I fa calor, què tal si encentem l’estiu ? Canet Rock 2015

1505451_10154064883923266_5004756799463405023_n

El passat 4 de juliol, amb un sol canicular i una il·lusió boja per tornar-hi, el Pla d’en Sala acollia la segona edició del Canet Rock del segle XXI, després de l’incomparable èxit del retorn del mític festival el 2014. Ni el sol cremant a primera hora de la tarda ni la por a les cues a la barra per agafar forces entre concert i concert, aturaren a les 20.000 persones que s’aplegaren aquest cap de setmana a la mítica població marítima. L’únic festival del país on tots els músics canten en la nostra llengua i l’únic on el públic ha d’arribar-hi,malgrat la recomanació d’organització de l’ús del transport públic, amb benzina de reserva, perquè durant quinze hores ininterrompudes, pot gaudir de la millor oferta de l’actual panorama musical català.

Commemorant els 40 anys del Festival, 18 grups han convertit en màgic un dels jorns estivals més calorosos de l’any i una nit de lluna plena. A les quatre de la tarda Pablo and The Appleheads tenien l’honor d’obrir la inigualable diada, el públic anava arribant, amb un barret de palla fent-se plenament imprescindible. Lausana i Bikimel els seguiren a l’escenari. Les peuades damunt s’arena del menorquí Cris Juanico deixaren petjada a la sorra canetenca. El seguí Projecte Mut, Joana Serrat i Sanjosex, entre amics. L’afluència del públic al Pla d’en Sala a les set de la tarda havia incrementat considerablement. Amb La Iaia, una de les formacions revelació dels darrers anys, el públic, intergeneracional, ja ballava de valent. Joan Dausà i els Tipus d’Interès féu una intervenció especial, presentant el hit i trailer de la banda sonora del del film “Barcelona, Nit d’Hivern”, de Dani de la Orden, “Que sigui avui”, que s’estrenarà aquesta tardor a les sales d’arreu del país, després de l’èxit amb “Barcelona, nit d’estiu”. El “Jo mai mai” fou el bis que en Dausà regalà al públic, acompanyat de l’Hèctor, la Judit, l’Albert i la Clara, on tothom mirava, bebia i cantava.

Amb l’entrada a l’escenari d’Els Amics de les Arts, celebrant el seu desè aniversari, l’home que treballa fent de gos, en Jean-Luc, Monsieur Cousteau, les seves ex -i tu-, en Jordi i la Marta acabaren pujant junts a un tren Transiberià amb banda sonora escollida pel públic, que tenia dificultats per fer córrer els vagons per tot el Pla, davant l’increment de joves i no tant joves al concert. I quan sopem ? I és que enguany l’organització de Canet Rock ha deixat anar al públic aquest missatge subliminar amb un cartell on, a partir del vespre, tot foren patums de la nostra música. Seguidament d’Els Amics, els Comediants feien l’espectacular posada en escena al Pla d’en Sala, obrint un mític concert de la Companyia Elèctrica Dharma, l’únic grup que ha actuat a les cinc edicions del festival fins al moment; commemorant els 40 anys de la primera edició de Canet Rock, presentaren en exclusiva el seu treball recopilatori i compartiren escenari amb els Comediants. Josep Maria Mainat, ex component de La Trinca, pujà a l’escenari amb alguns dels artistes del cartell cantant alguns dels hits del tercet català que marcà una època, els quals ja s’havien pogut escoltar al Pla d’en Sala el 75, ara fa quaranta anys. I és que la ciutat natal dels trincaires fou la que aquest cap de setmana ha esdevingut l’oasi de la música dels Països Catalans i La Trinca fou l’organitzadora del festival de les Sis Hores de Cançó a Canet de Mar, celebrat entre el 1974 i el 19

Amb un increment considerable de públic a la zona de concerts, arribà la Bandà Impossible, el concert que aplegà més multitud de la nit. Cris Juanico (Ja t’ho diré) , Joan Reig i Lluís Gavaldà (Els Pets) , 11059894_10154065264283266_2937592707030906831_nNatxo Tarrés (Gossos), Quim Mandado (Sangtraït), Jofre Bardagí (Glaucs), Gerard Quintana (Sopa de Cabra,) i Pemí Fortuny (Lax’N Busto), retorant als escenaris després de nou anys, acompanyats de músics de diverses formacions dels 90 i dirigits per Oriol Farré (Gossos), feren sentir de marbre al públic per camins que, un bon dia, en Siset, encara volent ser ocell i amb els ulls glaucs, si ve, mai diu mai, mentre les notes corren del Maresme a Miami Beach. Aquells que, tal vegada, aquell Sant Jordi del 90 s’estrenaven en això d’agafar l’estelada i anar a cantar, ballar i suar la samarreta en la nostra llengua, pogueren rememorar aquells anys de Senglars a les comarques tarragonines, on cadascun dels membres de La Banda Impossible actuava amb la seva

pròpia banda. Formada el 2000 per iniciativa de Toni Xuclà, feu una actuació única davant del tancament de la sala de concerts del gracienc Espai i, ara, al cap de quinze anys, ha tornat, mostrant que aquell anomenat “rock català” es manté viu i es transmet de generació en generació, potser perdent-ne l’essència inicial, però sí amb la realitat que la música cantada en la nostra llengua està consolidada, amb un panorma artísitic de qualitat que evoluciona i s’incrementa a ritme vertiginós.

Els Catarres i La Pegatina feren ballar al públic adolescent a tort i a dret, un públic que gaudí de La Banda Impossible, potser sense sentir-ne ben bé l’escència, perquè la seva és en aquestes bandes rumberes i desenfadades que omplen les Festes Majors des d’Aiguafreda fins a Tokyo, a tot color a ritme de vull estar amb tu. Passades les tres de la matinada, Lax’N Busto sortia a l’escenari, sense cap aparició d’en Pemi Fortuny -probablement anhelada per part del públic assistent-. Un “T’estimo molt” obria el concert, al qual no hi faltaren, això sí, temes emblemàtics de la banda, cantades pel manresà Salva Racero, però estrenades i aclamades quan el d’El Vendrell la liderava. Amb les Oques Grasses, grup revelació del darrer any al nostre panorama musical, els més enèrgics seguien la festa, i Txarango, sense trencar la tradició de l’any passat, tancava el festival, deixant entreveure un cel blau, que al llarg del concert s’anà aclarint, encara amb la lluna per sostre però amb un sol que, entre circ, màgia, equilibristes i trapezistes, marcava el no t’adomis, tant de bo acabem tots al mar, fent les peudes damunt s’arena d’en Cris a la sorra de Canet de Mar. I tu, has fet un Canet ?

TEXT: Clàudia Viladrich

Anuncis

About rockdema

Diari de música en català. Mostra totes les entrades de rockdema

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: