L’instant és únic, no es repetirà

És l’últim dimarts de l’any i al Palau de la Música tot és llest perquè hi hagi sort, avui toca el toc d’inici d’una gira d’aniversari: el 30è aniversari dels d’El Vendrell, Lax’N Busto. Quan gran part dels seguidors jugaven saltar a corda al pati de l’escola i la màxima felicitat era fer el gol de victòria abans que sonés el timbre per entrar a classe, cinc jovenets es reunien per tocar les seves primeres cançons, perquè tenien fam de menjar-se el món.

Al cap de 30 anys, el 29 de desembre, coincidint amb el 139è aniversari del naixement de Pau Casals, comença una gira a un dels auditoris més emblemàtics dels Països Catalans, que els vendrellencs encara no havien estrenat. Junt amb l’Orquestra de Cambra de L’Empordà dirigida per Joan Albert Amargós, amb quatre vents i nou cordes, un total de vint músics a l’escenari, tot és fosc, tant sols una llum tènue i majestuosa il·lumina l’escenari, mentre les muses aclamen que el món és boig, però és el millor entre els possibles.  Un a un, tots els obstacles van passant, i la Júlia comença a sentir la veu d’en Salva tant, tant a prop, que l’inunda tota. El primer tema que Salva Racero tocà amb la banda, substituïnt una veu inconfusible, amb personalitat, que marcà una època i el segell de gentilesa de la formació, fou “Cansat”, inclòs al llarga durada “Relax”, i avui arriba al Palau, perquè no és massa tard per tot allò que és important, i a vegades cal tornar a començar.  De bracet, un dels temes del primer treball, d’aquell polèmic“Vas de punt o què ?!”, perquè suspendre les mates i no poder gaudir de l’estiu esperat era motiu per fer una cançó a la profe que els privà de capbussar-se cada matí entre les dunes de la platja. I és que “No sé pas com”, arranjat amb bossa nova per l’ocasió, era el somni més preuat d’un amor adolescent, on una veu més aguda deixava entreveure un Pemi amb tota una joventut per davant, ganes de menjar-se el món i el cor trencat. Un salt temporal, “Temps al temps” rere muses enrogides amb un “Simfònic” d’ara fa cinc anys, un “No has marxat” de Pemi Rovirosa, sense orquestra, a tall acústic, que precedeix el “Fum” pregó i intimista de Cristian Montenegro, amb ell a la guitarra i en Salva a la veu, amb un únic focus de llum que il·lumina un ingràvid volum i un espai que és sols inspiració. Les “Meditacions guitarrístiques”, l’únic tema purament instrumental de la banda, duen un massatge sonor a un públic fidel. Un llarg instrumental que introdueix un “He somniat” que acaba amb una distorsió apoteòsica precedeix un dels temes més emblemàtics de la banda, perquè amb dos collons, com digué Jesús Rovira, les “Nits al Liceu” han de sonar al Palau –i per partida doble-.  Amb un arranjament de swing, tot és llest perquè hi hagi sort, perquè avui el públic ha fet cua per a una actuació amb elegància, perquè ja han passat molts anys i els vendrellencs continuen sent capaços de fer-nos volar.

Salva Racero demana que s’apaguin els llums –fa dos dies Dausà demanava que s’obrissin, potser és que el Festival Milleni duu el contrast de llum a mida de cada moment fet cançó-. Tot és fosc quan és fosc, i a ritme de blues, penso en coses que em passen i voldria que amb tu em passessin, en estat d’”Amnèsia”, quan a la nit no acaba el dia.  Era el 2012 i La Marató de TV3 donava a Lax’N Busto el privilegi d’encapçalar-ne la banda sonora amb “Tornarem”. El moment és apoteòsic al Palau, perquè ara tornem a ser grans. `perquè ets important i sol no vull trobar-me, una declaració d’amor incondicional i definitiu, “Amb tu”, un altra balada potent on Salva dóna les gracies per una nit màgica, perquè ara és moment de les cançons que ja formen part de la banda sonora de la vida de més d’una generació. Amb “La meva terra és el mar”, tot un crit a la llibertat, Salva aprofita, ja des de fa uns anys, per reclamar la llibertat d’un país. Potser és que hem de sortir el carrer a ritme de rumba, com aquell “Nen”, per dir “no pot ser”.

El quintent d’El Vendrell surt de l’escenari, no marxa al carrer però sí darrera les cortines, per sentir a cor ple el crit de “No n’hi ha prou !”. Ja ho sabem que tornaran, però potser en aquell primer concert no ho teníem del tot clar, i la nit no hagués acabat igual si no haguéssim pogut suar la samarreta quatre cançons més. Potser ara és moment d’honorar aquella innocència. Un bis per “Començar” i brollar una nova flor, perquè l’instant és únic, i el “Llènça’t” no hi podia faltar. El Palau de la Música s’alça de ple, no pot fer aquells salts de samarreta suada i nit d’estiu però sí reviure el bategar del cor al nostre Palau, perquè és de la música i és catalana, i no hi ha res més nostre. Lax’N Busto no van ser al Palau Sant Jordi aquell 14 de juny del 91, però eren i són tant grans com els que el trepitjaren, músics i públic, els que hi són, els que recordem i els que seguim. S’obren els llums, sona música de fons, sembla que el concert s’acaba però el públic no vol marxar, a cor ple aquells crits adolescents de “Lax’N Busto!” repetits i en cantarella són aclamats per molts pares i mares que ara hi duen els fills. Amb dos collons, “Les Nits al Liceu” tornen a sonar entre les muses catalanes, perquè, fins a l’octubre, aquesta gira ens recordarà que tot és llest perquè hi hagi sort i cada instant serà únic.

TEXT: Clàudia Viladrich

Anuncis

About rockdema

Diari de música en català. Mostra totes les entrades de rockdema

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: