Seguirem (o ara, o mai)

Estimat Guillem,

Avui t’escric des de la nit, quan es fa fosc, perquè hi ha poemes que s’escriuen amb records, com murals. A mode de preludi, si tanque els ulls recorde tot el que vam fer, com una cançó de bressol, aquelles nits d’estiu quan no teníem res, unes motxilles buides i uns bitllets de tren, perdut als carrers del món esperant que ell et mire sota la lluna de plata. Avui cau la nit i, si tanque els ulls recordo, com aquells somnis de lluna, L’Auditori de Barcelona ple de gom a gom: els que ahir vingueren amb les butxaques buides i amb tendes ara arriben, alguns amb fills, i una entrada al Barnasants, cap a la porta de l’adéu.

Els previs cants mestres guiats per la dolçaina de Miquel Gironès i entonats pel públic d’un No tinguis por -Agulló, ni oblit ni perdó-, en un 9 i 10 de març amb uns Obrint Pas vestits de gal·la: les samarretes suades del darrer concert elèctric per cap d’any a Tavernes de la Valldigna, ara són camises negres, els salts d’altes hores de la matinada ara s’han convertit en batecs del cor commogut per milers d’entrades exhaurides, amb un escenari amb sis cadires d’esquerra a dreta –o de dreta a l’esquerra, per acabar sempre a l’esquerra-. Benvinguts al Paradís.

Avui també, en nom de la llibertat, des de platea fins al tercer pis, el públic s’alça, és temps d’esclatar, deixant descansar les butaques, restant progressivament dempeus. Aquella caça de bruixes dibuixa tot un poble en moviment. Les primeres fileres s’omplen d’aquells qui, irresistiblement, una força els empeny a viure al màxim la cançó que mai s’acaba, la flama d’un sentiment.

El Cant dels Maulets d’Al Tall, Vicent Torrent i Manolo Miralles, ix de casa perquè avui, la festa bull. I la vull. La Muixerranga sona i ressona amb punys alçats. Estels quatribarrats s’alcen al ritme de la gent sota el cel de L’Auditori fins als peus de l’escenari, perquè no hem oblidat la història de fa tres segles, ni els temps difícils d’aquell 1939 que, amb les barricades, ens quedarem sense terra, i l’avi li jurà un no hi ha demà si no estem junts entre el foc i la paraula, ni la marxa d’aquell fred i trist novembre, ni la nit dels corbs, ni els trets al cor d’una, encara, cultura de la por del circ dels invisibles i la mentida del telefeixisme. És la revolta de l’ànima, el trencar el silenci, els crits de la terra, i cada cop som més per continuar avançant, més lluny, pels camins de l’últim combat.

Ara toca tornar a casa amb la teua gent, al sud, amb Miquel Gil, a València, al país de l’olivera, amb la motxilla de més de vint anys carregada d’amics, de  melodies, de la lluita que cante una història d’amor i viure amb coratge cada cop que et mire. Seguirem la vida sense tu, mare, sense saber on vas, amb respecte i una inevitable llàgrima, perquè he après a tenir un punt de mira cada cop que et sento lluny d’aquí, a no rendir-me quan ja no ens queda res, com aquell que se’n va amb el vent, com Mavi Dolç, amb alegria, al teu record, al so d’una jota valenciana i acompanyats de la Coral dels Lluïsos de Gràcia. Per si demà no tornara, per bandera porte un estel onejant sobre quatre vents. Perquè com digué Joan Fuster, o ens recobrem en la nostra unitat, o serem destruïts com a poble. O ara, o mai. Seguirem.

 

                                                                                    Àfrica, Dakar, 10 de març del 2014

                           (I de fons, la Malaguenya de Barxeta amb en Pep Gimeno Botifarra)

TEXT: Clàudia Viladrich

Anuncis

About rockdema

Diari de música en català. Mostra totes les entrades de rockdema

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: