Arxiu d'etiquetes: Picap

22 abril 2011

Nous discs (1)

By rockdema

Tota la nit – Teràpia de Shock (RGB Suports, 2010)

Després de l”Escapa’t amb mi’ (RGB Suports, 2008) Teràpia de Shock torna amb un nou disc sota el braç. ‘Tota la nit’ és un recull de tretze cançons amb les que aquests joves intentaran afiançar el públic que van aconseguir amb el seu primer disc i guanyar-ne de nou. Amb un so contundent on les guitarres tenen un paper important Teràpia de shock ens parlen d’amor, desamor i experiències del dia a dia. Tot i la joventut del grup aquest quartet ens regalen un disc madur però sense perdre aquella energia i vitalitat característica d’ells. La segona part de la teràpia ja ha arribat.  Isabel Gonzàlez (I.G.) ***

Mompou’s Mood – Companyia Elèctrica Dharma (Picap, 2010)

La Companyia Elèctrica Dharma torna amb un dics de tres cançons. Unes cançons on veiem la Dharma de sempre, reafirmant-se amb els sons festius però sense descuidar-se dels moments més introspectius de la música, amb melodies més lentes. Un disc enregistrat als mítics estudis Sun Studio de Memphis com a regal que els hi van fer els organitzadors d’un festival en el qual havien tocat. Un honor poder enregistrar al mateix lloc on ho havia fet el rei del rock, l’Elvis Presley. Un disc que acumula una gran quantitat de sentiments i emocions de la banda. Ignasi Arauz (I.A.) ****


La famosa gemma de Galveston – Èric Vinaixa (Picap, 2010)

Escoltar un disc com aquest sempre és un plaer. Èric Vinaixa s’ha estrenat amb el seu primer àlbum en solitari ‘La famosa gemma de Galveston’ i ho ha fet aconseguint el millor dels resultats possibles. ‘La famosa gemma de Galveston’, amb les seves 10+1 cançons, és una delícia pels nostres sentits. Èric Vinaixa ha fet música amb majúscules. Cada cançó és, en si mateixa, un petit regal que amaga dins tot de detalls minuciosos que són els que fan que cada cançó sigui gran, exquisita. El que trobes dins aquest CD des de l’instant que el poses és un recull d’emocions, de detalls preciosistes que desperta en la persona que l’escolta moltes sensacions diferents. ‘La famosa gemma de Galveston’ és un disc per escoltar-lo de veritat, per deixar-te impregnar de tot el que allà dins porta, per deixar-te portar per les emocions que et provoca. Tal i com diu ell en una de les cançons “si et porten a experiències que només puc viure amb tu”. Està clar que el que et fa sentir aquest disc és quelcom difícil d’aconseguir amb tots. Escolteu amb atenció petites perles de l’àlbum com “Escac i mat”, “L’habitació de cristall”, “Ales en sang” o “My dream”. I.G. ****

Delicatessen (2005-2010) – Diversos Artistes (Música Global, 2010)

L’Albert Puig, el conductor del programa Delicatessen ha fet una selecció de cançons per tal de celebrar el cinquè aniversari del programa. Una selecció escollida amb molt bon criteri musical i molt bon gust. Un disc ple de temes d’una gran delicadesa, que et toquen la fibra. Entre aquesta selecció s’hi poden trobar cançons com “L’olor de la nit” dles Mishima, “Un dia en el parque” dels Love of Lesbian, “Focs i brases” dels Inspira i “8 punts” dels 4t 1a. Tot un recull de cançons per obrir tots els sentits. I.A. ***

T’escric des de Granada – Diversos artistes (Música Global, 2010)

Poemes musicats, poemes de Jordi Guardans i cantats per una tria de grans veus . Carles Rabassa, Gerard Quintana, Túrnez & Sesé, Adolfo Osta, Sílvia Comes i Ester Formosa. Sempre és un plaer poder gaudir de les obres dels poetes de casa nostra en forma de cançó, i en aquest cas la música també és del mateix Guardans. Un poeta que ja ha pogut veure la seva obra en els respectius treballs anteriors dels cantants que han col·laborat en aquest projecte. Una selecció de pomes molt acurada que s’acompanya d’uns dibuixos fets també per en Guardans. Una delícia per a les oïdes. I.A. ***

Arrels – Nito Figueras (Música Global, 2010)

Tal i com explica el mateix Nito Figueras, ell és persona, músic, pianista, i amb aquest instrument és el que ha crescut sempre. Amb aquest disc ens vol oferir unes versions en clau jazzistica de la música que l’ha marcat, la música que forma part de les seves arrels, les cançons que han fet que ell sigui qui és. Ha passat de fer una selecció de música de rock català a fer un recorregut per cançons angleses on el piano els hi dóna una força especial. Un disc que cal escoltar amb les orelles ben obertes, i en el qual cadascú pot trobar-hi les seves arrels. I.A. **

La ciutat imaginària – Rusó Sala (Autoeditat, 2009)

Rusó Sala publica el seu primer disc, ‘La ciutat imaginària’ i ho fa oferint-nos un repertori íntim i carregat d’emocions. Amb una guitarra i una veu ha aconseguit crear 10 cançons que et recreen i et traslladen a un lloc imaginari on poder despullar-te de tots els teus pensaments i sentiments. La dolça veu de la Rusó t’embolcalla en un àmbient càlid i et convida a imaginar, a escoltar i gaudir. Ella mateixa afirma en una de les cançons que “és fàcil assentar-se amb la guitarra entre les cames i desfer el meu pensament entonant la cançó”. Per a nosaltres, és fàcil deixar-nos emportar per les íntimes melodies que ha creat i escoltar la seva veu melòdica, tot arribant a aquella ciutat imaginària que ella mateixa ha creat per a tots nosaltres. La ciutat imaginària és un d’aquells discs que a part de tenir-los a casa els has d’anar a escoltar en directe. I.G **


10 anys de cançons – Ismael Colomer (autoeditat, 2011)

El cantautor de Camprodon vol celebrar els deu anys que porta composant i tocant cançons per arreu, i ho fa amb un petit recopilatori de vuit cançons on hi podem trobar les més destacades. Des del seu estimat poble a “Em quedo a casa” fins la preciosa cançó “Nina de drap”. Un petit tastet del que ha fet en tota aquesta dècada. I.A.**

Sense comentaris – Remigi Palermo (La Casa Calba, 2009)

Després de 15 anys sense publicar cap disc, Remigi Palmero torna amb el seu sisè àlbum: ‘Sense comentaris’. Aquest nou disc és un conjunt d’onze cançons on els fonaments primordials i únics són la veu i la guitarra. En aquest Sense comentaris, no trobem additius, tal i com ell volia, trobem allò que tenia pendent fer “un disc amb uns elements mínims”. Amb la seva veu i guitarra com a úniques eines ha creat un disc on la quotidianitat i la naturalitat s’imposen. Aquest sense comentaris és un treball d’autor 100%, on cada cançó està treballada al mil·límetre i això ha fet possible que hagi creat veritables poemes musicats. Un gran treball que brilla per la naturalitat que desprenen les seves lletres i la manera minimista de treballar les composicions. I.G. ***


Amanida Peiot #1 – Amanida Peiot (La Casa Calba, 2009)

Els valencians Amanida Peiot arriben amb el seu àlbum de debut sota el braç: ‘Amanida Peiot #1′. Aquest quartet ha arribat trepitjant fort i presentant un disc fresc i sense complexes. Un àlbum que des de la primera cançó t’encomana bon rotllo. Amb alguna col·laboració important com la de Remigi Palmero, aquest ‘Amanida Peiot #1′ compta també amb grans aportacions musicals com la de secció de vents que fan crèixer en conjunt la qualitat musical d’aquest disc. En definitiva un disc que no és més que l’inici d’una carrera musical que s’haurà de seguir de ben a prop. I.G. ***

Parabòlic – Yacine & The Oriental Groove (Kasba music, 2011)

Després de fer i desfer grups, en Yacine Belahcene ens presenta un nou projecte, acompanyat de la The Oriental Groove. Un projecte molt ambició on fa una picada d’ullet als seus origens musulmans. Un disc multicultural, amb ritmes ben diversos on l’essència musulmana hi és present. Cançons tradicionals es barregen amb musiques tradicionals com el sirtaki. Les lletres es mesclen entre l’àrab, el català el francès i el grec, així com l’aparició d’instruments típics d’aquests països com el llaüt àrab o els karkabus que podrem veure en els seus directes. Un disc molt alegre, animat i pròxim, un disc per a fer-nos descobrir una música bastant desconeguda per nosaltres. I.A. ****


20 anys 50 cansiones – Ossifar (Discmedi Blau, 2010)

Un triple disc que recull una cinquantena de cançons de la ja desapareguda mallorquina. Una commemoració de la banda que celebra el vintè aniversari de la sortida del seu primer treball ‘Cansiones d’amor con los calsones baixos’ (Blau, 1990). Cançons que han marcat a molta gent per la seva sorprenent originalitat i que encara continuen vives. A part de recollir les millors cançons de la banda, el disc s’acompanya d’un llibret amb fotografies inèdites on s’hi poden veure retalls de diari. Un estil propi amb una mescla de català i castellà, i que la premsa va anomenar-ho com a ‘mallorcano’ o  ’castellorquin’. Un disc imprescindible en la discografia personal, un record d’una banda inigualable, una banda que es va atrevir a cantar cançons com “Petman” o “Salvem ses someres”. I.A. ****

30 anys després. En directe – Tomeu Penya (Discmedi Blau, 2010)

Per fi arriba el primer disc en directe del mallorquí Tomeu Penya, després de trenta anys de carrera composant cançons i editant discs. Un directe molt especial, ja que es tracta d’una selecció de cançons intimes i romàntiques de la seva carrera, revestides amb uns arranjaments diferents de les originals, donant-li un aire més elegant i romàntic. La gravació del disc es va fer als estudis Cas Músic de Santa Eugènia convertint-los en una petita sala de concerts, on uns quants seguidors privilegiats i amics del cantant, van poder gaudir del que ara mateix nosaltres podem tenir entre les mans. Un CD i DVD que repassen aquests 30 anys de carrera del músic mallorquí més conegut i inconfusible. I.A. ***

Rinosaure – León Manso (Discmedi Blau, 2010)

Amb la majoria de les seves influències anglosaxones León Manso arriba amb el seu primer disc, ‘Rinosaure’. Aquest es mou entre el folk (freak-folk tal i com l’anomena ell) i el rock. El menorquí ha pogut publicar aquest àlbum gràcies a ser finalista en la categoria de Premi Art Jove de música contemporània a Menorca. Això també l’ha portat a fer un seguit d’actuacions per Mallorca i Menorca. Un recull de dotze cançons on la originalitat en la manera de fer les cançons s’anteposa a qualsevol altre cosa. Divertit, fresc i amb unes melodies que s’enganxen León Manso ens presenta el seu disc de debut. Haurem de veure com evoluciona la seva carrera musical. I.G. **


360 llunes – Enric Hernàez (Discmedi Blau, 2010)

El disc fruit del concert que l’Enric Hernàez va oferir a la Luz de Gas de Barcelona dins del festival BarnaSants de l’any passat. Un repàs d’aquestes 360 llunes que fa que va publicar el seu primer disc al 1980, on aquest recull antològic pren una visió diferent, on les cordes i la fusta tenen una presencia molt majestuosa, i donant exemple de l’evolució que ha fet en aquests trenta anys de carrera. En el disc hi podem trobar una versió de “L’home estàtic” del Pau Riba interpretada amb en Gerard Quintana. I.A. ***

Concert a Paris – Albert Pla i Joan Miquel Oliver (Discmedi Blau, 2010)

Un concert a l’Olympia de París que mai s’ha arribat a fer, però si que ens ha arribat en format de disc. Albert Pla (apareixent amb accent a la contraportada) de la mà de Joan Miquel Oliver s’han aventurat a fer un disc “en directe” on es van alternant les cançons de cada un d’ells. Dos astres de la música catalana, molt venerats pel públic que també podem trobar en el disc, amb una efusiva entrega cap als dos cantants. Dos grans artistes que deixen volar la seva imaginació i ens encomanen a desconnectar i seguir-los-hi el fil. Al disc també hi podem trobar la versió de “La Rambla” del Quimi Portet. El grafisme del disc és espectacular, un gran tresor còmic d’aquest fals concert. I.A. ***


60 Oriols – Oriol Tramvia (Discmedi Blau, 2010)

El mític Oriol Tramvia ens presenta un disc amb cançons d’ahir, d’avui i de sempre, de collita pròpia i de tabola, tal i com ell diu. Cançons que tasten de diferents estils musicals, des d’una havanera, al swing, passant pel pop. Les cançons que van formar part de l’espectacle que duia el mateix nom que el disc i que va representar a la carpa dels Rambleros, instalada a la Rambla de Barcelona. El polifacètic cantant ara torna amb aquest disc en el qual s’ha acompanyat d’Enric Hernàez, de Jaume Sisa i dels Rosa Luxemburg entre d’altres per tal de celebrar els seus 60 anys. I.A. **


Poeta de la llum – Estem salvats! (Discmedi Blau, 2011)

Diferents generacions s’ajunten en aquest projecte que s’uneixen per la música i la poesia de Joan Salvat Papasseit. Un dels poetes més coneguts arreu, tant pels seus poemes com pels poemes visuals, i a la vegada dels més musicats. Dotze cançons de sons mediterranis, frescos i alegres com la seva poesia repassen una petita part de la seva obra. Tenir un llibre de poemes sempre és interessant, però tenir-los en forma de cançó és una altra història. Un tresor literari en forma de música d’aquest ‘poeta de la llum‘ . I.A. ***


Nina – Naraina (Kasba music, 2010)

Amb aquest segon disc Naraina demostren com es fa bona música i amb estil, mantenint el caràcter festiu que sempre els ha marcat. Amb un aire més pop, però sense deixar de banda la rumba que els ha caracteritzat, ens presenten aquesta nina plena de textures i colors diferents, de sons que acompanyen a moure el cos i posar-se a ballar. En el disc hi trobem col·laboracions molt diferents que apunten cap a una pluralitat d’estils diferents com el hip-hop amb El Nota o uns sons més mediterranis i tradicionals amb en Yacine Belahcene. I.A. ***

Matilda – Refree (Marxophone, 2010)

Raül Frenandez ens presenta el seu cinquè treball, un disc molt personal i intimista. Una veu dolça i suau, és acariciada per unes melodies tendres i molt innocents, però que beuen de grans moments d’orquestració. Tal i com diu en Brad Jones, qui ha produït el disc, “és com si m’estiguèssin explicant un meravello secret“, i és que la veu de Refree juntament amb la misteriositat de les melodies acompanyen a escoltar una vegada i una altra el disc, descobrint que amaga cada segon. Disc rere disc ens sorprèn cada cop més, arribant a fer petits tresors com aquest, un dels millors discs amb joies com “Al senyor Beltran”, “Els veïns nudistes” i “Mil i un possibles finals”. L’imprescindible dins de la col·lecció particular de cada un, cal deixar-se encisar per la seva bellesa.  I.A. ****


Tot aquest recull de discs ha estat possible gràcies a la col·laboració dels grups i de les discogràfiques, i des d’aquí volem agrair la seva col·laboració. L’equip del Rockdemà.

Deixa un comentari   |  etiquetes: , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | posted in Música

17 febrer 2011

“M’agrada escoltar la música tal i com me la presenten”

By rockdema

 

Amb ganes de desvetllar que és aquesta “famosa gemma de Galveston”, vam anar a parlar amb l’Èric Vinaixa que acaba de publicar el seu primer disc en solitari, ‘La famosa gemma de Galveston’ (Picap, 2010). No ens va desvetllar aquest misteri, que segons ens va dir, aviat veurà la llum, però vam poder parlar una estona amb ell i ens va explicar coses molt interessants d’aquest treball.

Una persona que és amant de la música i que té les idees molt clares, amb una visió molt crítica del panorama musical que es fa a casa nostra, ens va confessar: “M’agrada escoltar la música tal i com me la presenten”, i és que té tota la raó del món!, i amb el seu disc és el que s’ha de fer, cal deixar-se dur per les seves cançons i buscar tot el que hi amaguen.

Ignasi Arauz (Rockdema) (I.A.) : Que és la famosa gemma de Galveston?

Èric Vinaixa (E.V.) : És algo que no puc explicar, que ho has d’esbrinar tu mateix, tothom ha d’esbrinar-ho, a mesura d’anar escoltant una vegada i una altre les cançons i lligar conceptes. Potser amb una mica de sort, s’encén la bombeta, però no prometo res.

I.A. : És un missatge encriptat dins del disc en forma de jeroglífic, o la gemma és tot el disc en si?

E.V. : No, és una cosa que existeix i que va relacionada amb mi, i des de sempre m’ha agradat. No és fruit de la imaginació.

I.A. : Encara hi ha alguna essència de Rodamons en el disc?

E.V. : Alguna cosa queda, bàsicament perquè el compositor és el mateix i això s’ha de notar d’alguna manera. Estilísticament jo ho veig bastant diferent. Hi ha cançons de Rodamons que hi cabrien aquí, i al revés.

I.A. : Per tant, que hi podem trobar en aquest disc? De que ens parlen les lletres?

E.V. : Un conjunt de cançons molt personals, molt reflexives, que miren cap endins. Estilísticament toca una sèrie d’estils molt tranquils com podria ser el soul, pop d’autor clàssic, blues, ….; tot en diferents proporcions en funció de la cançó. Sobretot, també hi podem trobar una producció molt detallista, ja que s’ha treballat per aconseguir unes atmosferes, un so. Les lletres, en general, parlen de diferents visions de les relacions humanes que són el motor de la vida. Una mateixa situació es pot veure des de diferents punts de vista i son igual de vàlides. Sempre hi ha un punt optimista encara que no ho sembli, no són cançons de desesperació ni de frustració, son cançons que deixen la porta oberta.

I.A. : D’on prens l’anglès en un parell de cançons?

E.V. : Jo fa temps que escric amb anglès també, ja que és una llengua que tinc molt interioritzada, és la que he escoltat sempre amb els meus referents musicals. S’adapta molt bé a una determinada atmosfera que a vegades en català a mi em costa, i per això opto, quan no tinc les eines suficients en català, la qual cosa és un defecte, per tirar cap a l’anglès.

I.A. : La seducció és realment un art i tu amb el disc l’exprimeixes bastant. Et consideres un autèntic seductor i provocador?

E.V. : Més provocador que seductor. Jo entenc que seduir no és un aspecte purament sexual, que també. La seducció és trobar les distàncies, l’equilibri just amb les coses i les persones. Tu pots seduir algú per anar-te’n al llit amb ell, una feina, o simplement una amistat. També crec que s’aprèn a seduir.

I.A. : Amb “Sou i sereu” que ens vols explicar?, ja que cadascú pot fer una interpretació lliure.

E.V. : “Sou i sereu” és una cançó que parla de totes aquelles persones que s’han sentit, d’alguna manera, oprimides i incompreses per la seva manera de ser, d’expressar-se, de pensar, de sentir, …; per tant és vàlida per a molts col·lectius. Però si llegim entre línies es pot veure que és una cançó que defensa el país, Catalunya.

I.A. : Deu cançons més un bonus track totalment despullat, com si defugis de formar part del disc és el que podem trobar. Aquesta última cançó d’on surt?

E.V. : La idea surt de voler acabar el disc d’una manera molt natural, igual que és el concepte del disc, plasmar un tipus d’emocions molt concretes. Vaig pensar que un cop acabat a dalt de tot amb una cançó com “Males influències”, que acaba amb una secció de vents com una ‘big band‘, volia tornar a portar el disc allà on es mereix, a la tranquilitat i a la intimitat, i en aquest cas, més íntim que una veu i una guitarra no hi ha res. A més hi ha un conjunt de sons que estan gravats tots a Miravet, el meu poble. És un collage de sons que m’han marcat, des de les cinc del matí fins a les cinc de la tarda.

I.A. : Veiem un disseny molt acurat i elegant, ple de vinils repartits per una habitació. Són dels teus referents músicals que abans has mencionat? Quins són?

E.V. : Sí, són els meus referents. Jo tinc un pòdium de tres, començant per dalt de tot on hi ha “sus satánicas majestades” els Rolling Stones, que és lo més gran que s’ha “parit”. Tots els que em coneixen saben que jo tinc com a “Déu nostre senyor” a Keith Richards, i celebro el Nadal el dia que va néixer ell, el 18 de desembre, i això ho trobaràs als agraïments. En segon lloc, els Beatles, que són qui em van fer descobrir la música, la música en majúscules; i finalment els Queen. Després n’hi ha molts més, podem parlar de Pink Floyd, David Bowie, Police, Creedence, tota la música negre de la Motown, ….

I.A. : Prefereixes quedar-te amb el clàssic i ja desaparegut “Discman” i vinil, o amb les noves tecnologies?

E.V. : No, jo sóc molt romàntic amb les tecnologies. Entenc que ens hem de reciclar, però jo continuo comprant cd’s i posant els meus vinils quan arribo a casa. Fixat que jo vaig posar un “Discman” dient : “Ei, que jo també puc ser modern!“, però clar, ja no en queden. Per mi escoltar cd’s així és lo últim, jo no tinc ni ipod, ni mp3, ni res…, no m’agrada comprimir la música, m’agrada escoltar-la tal i com me la presenten. I en el format tal i com és, amb l’obra sencera, no entenc el fet de comprar una cançó solta, entenc escoltar-les de la 1 fins a la 10, ja que l’autor les ha posades d’una determinada manera per a que a tu et vagin passant coses, vagis sentint coses, el que es coneix com a disc conceptual.

I.A. : Amb quines cançons del disc et quedes i per què?

E.V. : “Escac i mat”, “Ales en sang”, “L’habitació de cristall”, “My dream”, “Sensacions” i “Big Bang!”, te les diria totes ja que totes tenen molt significat per mi i són molt personals, però aquestes són cançons que les trobo molt rodones per la composició, pel missatge, per la producció i pel que desprenen, l’univers que recrea cada cançó.

I.A. : Com veus la situació de la música que es fa a casa actualment?

E.V. : Veig que progressa adequadament però que estem a anys llum d’estar normalitzats. Vam fer un pas enrere molt bèstia fa alguns anys, i ara algú està començant a treure el cap i a ajudar als altres.

I.A. : Per tant, tu que hi pots aportar per a millorar-la?

E.V. : La meva feina és escriure cançons, creure-me-les i gravar-les, jo escric per mi. No escric segons la tendència, segons la música que ara sona, etc… No pretenc ser cap referent o cap pioner, ni portar cap bandera, jo faig això i és com el que es veu a la portada, al qui li agradi bé, i a qui no, mala sort. Espero que li agradi a molta gent evidentment.

I.A. : “De tant en tant, i sense avisar, emocions i silenci generen una explosió en forma de sons i, més tard, d’imatges conceptes i paraules”. Els sons i les paraules poden quedar clars en el disc, però les imatges i els conceptes / sensacions que s’associen a les cançons quins serien?

E.V. : El que transmets amb la música i les paraules, aquesta és la manera que tinc de composar. De sobte estàs divagant amb l’instrument, estàs caminant o estàs fent qualsevol cosa i t’apareix alguna cosa, jo sempre començo amb música. I la manera de gestionar els sons t’evoca a un tipus de sensacions, d’emoció que evoca unes imatges i que evoquen unes paraules, i tot s’acaba relligant. Això és la creació per mi.

I.A. : “Tanca els ulls. Comença l’espectacle”. Com et planteges aquest espectacle?

E.V. : Aquest era un dels possibles títols que tenia pel disc, ja que volia que fos com un orgasme de sensacions. Que tu te’l posessis a casa sol, a les fosques o amb els ulls tancats, amb uns auriculars o un bon so, i que et deixessis portar. L’espectacle en directe volem que sigui una mica així, en ambients reduïts, molt íntims, creant un tipus d’atmosfera que et faci viatjar amb es sensacions, pensar, reflexionar, sentir, que et deixi fet caldo, que tornis en renéixer, …., i tot això en només tres quarts d’hora, mira si és pretensiós! I crec que és possible ja que a mi m’ha passat, i crec que a algú més li passarà.

TEXT : Ignasi Arauz

FOTOGRAFIA : Arxiu Èric Vinaixa

Deixa un comentari   |  etiquetes: , , | posted in Entrevistes, Música

13 febrer 2011

El rellotge d’emocions d’en Raimon

By rockdema

Fa uns dies es va presentar el nou disc de Raimon, un nou disc d’estudi amb noves cançons. La roda de premsa es va fer a l’Ateneu Barcelonès a Barcelona.

Després d’haver presentat i editat les cançons de sempre, ara possa el sedàs a tot allò que ja havia fet, tal i com va explicar, i es centra a dir coses noves, eliminant-ne tot allò del que ja havia parlat anteriorment. Són cançons de reflexió interna.

Aquestes noves cançons són per a cantar-les en públic, en llocs diferents, per saber si funcionen o no va confessar.

Va parlar del títol del disc, ‘Rellotge d’emocions’ (Picap, 2011), que va lligat a les emocions personals i col·lectius de la gent, convertint-se així en un disc bastant reflexiu. Un disc on el temps es el fil conductor convertint aquest rellotge com a un instrument de mesura i molt lligat amb els sentiments.

Va parlar d’alguna de les cançons del disc per a demostrar la gran quantitat de coses personals que contenen les cançons i de la relació amb el temps. Així va dir que en la cançó “He passejat per València sol” ens parla de la primera vegada que va veure la mar a la platja de la Malvarrosa  de València, així com del pas de la seva adolescència, on les influències de la universitat (…he retornat al carrer la Nau on he estudiat…), dels amors i desamors, i dels amics i enemics hi són presents.

En una de les lletres podem torbar un tros de la cançó “La internacional” a la cançó “Punxa de temps”, on ens diu: “rellotge d’emocions que no s’esborren“, frase que va prendre per aclarir la incorporació d’aquest fragment de cançó ja que li porta records de la seva mare.

Una altra cançó destacada del disc és “Bagdad ’91 (la guerra en directe)”, on ens explica aquesta primera guerra on l’estafa informativa va ser descarada, “amaguen morts i ferits” va afegir, reiterant que va ser una guerra televisada.

També ens va parlar de la forma de composar les cançons confirmant-nos que ho fa igual que sempre, treballant sobre l’harmonia de la guitarra, només amb la veu i la guitarra. Ens va dir que de la melodia surten les paraules, però que a la vegada de la paraula surt la melodia.

Durant la roda de premsa també va signar algun dels discs, i és que encara continua tan viu com mai, els seus grans clàssics continuen despertant un munt d’emocions i sensacions. Ara també hi tenen un encaix perfecte amb aquest rellotge d’emocions.

Aquest nou disc es presentarà amb tres concerts al Teatre Tívoli els dies 18, 19 i 20 de març, on en Raimon s’acompanyarà de la mateixa formació que l’ha acompanyat en les seves darreres actuacions.

TEXT i FOTOGRAFIA : Ignasi Arauz

Deixa un comentari   |  etiquetes: , , | posted in Música

31 desembre 2010

Les novetats discogràfiques d’enguany! (2)

By rockdema

A l’esquena d’un elefant – Ivette Nadal (autoeditat / RGB Suports, 2010)

Una tendresa i una sensibilitat extrema és el que es desprèn en escotar aquest disc, un treball molt acurat. Una visió diferent de la vida des de dalt d’un elefant, des d’on pot contemplar el temps com passa, i veure com ha madurat des del seu primer treball. Una cantant o una poeta que canta? Aquesta és una pregunta de doble sentit, ja que la Ivette té una ploma especial per a tocar la sensibilitat de qualsevol, i a la vegada una veu molt dolça i sensual que captiva des del primer moment. Deixeu-vos emportar, voleu i pugeu dalt d’un elefant, al costat d’ella, i deixeu que us expliqui els seus pensaments i el que veu. Un gran regal per a les orelles. Ignasi Arauz (I.A.) ****


Permís de fuga – Lluís Cartes (Picap, 2010)

El guanyador del concurs Sona 9 al 2005 i el Premi Carles Sabater el mateix any, ens presenta el seu segon treball, on fa un gir en quant a les melodies. Ara va en busca d’un so més elèctric tastant una mica el rock, el pop, el funk i fins i tot el jazz. Amb unes lletres molt realistes i crítiques contra la societat que som, i per això té “40.000 raons” per a fer-ho. Al disc hi podem trobar també un poema musicat d’en Joan Brossa, “El porc gros”. Un disc que canvia la idea que es tenia d’un Lluís més melòdic, però que ens deixa grans temes com en el seu primer disc, ara toca que els descobriu. I.A. ***


Esbossos – Ilia Hug (autoeditat, 2010)

Una proposta molt personal i alternativa és el que ens presenta aquest cantant badaloní. Un disc ple de sentiments evocats, amb certa ironia en les lletres, que ens parlen de la vida reflexant-nos el que passa dia a dia. “R-Amat” i “Mon Nou” són cançons que parlen d’aquesta societat i en les quals ens hi podem veure reflectits com en un mirall. Un treball delicat, que cal escoltar amb calma per descobrir que amaguen aquests esbossos, que volen explicar i fins a on ens volen dur. I.A. ***


Àcid Folk – Qui hi ha? (autoeditat, 2010)

Aquest grup de Sant Boi de Llobregat ha decidit treure un nou disc amb el que pretenen definir i situar a la banda de manera definitiva. Una col·lecció de sis cançons que van des dels sintetitzadors i les guitarres elèctriques als violins i mandolines. Es barregen temes instrumentals i temes cantats, un d’ells “C’est la fête” per un àrab. Qui hi ha? ha creat un disc innovador, diferent, amb interessants arrengaments i fora del corrent pop o indie tant de moda actualment. Isabel González (I.G.) **


Paraules – Raül Palacios (L’indi music, 2010)

Si agrada el pop clàssic, amb balades molt ben arranjades i amb unes instrumentacions especials, amb cançons amb molta tendència pop i d’altres molt més rockeres. El que destaca del disc és el treball vocal que ha fet en Raül, un jove targarí de poc més de 22 anys, on es veuen les seves influències clares en la música catalana dels anys vuitanta i l’anglosaxona. Unes paraules que diuen moltes coses, i tal com diu ell: “Com la vida mateixa, farcida de petjades, de dibuixos, de camins de… paraules“. Un disc molt ben treballat sota la presencia del Pep Sala, a on les paraules prenen un paper seductor. I.A. **


Petits secrets – L’hi (CK Music, 2010)

Amadeu Rosell (exEntregirats) és qui s’amaga sota el nom de L’Hi i ens present aquest nou projecte en solitari tots desvetllant els seus petits secrets. Un disc coproduit amb en David Rosell (Dept.) i que ha vingut amb sons molt elèctrics però a la vegada amb un toc molt acústic. L’Hi ha triat ara per a ensenyar-nos aquestes secrets i els vol compartir amb tots, uns secrets molt enèrgics i amb vitalitat, però sempre des del punt de vista personal. I.A. **


Qualsevol nit farem sortir el sol – Jordi Montañez (maqueta autoeditada, 2010)

El guitarra del grup de versions ReClam ens presenta el seu projecte en solitari, on ens demostra que té una veu espectacular i peculiar, amb una sensibilitat que eriça la pell en llegir les seves lletres. Sentiments en estat pur és el que transmet en les seves cançons, on ens parla de la societat, de la realitat que vivim. Una joia d’aquest disc és la cançó “Heroi” que parla de l’especulació i de l’explotació que patim molt de nosaltres en aquest món en que vivim. Aquesta primera maqueta conté moltes cançons reivindicatives i d’una finor extrema, amb una gran ironia i molta elegància amb “Una i no cinquanta-una”; “Sabem ser i fem saber”, una samba molt original; i “Banderes de la llibertat”, que esdevenen petits grans tresors. I.A. **


Horitzons per dibuixar – Jordi Montañez (maqueta autoeditada, 2010)

I en aquesta segona maqueta ens trobem unes cançons que ens parlen d’amor però també reivnidicativa com “Buscant el demà”. Cançons molt sensuals com “Edèn sota el teu ventre” li donen un toc molt alegre i festiu a aquesta maqueta. I.A. **


Homenaje a Barcelona – Miqui Puig (Lav records, 2010)

El Miqui Puig ha decidit plantar cara i versionar sis cançons per a retre un homenatge a Barcelona i a la música dels anys 70 i 80, la música que s’estilava en aquella època, un homenatge als grups de l’escena Barcelonina que l’han marcat. Un rock urbà però de qualitat, retornant a les txolles i els pentinats un tan estrafolaris. Així rememora a Los Salvajes amb “Soy Así”, a Loquillo y los trogloditas amb “Barcelona ciudad” i passant per El Ultimo de la Fila amb la seva “Insurrección”. També recorda a BB Sin Sed amb “Fenomenal” i a Los Negativos amb “Bagdad”. El disc es tanca amb una gran joia, el “Miquel a l’accés 14″ dels Mishima, fent d’aquesta manera un petit homenatge a aquest nou grup que sorgeix de la base més profunda de la música d’aquella època. Un reconeixement d’un gran reconegut com és en Miqui Puig, i és que ja pot fer el que li roti. I.A. ***


L’embaràs d’Agnieszka – El Corredor Polonès (Producciones Malditas, 2010)

Aquest disc dels d’Ontinyent ha trigat més que un embaràs a veure la llum. Cinc anys han hagut de passar per a que el seu primer disc veies la llum. Un disc que costa d’escoltar d’una tirada, val més anar a poc a poc i anar descobrint quins secrets ens amaga aquest nom tan rebuscat d’Agnieszka. Tenim per tirar i remenar, una mica de pop a “Cigarrets” i “L’anul·lació del jo”. La sensibilitat del grup és deixa veure en la cançó que dóna títol al disc, una cançó instrumental, tranquila i delicada, i que evoluciona cap a una cançó que va creixent fins a un batibull de decibels a “Vos meretriu” i que acaba amb l’esclat de “Monstre U.S.A.”. Un disc amb dotze cançons, més que un embaràs d’una criatura, però que en aquest cas ha sortit amb molt retard però amb molta força i energia. I.A. ***


Candela – Arròs Caldós (Mesdemil, 2010)

Nous sons per al grup de valència on han deixat de banda la dolçaina i s’han tirat més cap al reggae. Un nou “Ritme de vida” que marca una nova etapa del grup, on ens volen fer ballar amb ritmes llatins a part del reggae. Ens sorprenen amb una cançó en francès titulada “Mon Monde” que s’aproxima molt a les músiques tribals africanes, i que a la vegada pot recordar la tendència de Manu Chao. Han deixat enrere la dolçaina i al distorsió i s’acomiaden amb la cançó “Respira”, així ja poden fer un pas més endavant, buscar que volen i començar a respirar de nou. Un bon viatge pels mons llatins sense marxar de casa i prenent una bona ració d’arròs caldós. I.A. ***

 

Petjades – VerdCel (Temps Record, 2010)

En aquest últim treball, els d’Alcoi li canten a Raimon, d’aquesta forma fan un petit homenatge a aquest cantant de Xàtiva. Cançons que han marcat la carrera de Raimon, de la seva pròpia lletra, o poemes versionats d’Ausias March o de Salvador Espriu és el que hi podem trobar. Cançons que tenen el seu moment per ser escoltades, a mode de petites dosis de medecina per a tenir un bon dia, pel matí ens toc prova amb un “Veles e vents” i “Jo vinc d’un silenci”, al migdia en toca un grapat més, per la vesprada toquen cançons com “He mirat aquesta terra” per acabar amb la dosi més consistent de la nit i una altra de matinada amb “Cançó d’albada (v. 2)”. Un cop més, el treball que Verdcel ofereix al públic no és un simple cd, ara ve acompanyat d’un còmic, un curtmetratge i dos documentals inèdits sobre Raimon, un treball molt complert per a homenatjar al noi de Xàtiva. I tal com va dir en propi Raimon, “Un nou alè per a unes cançons estimades”, i això és el que ha fet VerdCel. Meritxell Luque (M.L.) ****


En les nostres mans – Andreu Valor (Mesdemil, 2010)

El cantautor se’ns presenta amb un estil que combina el pop, folk-rock amb la cançó d’autor tradicional. Unes cançons amb lletres intimistes i emotives com la que trobem a “Mai no ho dubtes” on l’acompanyament del piano la fa una de les peces claus d’aquest disc. Totes les lletres i música han estat composades per Andreu Valor, exceptuant “Caiguts en mans de la nit”. Cal dir que ha comptat també amb la col·laboració de Cesk Freixas i Sílvia Montells a “Nascut d’aquesta llengua”. Un disc enèrgic on el cantautor valencià ha pogut demostrar tot el seu valor. I.G. ***



Poesia i ganivetades – In*Digna (Mesdemil, 2010)
Els In*digna han estat batejats pels mitjans de comunicació com a “impertinent formació de rap-fussió-català”. Ara amb el seu Poesia i Ganivetades ens ofereixen una combinació de sentit de l’humor, ironia i crítica. El trio català fan rap acompanyat alhora d’una guitarra espanyola. Quinze lletres de cançons on ajudant-se d’expressions pròpies de la nostra llengua, fan crítica irònica a molts aspectes del dia a dia. Amb bases pròpies molt treballades com a “Saps què passa” acaben de rematar el seu treball d’un rap que ells mateixos autodenominen “rap orgànic” i amb el que volen innovar la cançó protesta. I.G. **


Ha calat foc a la casa –  El fill del mestre (Khlämør records, 2010)

No tothom pot presumir que han dit d’ell i la seva música que “després de sentir-lo, feu-ne la prova, l’aire és més pur i la vida es veu amb ulls nous. I una sensació ben orgànica”, “Cançons poderoses, de les que s’acaben convertint en bàlsams de l’esperit”. Aquestes paraules parlen d’El fill del mestre o el que és el mateix, d’en Jordi Gasion. Ha decidit posar punt i final a aquesta aventura amb aquest disc, un conjunt de quinze bones cançons, de quinze petits regals per a la oïda. El so del disc està predominat per les cordes: ja siguin guitarres acústiques, violins o mandolines com la que podem escoltar a la preciosa “Martina”. Tot fent “Autocrítica” ens regala cançons amb missatges, cançons que s’han d’escoltar parant atenció a les lletres perquè tenen molt per a explicar i per a ensenyar. I tal i com diu a la última cançó “no val la pena viure sempre esperant”… Tot i que a nosaltres ens agradaria viure esperant un altre disc d’El fill del mestre com aquest. I.G. ****


Sota els llençols – Meritxell Gené (autoeditat, 2010)

La cantautora de Juneda ens presenta un nou treball molt més intimista, on ens evoca els records d’infantesa, ens explica sensacions i vivències personals. En el disc també s’ajuda de poemes de Jordi Pàmies i on defensa amb força la identitat de ponent, de la música i els escriptors de la zona. Una delicadesa extrema en les cançons, on experimenta amb sons més ballables, més llatins. Només començar el disc, ja se’t posen els pèls de punta en escoltar la seva dolça veu modulant aquestes paraules de “L’amor jugava a perdre’s” un dels millors temes del disc. “Lascívia”, “Grécia ets tu…”, “Somnis de ponent” on defensa la seva terra són altres cançons a destacar a tall d’exemple. El disc acaba amb una nana molt delicada i d’una sensibilitat espectacular. És cert que sota els llençols s’amaguen moltes coses, i la Meritxell Gené ha volgut destapar-lo per a ensenyar-nos aquestes sorpreses que ella ha anat creant. I.A. ***


En directe al BarnaSants – Albert Fibla (Picap, 2010)

Al març, l’Albert Fibla va oferir al Teatre Zorrilla de Badalona un gran concert dins el marc del XV Festival Barnasants. El resultat d’aquest és el que es pot escoltar en aquest disc. Acompanyat de cinc músics: Joan Aymerich (piano i arranjaments), Josep Traver (guitarra), Xavi Maureta (bateria), Joan Motera (contrabaix) i Martí Serra (saxo), Fibla va deleitar al públic amb tretze cançons que ara, tots aquells que no hi van poder assistir, tenen l’oportunitat de reviure-ho. Una excel·lent banda i una formidable veu que ens aporten unes textures musicals delicioses per a la oïda. En definitiva, una oportunitat única per tots, tant per aquells que es van quedar sense poder-lo gaudir com pels que ho van fer però volen repetir. I.G. ****


Mercat negre – Soul Atac (Temps Record, 2010)

Aquest és el segon treball de la banda valenciana amb dotze temes banyats d’un “soul- rock sense complexes”. Dins l’àlbum podem trobar texts de Vicent Andrés Estellés a “Un entre tants” o adaptacions de Julio Bustamante i Ovidi Montllor. Una de les sorpreses de Mercat negre és la que ens trobem a la cançó “M’agrada” on apareix un fantàstic (com sempre) Òscar Briz. També hi ha participat la Fundación Tony Manero a la cançó “Contracorrent”. En definitiva, un munt de matisos diferents els que ens aporta aquesta banda amb el seu segon disc i que el fan una interessant font de noves experiències sensitives. I.G. ***

Que plogui! – Marta Elka (Audiovisuals de Sarrià, 2010)

Llum és el que desprenen les cançons d’aquesta cantautora i violinista mallorquina, cançons que tenen vida pròpia i brillen per si soles. Ritmes folk, cançons molt melòdiques, de ritmes llatins i algun pop, és el que podem trobar endinsant-nos dins d’aquest disc. Una gran veu que et captiva i amb la qual demana que plogui, però que ploguin paraules, belles cançons com les que ella mateix composa. Escoltar el seu disc és fer un viatge més enllà de “Manacro a Artà, de Valldemossa fins a Deià”, deixar-se endur per les seva veu mallorquina i molt mediterrània. I.A. ***

Mumbai – Jaume Vilaseca Quartet (Discmedi, 2010)

Un disc d’una formació que ja ha arribat a la desena d’anys i que ens presenta aquest treball molt fresc , a on reinventa un jazz molt proper, creant el que podríem anomenar el jazz-fusió. Tendències de la música flamenca, llatina i brasilera hi és present en tot moment. El disc ha estat enregistrat íntegrament en directe, fet que fa que les improvitzacions i la proximitat amb el públic hi siguin més presents. Un disc molt càlid i relaxant, que no molesta a ningú com a música de fons, i en aquest cas bona música. I.A. ***


Akixí – Jordi Gaspar (Juan Palomo Records, 2010)

Una delícia per a les oïdes és el que és aquest disc. En Jordi Gaspar, qui ha acompanyat a Maria del Mar Bonet o al Tete Montoliu, s’aventura en aquest disc on només hi són ell i el seu baix. Composicions i arranjaments que ha fet ell mateix i que interpreta en un orri gallec. Un disc que et captiva, que es deixa escoltar sense presa, com si el temps s’aturés, desprenent una nostàlgia, una melancolia, i a la vegada una certa frescor. Pot entristir o alegrar el dia, i és que realment sap tocar la fibra aquest disc. I.A. ***


L’estiu – Òscar Briz (La Casa Calba, 2010)

Òscar Briz torna amb nou disc i ho fa, tal i com diu ell, fent realitat un desig antic. L’essència del disc és que gairebé no té cap acompanyament musical. Òscar volia fer un disc nu i ho ha aconseguit, tan sols una càlida veu acompanyada de precioses melodies i harmonies realitzades amb una guitarra. Un recull d’onze cançons que transmeten pau, tranquilitat i que conviden a la reflexió immediata. Peces com “Carolina dins d’un pou” o “Llavor voladora” són un exemple de la càrrega emotiva que caracteritza tot el disc. Com afirma ell en una de les cançons “la música uneix a gent de tota condició” i el seu disc, la seva música n’és un clar exemple. I.G. ****


Qui no plora no mama – Pepet i marieta (La Produktiva Records, 2010)

Aquest quart disc del noi d’Ulldecona té una gran mescla d’estils que el fan un disc molt alegre. Passa d’un rock com el de “Soc un animal”, cançó que obre el disc a un swing a “Tinc una cita”. Això fa que sempre triomfi en les festes majors populars ja que poden fer des d’una ‘jota’ fins a un twist. Un disc ple de lletres crítiques amb la societat i el món que estem creant i com ens comportem, dels vicis que tenim units amb les drogues. També ens parla de la seva infantesa a “Lo Xalet”, una cançó d’una tendresa increïble però sempre aprofitant per criticar el consumisme que impera actualment en tota joventut. També fa una mirada a les seves terres, als seus origens, de la mà de la Sílvia Pérez Cruz. També compta amb la col·laboració de la Carol Duran de la Carrau i d’Arecio Smith dels Asstrio. Critica també, amb un atac directe a la jugular als barcelonins, cançó que pot crear certa polèmica. També ens parla de sexe i de l’existència de la llei de “Murphy”. Ha lluitat molt per arribar a on estar i ha suat molt, per això ens afirma que ‘Qui no plora no mama’. I.A. ***


Rascanya 1 – Rascanya (maqueta autoeditada, 2010)

Aquest grup de música d’arrel que va néixer al 2007 busca donar a conèixer les músiques i els balls tradicionals de la nostra tradició per arreu. Polca, vals, bolero, pasdoble, malaguenya, cercle circassià, la jota, el rondeau, …. són tot el que podem escoltar d’aquest grup. I precisament en aquest disc 1 podem trobar una representació de set cançons d’aquests estils. El disseny és molt original i ha guanyat el Premi Ovidi Montllor. Cal escoltar i deixar que les cames marquin els seus passos. I.A. **

L’arbre amb fruits – Narcís Perich i la Caravana de la bona sort (Picap, 2010)

El maresmenc Narcís Perich i la seva banda, la Caravana de la Bona Sort, presenten nou disc: L’arbre amb fruits. El bandautor després d’haver iniciat una gira que l’ha portat durant dos anys per 41 comarques catalanes, ha decidit gravar nou àlbum amb les cançons que l’han acompanyat durant aquesta gira. Un recull d’onze cançons amb un so folk i country que tenen la particularitat d’haver estat gravades en directe a l’estudi. Moltes de les cançons que se’ns presenten ens parlen d’històries, sensacions i fets que l’han acompanyat durant aquests dos anys de gira. Com per exemple la canço “1937″ que la va escriure a les terres de l’Ebre o “A la carretera” on ens explica quin ha estat el seu ‘modus operandi‘ durant la gira. En definitiva, un disc amb onze fruits interessants per a descobrir i tastar. I.G. **


Guapo – Pere Janer (Sa Morterada Records, 2010)

Pere Janer cantava abans en un grup que es deia La Fosca, on el guitarra no era un altre que Joan Miquel Oliver. Després de deu anys, Pere Janer decideix retornar a l’escena musical però aquesta vegada amb un projecte en solitari. Aquest Guapo ha comptat amb la producció de Jaume Manresa (teclista d’Antònia Font). Onze cançons on es fa palès la seva maduresa musical i el treball que porta a les seves esquenes. Sota una producció electrònica ens presenta grans temes com “No ho pots explicar” o “Ventiladors”. I.G. **


Ancoratge – Plouen (Propaganda pel fet, 2010)

Encara estan vius, tot i haver perdut les catximbes pel camí. Amb aquest disc veiem una clara evolució cap a un pop rock més fosc i contundent, amb unes guitarres més dures, amb unes lletres més crues i més personals però que no deixen de ser el que eren. “Si encara, escoltes el que et dic, és que estem vius” i realment estan més vius que mai, cada cop ens sorprenen més. Han trobat on ancorar-se i ens presenten un gran disc, un disc realment bo, segurament un dels millors discs d’aquest any. I.A. ****


Cor – La Carrau (Propaganda pel fet, 2010)

La Carrau ja ha acabat de publicar la trilogia que conformarà el seu nou disc que veurà la llum l’any vinent. La segona entrega és el cor, amb cinc cançons molt ballables i que mantenen l’essència del grup. Tot i això han incorporat moltes bases electròniques i han experimentat molt en aquest àmbit, modernitzant-se i fent una música una mica més pròxima a la discotequera. Això si, sempre s’ha de poder ballar. I.A. ***


Fel – La Carrau (Propaganda pel fet, 2010)

La darrera entrega, la més curta de totes amb només tres cançons on continua present les noves experimentacions que han anat buscant. En aquest disc, i en concret en la cançó “Pim pam” han buscat una tendència cap a les músiques més tradicionals tal i com han anat fent sempre. Precisament en questa cançó es mostren crítics amb la política i el tema de l’Estatut. La tercera petita peça del puzle d’aquest ‘Cap, cor i fel’. I.A. **


Vuit dissabtes d’hivern – Nando Caballero i l’orquestra del llanero solitari (La Produktiva Records, 2010)

Amb “Afegir amics” ens demostra com d’importants són actualment les xarxes socials, i com ens comunica a tots. No som amics del facebook, però només pel fet d’escoltar el disc ja es crea un vincle especial. Cançons realistes, plenes de detalls i de costums, molt quotidianes, de les relacions entre les persones amb un so únic, un so que ell mateix s’ha fet seu. És un viatge al seu món, al llarg de vuit dissabtes només, on veiem persones diverses, ens posem ulleres per veure la realitat del món, ballem a ritme discotequer tot fent una mica de dissabte per casa, i de pas anem a donar una volta per la seva Badalona real. Un disc que s’ha de saber escoltar i entendre, un disc per escoltar els dissabtes d’hivern tancats a casa. I.A ***


Figaro, Figaro – Very Pomelo (Chesapik, 2010)

Aquest sextet de barcelona s’inicien en el món discogràfic amb un àlbum divertit i fresc. Tretze cançons sota un so de rock amb pinzellades de rumba i fins i tot, jazz. Lletres originals, iròniques i fresques com “Malestar” o “Les dones em miren” que fan que el disc sigui ràpid d’escoltar. També s’inclou alguna peça instrumental com “Zona Franca”. Tal i com diuen ells els petits errors del directe han estat consentits fins al punt de convertir-se en part de la cançó i això fa que el resultat sigui un disc viu i personal. I.G. **


Roba’m la cartera – Andreu Rifé (Pae, 2010)

Aquest nou disc d’Andreu Rifé sorgeix arrel de la creació d’un espectacle teatral fet amb música pop electrònica en directe. Roba’m la cartera és el recull de totes les cançons, onze en total, que surten durant l’obra. Les lletres de les cançons tenen un punt comú: parlar de Barcelona, del barri del Raval i de la seva transformació. Canvi que l’intenta plasmar a les cançons i d’aquesta manera incentivar a qui escolta a reflexionar sobre els valors presents actualment a la ciutat. I.G. **


Jo, Jet – Jordi Jet Serra Morales (autoeditat, 2010)

Un grapat de cançons que ha anat composant des de que tenia quinze anys i finalment ha recopilat en aquest llibre – CD. Membre del grup Manresa Clepton, ara presenta també aquest recull de vuit cançons que van compaginades amb els vuit capítols del llibre, a on primer hi ha la lletra de la cançó i després un petit text en relació amb la cançó. Amb una portada molt agosarada que crida molt l’atenció, però que en el fons és el que hi podem trobar dins, ell i la seva guitarra, completament nus, sense cap mena de floritures. La senzillesa duta a l’extrem màxim però amb un saber portar molt acurat. A la seva pàgina web http://www.jojet.cat hi podreu trobar més informació i el disc. I.A. ***


13.31 – Mazoni (Bankrobber, 2010)

El record de la gira que va fer en Jaume Pla durant el passat mes de març per tot Catalunya i una petita escapada a Holanda. Va proposar-se el repte de fer un concert cada dia durant tot un més, una proba que va superar amb nota tot i suposar un gran cansament físic. Aquest disc va ser enregistrat el 30 de març a la Cova del Drac a Barcelona, durant la penúltima actuació de la gira de 31 concerts. Un directe que sona molt despullat, amb una intensitat desbordant i molt cru. És un document que serveix de record d’una experiència única amb tretze de les cançons més destacades de la gira. I.A. ****


Miedo al silencio – Espaldamaceta (Bankrobber, 2010)

Una guitarra i una veu. Això és el que ens ofereix Espaldamaceta en aquest nou disc. Una veu i una guitarra que són capaços d’omplir tots els silencis en belles cançons. No li fa falta res més a aquest cantautor català per a arribar i emocionar a aquell que l’escolti. Una veu que evoca a la nostàlgia i al passat com a la cançó “Con voz pequeña”. Una de les estrelles del disc és la versió que fa del “The Partisan” (cantada per Cohen entre altres) amb l’ajuda d’una altra gran veu, Maria Rodés. En una de les cançons ell afirma “el silencio cuesta tanto y le tengo tanto miedo por si tengo que acordarme y revivirlo de nuevo”. De moment, Espaldamaceta en aquest nou disc no s’ha quedat en silenci, ha parlat i ho ha fet per remoure sentiments. I.G. ***


Miedo al silencio, segunda parte – Espaldamaceta (Bankrobber, 2010)

Hi ha un refrany que diu que les segones parts mai són bones. Però miedo al silencio, segunda parte és l’excepció que confirma la regla. Espaldamaceta torna amb onze cançons més. No esperin un disc diferent a l’anterior, aquesta segona part és l’extensió del primer. Per a tots aquells que es van quedar amb ganes d’escoltar més, de gaudir amb nous ritmes, de veure fins on és capaç d’arribar aquest cantautor. En aquest àlbum tornem a trobar fàntastiques versions, aquesta vegada “Dona estrangera” de Manel o “Festival” de Sigur Ros. I altres temes propis amb molta força i capaç de regirar-te tot el que portes dins. A més a més, Espaldamaceta avisa al final del disc i afirma que “No os lo he dicho todo”. Restarem a l’espera. I.G. ***

Roc – Oriol Foll i la Banda de l’All (Rediscus, 2010)

Un canvi bastant considerable amb el seu primer treball ‘Foc’ (Rediscus, 2010), on ens ensenyava la seva faceta més folk, més de cançó d’esplai i de taverna. Ara ens demostra que també es pot posar seriós i fer rock de qualitat i contundent. Amb lletres que son realistes i fantasioses en certs casos. Tot i fer rock, si que es nota el rerefons de cantautor i del món de l’esplai. Un pas endavant o simplement un disc complementari a l’anterior. Ara amb que més ens sorprendrà? I.A. **

Focs aquàtics – L’Atelier (Temps Record, 2010)

Carlos Martínez i Jaume Preto és el duet que forma Atelier. El seu disc ens evoca certa nostàlgia de l’estiu, de festes majors, de focs artificials i festes a la platja. Segurament, la nostàlgia de no viure tot això és el que els ha portat a fer aquest àlbum al duet menorquí. Focs aquàtics és un sac amb tretze cançons que van del pop més clar fins a una electrònica molt subtil, tot passant per fantàstiques harmòniques a “Vals d’ultramar” o una meravellosa veu d’Helena Miquel (Delafé y las Flores Azules) a “Manual d’instruccions”. Un gran disc en el que Atelier han decidit mostrar-nos la seva part més nostàlgica i arrossegar-nos amb ells. I.G. ***


Epés reunidos – The New Raemon (BCore, 2010)

Ramón Rodríguez o el que és el mateix, The New Raemon, ha decidit reunir temes de “La invasión de los ultracuerpos” (2008) i “Cuaresma” (2009) tot afegint-li alguns de “líneas convergentes” i editar un nou àlbum que porta per títol Epés reunidos. En aquest disc s’inclou alguna peça cantada en català com “Aquest cony de temps” que està cantada juntament a Lluís Gavaldà, “M’agradaria ser un lemur” o “Que tinguem sort”.  Noves versions de les ja conegudes cançons de The New Raemon i col·laboracions especials com les de Pau Vallvé, Charades o Manos de Topo fan d’aquest disc quelcom més que una simple recopilació. I.G. ***


Tangram – Manel Camp (Temps Record, 2010)

El pianista publica el seu tercer treball on ha comptat amb la fantàstica col·laboració d’Horacio Fumero (contrabaix), Matthew Simon (trompeta) i Lluís Ribalta (bateria). Manel Camp ha creat set temes, set gran peces jazzístiques. Aquest compositor és capaç de fer del no res peces senzilles i alhora immenses. I això és el que ha deixat plasmat a Tangram. Una obra capaç d’envoltar-te des del primer acord que sona i portar-te a un món on les sensacions, els sentiments i els pensaments ballen al ritme de la música. I.G. ***


Tot aquest recull de discs ha estat possible gràcies a la col·laboració dels grups i de les discogràfiques al llarg de l’any, i des d’aquí volem agrair la seva col·laboració. L’equip d’El Demà.cat

Deixa un comentari   |  etiquetes: , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | posted in Actualitat, Música

31 desembre 2010

Les novetats discogràfiques d’enguany! (1)

By rockdema

A la casa d’enlloc – Roger Mas (Satelite K, 2010)

Un disc on el solsoní retorna al rock més clàssic, amb unes lletres iròniques i crítiques i molt metafòriques. Ple d’històries més senzilles i properes que en els seus anteriors treballs. Mas ha volgut retre homenatge als seus grans mestres així com als seus anteriors discs fent petites al·lusions en el disseny. Una combinació perfecte entre els ritmes i sons i la seva veu tan característica. Ignasi Arauz (I.A.) ****

 

L’ingenu és lliure – ix! (Gat Records, 2010)

El grup sortit del concurs Sona 9 es reafirmen en aquest disc que engega amb una gran potència i lluminositat amb “Santa cultura” per a desgranar-nos un seguit de tretze bones cançons. Un dics amb molts matisos i detalls que entren de forma salvatge i lliure dins del cap i no deixen fugir d’aquest món. Sintetismes a “Baf”, el seu petit refugi empordanès on ix el sol a “A la fi del món” i la rebel·lació contra el sistema a “Lladres”. En aquest disc compten amb la col·laboració exquisida de Josep Puntí a la cançó “Contra sentit”, on en un bonus track ens regala la cançó només cantada per ell. Els ix! demostren que no són gens ingenus, però saben el que volen i ho volen d’una forma lliure. I.A. ****


“no fem cançons per a qualsevol” – Vitruvi (Musica Global, 2010)

Vitruvi retornen amb un disc fresc i amb molta lluminositat. Un disc que s’allunya molt del so èpic i més intimista del seu primer treball. Amb clares reminiscències dels Beatles amb un pop suau de bon gust. Podem trobar cançons que van des de la tendresa extrema a “Res més a dir” fins a un toc electrònic i ballable a “El + millor”. Així els Vitruvi ens demostren que han sabut encarar un nou estil amb gran qualitat. Qualsevol que vulgui escoltar bona música, aquesta és una bona opció. I.A. ***

 

Música en blanc i negre – Jofre Bardagí (Música Global, 2010)

Després del seu primer disc on ens confessava ‘Jo faig cançons’ (Musica Global, 2006), amb cançons d’amor i desamor, ara es presenta amb aquest nou treball. Un treball molt més realista i amb lletres molt més crues, deixant de banda el romanticisme que l’havia caracteritzat sempre. Un disc carregat de mala llet en les lletres i bastant amarg, com en la cançó “La paraula amor”. En aquest disc ha aprofitat per fer l’altra visió de la cançó “Ho tornaria a fer” dels Glaucs, amb “Sense dignitat” i “Hi ha algú al pis de dalt”. Tot i viure el present, sempre li agrada mirar enrere, i també ens ha regalat, en forma de bonus track, la cançó “Algo especial” dels Nut en català. Tot en la vida no és en blanc i negre, però si que és cert que cal ser realista i aforntar-la tal i com és. Això en Jofre ho ha aconseguit amb aquest segon disc.  I.A. ***


Maleta de pedres – Litus (Laura R. Perkins, 2010)

Amb aquest tercer treball, el terrassenc ha posat ordre en els seus calaixos i ha recopilat totes les cançons que ha anat fent en català. Hi ha versions del seu grup així com adaptacions de les seves cançons. Un disc que ens deixa cançons de gran qualitat musical i vocal com “Al sud del cel” que forma duet amb la Beth, una adaptació de la cançó que formava part de la pel·lícula ‘Carlitos y el campo de los sueños‘; la cançó “Como el humo” que va fer per a l’espectacle ‘Fum’ dels Teatre de Guerrilla; o la que dóna nom al disc, “Maleta de pedres”, cançó que havia cedit als Fes-te fotre. Ha volgut que ens emportem cap a casa aquesta maleta plena de cançons que estan entre el pop-rock i la cançó d’autor, plena de petits records i de grans tresors. I.A. **

 

Començar – Paula Sendim (Autoeditat, 2010)

La cantant barcelonina ens presenta el seu primer treball. Un disc molt fresc i ple de vitalitat, que encomana a parar l’orella i escoltar que ens amaga la Paula amb el seu començar. Grans cançons com “Brossa” on ens explica com es veu la vida quan un és titella d’algú altre, “Bobagem” i la que tanca el disc, “Ja ho saps” on ens explica el que ja sabem, que hem de viure la vida i tirar endavant. Amor i desamor és el que predomina en el disc, un recurs fàcil però que costa treballar, i la Paula ho ha sabut fer molt bé. Una gran veu que ajuda a somniar, desconnectar i que et captiva. I.A. ***


Decorant interiors, decorant exteriors – Estúpida Erikah (Temps Record, 2010)

“Una guitarra, una veu trencada per una tristesa resignada i tota una banda seguint la mateixa inspiració”. Així es com es defineixen els Estúpida Erikah. Aquest sextet liderat pel compositor, veu i guitarra, Lluís Bòria, acaba de treure el seu primer disc. Ells mateixos afirmen que en el disc trobem un grapat de cançons (onze en total) amb història i ànima i un conjunt inesborrable d’emocions. I no ens enganyen pas. En el disc podem trobar cançons amb una base folk i d’altres amb una base més pop/rock contemporani. Les lletres de les cançons són la part important d’aquest disc ja que tenen una gran càrrega emotiva, incentivada a més, per la veu trencada del cantant. Cançons com “La Princesa Alegre” on ens parla de sentiments amb els que ens podem sentir molt identificats o la que dóna nom al disc on ens expliquen de forma optimista i positiva una pèrdua. En definitiva, ‘Decorant interiors, decorant exteriors’ és un conjunt de cançons que ens inciten i ajuden a iniciar una decoració del nostre interior i exterior tot seguint el fil i el ritme de les cançons. Un gran descobriment que haurem de seguir de ben a prop. Isabel González (I.G.) ****


Heretges – Xavi Vidal i Berni Mora (Picap, 2010)

Xavi Vidal i Berni Mora ens presenten el seu cinquè àlbum, un disc més aspre i més fosc on parlen de les lleis no escrites i de l’experiència de la vida. En el disc, aquests dos veterans de la música del nostre país, ens presenten unes lletres i una música que ens recorda per moments als U2 dels principis, i un rock contemporani més a prop dels Coldplay, podem dir que deixen de banda el seu so més pop per a apropar-se a un so més intens i més gòtic, tal i com afirmen ells. Quim Masferrer (Q.M.) **


LP – Surfing Sirles (Bankrobber, 2010)

Ens trobem davant d’un cd al més pur estil rock de garatge o punk. Un grup que pregona al món que el que els mou és el desig de trencar totes les coses, missatge que fan saber en cada concert. Un món de rock’n'roll  on ens trobem uns temes molt variat, tant ens poden cantar a la  Fageda d’en Jordà, com als zombis que ocupen la mansió de Michael Jackson, com a l’alquímia o als paios punks rumberos; així com as ionquis de Can Tunis a qui dediquen la cançó ‘Han atropellat el gat’. Potser tot sembla una mica poca-solta i divertit, però aconsegueixen un só molt fresc i de garatge, fent autèntic rock’n'roll. Meritxell Luque (M.L.) ***


Dies de sol – Un tal Pere (Temps Record, 2010)

Un disc amb tan sols cinc cançons que serveixen com a carta de presentació del cantautor barceloní. Cançons molt costumistes i a la vegada molt intimistes que fan posar-se melancòlic i nostàlgic, una nostàlgia positiva tal i com li agrada a ell. Un gran tresor que es pot trobar al disc és la cançó “Que bonica estàs”, una gran declaració d’amor plena de petits detalls. Un cantant que s’ha de descobrir ja sigui en directe o amb el disc. I.A. **

 

Un mar de confetti – Costa 59 (RGB Suports, 2010)

Aquest és el disc de debut de Lluís Costa. Onze composicions, la majoria d’elles instrumentals que formen en el seu global un disc alegre. Des del jazz-rock passant pel flamenc i la bossa-lounge electrònica (com ell mateix ho defineix) Lluís Costa ens presenta una música plena de diferents textures, que convida a imaginar i somniar, a anar més enllà. Costa 59 ha comptat amb diverses col·laboracions entre les que destaquem les de Pere Martínez, Àngel Abad o Miquel Bruguès. Lluís Costa, fent honor al títol del disc ens ofereix un mar de cançons i de diferents musicalitats dignes de ser escoltades reiteradament. I.G. **

 

Les hores – Inot Eratsis (Repetidor, 2010)

Aquesta és la proposta de Toni Sistaré que s’embarca a l’aventura en solitari amb el seu primer treball. Un disc molt experimental i indie que durant una mitja hora, que és el que dura el disc, ens transporta cap a un espai completament nou. Un ritme calmat on hi desfilen el català, el castellà i l’anglès. Un disc molt intimista, amb una gran riquesa instrumental que van penetrant per l’orella fins al cervell en busca dels racons més amagats. En Toni no té cap mena d’”[Excuses]” per a fer un disc així i finalment, amb menys d’un minut ens diu que ja està “Fart” de tot.  I.A. ***


Doncs – Aleix Garriga (Temps Record, 2010)

El vallesà ens confessa com estima la seva terra en aquest disc amb “Viure al Vallès”. Un disc rodó que recorden a d’altres cantantours, tot tocant diferents estils i diferents tonalitats de veu. Cançons rítmiques que encomanen alegria i vitalitat. Ens parla de casa seva, de la situació actual en que ens trobem molta gent a “Afers laborals”, i en alguns casos ens obre el seu cor i ens ensenya la part més personal amb “Fent el cor fort” i “Rodes brunes, cordes velles”. En el disc compta amb la col·laboració d’una altra vallesana de soc arrel, la Bikimel, a “Timoner de l’Ebre”, una de les perles del disc. I.A. ***


Jugues…? – Burman Flash (Gorvijac, 2010)

Els Burman Flash tornen desprès de quatre anys. Els de Cassà de la Selva han aprofitat aquest temps de reflexió i de canvis a la formació per fer una reestructuració a la seva música, han deixat de banda el rock i l’ska dels principis per a fer una estètica més pop, amb més força on incorporen bases rítmiques i loops en alguns temes. Per a la producció dels discs han comptat amb en Caïm Riba (Pastora). Q.M. **

 

El cant dels ocells – Diversos artistes (Picap, 2010)

Enguany han sortit tres discs amb cançons patriòtiques editats per Picap, i aquest és el primer dels tres que han fet. Un disc on es pot escoltar dinou vegades la mateixa cançó però amb versions diferents, tan diferents que no tens la sensació que sigui la mateixa cançó. Els intèrprets que hi han col·laborat han estat la Maria del Mar Bonet, en Tete Montoliu, Port Bo, Companyia Elèctrica Dharma juntament amb en Pascal Comelade, els Pastorets Rock i el mateix Orfeó Català entre d’altres. Un disc de gran valor cultural i que esdevé una peça de col·lecció més que un disc per escoltar. I.A. **


Cançons Patriòtiques – Diversos Artistes (Picap, 2010)

La cultura catalana té moltes cançons conegudes, però a la vegada moltes de desconegudes. Altres cançons han anat sorgint amb el temps, s’han creat de noves, però totes amb un mateix fi, defensar la terra, la terra catalana. Aquest disc recull aquestes cançons de diversos artistes i les aproxima a tothom, per a donar-les a conèixer i refermar la nostra pàtria a través de les cançons.  I.A. **

 

Himnes dels Països Catalans – Diversos Artistes (Picap, 2010)

Seguint amb la mateixa línia del disc ‘Cançons patriòtiques’, i ja farts d’escoltar molts cops versions que no van enlloc, els de Picap han decidit ajuntar tots aquest himnes més nostrats, aquests himnes que ens identifiquen amb la nostra terra, però amb les seves versions originals. Una altra obra de gran interès cultural i que sempre va bé escoltar o fer escoltar als altres per a fer obrir els ulls i ensenyar d’on som. I.A. **

 

Gira Circ Global – Pep Sala (L’indi Music, 2010) (DVD)

En Pep Sala va aprofitar un dels concerts que ha fet enguany a la sala Luz de Gas de Barcelona per a enregistrar el seu directe. Una gira en la que ha repassat els temes del seu darrer treball discogràfic, ‘Anatomia de la relativitat’ (L’indi Music, 2009), així com el més destacat de la seva llarga carrera musical, tant amb Sau com amb la banda del bar. Un DVD de resum d’una de les gires més intenses que ha tingut el cantant de la plana, i que queda com un molt bon record, a més del que cadascú pot portar en la memòria. I.A. **

 

Els patis interiors – Miss Carrussel (Sones, 2010)

Una veu molt sensual és la que es cola a través d’aquests patis interiors que van explicant històries molt senzilles però amb molta delicadesa i minuciositat. La Mireia Madroñero, que és qui s’amaga sota el nom de Miss Carrussel ens convida a pujar en el seu espai, entrar pels seus racons més íntims fins a captivar-nos i voler-nos-hi quedar. I.A. ****

 

Seguint el joc – Clepton (autoeditat, 2010)

Clepton són una formació de Manresa amb només tres anys de vida, però no per això sense recorregut. En tot aquest temps han guanyat els concursos MPM Directes’08 i La Campana de les festes de Gràcia. Ara ens presenten el seu primer àlbum, enregistrat als estudis Ultramarinos Costa Brava, en el que esperen situar-se en una línea indie, separada del rock català, amb tocs harcoriands i indie-pop. Un grup per seguir de ben a prop. Q.M. **

 

Principis – Caracola (autoeditat, 2010)

Principis és el nom del primer disc d’aquest grup de rumba de Barcelona, que pretén sortir dels clàssics estereotips del gènere. En el disc el grup s’atreveix amb el folk, la música llatina i fins i tot el hip-hop. En ell trobarem la col·laboració de Joan Garriga (La Troba Kung-Fú) i una versió particular d’un clàssic de la Companyia Elèctrica Dharma, “Catalluna”. Un aspecte remarcable del grup és que de cada disc venut donen un euro a la plataforma “som el que sembrem” i regalen llavors de tomàquet no transgènic. Sense dubte, un grup de principis. Q.M. ***


Dilluns a Tànger – Melodrama (Mitik Records, 2010)

Dinou anys han hagut de passar per a que aquesta banda del Poblenou, a Barcelona, hagi gravat un altre disc. Un grup amb un llarg rodatge musical i a la vegada banda d’acompanyament de Jaume Sisa. Tànger és el carrer on encara mantenen el seu local d’assaig, i on s’ha gestat aquest disc. Cançons velles recuperades i cançons noves són el que es pot trobar en aquest nou treball, que en escoltar-lo et recorda tota la música dels anys 70 i 80. Un estil que va marcar una època, tant musicalment com pel que fa a les lletres. Un molt bon record actualitzat del que va ser el grup i aquella època. I.A. **

 

Una forma de hablar – Maria Rodés (BCore, 2010)

Poc convencional, molt treballat, barreja de sons, jocs de veu…aquestes són només algunes de les característiques que podem trobar en aquest segon disc de Maria Rodés. Melodies molt suggerents que juguen amb diferents matisos, sons i sorolls que es barregen entre ells per regalar-nos un conjunt de onze magnífiques cançons. A cavall entre el folk, la bossa nova i el jazz, Maria Rodés acompanya les melodies amb una veu dolça que transmet una gran dosi de pau i tranquilitat. Ha comptat amb l’ajuda de Ricky Falkner (Love of lesbian, Zahara…) a la producció. Amb aquest àlbum Maria Rodés ha deixat clar que té Una forma de hablar molt especial, acurada i plena de sentiments i emocions que val la pena escoltar. I.G. ***

 

Vitamina P – Plou com mai (autoeditat, 2010)

Amb aquest tercer disc sota el braç, els de Llorenç del Penedès s’han reafirmat com a banda i han trobat un camí més marcat cap al pop i les bases electròniques. Amb un so molt potent, no es tallen ni un pèl i no rebutgen els tòpics del pop amb cançons de tornades enganxoses. Han comptat amb la producció de’n Pemi Romvirosa i en Jesús Rovira (Lax’n'Busto). Un disc amb deu cançons plenes de llum, energia i vitalitat, que tal i com diuen ells són terapèutiques. Parlen dels mals de l’ànima, del que ens passa a tots els que estem en aquest món. “Bombolles de sabó”, “Dona Sofisticada” i  ”T’espero” són grans cançons que hi podem trobar. Una bona dosis d’aquesta vitamina P sempre va bé per començar amb energia el dia. I.A. ***


Pop a la catalana – Diversos artistes (Vadim music, 2010)

Sense dubte aquest any, la música dels anys 60 s’ha posat a l’ordre del dia, i s’han fet molts actes, moltes festes, molts guateques i s’han publicat recopilatoris amb cançons d’aquella època. L’Òscar Dalmau (Dj Phil Musical) ha estat l’encarregat de fer la selecció dels temes que s’inclouen en aquest disc. Una selecció molt acurada entre el 1963 i el 1971 on s’hi poden trobar cançons que tiren molt cap al groove. Cançons com “No és res d’excepcional” (It’s not unusual), “Desafinat” (Desafinado), “Febre” (Fever) i “És lluny el setembre” (See you in september) és el que hi podem trobar entre d’altres. Una gran obra mestre que no pot faltar a cap casa, ja que de segur, algun familiar pròxim ha ballat o a lligat a ritme d’aquestes cançons. I.A. ****

 

Les Deesses Mortes – Les Deesses Mortes (Hall of frame records, 2010)

Dotze anys després, els tres músics que abans eren coneguts com les Freses, tornen per a presentar-nos un pop meticulós, carregat de moments èpics i evocadors d’uns sons estripats i psicodèlics. La producció va a càrrec de Pascual Arnal, lletrista i component del grup. Així doncs, el trio castellonenc ens porten un pop progressiu amb molt d’enginy i disposat a marca un abans i un després. Un disc d’edició limitada i numerada que es presenta en dues parts. Una petita joia per als col·leccionistes. Q.M. ***


Roto’n'roll – Los Rotos (Warner Music, 2010)

La banda d’Edu acompanyat de Marc Grau, el fill del productor, ha presentat el seu primer treball d’estudi. Un disc molt enèrgic on volen trencar-ho tot tot fent rock. Un rock molt contundent, amb unes guitarres que agafen unes dimensions increïbles. Arriben en alguns moments a la psicodèlia, a una vesant molt alternativa, però sense perdre el nord. “Muñecas rusas”, “Cancion desesperada”, “Madrid (7:40am)” i “Chinatown” són unes de les grans cançons que citaríem a tall d’exemple. Saben el que volen i no tenen por de demostrar-ho. Ens trobem davant d’una banda de rock de qualitat amb referències a la ‘movida madrileña’. Si voleu tenir un bon disc a casa, aquest és el que us falta. I.A. ****

 

Andanes – Rafa Xambó (Picap, 2010)

Aquest és el resultat del viatge (tant físic com espiritual) que Xambó va fer a Glasgow, tal i com ho explica en la cançó “A Glasgow”. Un disc ple de lletres intimistes, més personal que l’anterior disc, Cançons de la memòria trista. Tot i que l’intimisme és la característica principal d’aquest Andanes no hi falta tampoc el toc social, present per exemple a la cançó “Assassins del sud”. Aquest disc doncs és un recull de totes les emocions, sentiments i vivències que Rafa Xambó va patir durant la seva estada a Glasgow. I com no podria ser d’una altra manera “Cap a casa” és la cançó que tanca aquest àlbum i en el qual explica la tornada cap a casa seva. Una cançó, a més, on (intencionadament) podem escoltar un ritme més alegre que en altres cançons. I.G. **


L’habitació del fons – Minimal 21 (Fanàtic, 2010)

Els guanyadors del premi Èxit del Sona 9 del 2009, que no s’han de confondre amb els Minimal, d’aquí el número 21, ens presenten el seu primer disc. Un disc on s’endinsen en la recerca d’uns sons especials per a cada cançó i en el que la producció i imaginació corren per compte seva. L’estil que marca la tendència del disc és el pop electrònic, però això no vol dir que ens sorprenguin amb una sensibilitat especial a les cançons, acompanyades de l’encisadora veu de la cantant Núria Tamayo. Q.M. **


M’agrada – Macedònia (Discmedi, 2010)

El nou disc de les Macedònia és un disc molt més complert, amb melodies noves i més arriscades. Aquest cop fan una visió de la realitat d’una forma més crua i actual com el ‘bullying‘ o el maltractament de gènere. També parlen de temes més tòpics com els amors i les primeres parelles, les relacions amb els pares, les amigues, tot sempre girant al voltant dels més petits i dels adolescents, ja que aquest és el públic potencial del grup. Tot i ser un grup per a gent jove, ha madurat molt musicalment i un punt important de la seva evolució és que arrisca molt més en les seves composicions. Un grup jove, amb empenta, que ha d’explicar moltes coses. M.L. ***


Ordre i aventura – Mishima (Sones, 2010)

Podríem definir Ordre i Aventura com una aventura musical que una vegada la descobreixes i l’escoltes necessites saber i endinsar-t’hi més per a poder desgranar les petites obre d’art incloses en ella. En aquest disc, el grup barceloní presenta deu noves cançons, deu històries en les que la característica sonoritat pop dels Mishima són presents en la majoria, amb referències al soul i a la música negra que afegeixen un to místic als escassos trenta minuts que dura el disc. Un temps que és suficient per comprovar el grau de maduresa musical i l’excel·lent moment creatiu de la banda liderada per David Carabén. Q.M. ****

 

Simbiosi – The Gramophone Allstars (Liquator, 2010)

Un disc on es fusiona el jazz i la música jamaicana d’una forma fantàstica. El disc ha comptat també amb la formidable col·laboració de Joan Díaz i Jon Robles, músics amb renom dins l’escena del jazz i que han aportat grans moments musicals al disc. Simbiosi és una barreja de temes propis i versions. Un grapat de bones cançons gravades, a més, tots junts en directe. Això ha fet que el resultat sigui un treball fresc i que ens ofereix les millors harmonies del jazz i alhora el millor aroma jamaicà. I.G. ***


Hat Trick. La banda sonora 2009-2010 – Diversos artistes (Musica Global, 2010)

El programa de Televisió de Catalunya Hat Trick, sempre fidels al bon futbol, han decidit fer un recull de les cançons que han anat sonant al llarg de tota la temporada. Cançons que animaven a continuar amb força al Barça, l’equip que tantes alegries ha donat durant tota la temporada. Per això, no parlem d’un disc d’un any, al contrari, és un disc que ens acompanyarà sempre i ens farà recordar tots aquests bons moments. Els Amics de les Arts, Miquel Abras, Macaco, Fito y Fitipaldis, Gossos, Lax’n'Busto i Junts són uns quants dels grups que hi formen part. I.A. **


Rock on the Rocks – Diversos artistes (Picap, 2010)

Picap ha decidit enguany reeditat una sèrie de discs que no poden fallar en les hemeroteques de cadascú. En aquest cas ha apostat per un disc de versions de rock, de rock progressiu dels anys setanta. És un disc amb molta personalitat que recull un moment únic i que malauradament va tenir el seu fi. Un disc que es va gravar en tan sols dos dies en un estudi, on una sèrie d’amics van plasmar allò que els hi agradava. En el seu moment no se sabia qui hi tocava, ja que no tenia crèdits, però amb una recerca molt acurada de l’Àlex Gómez – Font, ha aconseguit fer una obra molt complerta. En Carles Benavent, l’Emili Baleriola, l’Enric Herrra, en Manle Jospeh, el Salvador Font i en Guillem París s’han de sentir realment orgullosos per veure que allò que van fer en el seu moment, de nou torna a veure la llum en un format més modern. I tal com es pot llegir el que va dir en Guillem : “El Dictador és viu i malauradament actiu. Nosaltres som músics i busquem les escletxes per on fer entrar un xic d’aire fresc a l’opció musical d’aquella Espanya. És la guerra, tot s’hi val, des de la Música Progressiva fins al Rock & Roll més clàssic, del qual aquesta gravació n’és una mostra”, aquest disc és un tresor per a tenir a casa. I.A. ***

 

Zelig Time – Taima Tesao (Temps Record, 2010)

Taima Tesao és el conjunt format en primera instància per Laura Guiteras (veu) i Toni Xucla (guitarrista i productor). Ells són els que composen totes les cançons que actualment trobem en aquest primer àlbum. Posteriorment s’afegeixen l’Eloi i en Manolo. El repertori que trobem en aquest disc està cantant en sis idiomes diferents: català, anglès, francès, italià, portuguès i castellà. És un disc, per tant, que pot arribar de manera fàcil a un públic molt extens. I no tan sols pel fet d’estar cantat  en diferents idiomes sinó perquè les cançons són fresques i fàcils d’escoltar. Una bona sonoritat que entra de manera ràpida i dolça. I.G. **

 

Dins d’una peixera – Rauxa (Musica Global, 2010)

El tercer àlbum del grup sabadellenc és possiblement el més personal del grup en aquests set anys de història. Un disc on han volgut anar més enllà i s’han atrevit amb la producció musical també, juntament amb en Joan Boada de La Carrau. Tretze temes que continuen mantenint l’essència del mestissatge que tant els ha caracteritzat, però aquest cop, han volgut potenciar més el so rumbero, incorporant al grup un nou membre, en Mariano Carrillo, un excel·lent guitarrista que dóna un toc més flamenc a la guitarra, així com en Pipo Vidal al baix. Ens expliquen històries quotidianes, d’amor entre persones i entre gats i peixos, històries de estranys personatges, en definitiva, un recull d’històries que et fan passar una agradable estona. Bona producció, bones cançons i molt bones col·laboracions. La Carol Durant (La Carrau) i en Jaume Aguza (Baetúria) entre d’altres són els que han passat per aquesta peixera. Ens hi capbussem? M.L. ****

 

Contra todo pronóstico – Joan Colomo (BCore, 2010)

Un disc sorprenent i molt fresc d’en Joan Colomo, un cul inquiet de la música. Després d’haver donat la seva nota personal a grups com The Unfinished Sympathy i La Célula Durmiente, ara s’atreveix a defensar el que ell vol, les seves cançons. Mig en català mig en castellà, fa cançó protesta amb tots els seus ets i uts, molt crític amb la societat i amb el món sencer. Cal destacar les melodies, que van de la seriositat d’una cançó d’autor com és entesa a la comèdia que es pot trobar en una cançó de circ o cabaret. Realment un cantautor diferent, amb un projecte molt íntim i personal. Una proposta molt sorprenent i de gran nivell, i sobretot sense pèls a la llengua i amb molta elegància. I.A. ****

 

La poesia a la cançó – Diversos artistes (Picap, 2010)

Un doble CD que recull una trentena de poemes musicats, o com diu a la portada de poesia cantada. I és que molts cantants i compositors són autèntics poetes, o molts d’ells el que fan és aproximar-nos aquests texts en forma de cançons. Gràcies a la música podem arribar a conèixer poetes de gran qualitat però que mai arriben a reflotar a la superfície per a obrir-se camí. Per això Picap ha decidit fer aquest petit regal a tots els amants de les bones lletres, de la poesia de Joan Salvat – Papasseit, Miquel Martí i Pol, Verdaguer i molts altres que és cantada per unes veus magnífiques com la d’Ovidi Montllor, Lluís Llach o Adrià Puntí entre una llista molt llarga de grans artistes. Una eina molt bona per a les escoles, però que a la vegada esdevé un petit gran llibre de música i amb un disc de bona poesia. I.A. ***


“Música li fas? Tu t’hi casaràs!” – Toni Giménez (Picap, 2010)

Aquest és un disc que queda molt ben descrit pel títol, Música li fas? Tu t’hi casaràs!. Un disc que s’ha de regalar a persones que es casen o s’aparellen. Un recopilatori de cançons tradicional de noces i festeig que queda dividit en dues parts, una primera amb les que serien íntegrament de noces, i la segona on hi ha més cançons gravades més recentment. Sempre fa gràcia tenir un disc de cançons tradicionals, i en aquest cas d’una sola temàtica encara crida més l’atenció. La música popular sempre hi és present a les nostres vides, des de que naixem fins que morim, i perquè no cal tenir-les en un format que perdurin durant generacions i sempre es puguin recordar? I.A. **

 

A la panxa del bou – La Troba Kung – Fú (Chesapik, 2010)

“Van dir-me que la meva rumba no interessava, que els hi suava a les espanyes, que era gallega, que era polaca, que era muy raro lo que mezclaba”. Així és com comença aquest nou treball de la Troba Kung – Fú, una cançó amb ritme “flow bacilon” que de ben segur es convertirà en una de les habituals dels concerts. Aquest nou disc dels de La Garriga s’ha gestat en el seu propi local i amb els seus els seus propis mitjans, un disc urbà i rumbero tal i com afirma en Joan Garriga. Però tractant-se la la Troba no podem esperar només rumba, sinó que també hi podem trobar una mica de cúmbia a “Maria Hernández”, de txa txa txà a “Y se ríe la muerte” i una ranxera a “Yo soy”, sons suggerits pels viatges que ha realitzat el grup. M.L. ****

 

Tot aquest recull de discs ha estat possible gràcies a la col·laboració dels grups i de les discogràfiques al llarg de l’any, i des d’aquí volem agrair la seva col·laboració. L’equip d’El Demà.cat

1 comentari   |  etiquetes: , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | posted in Actualitat, Música

19 abril 2010

Wantun a la [2]

By rockdema

Després de Setmana Santa ja han començat el torn de les festes majors i els festivals. Durant les vacances El Demà va assitir a la presentació del nou treball de Rauxa, ‘Dins d’una peixera’ (Musica Global, 2010), al bar la República de Sabadell el dia 1 d’abril. El dia següent vam estar per la Catalunya central al concert que va oferir el grup Espart al Vermell de Manresa i rematant el dia a Sant Llorenç de Morunys a un nou concert de la gira del vintè aniversari de Brams.

Un cop passats els dies de festa, El Demà va assistir al concert de presentació d”Animalia’ (Picap, 2010) dels Wantun a la sala [2] de l’Apolo, un concert ogranitzat pel TR3S C. Un grup nou que apunta molt fort, amb un directe molt fidel als seus principis, on van defensar els temes que s’inclouen en aquest treball discogràfic. Poder per qüestions de la sala, però des del meu punt de vista, el concert va ser un pèl fluix, on la veu lliscava sobre la música sense arrelar-s’hi gaire, i els “solos” de guitarra un tant fluixos. Un grup jove, ple de vitalitat, que pot donar molt de si, amb un directe que pot arribar a ser molt contundent i “canyero”, però que aquell dia no va ser del tot com hauria d’haver estat. Un públic entregadíssim que van fer que l’Apolo vibrés d’eufòria, cantant les cançons i fent algun que altre llançament d’objectes provocatius.

Un dia conflictiu per a possar un concert de presentació, just el dia després de tornar de vacances i a més jugant el Barça. Tot i això la sala es va omplir bastant, i la gent va poder gaudir del concert sense problema.

TEXT: Ignasi Arauz

1 comentari   |  etiquetes: , , , , | posted in Concerts

1 abril 2010

“Lets get smashed”

By rockdema

Dijous passat es va oferir la roda de premsa de la presentació del disc “recopilatori” dels Màquina! ‘Lets get smashed’ (Picap, 2010). La pretenció d’aquest disc és recuperar el material del grup que no s’ha arribat a editar mai. La roda de premsa es va fer de la mà de Joan Carles Doval, director de Picap; Enric Herrera, Emili Baleriola i Carles Benavent dels Màquina; i de l’Àlex Gomez-Font, el propulsor de la proposta.

Estem parlant d’un grup mític i de culte dels anys 70 que va patir dues etapes, una primera amb la presència de JOrdi Batiste i una segona amb la del Carles Benavent. Un grup influenciat per molts estils diferents, des del free jazz fins al so metàlic, passant pel funk. Van ser cohetanis als Brincos, i per tant transgressors amb el seu estil de música. Eren els progres, els underground, feien el que volien. Això va fer que no els contractessin i acabessin dissolent-se. Un fet destacat va ser, tal i com van apuntar a la roda de premsa, que varen ser el primer grup de rock a trepitjar el mític Palau de la Música.

El disc és un recopilatori de singles totalment necessari, ja que en aquest cas es pot veure l’evolució que van anar fent al llarg dels anys, ja que cada dos temes, el rotllo musical cavnia completament de sonoritat degut al canvi constant de components. Malhauradament ha esta una feina costosa ja que tots els màsters originals d’estudi s’han llançat a la brossa, i s’ha fet a travès dels vinils originals netejant el so, de la forma més justa, per a que soni igual que si fòs un disc de vinil va explicar l’Emili.

Totes les cançons són singles que no han estat mai editats en format cd, només es troben en format disc de vinil d’aquells de dues cançons per cara. Hi ha una cançó que apareix al concert que van gravar en directe al Casino de l’Aliança del Poblenou i editat en vinil i recentment en CD.  Així mateix hi ha una cançó que només es pot trobar en un maxisingle especial d’edició molt limitada. Si voleu escoltar aquestes peces de museu aquí teniu un bon material!

El disc s’acompanya d’un llibret que és una petita història del grup i un recull de les imatges de les portades dels singles que s’hi han inclòs. Una gran obra per a col·leccionistes.

Foto: cedida per Ernest Argelès de Picap

Deixa un comentari   |  etiquetes: , , , , , | posted in Música

18 març 2010

Maria del Mar Bonet simfònica

By rockdema

Ahir al migdia, va tenir lloc a l’Espai Mallorca de Barcelona, la roda de premsa de la presentació del nou disc de la cantant mallorquina Maria del Mar Bonet amb l’Orquestra Simfònica de Balears “Ciutat de Palma”, ‘Bellver’ (Picap, 2010). Un disc especial, gestat després d’anys de treballs i esforços i de probar nous sons.

Amb motiu de la celebració del quaranté aniversari de dedicació a la música de la cantant, es va fer un concert simfònic amb l’Orquestra Simfònica del Vallès. Aquesta proposta la va fer recòrrer per diversos llocs fins al fet de proposar-se editar les cançons amb orquestra en un disc.

Aquesta proposta molt rítmica, molt fresca, molt mediterrania i amb uns arranjaments molt acurats fa que la veu de la Maria del Mar quedi molt potenciada. Aquests arranjaments van comptar amb la participació de bon pricnipi de Joan Bibiloni juntament amb en Toni Cuenca. Estem davant d’un disc ple de colors esquitxats pels solos d’instruments que podem trobar al llarg de totes les cançons. Cada una d’elles de tonalitat diferent, independents de les altres.

Tal i com va explicar la Maria del Mar, aquesta proposta de disc era un desig personal que tenia ella després d’haver portat aquest espectacle per Chicago, on va triomfar davant una gran multitut de persones, per Mallorca i per molts altres llocs. És un disc fresc i molt poètic, on es recullen cançons que parlen del Mediterrani, del nostre mar, fent un respàs a la carrera musical de la cantant. Amb cada una de les cançons podem gaudir d’un paissatge, d’un color del mar, està ple d’imatges marines de Grècia, Itàlia, Turquia, etc…

L’orquestra simfònica li dóna un aire de majustositat molt imponent, i dintre d’aquest so tan harmònic també hi podem trobar algun instrument autòcton ja que formen part de la seva visió musical, així els integrants del seu grup també hi han participat.

Durant tot l’estiu cantarà el reperotri del disc igual que en el concert que oferirà al Palau de la Música properament, inclòs dins del Festival Mil·lenni. Tot i això també hi haurà la possibilitat de veure l’espectacle amb una Orquestra simfònica, de moment, tal i com va dir, hi ha propostes per a tocar amb una orquestra de Torrent i una altra de Granada. En aquest cas, l’espectacle dóna molt més de joc, ja que tal i com va explicar, l’orquestra té la possibilitat d’improvització i així poden lluir-se.

El disc ve acompanyat d’un llibret amb les explicacions i lletres de cada una de les cançons així com la biografia de cada un dels membres que formen part del disc. El fet a destacar es que es troba en tres idiomes, en català, castellà i anglès ja que el que busquen és un mercat molt internacional, veient l’èxit de la proposta a Chicago i a d’altres llocs. Dilluns 22 surt a la venda el disc a Espanya, Japó, Alemanya i a la regió del Benelux.

Deixa un comentari   |  etiquetes: , , , | posted in Música

23 febrer 2010

Wantun i el seu món d’animals

By rockdema

Un nom original, una música fresca i una tendència indie-pop. Això és el que podem trobar en aquest primer disc, Animalia (Picap, 2010), d’aquest nou grup, Wantun.

Els orignes del nom del grup cal bscar-los als inicis de la formació, quan encara eren univesitaris, solien menjat en un restaurant xinès  on el plat que tenien habitualment a la taula era el “wantun” fregit. D’aquella primera formació, els germans Francesc i Ricard Borrell són els únics que continuen. S’han presentat en diversos concursos musicals com l’Enganxa’t del 2008, el Sona9 del 2008 dels quals en van ser smifinalises, i finalment guanyadors del premi Carles Sabater a la millor cançó per “Spectiu” al 2008. Un dels grups més destacats del 2009 i amb una forta prespectiva de futur.

El disc amb una tendència molt Sidonie ens explica situacions i realitats sobre les persones, amb missatges clars i contundents. Ens fan reflexionar del que és la vida si no som nosaltres mateixos, que em de ser únics, exclusius, fugir de les imitacions i sobretot saber aprofitar tots els moments que ens presenta la vida. Ens retrata com som, com ens veiem en aquest món tan globalitzat. És una bona proposta per mirar-nos cap endins i veure com sóm realment i en el que ens convertim.

El disseny molt singular està fet per la Lyona (Marta Puig). Es tracta d’una visió simple d’aquest món slavatge on vivim i que els uns ens mengem als altres, sempre en guerra i lluita constant, sense saber possar pau. És molt minimalista però realment sorprenent, el qual convida gratament a escoltar el disc i descobrir aquests son nous i frescos d’un grup que realment promet i molt.

El primer single del disc és “Animalia” una cançó que està sonant per totes les ràdios amb molta força i que és una molt bona carta de presentació del grup.

1 comentari   |  etiquetes: , , , | posted in Música

22 febrer 2010

El ie-ié català!

By rockdema

 

Dimecres la Jazzroom (l’antiga Cova del Drac) va viatjar en el temps per a situar-se als anys 60, any on els vestits de colors i a topos, les corbates i els jerseis combinats amb la pana, on les ulleres extravagants i les diademes o cintes al cap florien per tot arreu. La música, pop ie-ié sense dubte. Una nit per a rememorar aquesta música, aquest període i que actualment s’està possant molt de moda.

Una nit on van presentar la revisat Enderrock d’aquest mes integrament dedicada a la musica ie-ié i el disc ‘Pop ie-ié Català 60′s’ (Picap, 2010).

L’acte va ser presentat per Lluís Gendrau, acompanyat pel periodista artífex del recopilatori Joaquim Vilarnau i el director de la discogràfica Picap responsable d’aquest, Joan Carles Doval.

En la seva intervenció, Joaquim Vilarnau va destacar l’oblit que va patir el pop en català als anys 60, eclipsat pel moviment de la “nova cançó”; remarcant que el pop a Catalunya no és cosa de grups d’ara, sinó que va començar ja fa 50 anys. Raonant la causa es va dir que el que la majoria de temes no fossin original hi podia haver tingut a veure.

Sense saber un de l’altre, l’Enderrock havia tingut la pensada de recuperar el pop català dels 60 a la revista, mentre de la mà de Joan Carles Doval, Picap també s’havia plantejat recuperar aquelles cançons; va ser gràcies a Joaquim Vilarnau que es van unir les forces per fer-ho més especial.

Joan Carles Doval, va remarcar l’afany de la discogràfica per tal de recuperar la memòria història musical d’aquest país amb les reedicions que s’estan duent a terme dels catàlegs d’Edigsa, PDI,… agraint també la cessió d’algunes cançons als propietaris dels drets com la Biblioteca Nacional i Divucsa.

Finalment el recopilatori sortirà al mercat amb un preu més que moderat, doncs partint de la idea inicial de fer-ne un de doble, es va veure que per la durada de les cançons, cabien en un sol CD que tindrà un preu aproximat de 10€.

Tothom va estar d’acord en la recuperació d’aquestes cançons i en la necessitat de radiació d’aquestes; doncs avui en dia les ràdio no creen èxits sinò que s’escolten els que ja ho son, i en aquest recopilatori se’n poden trobar molts (Maria Cinta, Núria Feliu, Guillem d’Efak, Lita Torelló, Els 3 tambors, Els 4 gats, Els Trons,…)

Seguit de la presentació del recopilatori de Picap i del número de febrer de l’Enderrock, van començar les actuacions de Núria Feliu, Lita Torelló i Maria Cinta, totes elles acompanyades al piano per Francesc Burrull. Un cop finalitzades aquestes i fetes les fotos de “família”, la festa va continuar amb punxadiscos Dj Phill Musical (Òscar Dalmau) que va fer ballar a tots els presents amb els millors temes del Pop ie-ié dels 60.

Deixa un comentari   |  etiquetes: , , , , , , , , , , , , | posted in Concerts, Esdeveniments, Música

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 1.245 other followers

%d bloggers like this: