Sant Celoni: la petita gran joia de Mishima

Dissabte 12 de gener va tenir lloc a Sant Celoni l’actuació en solitari de Mishima, concert previst per al mes de novembre, però que s’havia hagut de postposar per problemes de veu del vocalista i capdavanter del grup David Carabén.

Mishima és una formació que potser no necessita presentació –ja fa 12 anys que toca– o sí: per a un nou públic que s’afegeix al carro musical independent, madur, sòlid i innovador d’aquest quintet barceloní, amb el darrer disc L’Amor Feliç (2012, TRIS-Warner). L’Amor Feliç ha esbotzat portes de manera definitiva per al grup català, els ha col·locat L'amor feliçabastament als grans mitjans de comunicació (i en portada), i, segons l’agència de management i contractació, és el primer cop que Mishima sona a les ràdios, terreny inhòspit fins a l’arribada del sisè àlbum de la formació (llevat, de ben segur, d’excepcions d’emissions amb caràcter de difusió especialitzada).

Hi ha qui parla de “nova fornada”, “noves propostes” o “noves generacions” de música catalana: Mishima no és, definitivament, cap d’aquests casos, i dir-ho així seria un insult per a qualsevol que fa més d’una dècada que publica música, és dalt dels escenaris i té un públic fidel que el segueix allà on va. La diferència és que la formació ha arribat al gran públic, amb una música que no és necessàriament fàcil de digerir o per al gust de tothom, però, que si un s’hi posa, a la tercera o quarta vegada d’un “L’última ressaca” (senzill més directe i accessible de L’Amor Feliç), la resta ja és addicció sense fre.

 

Si bé el quinteMishimat català va ser recentment present a la majoria dels mitjans en motiu d’una actuació gegantina –16 de desembre, a l’emblemàtic Coliseum de Barcelona, amb un públic d’uns 1.300 assistents (pràcticament aforament complet; Fina Estampa)–, Sant Celoni va ser una cita completament diferent a la del Coliseum. És evident que cap músic pot viure de l’aire i el format mitjà-gran és necessari per substituir o arribar a un nou públic, però també és igualment necessari el format petit per mantenir un peu en l’autenticitat -i, m’atreviria a dir, en l’ambient Humphery Bogart-, i aixó és el que va proporcionar el grup a Sant Celoni.

El municipi vallesà va acollir Mishima el 12 de gener al teatre municipal de l’Ateneu, on Carabén, Lloret, Vega, Caparrós i Serra van oferir una petita gran joia als prop de 260 assistents que van poder gaudir de l’actuació (xifres aproximades de l’organització). Una actuació amb caràcter íntim i de càlida proximitat –i sense cadires–, el somni de tot bon amant de la música, o senzillament, de qui està mal acostumat als concerts d’espais limitats, entre amics, on no hi ha barreres públic-artista, fet que s’agraeix encara més quan es tracta d’un grup àmpliament consolidat com el quintet barceloní. Mishima ha pogut fer el salt de trampolí cap als grans espais, però conserva joies com la de Sant Celoni que cap seguidor, ja sigui antic o novell, no es pot perdre, i menys encara quan les possibilitats de transport públic nocturn permetin desplaçar-se al lloc del concert sense haver de fer-hi nit.

St Celoni

Durant l’hora i mitja d’actuació que va tenir lloc, hi va haver moments per al somriure i el gaudi positiu; la festa entre amics; la pell de gallina; la intensitat musical dels membres d’un grup format per músics sòlids –sens dubte, grans teclats de Marc Lloret; guitarra electritzant de Dani Vega–; l’arrencada d’algunes llàgrimes originades per –l’encara sorprenent– emotivitat que destil·la Mishima i, concretament, pel canvi d’humor que Carabén (guitarra, veu i lletres) és capaç de causar en el públic, de manera inesperada, tot disparant directe a l’ànima; i finalment, la sensació brutal de ser el protagonista de les lletres, considerades arreu com a poesia –encara que ningú no s’atreveix a especificar què vol dir amb aquesta afirmació–, però que no són ni pseudointel·lectuals, ni críptiques, ni esnobs: malgrat l’aparença de complexitat, mantenen un caràcter directe, accessible i punyent, dins de la sensibilitat i sensació d’honestedat que transmeten.

Mishima, tant per a públic fidel com novell, té al davant una carretera que els pot dur allà on vulgui. Properes actuacions: 19 de gener (Festes de Sant Sebastià de Palma de Mallorca), 23 de març (Pavelló de Sant Joan de les Abadesses), 13 d’abril (Sala Torín d’Olot).

 

 

TEXT: Mar Santacana
 
IMATGES: Mishima
Advertisements

About rockdema

Diari de música en català. Mostra totes les entrades de rockdema

One response to “Sant Celoni: la petita gran joia de Mishima

  • Thomas

    “Jeg hørte på den musikken du sendte til meg, og jeg likte det kjempegodt. Skal ikke si at jeg er en mester i katalansk, så sliter litt med å oversette til Nina 😉 Du har helt rett i at det ikke høres spansk/katalansk ut.”

    – Thomas, Noruega

    (traducció):

    “He escoltat la música que em vas enviar de Mishima i m’ha agradat molt. No sóc un geni en català, així que em costa una mica traduir les lletres a la Nina 😉 Tens tota la raó, la música no sona gens a espanyola ni catalana.”

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: