Diu que un dia hi hem d’anar. Amics al Liceu

10987676_934461599911175_4572364972444913562_n

 

Des del 2005 començaren a omplir petits locals, com l’Elèctric Bar de la Vila de Gracia. Fou un abans i un després aquell concert a l’Apolo del 2008, omplint una sala de renom i magnitud important. A partir  de llavors l’escalada fou potencial. El 2011 ompliren dos Palaus de la Música amb entrades exhaurides,DSC_1239 a la final de gira “Bed and Breakfast” . Saludaven i queia una llàgrima avall. Ara, Els Amics tornen, en el marc del Suite Festival, a l’escenari més elegant, senyorial i incomparable, el Gran Teatre del Liceu, al bell mig de Les Rambles barcelonines. Símbol d’elegància, cultura, de la burgesia catalana, d’òperes de renom, on tants abrics de pell hi han passejat i joies s’hi han perdut. Ara és els torn de volar, de tocar el cel del Liceu amb les veus dels quatre Amics, perquè l’art agermana.

 

Les primeres notes de “Museu d’Història Natural”, del seu darrer treball “Només d’entrar hi ha sempre el 10153663_934461229911212_6551356938476111405_ndinosaure” (2014) sonaven puntuals. Al tercer tema tragué el cap l’Armengol, acompanyat del seu zoo particular, i és que la nit de dilluns el quartet, acompanyat de la Big Band per Catalogar, féu un repàs als temes dels seus treballs en estudi, on el mític Jean Luc féu ballar al públic que, avui, vestit de gala per l’ocasió, venia a retrobar als Amics al marc més admirable, després d’un 4-3-3 a punt de marcar un gol, que més endavant esdevingué un Miracles on una veueta donà tota la força amb un “però no patiu que no esteu sols”. En Son Goku féu un homenatge al nen que tots duem a dins recordant que just fa vint-i-cinc anys va néixer amb “Per mars i muntanyes”, i el quartet confessà de tot cor que, avui, “sí que els passa” i, quedà palès que als seus seguidors també, perquè des de mig concert, amb el “Ja no ens passa”,  el públic restà pràcticament la resta de l’espectacle dempeus, saltant, ballant i picant de mans, perquè el preu d’una butaca al Liceu s’aprofita millor rebent cada cada cançó com si fos la primera.

 

Dani Alegret, Joan Enric Barceló, Eduard Costa i Ferran Piqué, acompanyats del quintet per catalogar, oferiren tres bisos que acabaren de posar la pell de gallina a un públic intergeneracional. DSC_1275 Amb el tema inèdit, “La taula petita”, es féu un silenci sepulcral i les quatre veus es fusionaven en un clam a l’amistat, a les coses que vam descobrir plegats amb algú que no hi és però resta amb nosaltres, amb una cançó que féu un nus al coll als joves, no tant joves, pares, mares i avis, perquè sí que ens passa. De platea al galliner, les notes del “Matrimoni Arnolfini” feren deixar altra vegada les butaques de luxe, perquè tornar és sempre la millor part de l’aventura. El “Tren transiberià”, fou l’excusa d’alguns per, de passada, arribar saltant amb tan sols unes coordenades, i acabar-s’hi quedant , sense  necessitat del Google  Maps, a tocar l’escenari.  Amb un“Louisiana o els camps de cotó”, melancòlic i nostàlgic, les veus de la terra al cel del Gran Teatre s’agermanaren per cantar  aquell: diu, que un dia hi hem d’anar, amb una cançó que ens ho regira tot per dins. I és des d’aquí d’allà des d’on escric.

 

10431434_934461273244541_2490935610479339921_n

TEXT: Clàudia Viladrich

FOTO:Roser Ollé / Teresa Fargas

Anuncis

About rockdema

Diari de música en català. Mostra totes les entrades de rockdema

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: