A l’esquena d’un elefant – Ivette Nadal (autoeditat / RGB Suports, 2010)
Una tendresa i una sensibilitat extrema és el que es desprèn en escotar aquest disc, un treball molt acurat. Una visió diferent de la vida des de dalt d’un elefant, des d’on pot contemplar el temps com passa, i veure com ha madurat des del seu primer treball. Una cantant o una poeta que canta? Aquesta és una pregunta de doble sentit, ja que la Ivette té una ploma especial per a tocar la sensibilitat de qualsevol, i a la vegada una veu molt dolça i sensual que captiva des del primer moment. Deixeu-vos emportar, voleu i pugeu dalt d’un elefant, al costat d’ella, i deixeu que us expliqui els seus pensaments i el que veu. Un gran regal per a les orelles. Ignasi Arauz (I.A.) ****
Permís de fuga – Lluís Cartes (Picap, 2010)
El guanyador del concurs Sona 9 al 2005 i el Premi Carles Sabater el mateix any, ens presenta el seu segon treball, on fa un gir en quant a les melodies. Ara va en busca d’un so més elèctric tastant una mica el rock, el pop, el funk i fins i tot el jazz. Amb unes lletres molt realistes i crítiques contra la societat que som, i per això té “40.000 raons” per a fer-ho. Al disc hi podem trobar també un poema musicat d’en Joan Brossa, “El porc gros”. Un disc que canvia la idea que es tenia d’un Lluís més melòdic, però que ens deixa grans temes com en el seu primer disc, ara toca que els descobriu. I.A. ***
Esbossos – Ilia Hug (autoeditat, 2010)
Una proposta molt personal i alternativa és el que ens presenta aquest cantant badaloní. Un disc ple de sentiments evocats, amb certa ironia en les lletres, que ens parlen de la vida reflexant-nos el que passa dia a dia. “R-Amat” i “Mon Nou” són cançons que parlen d’aquesta societat i en les quals ens hi podem veure reflectits com en un mirall. Un treball delicat, que cal escoltar amb calma per descobrir que amaguen aquests esbossos, que volen explicar i fins a on ens volen dur. I.A. ***
Àcid Folk – Qui hi ha? (autoeditat, 2010)
Aquest grup de Sant Boi de Llobregat ha decidit treure un nou disc amb el que pretenen definir i situar a la banda de manera definitiva. Una col·lecció de sis cançons que van des dels sintetitzadors i les guitarres elèctriques als violins i mandolines. Es barregen temes instrumentals i temes cantats, un d’ells “C’est la fête” per un àrab. Qui hi ha? ha creat un disc innovador, diferent, amb interessants arrengaments i fora del corrent pop o indie tant de moda actualment. Isabel González (I.G.) **
Paraules – Raül Palacios (L’indi music, 2010)
Si agrada el pop clàssic, amb balades molt ben arranjades i amb unes instrumentacions especials, amb cançons amb molta tendència pop i d’altres molt més rockeres. El que destaca del disc és el treball vocal que ha fet en Raül, un jove targarí de poc més de 22 anys, on es veuen les seves influències clares en la música catalana dels anys vuitanta i l’anglosaxona. Unes paraules que diuen moltes coses, i tal com diu ell: “Com la vida mateixa, farcida de petjades, de dibuixos, de camins de… paraules“. Un disc molt ben treballat sota la presencia del Pep Sala, a on les paraules prenen un paper seductor. I.A. **
Petits secrets – L’hi (CK Music, 2010)
Amadeu Rosell (exEntregirats) és qui s’amaga sota el nom de L’Hi i ens present aquest nou projecte en solitari tots desvetllant els seus petits secrets. Un disc coproduit amb en David Rosell (Dept.) i que ha vingut amb sons molt elèctrics però a la vegada amb un toc molt acústic. L’Hi ha triat ara per a ensenyar-nos aquestes secrets i els vol compartir amb tots, uns secrets molt enèrgics i amb vitalitat, però sempre des del punt de vista personal. I.A. **
Qualsevol nit farem sortir el sol – Jordi Montañez (maqueta autoeditada, 2010)
El guitarra del grup de versions ReClam ens presenta el seu projecte en solitari, on ens demostra que té una veu espectacular i peculiar, amb una sensibilitat que eriça la pell en llegir les seves lletres. Sentiments en estat pur és el que transmet en les seves cançons, on ens parla de la societat, de la realitat que vivim. Una joia d’aquest disc és la cançó “Heroi” que parla de l’especulació i de l’explotació que patim molt de nosaltres en aquest món en que vivim. Aquesta primera maqueta conté moltes cançons reivindicatives i d’una finor extrema, amb una gran ironia i molta elegància amb “Una i no cinquanta-una”; “Sabem ser i fem saber”, una samba molt original; i “Banderes de la llibertat”, que esdevenen petits grans tresors. I.A. **
Horitzons per dibuixar – Jordi Montañez (maqueta autoeditada, 2010)
I en aquesta segona maqueta ens trobem unes cançons que ens parlen d’amor però també reivnidicativa com “Buscant el demà”. Cançons molt sensuals com “Edèn sota el teu ventre” li donen un toc molt alegre i festiu a aquesta maqueta. I.A. **
Homenaje a Barcelona – Miqui Puig (Lav records, 2010)
El Miqui Puig ha decidit plantar cara i versionar sis cançons per a retre un homenatge a Barcelona i a la música dels anys 70 i 80, la música que s’estilava en aquella època, un homenatge als grups de l’escena Barcelonina que l’han marcat. Un rock urbà però de qualitat, retornant a les txolles i els pentinats un tan estrafolaris. Així rememora a Los Salvajes amb “Soy Así”, a Loquillo y los trogloditas amb “Barcelona ciudad” i passant per El Ultimo de la Fila amb la seva “Insurrección”. També recorda a BB Sin Sed amb “Fenomenal” i a Los Negativos amb “Bagdad”. El disc es tanca amb una gran joia, el “Miquel a l’accés 14″ dels Mishima, fent d’aquesta manera un petit homenatge a aquest nou grup que sorgeix de la base més profunda de la música d’aquella època. Un reconeixement d’un gran reconegut com és en Miqui Puig, i és que ja pot fer el que li roti. I.A. ***
L’embaràs d’Agnieszka – El Corredor Polonès (Producciones Malditas, 2010)
Aquest disc dels d’Ontinyent ha trigat més que un embaràs a veure la llum. Cinc anys han hagut de passar per a que el seu primer disc veies la llum. Un disc que costa d’escoltar d’una tirada, val més anar a poc a poc i anar descobrint quins secrets ens amaga aquest nom tan rebuscat d’Agnieszka. Tenim per tirar i remenar, una mica de pop a “Cigarrets” i “L’anul·lació del jo”. La sensibilitat del grup és deixa veure en la cançó que dóna títol al disc, una cançó instrumental, tranquila i delicada, i que evoluciona cap a una cançó que va creixent fins a un batibull de decibels a “Vos meretriu” i que acaba amb l’esclat de “Monstre U.S.A.”. Un disc amb dotze cançons, més que un embaràs d’una criatura, però que en aquest cas ha sortit amb molt retard però amb molta força i energia. I.A. ***
Candela – Arròs Caldós (Mesdemil, 2010)
Nous sons per al grup de valència on han deixat de banda la dolçaina i s’han tirat més cap al reggae. Un nou “Ritme de vida” que marca una nova etapa del grup, on ens volen fer ballar amb ritmes llatins a part del reggae. Ens sorprenen amb una cançó en francès titulada “Mon Monde” que s’aproxima molt a les músiques tribals africanes, i que a la vegada pot recordar la tendència de Manu Chao. Han deixat enrere la dolçaina i al distorsió i s’acomiaden amb la cançó “Respira”, així ja poden fer un pas més endavant, buscar que volen i començar a respirar de nou. Un bon viatge pels mons llatins sense marxar de casa i prenent una bona ració d’arròs caldós. I.A. ***
Petjades – VerdCel (Temps Record, 2010)
En aquest últim treball, els d’Alcoi li canten a Raimon, d’aquesta forma fan un petit homenatge a aquest cantant de Xàtiva. Cançons que han marcat la carrera de Raimon, de la seva pròpia lletra, o poemes versionats d’Ausias March o de Salvador Espriu és el que hi podem trobar. Cançons que tenen el seu moment per ser escoltades, a mode de petites dosis de medecina per a tenir un bon dia, pel matí ens toc prova amb un “Veles e vents” i “Jo vinc d’un silenci”, al migdia en toca un grapat més, per la vesprada toquen cançons com “He mirat aquesta terra” per acabar amb la dosi més consistent de la nit i una altra de matinada amb “Cançó d’albada (v. 2)”. Un cop més, el treball que Verdcel ofereix al públic no és un simple cd, ara ve acompanyat d’un còmic, un curtmetratge i dos documentals inèdits sobre Raimon, un treball molt complert per a homenatjar al noi de Xàtiva. I tal com va dir en propi Raimon, “Un nou alè per a unes cançons estimades”, i això és el que ha fet VerdCel. Meritxell Luque (M.L.) ****
En les nostres mans – Andreu Valor (Mesdemil, 2010)El cantautor se’ns presenta amb un estil que combina el pop, folk-rock amb la cançó d’autor tradicional. Unes cançons amb lletres intimistes i emotives com la que trobem a “Mai no ho dubtes” on l’acompanyament del piano la fa una de les peces claus d’aquest disc. Totes les lletres i música han estat composades per Andreu Valor, exceptuant “Caiguts en mans de la nit”. Cal dir que ha comptat també amb la col·laboració de Cesk Freixas i Sílvia Montells a “Nascut d’aquesta llengua”. Un disc enèrgic on el cantautor valencià ha pogut demostrar tot el seu valor. I.G. ***
Poesia i ganivetades – In*Digna (Mesdemil, 2010)Els In*digna han estat batejats pels mitjans de comunicació com a “impertinent formació de rap-fussió-català”. Ara amb el seu Poesia i Ganivetades ens ofereixen una combinació de sentit de l’humor, ironia i crítica. El trio català fan rap acompanyat alhora d’una guitarra espanyola. Quinze lletres de cançons on ajudant-se d’expressions pròpies de la nostra llengua, fan crítica irònica a molts aspectes del dia a dia. Amb bases pròpies molt treballades com a “Saps què passa” acaben de rematar el seu treball d’un rap que ells mateixos autodenominen “rap orgànic” i amb el que volen innovar la cançó protesta. I.G. **
Ha calat foc a la casa – El fill del mestre (Khlämør records, 2010)
No tothom pot presumir que han dit d’ell i la seva música que “després de sentir-lo, feu-ne la prova, l’aire és més pur i la vida es veu amb ulls nous. I una sensació ben orgànica”, “Cançons poderoses, de les que s’acaben convertint en bàlsams de l’esperit”. Aquestes paraules parlen d’El fill del mestre o el que és el mateix, d’en Jordi Gasion. Ha decidit posar punt i final a aquesta aventura amb aquest disc, un conjunt de quinze bones cançons, de quinze petits regals per a la oïda. El so del disc està predominat per les cordes: ja siguin guitarres acústiques, violins o mandolines com la que podem escoltar a la preciosa “Martina”. Tot fent “Autocrítica” ens regala cançons amb missatges, cançons que s’han d’escoltar parant atenció a les lletres perquè tenen molt per a explicar i per a ensenyar. I tal i com diu a la última cançó “no val la pena viure sempre esperant”… Tot i que a nosaltres ens agradaria viure esperant un altre disc d’El fill del mestre com aquest. I.G. ****
Sota els llençols – Meritxell Gené (autoeditat, 2010)
La cantautora de Juneda ens presenta un nou treball molt més intimista, on ens evoca els records d’infantesa, ens explica sensacions i vivències personals. En el disc també s’ajuda de poemes de Jordi Pàmies i on defensa amb força la identitat de ponent, de la música i els escriptors de la zona. Una delicadesa extrema en les cançons, on experimenta amb sons més ballables, més llatins. Només començar el disc, ja se’t posen els pèls de punta en escoltar la seva dolça veu modulant aquestes paraules de “L’amor jugava a perdre’s” un dels millors temes del disc. “Lascívia”, “Grécia ets tu…”, “Somnis de ponent” on defensa la seva terra són altres cançons a destacar a tall d’exemple. El disc acaba amb una nana molt delicada i d’una sensibilitat espectacular. És cert que sota els llençols s’amaguen moltes coses, i la Meritxell Gené ha volgut destapar-lo per a ensenyar-nos aquestes sorpreses que ella ha anat creant. I.A. ***
En directe al BarnaSants – Albert Fibla (Picap, 2010)
Al març, l’Albert Fibla va oferir al Teatre Zorrilla de Badalona un gran concert dins el marc del XV Festival Barnasants. El resultat d’aquest és el que es pot escoltar en aquest disc. Acompanyat de cinc músics: Joan Aymerich (piano i arranjaments), Josep Traver (guitarra), Xavi Maureta (bateria), Joan Motera (contrabaix) i Martí Serra (saxo), Fibla va deleitar al públic amb tretze cançons que ara, tots aquells que no hi van poder assistir, tenen l’oportunitat de reviure-ho. Una excel·lent banda i una formidable veu que ens aporten unes textures musicals delicioses per a la oïda. En definitiva, una oportunitat única per tots, tant per aquells que es van quedar sense poder-lo gaudir com pels que ho van fer però volen repetir. I.G. ****
Mercat negre – Soul Atac (Temps Record, 2010)
Aquest és el segon treball de la banda valenciana amb dotze temes banyats d’un “soul- rock sense complexes”. Dins l’àlbum podem trobar texts de Vicent Andrés Estellés a “Un entre tants” o adaptacions de Julio Bustamante i Ovidi Montllor. Una de les sorpreses de Mercat negre és la que ens trobem a la cançó “M’agrada” on apareix un fantàstic (com sempre) Òscar Briz. També hi ha participat la Fundación Tony Manero a la cançó “Contracorrent”. En definitiva, un munt de matisos diferents els que ens aporta aquesta banda amb el seu segon disc i que el fan una interessant font de noves experiències sensitives. I.G. ***
Que plogui! – Marta Elka (Audiovisuals de Sarrià, 2010)
Llum és el que desprenen les cançons d’aquesta cantautora i violinista mallorquina, cançons que tenen vida pròpia i brillen per si soles. Ritmes folk, cançons molt melòdiques, de ritmes llatins i algun pop, és el que podem trobar endinsant-nos dins d’aquest disc. Una gran veu que et captiva i amb la qual demana que plogui, però que ploguin paraules, belles cançons com les que ella mateix composa. Escoltar el seu disc és fer un viatge més enllà de “Manacro a Artà, de Valldemossa fins a Deià”, deixar-se endur per les seva veu mallorquina i molt mediterrània. I.A. ***
Mumbai – Jaume Vilaseca Quartet (Discmedi, 2010)
Un disc d’una formació que ja ha arribat a la desena d’anys i que ens presenta aquest treball molt fresc , a on reinventa un jazz molt proper, creant el que podríem anomenar el jazz-fusió. Tendències de la música flamenca, llatina i brasilera hi és present en tot moment. El disc ha estat enregistrat íntegrament en directe, fet que fa que les improvitzacions i la proximitat amb el públic hi siguin més presents. Un disc molt càlid i relaxant, que no molesta a ningú com a música de fons, i en aquest cas bona música. I.A. ***
Akixí – Jordi Gaspar (Juan Palomo Records, 2010)
Una delícia per a les oïdes és el que és aquest disc. En Jordi Gaspar, qui ha acompanyat a Maria del Mar Bonet o al Tete Montoliu, s’aventura en aquest disc on només hi són ell i el seu baix. Composicions i arranjaments que ha fet ell mateix i que interpreta en un orri gallec. Un disc que et captiva, que es deixa escoltar sense presa, com si el temps s’aturés, desprenent una nostàlgia, una melancolia, i a la vegada una certa frescor. Pot entristir o alegrar el dia, i és que realment sap tocar la fibra aquest disc. I.A. ***
L’estiu – Òscar Briz (La Casa Calba, 2010)
Òscar Briz torna amb nou disc i ho fa, tal i com diu ell, fent realitat un desig antic. L’essència del disc és que gairebé no té cap acompanyament musical. Òscar volia fer un disc nu i ho ha aconseguit, tan sols una càlida veu acompanyada de precioses melodies i harmonies realitzades amb una guitarra. Un recull d’onze cançons que transmeten pau, tranquilitat i que conviden a la reflexió immediata. Peces com “Carolina dins d’un pou” o “Llavor voladora” són un exemple de la càrrega emotiva que caracteritza tot el disc. Com afirma ell en una de les cançons “la música uneix a gent de tota condició” i el seu disc, la seva música n’és un clar exemple. I.G. ****
Qui no plora no mama – Pepet i marieta (La Produktiva Records, 2010)
Aquest quart disc del noi d’Ulldecona té una gran mescla d’estils que el fan un disc molt alegre. Passa d’un rock com el de “Soc un animal”, cançó que obre el disc a un swing a “Tinc una cita”. Això fa que sempre triomfi en les festes majors populars ja que poden fer des d’una ‘jota’ fins a un twist. Un disc ple de lletres crítiques amb la societat i el món que estem creant i com ens comportem, dels vicis que tenim units amb les drogues. També ens parla de la seva infantesa a “Lo Xalet”, una cançó d’una tendresa increïble però sempre aprofitant per criticar el consumisme que impera actualment en tota joventut. També fa una mirada a les seves terres, als seus origens, de la mà de la Sílvia Pérez Cruz. També compta amb la col·laboració de la Carol Duran de la Carrau i d’Arecio Smith dels Asstrio. Critica també, amb un atac directe a la jugular als barcelonins, cançó que pot crear certa polèmica. També ens parla de sexe i de l’existència de la llei de “Murphy”. Ha lluitat molt per arribar a on estar i ha suat molt, per això ens afirma que ‘Qui no plora no mama’. I.A. ***
Rascanya 1 – Rascanya (maqueta autoeditada, 2010)
Aquest grup de música d’arrel que va néixer al 2007 busca donar a conèixer les músiques i els balls tradicionals de la nostra tradició per arreu. Polca, vals, bolero, pasdoble, malaguenya, cercle circassià, la jota, el rondeau, …. són tot el que podem escoltar d’aquest grup. I precisament en aquest disc 1 podem trobar una representació de set cançons d’aquests estils. El disseny és molt original i ha guanyat el Premi Ovidi Montllor. Cal escoltar i deixar que les cames marquin els seus passos. I.A. **
L’arbre amb fruits – Narcís Perich i la Caravana de la bona sort (Picap, 2010)
El maresmenc Narcís Perich i la seva banda, la Caravana de la Bona Sort, presenten nou disc: L’arbre amb fruits. El bandautor després d’haver iniciat una gira que l’ha portat durant dos anys per 41 comarques catalanes, ha decidit gravar nou àlbum amb les cançons que l’han acompanyat durant aquesta gira. Un recull d’onze cançons amb un so folk i country que tenen la particularitat d’haver estat gravades en directe a l’estudi. Moltes de les cançons que se’ns presenten ens parlen d’històries, sensacions i fets que l’han acompanyat durant aquests dos anys de gira. Com per exemple la canço “1937″ que la va escriure a les terres de l’Ebre o “A la carretera” on ens explica quin ha estat el seu ‘modus operandi‘ durant la gira. En definitiva, un disc amb onze fruits interessants per a descobrir i tastar. I.G. **
Guapo – Pere Janer (Sa Morterada Records, 2010)
Pere Janer cantava abans en un grup que es deia La Fosca, on el guitarra no era un altre que Joan Miquel Oliver. Després de deu anys, Pere Janer decideix retornar a l’escena musical però aquesta vegada amb un projecte en solitari. Aquest Guapo ha comptat amb la producció de Jaume Manresa (teclista d’Antònia Font). Onze cançons on es fa palès la seva maduresa musical i el treball que porta a les seves esquenes. Sota una producció electrònica ens presenta grans temes com “No ho pots explicar” o “Ventiladors”. I.G. **
Ancoratge – Plouen (Propaganda pel fet, 2010)
Encara estan vius, tot i haver perdut les catximbes pel camí. Amb aquest disc veiem una clara evolució cap a un pop rock més fosc i contundent, amb unes guitarres més dures, amb unes lletres més crues i més personals però que no deixen de ser el que eren. “Si encara, escoltes el que et dic, és que estem vius” i realment estan més vius que mai, cada cop ens sorprenen més. Han trobat on ancorar-se i ens presenten un gran disc, un disc realment bo, segurament un dels millors discs d’aquest any. I.A. ****
Cor – La Carrau (Propaganda pel fet, 2010)
La Carrau ja ha acabat de publicar la trilogia que conformarà el seu nou disc que veurà la llum l’any vinent. La segona entrega és el cor, amb cinc cançons molt ballables i que mantenen l’essència del grup. Tot i això han incorporat moltes bases electròniques i han experimentat molt en aquest àmbit, modernitzant-se i fent una música una mica més pròxima a la discotequera. Això si, sempre s’ha de poder ballar. I.A. ***
Fel – La Carrau (Propaganda pel fet, 2010)
La darrera entrega, la més curta de totes amb només tres cançons on continua present les noves experimentacions que han anat buscant. En aquest disc, i en concret en la cançó “Pim pam” han buscat una tendència cap a les músiques més tradicionals tal i com han anat fent sempre. Precisament en questa cançó es mostren crítics amb la política i el tema de l’Estatut. La tercera petita peça del puzle d’aquest ‘Cap, cor i fel’. I.A. **
Vuit dissabtes d’hivern – Nando Caballero i l’orquestra del llanero solitari (La Produktiva Records, 2010)
Amb “Afegir amics” ens demostra com d’importants són actualment les xarxes socials, i com ens comunica a tots. No som amics del facebook, però només pel fet d’escoltar el disc ja es crea un vincle especial. Cançons realistes, plenes de detalls i de costums, molt quotidianes, de les relacions entre les persones amb un so únic, un so que ell mateix s’ha fet seu. És un viatge al seu món, al llarg de vuit dissabtes només, on veiem persones diverses, ens posem ulleres per veure la realitat del món, ballem a ritme discotequer tot fent una mica de dissabte per casa, i de pas anem a donar una volta per la seva Badalona real. Un disc que s’ha de saber escoltar i entendre, un disc per escoltar els dissabtes d’hivern tancats a casa. I.A ***
Figaro, Figaro – Very Pomelo (Chesapik, 2010)
Aquest sextet de barcelona s’inicien en el món discogràfic amb un àlbum divertit i fresc. Tretze cançons sota un so de rock amb pinzellades de rumba i fins i tot, jazz. Lletres originals, iròniques i fresques com “Malestar” o “Les dones em miren” que fan que el disc sigui ràpid d’escoltar. També s’inclou alguna peça instrumental com “Zona Franca”. Tal i com diuen ells els petits errors del directe han estat consentits fins al punt de convertir-se en part de la cançó i això fa que el resultat sigui un disc viu i personal. I.G. **
Roba’m la cartera – Andreu Rifé (Pae, 2010)
Aquest nou disc d’Andreu Rifé sorgeix arrel de la creació d’un espectacle teatral fet amb música pop electrònica en directe. Roba’m la cartera és el recull de totes les cançons, onze en total, que surten durant l’obra. Les lletres de les cançons tenen un punt comú: parlar de Barcelona, del barri del Raval i de la seva transformació. Canvi que l’intenta plasmar a les cançons i d’aquesta manera incentivar a qui escolta a reflexionar sobre els valors presents actualment a la ciutat. I.G. **
Jo, Jet – Jordi Jet Serra Morales (autoeditat, 2010)
Un grapat de cançons que ha anat composant des de que tenia quinze anys i finalment ha recopilat en aquest llibre – CD. Membre del grup Manresa Clepton, ara presenta també aquest recull de vuit cançons que van compaginades amb els vuit capítols del llibre, a on primer hi ha la lletra de la cançó i després un petit text en relació amb la cançó. Amb una portada molt agosarada que crida molt l’atenció, però que en el fons és el que hi podem trobar dins, ell i la seva guitarra, completament nus, sense cap mena de floritures. La senzillesa duta a l’extrem màxim però amb un saber portar molt acurat. A la seva pàgina web http://www.jojet.cat hi podreu trobar més informació i el disc. I.A. ***
13.31 – Mazoni (Bankrobber, 2010)
El record de la gira que va fer en Jaume Pla durant el passat mes de març per tot Catalunya i una petita escapada a Holanda. Va proposar-se el repte de fer un concert cada dia durant tot un més, una proba que va superar amb nota tot i suposar un gran cansament físic. Aquest disc va ser enregistrat el 30 de març a la Cova del Drac a Barcelona, durant la penúltima actuació de la gira de 31 concerts. Un directe que sona molt despullat, amb una intensitat desbordant i molt cru. És un document que serveix de record d’una experiència única amb tretze de les cançons més destacades de la gira. I.A. ****
Miedo al silencio – Espaldamaceta (Bankrobber, 2010)
Una guitarra i una veu. Això és el que ens ofereix Espaldamaceta en aquest nou disc. Una veu i una guitarra que són capaços d’omplir tots els silencis en belles cançons. No li fa falta res més a aquest cantautor català per a arribar i emocionar a aquell que l’escolti. Una veu que evoca a la nostàlgia i al passat com a la cançó “Con voz pequeña”. Una de les estrelles del disc és la versió que fa del “The Partisan” (cantada per Cohen entre altres) amb l’ajuda d’una altra gran veu, Maria Rodés. En una de les cançons ell afirma “el silencio cuesta tanto y le tengo tanto miedo por si tengo que acordarme y revivirlo de nuevo”. De moment, Espaldamaceta en aquest nou disc no s’ha quedat en silenci, ha parlat i ho ha fet per remoure sentiments. I.G. ***
Miedo al silencio, segunda parte – Espaldamaceta (Bankrobber, 2010)
Hi ha un refrany que diu que les segones parts mai són bones. Però miedo al silencio, segunda parte és l’excepció que confirma la regla. Espaldamaceta torna amb onze cançons més. No esperin un disc diferent a l’anterior, aquesta segona part és l’extensió del primer. Per a tots aquells que es van quedar amb ganes d’escoltar més, de gaudir amb nous ritmes, de veure fins on és capaç d’arribar aquest cantautor. En aquest àlbum tornem a trobar fàntastiques versions, aquesta vegada “Dona estrangera” de Manel o “Festival” de Sigur Ros. I altres temes propis amb molta força i capaç de regirar-te tot el que portes dins. A més a més, Espaldamaceta avisa al final del disc i afirma que “No os lo he dicho todo”. Restarem a l’espera. I.G. ***
Roc – Oriol Foll i la Banda de l’All (Rediscus, 2010)
Un canvi bastant considerable amb el seu primer treball ‘Foc’ (Rediscus, 2010), on ens ensenyava la seva faceta més folk, més de cançó d’esplai i de taverna. Ara ens demostra que també es pot posar seriós i fer rock de qualitat i contundent. Amb lletres que son realistes i fantasioses en certs casos. Tot i fer rock, si que es nota el rerefons de cantautor i del món de l’esplai. Un pas endavant o simplement un disc complementari a l’anterior. Ara amb que més ens sorprendrà? I.A. **
Focs aquàtics – L’Atelier (Temps Record, 2010)
Carlos Martínez i Jaume Preto és el duet que forma Atelier. El seu disc ens evoca certa nostàlgia de l’estiu, de festes majors, de focs artificials i festes a la platja. Segurament, la nostàlgia de no viure tot això és el que els ha portat a fer aquest àlbum al duet menorquí. Focs aquàtics és un sac amb tretze cançons que van del pop més clar fins a una electrònica molt subtil, tot passant per fantàstiques harmòniques a “Vals d’ultramar” o una meravellosa veu d’Helena Miquel (Delafé y las Flores Azules) a “Manual d’instruccions”. Un gran disc en el que Atelier han decidit mostrar-nos la seva part més nostàlgica i arrossegar-nos amb ells. I.G. ***
Epés reunidos – The New Raemon (BCore, 2010)
Ramón Rodríguez o el que és el mateix, The New Raemon, ha decidit reunir temes de “La invasión de los ultracuerpos” (2008) i “Cuaresma” (2009) tot afegint-li alguns de “líneas convergentes” i editar un nou àlbum que porta per títol Epés reunidos. En aquest disc s’inclou alguna peça cantada en català com “Aquest cony de temps” que està cantada juntament a Lluís Gavaldà, “M’agradaria ser un lemur” o “Que tinguem sort”. Noves versions de les ja conegudes cançons de The New Raemon i col·laboracions especials com les de Pau Vallvé, Charades o Manos de Topo fan d’aquest disc quelcom més que una simple recopilació. I.G. ***
Tangram – Manel Camp (Temps Record, 2010)
El pianista publica el seu tercer treball on ha comptat amb la fantàstica col·laboració d’Horacio Fumero (contrabaix), Matthew Simon (trompeta) i Lluís Ribalta (bateria). Manel Camp ha creat set temes, set gran peces jazzístiques. Aquest compositor és capaç de fer del no res peces senzilles i alhora immenses. I això és el que ha deixat plasmat a Tangram. Una obra capaç d’envoltar-te des del primer acord que sona i portar-te a un món on les sensacions, els sentiments i els pensaments ballen al ritme de la música. I.G. ***
Tot aquest recull de discs ha estat possible gràcies a la col·laboració dels grups i de les discogràfiques al llarg de l’any, i des d’aquí volem agrair la seva col·laboració. L’equip d’El Demà.cat
Like this:
Like S'està carregant...
La nit solidaria va començar a dos quarts de vuit del vespre amb La Porta dels Somnis que ens venien a presentar el seu darrer treball ‘Aire lliure’ (Discmedi / Gorvijac, 2010) en format acústic. La nit va estar marcada per grups que ens presentaven els seus darrers treballs, apareguts recentment. Una nit plena de bona música, alguns més coneguts que no d’altres.
‘Per fi potser demà’ (RGB Suports, 2011), és l’altre treball acabat de treure que es va presentar. Els Raydibaum, van saber guanyar-se el públic amb el seu so potent, tot fent una petita degustació d’aquest disc i sense oblidar-se de les seves cançons més conegudes com “Maleeixo el temps”. Pop-rock de molt bon gust per a donar un clar exemple del que és fer bona música.
Els Lexu’s van explicar-nos com és “la vida perfecta” amb una banda completament renovada.
Les ganes de ballar i fer gresca, tot i ser-hi presents al llarg de tota la nit, van esclatar amb la rumba de Rauxa, que va va ser capaç de fer ballar a tota la sala tant una havanera com una cúmbia. I és que els de Sabadell porten la marxa assegurada sempre, i amb ells la rauxa mai s’acaba. Això mateix ho podem aplicar als Very Pomelo, amb els quals es començava a augurar un final ple de festa.
