A Tall de comiat

AL TALL foto 35 anys_baixa

“Eixiu tots de casa que la festa bull …”: un cant maulet, de tot un poble i de L’Auditori, a tall de comiat. El passat dijous 14 de febrer la formació valenciana Al Tall ens deia adéu a L’Auditori de Barcelona, ple de gom a gom, després de 38 anys de trajectòria, en una autèntica festa. L’espectacle Al Tall per sempre esdevingué molt més que un concert de comiat de la formació pionera i referent del folk als Països Catalans, plasmà la plena voluntat de llibertat i un reclam als drets d’un poble de tota una generació i un país. El concert, enmarcat al Festival Barnasants i el Festival Tradicionàrius, fou el darrer de la banda a Catalunya, amb convidats de gran renom i importància significativa a la seva trajectòria, els quals pujaren a l’escenari acompanyant a la formació a les seves melodies. El sextet, format per Vicent Torrent, Manuel Miralles, Jordi Reig, Enric Banyuls, Xavier Ahuir, Robert Moreno i Maribel Crespo, ha deixat un ric llegat de setze discs al mercat, amb un repertori fonamentalment de nova creació amb textos actuals i música que fusiona elements de diferents tradicions mediterrànies.

A l’especial  i emocionant vetllada, el conjunt repassà el repertori més significatiu de totes les èpoques . Miquel Gil fou el primer músic que compartí escenari amb els valencians, el qual formà part de la banda als seus incis, seguidament de Jaume Arnella, concebut pel Tall com el seu mestre de joventut i Jordi Fàbregues, creador i promotor del Centre Artesà Tradicionàrius. Plegats interpretaren la Jota de Jaume I. Francesc Ribera “Titot”, vocalista dels berguedans Brams i de múltiples projectes musicals amb un clar compromís políticosocial, sortí a l’escenari després del Cant alternatiu. A Miquel Grau, fou cantada a capel·la per Jaume Ayats, Manel Marzo, Sebastià Bardolet i Xavier Solà, dedicant el tema al ja desaparegut Enric Ortega, ex membre d’Al Tall, i a la seva dona i fill, els quals foren convidats a pujar a l’escenari. Just abans de Lladres, els primers clams d’independència del públic embriagaven L’Auditori, potser perquè un dia vingueren d’Almansa i ara dels dirigents espanyols i la corrupció política imperant. Això és Espanya fou dedicada a l’escriptor Albert Sànchez Pinyol, i la lletra de la cançó fou adaptada a la realitat del moment, amb esment al multitudinari reclam d’independència de l’onze de setembre del 2012. Obrint Pas acompanyaren a Al Tall a Processó, amb Xavi Sarrià i Miquel Gironès, i Toni Xuclà amb Absència. La banda reinvidicà públicament el rebuig cap a l’alcaldessa valenciana Rita Barberà, i amb Liberanos domine el públic gaudí d’uns versos humorísticoreivindicatius. Arribava el torn del dolçainer Pau Puig amb A marxa Jaume.

El cant dels Maulets incià una segona part de l’espectacle emotiva i vibrant: els crits de” Visca la Terra lliure” del públic feien bullir la festa, seguit d’un engrescador Que vinga la llum acompanyat pels clams del públic d’un “Sense València no hi ha independència”. Amb la Marxa mora Al Tall féu alçar el públic per ballar-la comme il faut. El moment àlgid de la nit per excel·lència dels fou amb Tio Canya, cantada per gran part del públic alçat, una cançó que ha esdevingut himne d’un poble amb gran connotació sentimental. Fou amb Tio Canya que Al Tall expressà el seu rebuig cap a Wert, reclamant el dret a parlar la llengua del Tio Canya, com la gent del poble. Un punt i final emocionant.

El passat octubre l’històric grup valencià anunciava la seva decisió de cloncloure la seva carrera artística, iniciada el 1975, un inici que marcà la transició del franquisme a la democràcia, però no pas un punt i final a la lluita pel respecte i reconeixement de la pròpia cultura. Al Tall deixa una forta i ferma petjada, esdevenint un símbol nacional i reivindicatiu d’un estel rere quatre focos rojos a l’escenari del majestuós Auditori barceloní. Els valencians afirmen que el públic els ha ajudat a connectar amb la terra; alhora, Al Tall ha esdevingut pel públic una eina de connexió amb la seva identitat. Per això ara ens toca a tots nosaltres seguir els passos del Tio Canya, aquells besnéts joves que, amb gorra i brusa negra, alegren la seva cara, a tall de comiat, lluita i llegat.  Sempre seguint  el crit d’aquell  cant de“passeu-me la bota … i seguiu tocant”. A tall de comiat, a tall d’arrel d’un poble que, des de fa segles, surt i sortirà al carrer amb el cap ben alt per mantener viva la llengua del Tio Canya. Al Tall, per sempre.

TEXT : Clàudia Viladrich

FOTOGRAFIA : Promocional

Anuncis

About rockdema

Diari de música en català. Mostra totes les entrades de rockdema

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: