Els guapos són els raros (però no ho diu ningú)

Cartell Oficial A3 CMYK v.4.inddBenvolguts: permeteu-me suposar que en Bernat, en Marcel i en Toni volen ser ells mateixos, ells mateixos, sense haver de sentir-se els eterns losers davant dels companys de l’institut. De fet, podrien caminar amb el cap ben alt si no fos per la pressió dels guais, aquells que, menjant pipes amb arrogància, se’n foten des del banc; aquells que, surten amb les noies, amb les més maques, i enamoren a les seves estimades però, malgrat tot, sense saber ben bé per què, els admiren. Qui no ha sentit mai una certa ràbia cap aquells qui, sembla que ja es tinguin reservats els cinc seients de darrere l’autocar per marxar de colònies ? Quina deu ser la magna sensació d’anar d’excursió en aquells seients reials ? A més, fan cant coral i toquen la guitarra. I, qui sap com, per art de màgia, sempre són ells que, sense esdevenir empollons, treuen bones notes ? Potser és que, rere la seva bellesa, s’hi amaga una raresa considerable? També tenen complexes, es preocupen i van al psicòleg. Un secret: tothom ho sap, però ningú ho diu … -o ningú s’hi atreveix-, però això continuen havent-hi els guais i els losers: un món, dues classes de persones.

 

En Bernat, en Marcel i en Toni tenen grabats de per vida els mots que van llegir al butlletí de notes: “ … no ha adquirit les competències bàsiques, fet pel qual no pot accedir al cicle següent”, i el primer dia del curs següent que, un pam més alts que els companys, eren els únics de tenir acnè, quan els altres tot just descobrien el plaer de la primera erecció. Potser haguessin hagut de néixer a Roma fa més de dos mils anys per tenir esclaus al seu servei i una estàtua dedicada a ells ?

 

A final de curs, els apareix una oportunitat única: fer una actuació a la festa de graduació, compartint escenari amb els guais, i amb premi vital assegurat: el grup més aclamat esdevindrà guai per sempre més, amb les miraculoses conseqüències que el fet comporta, tals com aconseguir que la Vanessa caigui als seus peus -malgrat no tinguin res a veure –ells són fans dels Astèrix, ella té tots els Tintins- o tornar morenos de les vacances de Nadal. El principal problema dels losers és que, des del primer moment d’obtenir l’etiqueta, és humanament impossible aconseguir la llibertat de ser. Per això, a través del poder de la Kindermància -qui no ha viscut l’emoció d’obrir un ou Kinder, tastant-lo o no, i descobrir el premi que s’hi amaga dins ?-, acaben decidint, després de sentir com surt del seu ou poderós una granota amb uquelele … que suplantaran a

Manel. I duen a terme el seu pla quinquenal, tan o més laboriós que aprendre a fer el nus de la corbata, plantejant-se tan sols al Confessionari particular, que potser no se’n sortiran i el cantant de Manel, malgrat no haver gaudit de presentació oficial, restarà assabentat de la seva existència i les criaturades que fan, els etzibarà un “sou massa joves per tenir res massa clar. Però que ara, es tracta d’aconseguir ser els simpàtics del barri … que bonic !

 

Arriba el gran dia, els llums s’han apagat i, des de dalt de l’escenari, han fet el gran salt –de més de tres pams- i, amb certa por de mirar a baix i amb encara la tentació d’un “quan mirin jo m’amago”, potser perquè pot semblar tant clar que s’equivoquen com que ho aniran a fer, resen com autèntics soldadets a coberta del vaixell i, acariciant el micro com si d’un fusell de guerra es tractés, hauran d’anunciar a la gran massa un “Xicots aneu fent lloc, que estem esperant”. Com un tornar a néixer, com un pastís d’aniversari, veuen miraculosament els culs dels guais sortint amb el cap cot per la porta de l’institut. Fixant els ulls en un punt imprecís del pati, els companys els enfoquen amb mòbils i càmares de retratar i la veu de la Vanessa comenta: “que guapo està”.

 

Passaran els anys, i amb els anys, la calma, i un bon dia en Bernat es creuarà en Roger, el líder dels ex guais , li agraïrà que entre tots el fessin créixer d’amagat, li ensenyarà la foto d’aquell concert memorable, tot comprenent que encara avui, al retrobar-se, tot trontolli un segon, quan ara, ell, en Toni i en Marcel, coneixen dones altes i elegants que ja, mai més, s’han atrevit a dir-los vulgaritats tals com“quin nas més gros que tens”, estan veient coses pel món que els estan agradant tant i estan fets uns experts en tirar endavant. I, si parem atenció, els podrem veure somriure una mica per sota del nas. Potser un dia es van equivocar d’uniforme, ara però, no els en cal cap.

 

Aquest mes de maig, el Teatre Gaudí de Barcelona duu al públic Els guapos són els raros, sota la direcció d’Enric Cambray i amb banda sonora de The Mamzelles, els joveníssims David Anguera, Ricard Farré, Martí Salvat i, amb la col·laboració del mateix director, tot homenatjant el grup revelació Manel amb un guió amb múltiples referències a les seves cançons, ens parlen de l’èxit i el fracàs, les jerarquies socials que ens marquen des de petits, la crueltat, la influència dels mitjans de comunicació de massa i les xarxes socials, dels somnis i els desitjos i d’aquesta fast fama que tantskindermancia

desitjarien. Fan una crida a sentiments i injustícies vitals que, tots, poc o molt, ens hi podem sentir identificats: sigui per guapos, per raros, per losers o per guais, amb un llenguatge actual que arriba des d’adolescents fins a públic adult, amb una increïble interacció amb el públic on les formidables improvitzacions de les seves aportacions en són admirables, implicant a tot aquell qui seu a la butaca fins després de sortir de la porta de la sala, convidant-lo al Confesionario, potser per dir que també tu has somniat en prendre un waikiki envoltat de senyores que marquen mugrons. I tu, t’has atrevit a dir als guapos que, realment, són raros ?

 

PD.-Ei Vanessa, si sents això, una abraçada molt gran. Visca Manel, visca el Barça i visca Catalunya. I amunt les pulseres. Perquè a vegades, una carambola de sobte ens demostra que ens en sortim. I és que ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí.

TEXT:Clàudia Viladrich

Anuncis

About rockdema

Diari de música en català. Mostra totes les entrades de rockdema

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: