“M’agradaria que la gent fos més curiosa amb la música”

Fent un bon cafè per Gràcia, aprofitem per escoltar aquest ‘Tocant Fusta‘ (Nómada 57, 2010) que ens presenta l’Elena Gadel. En mig d’una conversa molt entretinguda anem desgranant els secrets d’aquest treball i d’aquesta noia tan simpàtica que té molt clar el que vol i el perquè.

Un disc que cal deixar-se obrir de ment, cal, tal com diu ella: “obrir els ulls, parar les orelles i gaudir”. Cal ser més curiós i no escoltar sempre el mateix.

 

Ignasi Arauz (Rockdemà) (I.A.) : Ens presentes un seguit de cançons d’una collita personal molt tendra i delicada. Que ens expliquen aquestes cançons?

Elena Gadel (E.G.) : Totes són experiències viscudes, algunes tenen més de sal, més ingredients que a la realitat, però en realitat cada cançó està viscuda tant pel Toni Pagès com per mi. Normalment són experiències d’amor o desamor. Per exemple, “Aigua” parla del desamor, el patiment més íntim d’una persona, quan estàs sol a casa que no et veu ningú. És una cançó desgarradora, on canto amb tota l’Elena que sóc, i puc dir que és la meva preferida.

I.A. : Perquè toques fusta?

E.G. : Doncs bàsicament és pel so del disc, és un so de fusta. A mi m’han preguntat si sóc supersticiosa, i en aquest cas hauriem de dir ‘tocant ferro‘, per això no és per aquesta raó que es digui així. És un disc molt íntim ta i com has dit, amb gens de so de metall, com de bateries, que en directe tampoc hi són. El Toni Pagès, que és el cinquanta per cent d’aquest projecte, utilitza la percussió en directe per pell, per fusta; així com també hi podem trobar en els directes guitarra espanyola, un contrabaix, un piano, tot fusta.

I.A. : El toc flamenc que té el disc prové d’algun referent en els teus gustos musicals?

E.G. : Si, totalment. Jo des de ben petita que escolto música flamenca i a mida que em vaig fent gran m’hi torno a decantar cada vegada més. Em porta als meus origens i em fa reviure la infància, suposo per que l’escoltava de petita i la meva mare és de Granada, i el meu pare és extremeny. Jo sóc una barreja estupenda, per mi.

I.A. : Català o castellà? Amb que et sents més còmode cantant?

E.G. : Doncs les dues, ja que són les meves llengües vehiculars. Són les llengües amb les que he viscut tota la vida i amb les que viuré sempre. L’anglès ha estat una llengua per estudiar, mentre que el català i el castellà són les llengües maternes, segurament més el castellà, tot i que treia millors notes en català. Com a llengua em produeix molta curiositat i com a instrument per a comunicar-me també, gaudeixo molt cantant en català i amb la seva dicció. Les dues cançons que hi ha en castellà, en català no acabaven de quedar del tot bé, es veien una mica estranyes, i vam decidir deixar-les tal i com havien nascut.

I.A. : Tindrem, per tant, un proper disc en català o castellà?

E.G. : El proper és aquest mateix però en castellà, que ja està tot enregistrat. La nostra idea és que a la resta d’Espanya ens escoltin, i per desgràcia amb català costa molt. Ja et dic, jo gaudeixo tant en català com en castellà, per tant perquè no treure’l així ara? Després ja provarem, ara ens estem fent un camí i a veure on ens sentim més còmodes. Per ara tenim el cor dividit.

I.A. : Ens parles de crear un camí, però tu ja tens un camí fet que ve de lluny amb una evolució clara i a la vegada estranya.

E.G. : Si, és una evolució clara. Amb dinou anys era molt jove, sobretot musicalment parlant. Havia fet gòspel i havia estat a festivals de jazz, però no era la meva idea dedicar-me professionalment a la música. El fet de gaudir-ne tant vaig pensar que era una opció i m’hi vaig quedar, no vaig marxar quan vaig veure que hi havia Operación Triunfo i que podria viure d’això. Vaig tenir una època on vaig fer coses que havia de fer en aquell moment, però jo crec que Mar i cel em va ajudar molt per a obrir-me a un públic que escoltava i que parava l’orella. Realment va anar molt bé aquest any i mig de funció diària, així com Grease. Ara toca l’aposta personal.

I.A. : Havent provat una mica de cada cosa, que prefereixes, la música o el teatre musical?

E.G. : Si, et dic que no puc escollir? Si que puc dir-te que ‘Tocant fusta’ que a qualsevol altre tipus d’espectacle musical que no m’interessi. ‘Tocant fusta’ m’ha guanyat i tinc la sensació que ja no tinc tanta por com abans de no tenir tant a l’abast certes coses materials com abans tenia, però el fet de poder renunciar a coses per a poder-ne tenir d’altres fa que tingui moltes ganes d’apostar per aquest tipus d’història. Un projecte molt personal que no entra dintre de cap circuit crec jo.

I.A. : Com bé dius, no té cabuda en cap circuit convencional, i això no et genera una por per saber com rebrà el públic aquest projecte?

E.G. : No em fa cap por, sincerament. No em fa por la resposta, el que em fa por és la no aposta. Jo crec per la crisis, ara la gent aposta per coses que sap que podrà recuperar. Ara m’agradaria que la gent fos més curiosa, que investigués una mica, que es preguntés “que és això?” i que  no es quedessin amb el que ens posen cada dia, que és el gran èxit d’això, el gran èxit d’allò altre, … descobrir! Crec que hi ha espai per a tothom, se que no hi ha diners, que la cosa està molt difícil, però escoltar música és gratuït i els concerts són molt econòmics, el meu no passa dels deu euros.

I.A. : Agafant el fil d’aquests concerts, com els planteges?

E.G. : Oferim el disc però hi ha un pas endavant, ja que quan en Dídac pot venir, hi ha dos percussionistes. És un concert intimista a la vegada que dinàmic, hi ha una percussió que està jugant tota l’estona amb la veu. Hi ha una guitarra espanyola que està molt més viva que al disc, el contrabaix ja només mirar-lo impressiona. Jo crec que és un directe molt maco, un directe d’escoltar, d’estar assegut però on la gent a vegades també és mou, ho té tot.

I.A. : T’esperaves una rebuda tan forta en la presentació a la Luz de Gas?

E.G. : Doncs no ho se, jo crec que no! La veritat que mai saps per on aniran les coses, ja que ara mateix està tot tan malament i és difícil. Hi ha concerts on érem poquets, però en general han estat tots plens, i això et fa sentir bé. Ara només falta que no vinguin sempre els mateixos, que es faci més difusió, que la gent es vagi assabentant, una cadena que funciona a través del boca-orella. Realment a la Luz de Gas va ser molt emocionant, ja que hi havia gent de tota la meva vida, molts coneguts i gent que no coneixia, però quan veus a gent coneguda de l’època de l’any 2000 – 2004, del 2004 – 2006, és que vas afegint gent a la motxilla i cada cop en tens més, és molt maco.

I.A. : Com veus la situació actual de la música a casa?

E.G. : Molt “xunga“. És molt difícil. Tenim la idea que ens estem obrint en el camp musical català, i a vegades tinc la sensació de que no tant. Realment anem seguint les corrents que van tocant, i ara toca una determinada música i no hi ha cabuda per d’altres. Estaria molt bé, i pot ser és una utopia, que obríssim els ulls, paréssim les orelles, escoltéssim més música i gaudíssim. Ja sigui en català, castellà o anglès segur que hi ha molts tipus de música que no fan el mateix.

 

TEXT i FOTO : Ignasi Arauz

Anuncis

About rockdema

Diari de música en català. Mostra totes les entrades de rockdema

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: