Miralls, poemes i cançons de Roger Mas

Som a la Fira Mediterrània de Manresa, és divendres al vespre i estem asseguts al Teatre Kursaal. Tot és fosc, només se sent una veu greu i els acords d’una guitarra. Poc a poc es va desxifrant l’escenari, amb llums tènues, com si s’encenguessin torxes, hi ha fum, i a la penombra es perfila la imatge d’un home dret, amb una guitarra, d’esquena al públic, que s’emmiralla i es multiplica en la foscor. Tot plegat és màgic. És ell, en Roger Mas, que obre amb el tema “Caminant”, la presentació del seu darrer treball “Irredempt” a la capital de la Catalunya Central. Té ganes de viure l’experiència, se li nota, el solsoní es troba com a casa sempre que ve a Manresa.

La versió del poema de Verdaguer “El Comte Arnau” captiva al públic amb el galop d’uns acords que fan cavalcar tot el teatre damunt d’un cavall blanc (les coses bones, o a vegades allò que toca fer) i d’un cavall negre (les temptacions, o allò que seria pecat).

“Ella té un cel als ulls” ens confessa en Roger, que és el record d’un amor de joventut. Fruit de la soledat de l’Erasmus, és un dels temes d’amor d’aquest nou treball.

L’ escenografia, de Lluis Danés, especial per a l’ocasió, embolcalla a un Roger Mas que es mostra nu davant el públic, parlant d’emocions, de somnis, d’anhels i “de les converses entre dos per dissimular” com ell diu “tenim més de dos jos, i hi ha jos que neixen i jos que moren”. Nou miralls i una cadira blanca, un micròfon a voltes “irreverent” ubicat a la guitarra, jocs de fum, i focus de colors, mantenen al públic embadalit, escoltant les cançons d’un cantautor d’arrel.

Un altre dels dotze temes del nou disc és un poema de terror alemany, que tots els nens coneixen, adaptat al català, és “El rei dels verns”. Imitant diferents tons de veu, l’artista ens transporta al viatge desesperat que fa un pare amb el seu fill malalt en braços, al mig d’un bosc, al costat d’un rierol.

Després de més d’una hora de concert, el públic encara en vol més. Primer un bis i després un altre. Amb aquest segon, ell ens desafia irònicament, “..no podreu veure cap més acte de la Fira Mediterrània…” i somriu. Aplaudim. La complicitat amb l’artista ens encanta.

El concert culmina amb una Oda a Francesc Pujols, precedida per la lectura enèrgica, quasi a mode d’embarbussament, d’un text del pensador “La dominació catalana” que diu “…que un dia els catalans ho tindrem tot pagat, i que alguns per modèstia no gosaran dir que ho són, i es faran passar per estrangers.”

Tot són aplaudiments sincers i sonors, per a un cantant consagrat de la música catalana, que es mostra, ben al contrari del significat d’Irredempt, ben alliberat, i molt proper al seu públic. Prova d’això és l’anècdota de la nit, ja havent començat una cançó, para en sec, i diu “he reconegut una tos i això m’ha agradat, perdoneu”, i continua com si res.

TEXT: Marta Albet

Anuncis

About rockdema

Diari de música en català. Mostra totes les entrades de rockdema

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: