Me’n torno a Sau

Com si fes deu mil anys i un dia, el passat dissabte 15 de desembre la Laia agafava el sarró i se n’anava a la sala Salamandra, a Hospitalet del Llobregat. En Pep l’esperava, després de sopar al Restaurant xinès del c/ Deprimit, s/n, per explicar-li una llarga història.

 IMG_0688

Tancà els ulls, al final del carrer s’obrí el portal del temps amb les quatre barres penjades al coll en nom de la llibertat reclamada unànimament el passat onze de setembre, per pertànyer a algun lloc. El concert de mitjanit d’aquell vespre de desembre tot just començava. Ara o mai, pensà ell, no hi ha res a perdre, voler és poder. Amb la lluna a l’esquena –sempre l’havia dut boig-, es convertí en La noia de l’altre cantó del bar. La Laia i en Pep, junts de nou per primer cop, qüestió de knack.. Pujaven al tren de mitjanit. Malgrat ell no podia deixar de fumar i trobava la màgia en un whisky, no havia havia nascut pas per militar, no creia

IMG_0883

 en la força de les armes. Ella, no es deixava enredar fàcilment pel soroll de la vida moderna, no era d’aquelles que anaven pel món sense estil propi i, amb una certa innocència, no volia acabar de fer-se gran. Potser el cel li havia enviat un àngel ? S’ho donaren tot –el màxim que podien-, un deu per cert del seu amor –qüestió de percentatges, i forces-. Què menys podia esperar, després d’haver-hi entrat per la porta de servei … No era pas semblant a res. Acabàven de començar un viatge llarg, als volts de Nadal, com si fos el seu estiu. Li parlava d’Irlanda, de quan era molt lluny de casaAra li havia canviat la vida per segons, els temps estaven canviant.

 

Els dies passen però, com la primera nit, les cançons perdudes els dugueren a jurar-se mil poemes i promeses. Ho esperava tot d’ell, convençuts que viurien els millors anys. Suposem per un moment que, a prop del mar, a la glòria, li estibés un“Corre, corre’t, corre”, amb foc al cos d’un amor a fons perdut pel més gran dels pecadors. Quina nit !!!

 

Al cap de set dies, se citaren a Vic, el 23 de desembre, al Teatre l’Atlàntida. Cert que són temps diíficils, tan lluny de tot allò que hauria de ser, però això es pot salvar, no és pas inútil continuar, el futur és a les nostres mans. A prendre pel la crisi, acabarà sent només un malson. Tornar a començar i deixar enrere la perestròica.

 

El 12 de gener, a l’Stroika de Manresa, en Pep i la Laia es prometeren la penúltima cita. En Pep sabia que no li havia dit cap mentida, però tampoc tota la veritat. Aquell tango d’amor l’entristia i el feia giravoltar sobre el mateix cercle. Ja no sabia on eren els ocells. Havia de deixar enrere aquelles nits de tandori, tornar a començar, tot i que es preguntava, “cap on vas ?”. Per què tothom vol el que no té ?

IMG_0579

 

Després d’un mes silenci i d’aquella maleïda melodia, entengué que realment era ell qui havia perdut, tal sols acompanyat per la seva ombra i que, si un dia havia de tornar, ja no podia esperar-ne res. Alguns li deien que provés de navegar en un món de paper, on mai estaria sol.

 

Malgrat s’havia instal·lat a Vilafranca per fer nova vida, potser, després de tot, el millor que podia fer era tornar al Palau Sant Jordi. L’únic indret on, potser, acabarien estant junts de nou, per primer cop. El proper 2 de febrer, darrera cita. I és que, Carles, mai seré prou bo per tu, només ho faig per tu. Ningú ens mourà d’aquí.

 

Adaptació de l’homenatge a Sau de Conta’m un cant (Edicions 96, 2012) en motiu del 25è aniversari de la formación de Sau

 

Text: Clàudia Viladrich

Fotos:Marina Raurell

Anuncis

About rockdema

Diari de música en català. Mostra totes les entrades de rockdema

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: