per tu, malgrat ja no sàpiga ni a qui pertany aquest cabell que he trobat dins del meu llit.  Corrien els 90,  tan sols volia un àngel que fos com tu i quatre barres –encara que fosssin de bar-, amb això n’hi havia prou per sentir aquell foc al cos, estava boig per tu. El 91 ja havia esdevingut el més gran dels pecadors –qüestió de percentatges-, i totes les promeses que un dia ens vam fer amb la noia de l’altre cantó, quedaren segellades amb la mirada i vam pujar al tren de mitjanit, per tornar a Sau. Un concert on, el 94, ens trobàrem junts per primer cop, entre cançons perdudes, rares i remescles. Amb set d’onze de setembre, el 95 fou bàsic i, amb la lluna a l’esquena, el 13 de febrer del 1999, des de Vilafranca i per sempre més, ens vas regalar un grapat de cançons per si mai ens fan falta.

 

I ara, què en queda ? Records, colors, sentiments, paisatges, miratges i, sí, certament, ens fan falta. “Tornem a Sau” és un projecte nascut arrel d’un grup de músics que van créixer amb un grapat de cançons que no volen perdre i, ara, el 2016, any que la banda d’Osona celebraria els seus 30 anys de vida, reten homenatge a tota aquesta història, amb quatre barres rere l’escenari i un estel en un país que ha anat canviant i no en té prou que només siguin de bar. En Pep Sala acompanya als concerts de la gira i, el passat 27 de febrer, ho féu a Luz de Gas, sala que tantes vegades ha acollit al vigatà. La gira s’inicià el 5 de febrer a la Mirona de Salt i finalitzarà l’11 de març amb el cinquè concert a La Manolita de Lleida. Al llarg de la gira, es presenta un tema inèdit composat especialment per a l’ocasió per Pep Sala i Joan Capdevila.

 

I tu, tornes a Sau ?

 

TEXT: Clàudia Viladrich

 


Cercles sota una estrella

SopaEra l’estiu del 90, en aquells campaments al Cadí Moixeró, els monitors tenien un casset molt especial, “Sopa de cabra”,  una mena de tresor trobat en una botiga de discs de les que hi ha fins i tot grups que canten en català i fan rock’n roll. Al cançoner hi havia L’Empordà. Era diferent, actual, per ballar, malgrat la cantàvem amb la guitarra com L’Estaca i Arrels, amb els texans tallats i la samarreta tenyida de colors. Allò era diferent, d’aquí, els “grans” en sabien d’altres, a part del hit, i els que arribàvem, d’una cosa volíem estar segurs: tot allò formava part d’una descoberta del que volia dir deixar de ser nens. El divendres 14 de juny del 1991, mitja classe anava cap al Palau Sant Jordi i el crit de “Bona nit malpartits” d’en Gerard Quintana marcava l’inici de molt més que un concert. El gironí lluïa una samarreta de tirants negra i texans arrapats de conjunt, amb ja dos discs al mercat per rodar món. I l’estelada al coll de molts nois i noies del públic, perquè als concerts sí que es podia portar, com una utopia que només es podia somniar a les nits d’estiu.

17 de gener del 2016, ha passat un quart de segle, avui no és nit d’estiu, és diumenge d’hivern i els vespres comencen a ser gèlids, com toca. Una tassa de xocolata a la Casa Ametller per agafar l’energia de quan teníem quinze anys. Avui ens hem posat vestits macos, escotats, camisa blanca i americana. Arribem davant del Liceu i hi ha dues cues llargues a cada banda. Pugem fins al cinquè pis just quan sona el tercer timbre, correm entre ascensors i passadissos per arribar a temps a la butaca per tornar a sentir en directe aquell “Bona nit malparits”, com si fos el primer dia. Són les vuit del vespre. I és que avui, després del seu retorn als escenaris fa cinc anys, Sopa de Cabra presenta nou disc, “Cercles” ( RGB Suports, 2015), el primer després de catorze anys. “Dolços plans” i i “Sense treva”, dos temes nous de trinca, donen el toc d’inici del que serà un concert de dues hores i mitja de durada, obrint el Suit Festival.  

Tocant al cel del temple dels grans tenors, acabar suant els vestits com les samarretes de fa dues dècades no ha resultat senzill, i és que qui ha dit que al Liceu no s’hi pot ballar com a les festes majors ? “Busco una llum”, el primer tema “dels d’abans” que sona al llarg de la nit, fa alçar les veus i les butaques resten per descansar abrics i bufandes.  Un concert més que aconseguit en un escenari incomparable, amb nous temes per encisar als seguidors més veterans i moltes cireretes per un pastís amb talls de pràcticament tots els àlbums, com qui fa un viatge al pas del temps, més lluny de les muntanyes, a allò que som i allò que volíem ser. “Si et quedes amb mi”i “Tot queda igual” són aclamats recordant aquells primers concerts lluitant per arribar a tocar l’escenari. “Per no dir res”, un tema gens hit però melòdic i madur per “La Roda”, que donava a conèixer als gironins arreu de Catalunya,  és acompanyat d’unes“Hores bruixes”, “Quan es faci fosc”, “Si et va bé” i “Sents”, que ens presentaven al seu moment uns Sopa ja evolucionats després del boom del rock català.

Sis músics a l’escenari: Gerard Quintana, Josep Thió, Francesc Cuco Lisicic, Pep Bosch, Jaume Peck Soler, Valen Nieto i Ricard Sohn, quatre d’ells els mateixos que als seus inicis, a la Girona del 86, amb Quintana, Thió, “Cuco” Lisicic i Josep Bosch. No hi manca l’espai per recordar a Ninyín i , aquesta vegada, també a David Bowie, amb “Seguirem somniant”, per un home que ara ja és del món, escoltant la llum mentre el món es mou. Noves melodies de “Cercles”, algunes acompanyades pel guitarra Xarim Aresté i Joana Serrat, cantant a duet amb Quintana la cançó de títol homònim al nou treball, són algunes de les sorpreses de la nit.

Sopa8

Sona “Sota una estrella” i el Liceu ja bull. A platea, el públic resta assegut per inevitable exigència protocolària, les estelades als balcons del primer, segon i tercer pis esguarden amb una normalitat reivindicativa impensable en aquell Sant Jordi del 91, on semblaven pertànyer tan sols al somni dels més joves, idealistes i un tant inconscients. I ara el temps ens ha donat la raó, perquè sota una estrella sempre hi haurà algú que sigui com tu. “Camins”, ja tot un himne intergeneracional, és cantant fins i tot per aquells que han passat gran part de la nit escoltant discretament,  sense aturar la llum“El far del sud”, per recordar ones de platja i fars d’illes enjotades. Els crits de “Sopa de Cabra !” del públic es van destapant al llarg de la nit, acompanyats d’algun “Visca la terra, lliure!”al bell mig de La Rambla de Barcelona, perquè com diu Quintana, “aquest país ha de ser un exemple d’amor”.

Com un tresor amagat, amb setze anys vaig aconseguir els acords d’“El boig de la ciutat”, amb mig DIN A4 de classe, escrits amb bolígraf blau. Ara es poden trobar google a desenes de webs, però ballar les nits humides a la carretera al Liceu retorna la màgia d’escriure les coses a mà, malgrat mai podrem tornar enrere i avui rius emotius de gent hem viscut la gran aventura d’una nit. Aquella cançó que havia decepcionat a més d’una adolescent, perquè els prínceps blaus existeixen malgrat es puguin convertir en gripaus, sona cap al final de la nit i, des de platea, mirant ben amunt, es pot observar com uneix a colles saltant abraçades en cercle, com els nostres cercles, perquè potser sí que en tenen, de príncep, i són princeses.El darrer bis no podia ser un altre, un tema ja present en aquell primer casset, l’únic que fins i tot ha sonat a les discoteques que menys han respectat la música feta a casa nostra i que, havent passat ampolles i anys, els fills dels que un dia van descobrir un Sopa acabats de sortir de l’ou, ara canten. Amb“L’Empordà”, ara fa trenta anys, començà tot i, com un cercle constant, clou una nit que ningú havia esperat millor. Tot el públic canta dempeus. I somriu perquè és molt més bonic.

TEXT: Clàudia Viladrich

FOTOS: Marta Albet


Tradició, escola i llengua al CAT. Bressola’t !

El passat 8 de gener s’inagurà la 29a edició del Festival Tradicionarius, que durarà fins el 18 de març, amb un bon grapat de concerts i propostes engrescadores emmarcades en la cultura popular. El passat divendres  15 de gener s’hi celebrà un concert molt especial, amb artistes convidats de gran volada. Les escoles Bressoles de Catalunya Nord celebren els seus 40 anys aquest 2016, i el CAT aplegà el concert-espectacle “Sem Nord, Fem Bressola!”, amb Marc Serrats “Xerramequ”, Raph Dumas, l’acordionista del Vallès Carles Belda, el cantautor valencià Feliu Ventura, Xavier Sarrià, Francesc Ribera “Titot”, vocalista de Brams, la cantautora Anna Roig i Oriol Serna. El concert ha estat produït per l’Associació Amics de la Bressola i Plural Produccions i protagonitzat per cançons populars d’arreu del país.

Andreu Galan, poeta i recitador, obra la vesprada. Per què la lluna és rodona ? Tal volta hi ha preguntes d’aquelles que en voler trobar respostes no en tindràs les recompenses, ens diu. Encén una estrela perquè dure molts anys, una bengala il·lumina a tot el públic assistent. Marc Serrats “Xerramequ”, Raph Dumas i Carles Belda segueixen amb un repertori desenfadat de cançons de les de sempre, donen entrada a Feliu Ventura, sona “Lo Tio Pep”, un tema-homenatge a Pep Jimeno-Botifarra i un record a mode de “Polígons Catalans” per a Matías Mazarico. L’única dona de la nit, amb veu dolça, mirada tendra i encisadora i harmonia emotiva, és despresa per l’Anna Roig, que amb gran il·lusió té l’oportunitat de cantar per primera vegada en públic un romanç que explica una història, “La dama d’Aragó” . Segueixen en Marc, en Belda i en Ralph amb cançons que, de ben segur, molts de nosaltres, vam aprendre a escola, o potser a l’esplai o de campaments. Aquesta vegada al Tren Pinxo de Bamyoles hi puja en Pere Gallerí acompanyat de Les nenes maques, agafades de la mà tot bressolant-se al amb xup-xup atrotinat. Des d’El Berguedà, en Titot musica un poema de JV Foix i, acompanyat d’en Belda, no oblida el nostre Alguer. L’all i oli, tant nostrat i tossut com els catalans, ens fa picar de mans i a la darrera melodia, les muntanyes del Canigó emmarquen el quadre.

El dissabte, la temporada de ball folk s’inagurà amb la Portàtil FM que, ben puntual, a les nou del vespre i fins a quarts d’onze de la nit, féu ballar als dansaires amb tonades d’ara, des d’un rei que reclama corona i rep resposta de tall rodó amb Mesclat, passant pels nostrats plens de Patum, fins a una olor de cafè dels matins d’un “Vull estar amb tu” tant fresc com el disc que presentava el tercet. I mentre els veterans obren el cicle, tancà la nit l’Orquestrina Trama, amb melodies rítmiques i juvenils que feren ballar a xics i grans, mentre el bar del CAT aplegava colles amb converses de cafè fins a mitjanit al cor de la Vila.

El Tradicionarius s’ha convertit en el festival folk de referència del país, aquest trimestre compta amb una cinquantena de concerts de més de seixanta grups i artistes dels Països Catalans i de territoris veïns com Occitània, Galícia o el País Basc, apropant la cultura d’arrel a tot aquell qui, després d’assaborir una mamelleta a La Terreta, s’endinsi a la Plaça Anna Frank i tregui el cap a l’Artesà de Gràcia.

TEXT: Clàudia Viladrich


L’instant és únic, no es repetirà

És l’últim dimarts de l’any i al Palau de la Música tot és llest perquè hi hagi sort, avui toca el toc d’inici d’una gira d’aniversari: el 30è aniversari dels d’El Vendrell, Lax’N Busto. Quan gran part dels seguidors jugaven saltar a corda al pati de l’escola i la màxima felicitat era fer el gol de victòria abans que sonés el timbre per entrar a classe, cinc jovenets es reunien per tocar les seves primeres cançons, perquè tenien fam de menjar-se el món.

Al cap de 30 anys, el 29 de desembre, coincidint amb el 139è aniversari del naixement de Pau Casals, comença una gira a un dels auditoris més emblemàtics dels Països Catalans, que els vendrellencs encara no havien estrenat. Junt amb l’Orquestra de Cambra de L’Empordà dirigida per Joan Albert Amargós, amb quatre vents i nou cordes, un total de vint músics a l’escenari, tot és fosc, tant sols una llum tènue i majestuosa il·lumina l’escenari, mentre les muses aclamen que el món és boig, però és el millor entre els possibles.  Un a un, tots els obstacles van passant, i la Júlia comença a sentir la veu d’en Salva tant, tant a prop, que l’inunda tota. El primer tema que Salva Racero tocà amb la banda, substituïnt una veu inconfusible, amb personalitat, que marcà una època i el segell de gentilesa de la formació, fou “Cansat”, inclòs al llarga durada “Relax”, i avui arriba al Palau, perquè no és massa tard per tot allò que és important, i a vegades cal tornar a començar.  De bracet, un dels temes del primer treball, d’aquell polèmic“Vas de punt o què ?!”, perquè suspendre les mates i no poder gaudir de l’estiu esperat era motiu per fer una cançó a la profe que els privà de capbussar-se cada matí entre les dunes de la platja. I és que “No sé pas com”, arranjat amb bossa nova per l’ocasió, era el somni més preuat d’un amor adolescent, on una veu més aguda deixava entreveure un Pemi amb tota una joventut per davant, ganes de menjar-se el món i el cor trencat. Un salt temporal, “Temps al temps” rere muses enrogides amb un “Simfònic” d’ara fa cinc anys, un “No has marxat” de Pemi Rovirosa, sense orquestra, a tall acústic, que precedeix el “Fum” pregó i intimista de Cristian Montenegro, amb ell a la guitarra i en Salva a la veu, amb un únic focus de llum que il·lumina un ingràvid volum i un espai que és sols inspiració. Les “Meditacions guitarrístiques”, l’únic tema purament instrumental de la banda, duen un massatge sonor a un públic fidel. Un llarg instrumental que introdueix un “He somniat” que acaba amb una distorsió apoteòsica precedeix un dels temes més emblemàtics de la banda, perquè amb dos collons, com digué Jesús Rovira, les “Nits al Liceu” han de sonar al Palau –i per partida doble-.  Amb un arranjament de swing, tot és llest perquè hi hagi sort, perquè avui el públic ha fet cua per a una actuació amb elegància, perquè ja han passat molts anys i els vendrellencs continuen sent capaços de fer-nos volar.

Salva Racero demana que s’apaguin els llums –fa dos dies Dausà demanava que s’obrissin, potser és que el Festival Milleni duu el contrast de llum a mida de cada moment fet cançó-. Tot és fosc quan és fosc, i a ritme de blues, penso en coses que em passen i voldria que amb tu em passessin, en estat d’”Amnèsia”, quan a la nit no acaba el dia.  Era el 2012 i La Marató de TV3 donava a Lax’N Busto el privilegi d’encapçalar-ne la banda sonora amb “Tornarem”. El moment és apoteòsic al Palau, perquè ara tornem a ser grans. `perquè ets important i sol no vull trobar-me, una declaració d’amor incondicional i definitiu, “Amb tu”, un altra balada potent on Salva dóna les gracies per una nit màgica, perquè ara és moment de les cançons que ja formen part de la banda sonora de la vida de més d’una generació. Amb “La meva terra és el mar”, tot un crit a la llibertat, Salva aprofita, ja des de fa uns anys, per reclamar la llibertat d’un país. Potser és que hem de sortir el carrer a ritme de rumba, com aquell “Nen”, per dir “no pot ser”.

El quintent d’El Vendrell surt de l’escenari, no marxa al carrer però sí darrera les cortines, per sentir a cor ple el crit de “No n’hi ha prou !”. Ja ho sabem que tornaran, però potser en aquell primer concert no ho teníem del tot clar, i la nit no hagués acabat igual si no haguéssim pogut suar la samarreta quatre cançons més. Potser ara és moment d’honorar aquella innocència. Un bis per “Començar” i brollar una nova flor, perquè l’instant és únic, i el “Llènça’t” no hi podia faltar. El Palau de la Música s’alça de ple, no pot fer aquells salts de samarreta suada i nit d’estiu però sí reviure el bategar del cor al nostre Palau, perquè és de la música i és catalana, i no hi ha res més nostre. Lax’N Busto no van ser al Palau Sant Jordi aquell 14 de juny del 91, però eren i són tant grans com els que el trepitjaren, músics i públic, els que hi són, els que recordem i els que seguim. S’obren els llums, sona música de fons, sembla que el concert s’acaba però el públic no vol marxar, a cor ple aquells crits adolescents de “Lax’N Busto!” repetits i en cantarella són aclamats per molts pares i mares que ara hi duen els fills. Amb dos collons, “Les Nits al Liceu” tornen a sonar entre les muses catalanes, perquè, fins a l’octubre, aquesta gira ens recordarà que tot és llest perquè hi hagi sort i cada instant serà únic.

TEXT: Clàudia Viladrich


Nits d’hivern a Barcelona

El passat 1 de desembre es presentà en primícia, amb sessió de tarda i de nit, a la Sala Barts de Barcelona, al melic del Paral·lel, l’estrena cinematogràfica catalana per excel·lència de la temporada, “Barcelona, nit d’hivern”, dirigida per Dani de la Orden i amb banda sonora dels santfeliuenc Joan Dausà i els Tipus d’Interès. Ja amb “Barcelona, nit d’estiu”(2013), la banda sorprengué al públic amb cançons tendres, romàntiques, íntimes, nostàlgiques i màgiques en una nit càlida on el cometa Halley volava pels cors enamorats de la ciutat. Aquest 2015 la nit és freda, perquè és d’hivern, i cal caliu entre dues avies que anuncien a la família que estan en una relació, entre aquell noi i aquella noia que es coneixen en una nit boja i al matí decideixen que sí, que volen que sigui el primer de molts esmorzars plegats, i el Rei Melcior desesperat salta de la carrossa per retrobar el seu primer amor que, des del 4 de desembre, podem trobar als nostres cinemes.

A “Barcelona nit d’estiu”, del mateix director, Dausà donava trama argumental al mític “Jo mai mai”, i l’Albert, l’Héctor, la Clara i la Judit es troben en un sopar la nit del 18 d’agost quan el cometa Rose creuava el cel de la gran ciutat. A “Barcelona nit d’hivern”, un treball amb catorze temes, la meitat instrumentals, embolcallen les sis histories d’una Nit de Reis, com quan de nit fèiem vaixells amb un paper. Un fanal informa que la nit comença, just davant del teu nou portal tu baixes i jo, nervíós, pico el volant: que sigui avui el voltant de la vida. Es fa de nit a l’escenari, que plogui amb tanta força que ressoni aquella nota del comiat a l’aeroport, de l’última carta a l’Andrea des d’aquell hotel; per si et despertes. I els llums s’apaguen, surt el sol, algú ens frena dient que no vull anar a dormir, que vull conquerir amb calma aquesta nit de Reis fins al final, fins que els acords i les històries facin l’amor saltant de la carrossa de la cavalgada.

TEXT: Clàudia Viladrich


%d bloggers like this: