Porreres, vila de rock i ensaimada

foto 1 (1)L’agost és mes de vacances, calor, estiu i disbauxa. A mitjans d’agost, les places de les viles mallorquines s’omplen de dansaires que, a ritme de jota, bolero, fandango o mateixa, gaudeixen de les revetlles populars, on el ball de bot n’és el protagonista.

Les verbenes dels pobles duen nits llargues on acabar fent un bany a la mar i veure sortir el sol. Les festes patronals de Sant Roc, a Porreres, són les més reconegudes i sonades pel macroconcert que cada 15 d’agost embriaga el poble. Enguany però, amb una previsió metereològica preocupant, es traspassà el Canet Rock mallorquí al 16 d’agost. Com cada any, el cartell duia els noms de les bandes capdavanteres del panorama musical català. Boc, la Companyia Elèctrica Dharma, La Troba Kung-Fú, Els Catarres i Lax’n Busto foren els escollits enguany pels porrerencs. A les set de la tarda la banda mallorquina de folk-fusió Boc obria els primers acords de les propers vuit hores de concert al Parc de n’Hereveta. Piano, acordió, flabiol, tamborino, clarinet, whistle, guitarró, xeremies, flauta travessera, percussió, baix, guitarres, violí, bateria i llaüt en són el truc, mesclant els instruments tradicionals i les melodies populars amb la disbauxa de la música elèctrica. Els més puntuals pogueren saltar a ritme de la banda més nostrada de la nit. Seguint amb la fusió de la música popular i amb els ritmes nocturns del rock, Boc, la banda més jove de la nit, amb sis anys als escenaris, donava pas a la formació més veterana de la vetllada: la Companyia Elèctrica Dharma, celebrant els seus 40 anys als escenaris. Molts dels assistents, veien per primera vegada en directe a l’emblemàtica formació del barri de Sants de Barcelona, sorprenent-se alhora dels salts i verticals del veu i clarinet Joan Fortuny, personificant que la joventut i la forma física no és qüestió d’edat. I és que davant de la Dharma, no podem fer més que treure’ns el barret. Els més veterans pogueren gaudir d’un concert privilegiat sense empentes ni aglomeracions per arribar a primera fila; el cel encara era clar i els adolescents i joves porrencs esperaven amb delit els grups catalans de pop-rock i rumba fusió que pujarien a l’escenari ja a negra nit.

La Troba Kung Fú fou la banda que, tant a nivell musical com generacional, féu de pont i unió. El grup liderat per Joan Garriga féu ballar a un públic multigeneracional a ritme d’un “Clavell Morenet” de sol, platja i onades d’illa, amb fusió de cúmbia, blues, rumba i rock. El moment àlgid de la nit fou ambEls Catarres que, des de fa tres anys, lideren el panorama musical català, omplint places i sales de gom a gom d’un públic majoritàriament adolescent, amb la il·lusió d’aquell “Vull estar amb tu”, on a hores d’ara la “Jènifer”, que els dugué a la fama ja ha fet història, i ara el seu tercer i darrer treball “Big band”està omplint escenaris d’arreu dels Països Catalans. Lax’N Busto foren els encarregats de tancar la nit. Perquè els Lax’N foren de les bandes capdavanteres que, als anys noranta, lideraven el boom del rock català, perquè la veu d’en Pemi ha passat a ser substituïda per la del manresà Salva Racero, mantenint el to del vendrellenc a totes les cançons de la primera etapa de la banda i donant un nou aire als nous temes. Un concert on les noves cançons s’intercal·laren amb un bon tou de temes de l’època Pemi Fortuny, cantat, ballat i saltat pels seguidors més veterans, des de les balades inigualablement profundes com “Que boig el món”, passant per cançons que han passat a formar part de la cultura popular del pop-rock català, ben seguides per les noves generacions, com “La meva terra és el mar”, fins a la psicodèlia i bogeria d’un “Toca’m els ous Maria” que estrenaven als primers treballs.

Amb el canvi de data del macroconcert, la nit fou més llarga que mai. I és que els porrencs, veneren l’ensaimada com els menorquins els cavalls i els berguedans els plens de Patum. A quarts de quatre de la matinada una cercavila encapçalada per una ensaimada gegant comença a passejar pels carrers de la vila, on els més joves s’encarreguen de transportar el trofeu amb gran sentiment a crit de “S’ensaimada la porten els porrencs”. Finalment, petits i grans es llencen al damunt, embriagats d’un orgasme general, per poder menjar un mos de l’ensaimada més preuada de l’illa i que, caldrà esperar un any per tornar a assaborir-la.

TEXT: Clàudia Viladrich

FOTOS:Jesús Pellicer Cardona

Anuncis

About rockdema

Diari de música en català. Mostra totes les entrades de rockdema

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: