PRIMAVERA SOUND 2013: Blur, la gran festa del Primavera Sound

Blur concert - Èric Pàmies

 

Malgrat la impossibilitat de tenir una perspectiva global de la qualitat musical del Primavera Sound, i tot i que pesi a alguns assistents crítics, un fet indubtable és que Blur va ser el gran triomfador del festival, sense cap mena de dubte: per la immensa gentada que ocupava l’escenari principal (Heineken) i la reacció de bogeria festiva que va desencadenar en el públic. Cap altre grup del festival no va aconseguir una fita similar durant l’edició d’enguany. L’actuació dels britànics divendres 24 de maig va reconciliar una generació que havia crescut amb el britpop de Blur els anys 90 –viatge directe a la joventut, sense nostàlgies– i que no havia vist mai la formació en directe, o feia massa temps –com a mínim, deu anys des de la darrera visita a la ciutat comtal–. Alguns assistents, extasiats, comentaven després del concert “Això és el millor que he vist al Primavera Sound després dels Pixies, t’ho ben juro!”. Però l’èxit de Blur no rau només en la generació britpop (que, curiosament, feia coincidir públic britànic amb públic autòcton), sinó en el potencial intergeneracional i accessibilitat que tenen les cançons del grup, tot fent-lo per a un públic força ampli.

 

Blur concert 2 - Èric Pàmies

 

Si bé els anys passen per a tothom, i també per a un Damon Albarn visiblement envellit –el Photoshop enganya i molt, però el directe, gens–, la formació britànica, que va venir amb una secció de veus, així com una d’instruments de metall, va donar-ho tot en una actuació extàtica i plena d’energia, encara que cançons mogudes es barregessin amb moments de calma i a vegades el públic no volia aturar-se. Blur no va venir a complir expedient i això es va agrair. “Girls and Boys” va donar el tret de sortida per a la bogeria del públic, “Parklife” i “Country House” seguides semblaven no fer parar el cos de ningú –saltava tothom, en una mar humana, on onejava una estelada al mig del públic– i “Coffee and TV”, probablement van ser els himnes més destacats i moguts de la nit. El públic saltava, corejava diverses estrofes –Blow, blow me out I am so sad I don’t know why, a “Country House”–, mentre Albarn es lliurava no només en ànima sinó també en cos, a la gentada. Un conjunt de clàssics àmpliament coneguts pels assistents, així com “Beetlebum”, que també va sonar, juntament amb “There’s no Other Way” o “End of a Century”. Per acabar l’actuació, “Song 2”, la cançó més potent del grup, tot i que, curiosament, li va faltar un pèl d’energia. Però el públic ho va perdonar tot, perquè l’esplanada era una festa i no un examen d’errors.

 

 

TEXT: Mar Santacana

 

FOTOS: Èric Pàmies

Anuncis

About rockdema

Diari de música en català. Mostra totes les entrades de rockdema

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: