Tag Archives: Mazoni

La Mercè 2011

Avui s’ha presentat la programació musical de la Mercè 2011 a l’Antiga Fàbrica Damm de Barcelona. Un programa que tal i com s’ha explicat, vol arribar a tots i cada un dels barcelonins.

A part de presentar les diferents actuacions que conformen el cartell d’enguany, s’ha parlat de gran moment de l’escena musical feta a casa, fent menció del vintè aniversari del concert del Palau Sant Jordi i dels concerts de Sopa de Cabra. Tal i com s’ha comentat, tot aquest recorregut que mirem cap al passat és per veure d’on sortiem, i entendre el teixit musical que s’ha creta, el qual podrem degustar en els diferents escenaris del BAM i del Mercè Música.

En Jordi Turtós, el programador de la Mercè Música, ha estat l’encarregat de presentar la programació dels 5 escenaris que trobarem repartits per tota la ciutat. Escenaris amb programacions diferents però que tenen com a protagonista Barcelona.

L’escenari de Plaça Catalunya, que sempre ha estat desenvolupat per l’acció ciutadana, acollirà activitats diverses al llarg del dia i amb actuacions a la nit com la d’El Pont d’Arcalís o Gossos.

El de la Plaça Sant Jaume es podria considerar, tal i com ha confessat, un envelat sense sostre, que mira a les estelles. L’envelat de festa major i on realment es mantindrà aquesta essència amb les actuacions de l’Orquestra Plateria i The Pinker Tones.

L’escenari de la Plaça de la Catedral està programat amb una mirada al món, amb artistes de diferents nacionalitats i estils. I el de l’Avinguda Maria Cristina a Montjuïc, és l’escenari on hi programen les ràdios i on podrem gaudir dels directes de Teràpia de Shock, Fangoria i Melocos entre d’altres.

Finalment hi haurà la zona del Fòrum, que des de fa anys ha esdevingut la zona més important de la festa, on s’hi concentren la majoria de les actuacions. Aquest any cal destacar els directes de Sidonie, Inspira i Els Pets. També és aquí on s’hi troben els escenaris del BAM.

Aquest any, el BAM estrena nova direcció artística de la mà de Carles Conesa, que s’ha trobat amb un festival més reduït en quant a temps, ja que el dia de la Mercè cau en dissabte, quedant així només divendres i dissabte com a dies forts. L’escència BAM, de conèixer nous grups i estils continua essent present en aquesta edició, amb la intenció d’omplir, divertir i donar a conèixer.

Podrem trobar unes propostes més intimistes i més preciosistes, tal i com ha comentat en Carles, a l’escenari de la Plaça del Rei amb grups com Anímic o Maïa Vidal, qui ha fet un petit ‘showcase’ al final de la roda de premsa. La Plaça Reial continua amb la besant més festiva i folklòrica de la festa amb Pe’Z, Estúpida Erikah o Senior i el cor brutal.

A la Plaça dels Àngels hi trobarem l’escenari amb la música més experimental i a la plaça Joan Coromines els grups més ballables com Guillamino.

Al Fòum, juntament amb els concerts programats dins de la Mercè Música, hi trobem les actuacions de Carlos Cros y los 400 golpes, El Columpio Asesino i Lori Meyers per al divendres, i dissabte, la nit de la música en català amb El Petit de Cal Eril, Mazoni i els Antònia Font.

Un altre escenari que també hi podem trobar és el de l’Electro-BAM, per aquells que són amants de la música més electrònica.

I no podria faltar tampoc el mític concert a l’Antiga Fàbrica Damm, amb els 4t 1a, Herman Dune i Mando Diao.

Una festa que s’entrega a tots els barcelonins, on cada un hi trobarà el seu espai, durant tres dies la ciutat sonarà a gust de tothom.

Si voleu llegir la programació i tota la informació de la festa podeu anar a la pàgina web de la Mercè o la del BAM.

TEXT: Redacció Rockdemà


El PopArb obre les portes

Avui comença una nova edició del PopArb a Arbúcies. Dos dies plens de propostes molt interessants, de grups ja reconeguts i d’altres que es donen a conèixer.

Amb el cartell d’entrades exhaurides, comença un dels festivals de més renom de casa nostra. Amb un cartell molt interessant esperen dos dies plens de pop independent.

Avui s’enceta amb l’actuació de Nacho Umbert & La Compañía, i la festa continua amb els 4t 1a, Oliva trencada, Inspira i Gentle Musica Men. Però sense dubte, un dels dos plats forts d’avui, és Mazoni, un dels grups que no podien fallar en el festival.

Amb més de 26.000 còpies venudes en set setmanes de ’10 milles per a veure una bona armadura’ (Warner / Discmedi, 2011), els Manel tornen al PopArb per a encisar a al gent amb el seu segon treball.

També hi ha l’oportunitat de veure a Thelemáticos, Monoculture, Furguson i Pin & Pon Dj’s.

Demà continua la música, de bon matí a les piscines, amb Doble Pletina i Dj. Txarly Brown. I per la tarda, la música es trasllada al Prat Rodó, Can Torres i a Can Cassó amb un cartell molt interessant.

Demà els hi toca als Wantun, a Illa Carolina, a La iaia, a Refree, a Estúpida Erikah, al Senior i el cor brutal, a Mine!, al Petit de Cal Eril, el Guincho, Guillamino i a Mendetz Djs.

Els plats forts de demà son sense dubte, The New Raemon, que torna al PopArb, en aquesta ocasió per a presentar-nos ‘Libre asociación’ (BCore, 2011), i els mallorquins Antònia Font, que han tornat després d’una llarg temps de silenci amb les seves ‘Lamparetes’ (Robot Innocent Companyia Discogràfica, 2011).

Tot apunta que serà una de les edicions més sonades!

TEXT : Redacció Rockdemà


Nous discs (2)

La ment en blau – Lola Bou (Lemon Songs, 2010)

Com si fos una llibreta de notes, plena de pensaments, de secrets escrits a mà, Lola Bou ens presenta aquest nou disc, on les cançons sempre acompanyades del seu piano, tenen un potencia vocal increïble. Cal deixar la ment en blau com diu ella, deixant llibertat de moviment, per començar a volar i perdre’s pel cel amb les seves cançons. Ignasi Arauz (I.A.) ***

N’ix – Enric Casasses i Pascal Comelade (Discmedi Blau, 2010)

Pascal Comelade i Enric Casasses posen davant nostre un nou món poètic musicalitzat i ho fan amb gust, amb art, sabent el que fan. ‘N’ix’ són tretze cançons, tretze ocasions per deixar-te emportar per les emocions que, gràcies al conjunt de les melodies i la veu, aconsegueixen crear en tu. També hi podem trobar algunes versions com Under my thumb o algun poema de Sebastià Roure (Europe Change Bad) o Joaquim Folguera (Pels temps de les taronges, al port). Casasses i Comelade, Comelade i Casasses cerquen (i troben) fer una combinació exquisita de poesia i rock… o rock i poesia. Un àlbum que es mereix la més alta de les puntuacions per haver aconseguit fer una fusió excel·lent de dues vessants, que en un principi, semblen tan diferents. Isabel Gonzàlez (I.G.) ***

Em declaro innocent – Joan Isaac (Discmedi Blau, 2010)

Un nou disc on despulla la seva ànima i la comparteix amb nosaltres. Els seus pensaments i sentiments més íntims són plasmats en les lletres d’aquestes tretze cançons. Joan Isaac ha fet d’aquest Em declaro innocent un recull de les seves passions més sinceres: melangia, amor, sensibilitat…i tot acompanyat d’una base musical extraordinària. Tretze composicions pròpies en quant a música i lletra. Tretze peces que ens parlen, que ens evoquen, que ens fan reflexionar, que ens transporten als nostres sentiments més ocults i ens els fa tornar a viure. Escoltar aquest Em declaro innocent és com fer una teràpia intensiva i entendre que el que importa és declarar-se “innocent si no vull navegar riu avall la corrent, potser sóc diferent… feliçment diferent”. I.G. ***

La Torrada – Acció Festiva (Autoeditat, 2010)

La carta de presentació del jove grup del Baix Empordà demostra que, tot i tenir poc rodatge, poden aconseguir els seus objectius i amb una molt bona execució. Música molt ballable amb l’ska com a eix conductor i unes lletres que animen a moure l’esquelet és el que podem trobar el aquest disc. El nom del disc ve donat per una cançó que parla de la ironia de que les coses no van a vegades no van com un vol, i ho assimilen a una torrada, que mai saps per on caurà. El disc s’enceta amb una cançó que serveix de presentació de la banda; també podem trobar una versió del “Serrallonga”. Un disc molt ben fet i un directe molt enèrgic, són joves i amb molt de camí per davant. I.A. ***

Imagina – Marcel Cranc (Primeros pasitos, 2010)

El tercer treball de Marcel Cranc, ‘Imagina?, és una delícia. Amb Marcel Cranc no cal que imaginem un disc autèntic perquè ell ens el proporciona. Marcel, en el seu darrer àlbum, ha deixat enrere la dosis d’electrònica que hi havia present als seus discos anteriors per deixar pas a un so més pur. A ‘Imagina’ ens parla de sentiments però ens en parla amb tanta exactitud i ha estat capaç de crear una atmosfera tan idònia que gairebé som capaços de palpar amb els dits aquests sentiments dels que ens parla. Un disc que s’ha de gaudir en soletat i ser capaç de deixar-te acaronar per les seves melodies. Un treball de palpar, de sentir, de submergir-te al teu interior…d’imaginar. I.G. ****

No puc parar – 4 de copes (Autoeditat, 2010)

Poc habitual és trobar un grup de pop-rock on hi hagi una veu femenina al davant i que toqui la guitarra. 4 de copes trenca amb tots els estereotips de la banda de rock. El grup de Formentera ens presenten el seu tercer disc. Un grup amb molt de potencial, poder el relleu generacional dels grans de l’època del “rock català“. El que si que és cert, que fan una cosa amb cara i ulls, amb melodies molt encomanadisses. I.A. ***


Fins que la mort ens separi – Mazoni (Bankrobber, 2011)

El darrer disc de Mazoni ens parla de la vida, de la mort i de tot el que ens podem anar trobant al llarg del camí d’aquesta vida fins arribar al punt final de la mort. Un disc que s’ha d’escoltar amb atenció per a poder captar tot el que s’amaga darrere de cada cançó. Agafat de la mà de l’electrònica en alguns casos, Jaume Pla ha creat unes lletres i unes melodies que aconsegueixen embolcallar-te i transportar-te. No us estigueu d’escoltar grans composicions com “El dubte” o “La galàxia interior”. I.G. ***

 


Xurrac Asclat – Very Pomelo (Chesapik, 2011)

Després del seu primer àlbum ‘Figaro, figaro’, Very Pomelo tornen amb un nou treball. Escoltar aquest ‘Xurrac Asclat’ és escoltar un disc on hi pots trobar de tot. Varietat de gèneres, de ritmes, de sons, de melodies…La màgia d’aquest disc és que no saps ben bé que hi pots trobar en la següent cançó i alhora ets conscient que hi pots trobar de tot. Fresc, divertit i imprevisible. És evident que la veu del seu cantant, Xarim Aresté, influencia molt en fer d’aquest àlbum en concret i de Very Pomelo en general quelcom diferent, que t’enganxa. “No som tan especials, morirem com zeros a l’esquerre, això en el millor cas” diuen. El que està clar és que ells sí tenen allò d’especial que necessita una banda per enganxar-te i per agradar-te. A seguir-li’s la pista de ben a prop i a deixar-nos impregnar del seu bon rotllo. I.G. ***

 

Infinit – Like a gat (Quimera records, 2010)

Després de molts anys de carreteres i concerts, de maquetes i premis aquest quintet de Barcelona ha tret el seu primer disc. Aquest àlbum és el resultat del recull de les cançons que Like a gat ha fet després de deu anys d’assajos i d’estar a dalt dels escenaris. Like a gat presenta en aquest Infinit un so contundent i madur. Lletres que ens parlen d’experiències resultants de la quotidianitat, del dia a dia. De les nostres preocupacions i dels nostres sentiments. I.G. **

La màgica olivera – Xavier Baró (Khlämør records, 2011)

El cantautor Xavier Baró arriba amb un darrer treball que és, tal i com ell mateix afirma, “un àlbum de cançons que beuen de la tradició i surten de l’arrel més fonda”. Dins ‘La màgica Olivera’ hi trobem una combinació de cançons antigues i anònimes amb cançons pròpies del cantautor. Per a fer aquest disc, Baró ha pogut comptar amb la col·laboració de músics de renom com Meritxell Gené, Txabi Àbrego o Jordi Gasion, fet que l’ha ajudat a aconseguir un disc musicalment rodó. ‘La màgica Olivera’ és un disc que et convida a fer un recorregut pels teus sentiments i per aquelles emocions sovint amagades. I.G. ***

 

Danses primitives – Lo Pardal Roquer (Autoeditat, 2011)

El músic de ponent, Lo Pardal Rocker, presenta el seu cinquè disc. El darrer treball de David Esterri és un recull de cançons de composició pròpia i d’algunes versions adaptades dels clàssics del rock-and-roll. Un disc que se l’ha autoproduït, enregistrat de manera casolana i on ha pogut comptar amb l’ajuda de tota la seva família. Però no penseu que per això és un disc amb menys qualitat, ans al contrari. Darrere Danses Primitives s’amaga aquell so d’abans però també una genialitat musical que fa goig. I.G. ***

 

L’estat i la revolució – Eina (Autoeditat, 2011)

En aquest segon disc del grup, diuen que s’han inspirat en els llibres de Lenin per a parlar del dia a dia d’un aturat. Es pot dir que presenten aquest ‘Estat i revolució’ amb una intenció reivindicativa i fent una crítica a tot el món de la política i als interessos que els mouen. En aquest darrer treball trobem, tal i com diuen ells “política i rock”. Un clar exemple d’ús de la música com a forma d’expressió i denúncia. En aquest cas, de denúncia de l’estat actual. O també exemple de la font d’inspiració que pot ésser per a alguns la forma de treball de l’estat per a fer música. Segons com es miri, política i rock o rock i política. I.G. **

 

A la piscina – Aias (El Genio Equivocado, 2010)

‘A la piscina’ és el disc de debut del trio barceloní Aias. El primer que et sorprèn d’aquest àlbum quan l’escoltes és que el so sembla que provingui de dins una cova. Les veus d’aquestes tres noies converteixen a Aias en un grup amb cert encant. Un disc de pop fresc i amb algunes petites dosis d’infantesa que aconsegueixen trasmetre’t aquest rotllo infantil-festiu. Aias han publicat el seu primer àlbum amb el segell nord americà Captured Tracks. I.G. **

 

M’han dit que diuen… – Amansalva (Temps Record, 2010)

Amansalva són els guanyadors de la segona edició del concurs Sons de la Mediterrània 2009. M’han dit que diuen són onze cançons entre les que podem trobar tant peces populars (catalanes, balears i valencianes) com poemes musicats i fins a un tema propi…tot passat pel sedàs d’Amansalva, és clar. Una formidable barreja de música mediterrània, folk amb algunes pinzellades de flamenc. Amansalva han aconseguit una combinació espectacular i un so rodó. I.G. ***

 

Sirga – Xeic! (Autoeditat, 2011)

Sentiment, il·lusió, resistència, gresca i amor. Així és com Xeic! defineix el seu tercer treball discogràfic. Aquest disc són onze cançons, onze poemes de diferents autors entre els que podem trobar Artur Bladé i Desumvila, Andreu Carranza o Imma Pena. Xeic! han volgut plasmar l’amor que senten que les seves terres, les terres de l’Ebre, la seva cultura i la seva forma de vida. En el directe ofereixen un espectacle completament nou tot barrejant música, dansa, pintura, literatura, humor… Sirga és tota una declaració d’intencions i un homenatge ben fet a les terres de l’Ebre i a la seva gent.  I.G. ***

Saipán – Nubla (Músia Global, 2011)

Nubla arriba amb el seu darrer treball (el tercer de la seva carrera musical) i ho fa trepitjant fort. ‘Saipán’ ens ofereix tretze bones cançons. Tretze ocasions per a viatjar juntament amb una dolça veu allà on els sentiments i les emocions s’amaguen. Amb col·laboracions com la de Maria Coma al piano i a les veus a “La neige tombe” o Ernest Crusats a “Hawaii”. Saipán són melodies dolçes, tranquil·les que creen en aquell que l’escolta un univers paral·lel on deixar-se anar. Cançons que combinen el castellà, el francés i fins i tot l’anglès. Un gran treball ple de petits detalls que fan de Saipán un gran regal per la oïda. I.G. ***

L’ofici del rellotger – Despertadors Atòmics (Casafont records, 2010)

L’ofici del rellotger’ és el disc de debut d’aquest trio solsoní. Els Despertadors Atòmics ens ofereixen un àlbum de funk-rock que dóna gust escoltar. Un so contundent però sense la necessitat de ser revestit amb una gran post producció. Al disc sóna la veu, el baix, la guitarra i la bateria…el mateix que podem trobar als seus directes. I tan sols amb això han estat capaços d’aconseguir un resultat molt òptim. La veu inconfusible del cantant, l’Eduard, ajuda a acabar d’arrodonir el disc i li dóna un toc canalla que li atorga aquella nota d’identitat personal. Està clar que els Despertadors Atòmics fan “la guerra per la nostra banda, de rock en funk” i quin plaer que sigui així. I.G. ***

 

Gitano Real – La Banda Achilifunk (Lovemonk, 2010)

Gitano real’ és el nom del disc que la banda Achilifunk ha editat juntament amb la Original Jazz Orquestra de Taller de músics. El resultat? Molta rumba i funk del bo. I si això li afegim una dosi de rap, soul i jazz? Imagineu-vos-ho. El resultat final és un discàs amb majúscules, que convida a ballar, a passar-t’ho bé i a gaudir de la millor rumba i del millor funk. La banda achilifunk s’ha acompanyat dels millors músics possibles i això es nota. S’ha d’escoltar però sobretot, s’ha de gaudir en directe.  I.G. ***

 

Tot aquest recull de discs ha estat possible gràcies a la col·laboració dels grups i de les discogràfiques, i des d’aquí volem agrair la seva col·laboració. L’equip del Rockdemà.


Les novetats discogràfiques d’enguany! (2)

A l’esquena d’un elefant – Ivette Nadal (autoeditat / RGB Suports, 2010)

Una tendresa i una sensibilitat extrema és el que es desprèn en escotar aquest disc, un treball molt acurat. Una visió diferent de la vida des de dalt d’un elefant, des d’on pot contemplar el temps com passa, i veure com ha madurat des del seu primer treball. Una cantant o una poeta que canta? Aquesta és una pregunta de doble sentit, ja que la Ivette té una ploma especial per a tocar la sensibilitat de qualsevol, i a la vegada una veu molt dolça i sensual que captiva des del primer moment. Deixeu-vos emportar, voleu i pugeu dalt d’un elefant, al costat d’ella, i deixeu que us expliqui els seus pensaments i el que veu. Un gran regal per a les orelles. Ignasi Arauz (I.A.) ****


Permís de fuga – Lluís Cartes (Picap, 2010)

El guanyador del concurs Sona 9 al 2005 i el Premi Carles Sabater el mateix any, ens presenta el seu segon treball, on fa un gir en quant a les melodies. Ara va en busca d’un so més elèctric tastant una mica el rock, el pop, el funk i fins i tot el jazz. Amb unes lletres molt realistes i crítiques contra la societat que som, i per això té “40.000 raons” per a fer-ho. Al disc hi podem trobar també un poema musicat d’en Joan Brossa, “El porc gros”. Un disc que canvia la idea que es tenia d’un Lluís més melòdic, però que ens deixa grans temes com en el seu primer disc, ara toca que els descobriu. I.A. ***


Esbossos – Ilia Hug (autoeditat, 2010)

Una proposta molt personal i alternativa és el que ens presenta aquest cantant badaloní. Un disc ple de sentiments evocats, amb certa ironia en les lletres, que ens parlen de la vida reflexant-nos el que passa dia a dia. “R-Amat” i “Mon Nou” són cançons que parlen d’aquesta societat i en les quals ens hi podem veure reflectits com en un mirall. Un treball delicat, que cal escoltar amb calma per descobrir que amaguen aquests esbossos, que volen explicar i fins a on ens volen dur. I.A. ***


Àcid Folk – Qui hi ha? (autoeditat, 2010)

Aquest grup de Sant Boi de Llobregat ha decidit treure un nou disc amb el que pretenen definir i situar a la banda de manera definitiva. Una col·lecció de sis cançons que van des dels sintetitzadors i les guitarres elèctriques als violins i mandolines. Es barregen temes instrumentals i temes cantats, un d’ells “C’est la fête” per un àrab. Qui hi ha? ha creat un disc innovador, diferent, amb interessants arrengaments i fora del corrent pop o indie tant de moda actualment. Isabel González (I.G.) **


Paraules – Raül Palacios (L’indi music, 2010)

Si agrada el pop clàssic, amb balades molt ben arranjades i amb unes instrumentacions especials, amb cançons amb molta tendència pop i d’altres molt més rockeres. El que destaca del disc és el treball vocal que ha fet en Raül, un jove targarí de poc més de 22 anys, on es veuen les seves influències clares en la música catalana dels anys vuitanta i l’anglosaxona. Unes paraules que diuen moltes coses, i tal com diu ell: “Com la vida mateixa, farcida de petjades, de dibuixos, de camins de… paraules“. Un disc molt ben treballat sota la presencia del Pep Sala, a on les paraules prenen un paper seductor. I.A. **


Petits secrets – L’hi (CK Music, 2010)

Amadeu Rosell (exEntregirats) és qui s’amaga sota el nom de L’Hi i ens present aquest nou projecte en solitari tots desvetllant els seus petits secrets. Un disc coproduit amb en David Rosell (Dept.) i que ha vingut amb sons molt elèctrics però a la vegada amb un toc molt acústic. L’Hi ha triat ara per a ensenyar-nos aquestes secrets i els vol compartir amb tots, uns secrets molt enèrgics i amb vitalitat, però sempre des del punt de vista personal. I.A. **


Qualsevol nit farem sortir el sol – Jordi Montañez (maqueta autoeditada, 2010)

El guitarra del grup de versions ReClam ens presenta el seu projecte en solitari, on ens demostra que té una veu espectacular i peculiar, amb una sensibilitat que eriça la pell en llegir les seves lletres. Sentiments en estat pur és el que transmet en les seves cançons, on ens parla de la societat, de la realitat que vivim. Una joia d’aquest disc és la cançó “Heroi” que parla de l’especulació i de l’explotació que patim molt de nosaltres en aquest món en que vivim. Aquesta primera maqueta conté moltes cançons reivindicatives i d’una finor extrema, amb una gran ironia i molta elegància amb “Una i no cinquanta-una”; “Sabem ser i fem saber”, una samba molt original; i “Banderes de la llibertat”, que esdevenen petits grans tresors. I.A. **


Horitzons per dibuixar – Jordi Montañez (maqueta autoeditada, 2010)

I en aquesta segona maqueta ens trobem unes cançons que ens parlen d’amor però també reivnidicativa com “Buscant el demà”. Cançons molt sensuals com “Edèn sota el teu ventre” li donen un toc molt alegre i festiu a aquesta maqueta. I.A. **


Homenaje a Barcelona – Miqui Puig (Lav records, 2010)

El Miqui Puig ha decidit plantar cara i versionar sis cançons per a retre un homenatge a Barcelona i a la música dels anys 70 i 80, la música que s’estilava en aquella època, un homenatge als grups de l’escena Barcelonina que l’han marcat. Un rock urbà però de qualitat, retornant a les txolles i els pentinats un tan estrafolaris. Així rememora a Los Salvajes amb “Soy Así”, a Loquillo y los trogloditas amb “Barcelona ciudad” i passant per El Ultimo de la Fila amb la seva “Insurrección”. També recorda a BB Sin Sed amb “Fenomenal” i a Los Negativos amb “Bagdad”. El disc es tanca amb una gran joia, el “Miquel a l’accés 14″ dels Mishima, fent d’aquesta manera un petit homenatge a aquest nou grup que sorgeix de la base més profunda de la música d’aquella època. Un reconeixement d’un gran reconegut com és en Miqui Puig, i és que ja pot fer el que li roti. I.A. ***


L’embaràs d’Agnieszka – El Corredor Polonès (Producciones Malditas, 2010)

Aquest disc dels d’Ontinyent ha trigat més que un embaràs a veure la llum. Cinc anys han hagut de passar per a que el seu primer disc veies la llum. Un disc que costa d’escoltar d’una tirada, val més anar a poc a poc i anar descobrint quins secrets ens amaga aquest nom tan rebuscat d’Agnieszka. Tenim per tirar i remenar, una mica de pop a “Cigarrets” i “L’anul·lació del jo”. La sensibilitat del grup és deixa veure en la cançó que dóna títol al disc, una cançó instrumental, tranquila i delicada, i que evoluciona cap a una cançó que va creixent fins a un batibull de decibels a “Vos meretriu” i que acaba amb l’esclat de “Monstre U.S.A.”. Un disc amb dotze cançons, més que un embaràs d’una criatura, però que en aquest cas ha sortit amb molt retard però amb molta força i energia. I.A. ***


Candela – Arròs Caldós (Mesdemil, 2010)

Nous sons per al grup de valència on han deixat de banda la dolçaina i s’han tirat més cap al reggae. Un nou “Ritme de vida” que marca una nova etapa del grup, on ens volen fer ballar amb ritmes llatins a part del reggae. Ens sorprenen amb una cançó en francès titulada “Mon Monde” que s’aproxima molt a les músiques tribals africanes, i que a la vegada pot recordar la tendència de Manu Chao. Han deixat enrere la dolçaina i al distorsió i s’acomiaden amb la cançó “Respira”, així ja poden fer un pas més endavant, buscar que volen i començar a respirar de nou. Un bon viatge pels mons llatins sense marxar de casa i prenent una bona ració d’arròs caldós. I.A. ***

 

Petjades – VerdCel (Temps Record, 2010)

En aquest últim treball, els d’Alcoi li canten a Raimon, d’aquesta forma fan un petit homenatge a aquest cantant de Xàtiva. Cançons que han marcat la carrera de Raimon, de la seva pròpia lletra, o poemes versionats d’Ausias March o de Salvador Espriu és el que hi podem trobar. Cançons que tenen el seu moment per ser escoltades, a mode de petites dosis de medecina per a tenir un bon dia, pel matí ens toc prova amb un “Veles e vents” i “Jo vinc d’un silenci”, al migdia en toca un grapat més, per la vesprada toquen cançons com “He mirat aquesta terra” per acabar amb la dosi més consistent de la nit i una altra de matinada amb “Cançó d’albada (v. 2)”. Un cop més, el treball que Verdcel ofereix al públic no és un simple cd, ara ve acompanyat d’un còmic, un curtmetratge i dos documentals inèdits sobre Raimon, un treball molt complert per a homenatjar al noi de Xàtiva. I tal com va dir en propi Raimon, “Un nou alè per a unes cançons estimades”, i això és el que ha fet VerdCel. Meritxell Luque (M.L.) ****


En les nostres mans – Andreu Valor (Mesdemil, 2010)

El cantautor se’ns presenta amb un estil que combina el pop, folk-rock amb la cançó d’autor tradicional. Unes cançons amb lletres intimistes i emotives com la que trobem a “Mai no ho dubtes” on l’acompanyament del piano la fa una de les peces claus d’aquest disc. Totes les lletres i música han estat composades per Andreu Valor, exceptuant “Caiguts en mans de la nit”. Cal dir que ha comptat també amb la col·laboració de Cesk Freixas i Sílvia Montells a “Nascut d’aquesta llengua”. Un disc enèrgic on el cantautor valencià ha pogut demostrar tot el seu valor. I.G. ***



Poesia i ganivetades – In*Digna (Mesdemil, 2010)
Els In*digna han estat batejats pels mitjans de comunicació com a “impertinent formació de rap-fussió-català”. Ara amb el seu Poesia i Ganivetades ens ofereixen una combinació de sentit de l’humor, ironia i crítica. El trio català fan rap acompanyat alhora d’una guitarra espanyola. Quinze lletres de cançons on ajudant-se d’expressions pròpies de la nostra llengua, fan crítica irònica a molts aspectes del dia a dia. Amb bases pròpies molt treballades com a “Saps què passa” acaben de rematar el seu treball d’un rap que ells mateixos autodenominen “rap orgànic” i amb el que volen innovar la cançó protesta. I.G. **


Ha calat foc a la casa –  El fill del mestre (Khlämør records, 2010)

No tothom pot presumir que han dit d’ell i la seva música que “després de sentir-lo, feu-ne la prova, l’aire és més pur i la vida es veu amb ulls nous. I una sensació ben orgànica”, “Cançons poderoses, de les que s’acaben convertint en bàlsams de l’esperit”. Aquestes paraules parlen d’El fill del mestre o el que és el mateix, d’en Jordi Gasion. Ha decidit posar punt i final a aquesta aventura amb aquest disc, un conjunt de quinze bones cançons, de quinze petits regals per a la oïda. El so del disc està predominat per les cordes: ja siguin guitarres acústiques, violins o mandolines com la que podem escoltar a la preciosa “Martina”. Tot fent “Autocrítica” ens regala cançons amb missatges, cançons que s’han d’escoltar parant atenció a les lletres perquè tenen molt per a explicar i per a ensenyar. I tal i com diu a la última cançó “no val la pena viure sempre esperant”… Tot i que a nosaltres ens agradaria viure esperant un altre disc d’El fill del mestre com aquest. I.G. ****


Sota els llençols – Meritxell Gené (autoeditat, 2010)

La cantautora de Juneda ens presenta un nou treball molt més intimista, on ens evoca els records d’infantesa, ens explica sensacions i vivències personals. En el disc també s’ajuda de poemes de Jordi Pàmies i on defensa amb força la identitat de ponent, de la música i els escriptors de la zona. Una delicadesa extrema en les cançons, on experimenta amb sons més ballables, més llatins. Només començar el disc, ja se’t posen els pèls de punta en escoltar la seva dolça veu modulant aquestes paraules de “L’amor jugava a perdre’s” un dels millors temes del disc. “Lascívia”, “Grécia ets tu…”, “Somnis de ponent” on defensa la seva terra són altres cançons a destacar a tall d’exemple. El disc acaba amb una nana molt delicada i d’una sensibilitat espectacular. És cert que sota els llençols s’amaguen moltes coses, i la Meritxell Gené ha volgut destapar-lo per a ensenyar-nos aquestes sorpreses que ella ha anat creant. I.A. ***


En directe al BarnaSants – Albert Fibla (Picap, 2010)

Al març, l’Albert Fibla va oferir al Teatre Zorrilla de Badalona un gran concert dins el marc del XV Festival Barnasants. El resultat d’aquest és el que es pot escoltar en aquest disc. Acompanyat de cinc músics: Joan Aymerich (piano i arranjaments), Josep Traver (guitarra), Xavi Maureta (bateria), Joan Motera (contrabaix) i Martí Serra (saxo), Fibla va deleitar al públic amb tretze cançons que ara, tots aquells que no hi van poder assistir, tenen l’oportunitat de reviure-ho. Una excel·lent banda i una formidable veu que ens aporten unes textures musicals delicioses per a la oïda. En definitiva, una oportunitat única per tots, tant per aquells que es van quedar sense poder-lo gaudir com pels que ho van fer però volen repetir. I.G. ****


Mercat negre – Soul Atac (Temps Record, 2010)

Aquest és el segon treball de la banda valenciana amb dotze temes banyats d’un “soul- rock sense complexes”. Dins l’àlbum podem trobar texts de Vicent Andrés Estellés a “Un entre tants” o adaptacions de Julio Bustamante i Ovidi Montllor. Una de les sorpreses de Mercat negre és la que ens trobem a la cançó “M’agrada” on apareix un fantàstic (com sempre) Òscar Briz. També hi ha participat la Fundación Tony Manero a la cançó “Contracorrent”. En definitiva, un munt de matisos diferents els que ens aporta aquesta banda amb el seu segon disc i que el fan una interessant font de noves experiències sensitives. I.G. ***

Que plogui! – Marta Elka (Audiovisuals de Sarrià, 2010)

Llum és el que desprenen les cançons d’aquesta cantautora i violinista mallorquina, cançons que tenen vida pròpia i brillen per si soles. Ritmes folk, cançons molt melòdiques, de ritmes llatins i algun pop, és el que podem trobar endinsant-nos dins d’aquest disc. Una gran veu que et captiva i amb la qual demana que plogui, però que ploguin paraules, belles cançons com les que ella mateix composa. Escoltar el seu disc és fer un viatge més enllà de “Manacro a Artà, de Valldemossa fins a Deià”, deixar-se endur per les seva veu mallorquina i molt mediterrània. I.A. ***

Mumbai – Jaume Vilaseca Quartet (Discmedi, 2010)

Un disc d’una formació que ja ha arribat a la desena d’anys i que ens presenta aquest treball molt fresc , a on reinventa un jazz molt proper, creant el que podríem anomenar el jazz-fusió. Tendències de la música flamenca, llatina i brasilera hi és present en tot moment. El disc ha estat enregistrat íntegrament en directe, fet que fa que les improvitzacions i la proximitat amb el públic hi siguin més presents. Un disc molt càlid i relaxant, que no molesta a ningú com a música de fons, i en aquest cas bona música. I.A. ***


Akixí – Jordi Gaspar (Juan Palomo Records, 2010)

Una delícia per a les oïdes és el que és aquest disc. En Jordi Gaspar, qui ha acompanyat a Maria del Mar Bonet o al Tete Montoliu, s’aventura en aquest disc on només hi són ell i el seu baix. Composicions i arranjaments que ha fet ell mateix i que interpreta en un orri gallec. Un disc que et captiva, que es deixa escoltar sense presa, com si el temps s’aturés, desprenent una nostàlgia, una melancolia, i a la vegada una certa frescor. Pot entristir o alegrar el dia, i és que realment sap tocar la fibra aquest disc. I.A. ***


L’estiu – Òscar Briz (La Casa Calba, 2010)

Òscar Briz torna amb nou disc i ho fa, tal i com diu ell, fent realitat un desig antic. L’essència del disc és que gairebé no té cap acompanyament musical. Òscar volia fer un disc nu i ho ha aconseguit, tan sols una càlida veu acompanyada de precioses melodies i harmonies realitzades amb una guitarra. Un recull d’onze cançons que transmeten pau, tranquilitat i que conviden a la reflexió immediata. Peces com “Carolina dins d’un pou” o “Llavor voladora” són un exemple de la càrrega emotiva que caracteritza tot el disc. Com afirma ell en una de les cançons “la música uneix a gent de tota condició” i el seu disc, la seva música n’és un clar exemple. I.G. ****


Qui no plora no mama – Pepet i marieta (La Produktiva Records, 2010)

Aquest quart disc del noi d’Ulldecona té una gran mescla d’estils que el fan un disc molt alegre. Passa d’un rock com el de “Soc un animal”, cançó que obre el disc a un swing a “Tinc una cita”. Això fa que sempre triomfi en les festes majors populars ja que poden fer des d’una ‘jota’ fins a un twist. Un disc ple de lletres crítiques amb la societat i el món que estem creant i com ens comportem, dels vicis que tenim units amb les drogues. També ens parla de la seva infantesa a “Lo Xalet”, una cançó d’una tendresa increïble però sempre aprofitant per criticar el consumisme que impera actualment en tota joventut. També fa una mirada a les seves terres, als seus origens, de la mà de la Sílvia Pérez Cruz. També compta amb la col·laboració de la Carol Duran de la Carrau i d’Arecio Smith dels Asstrio. Critica també, amb un atac directe a la jugular als barcelonins, cançó que pot crear certa polèmica. També ens parla de sexe i de l’existència de la llei de “Murphy”. Ha lluitat molt per arribar a on estar i ha suat molt, per això ens afirma que ‘Qui no plora no mama’. I.A. ***


Rascanya 1 – Rascanya (maqueta autoeditada, 2010)

Aquest grup de música d’arrel que va néixer al 2007 busca donar a conèixer les músiques i els balls tradicionals de la nostra tradició per arreu. Polca, vals, bolero, pasdoble, malaguenya, cercle circassià, la jota, el rondeau, …. són tot el que podem escoltar d’aquest grup. I precisament en aquest disc 1 podem trobar una representació de set cançons d’aquests estils. El disseny és molt original i ha guanyat el Premi Ovidi Montllor. Cal escoltar i deixar que les cames marquin els seus passos. I.A. **

L’arbre amb fruits – Narcís Perich i la Caravana de la bona sort (Picap, 2010)

El maresmenc Narcís Perich i la seva banda, la Caravana de la Bona Sort, presenten nou disc: L’arbre amb fruits. El bandautor després d’haver iniciat una gira que l’ha portat durant dos anys per 41 comarques catalanes, ha decidit gravar nou àlbum amb les cançons que l’han acompanyat durant aquesta gira. Un recull d’onze cançons amb un so folk i country que tenen la particularitat d’haver estat gravades en directe a l’estudi. Moltes de les cançons que se’ns presenten ens parlen d’històries, sensacions i fets que l’han acompanyat durant aquests dos anys de gira. Com per exemple la canço “1937” que la va escriure a les terres de l’Ebre o “A la carretera” on ens explica quin ha estat el seu ‘modus operandi‘ durant la gira. En definitiva, un disc amb onze fruits interessants per a descobrir i tastar. I.G. **


Guapo – Pere Janer (Sa Morterada Records, 2010)

Pere Janer cantava abans en un grup que es deia La Fosca, on el guitarra no era un altre que Joan Miquel Oliver. Després de deu anys, Pere Janer decideix retornar a l’escena musical però aquesta vegada amb un projecte en solitari. Aquest Guapo ha comptat amb la producció de Jaume Manresa (teclista d’Antònia Font). Onze cançons on es fa palès la seva maduresa musical i el treball que porta a les seves esquenes. Sota una producció electrònica ens presenta grans temes com “No ho pots explicar” o “Ventiladors”. I.G. **


Ancoratge – Plouen (Propaganda pel fet, 2010)

Encara estan vius, tot i haver perdut les catximbes pel camí. Amb aquest disc veiem una clara evolució cap a un pop rock més fosc i contundent, amb unes guitarres més dures, amb unes lletres més crues i més personals però que no deixen de ser el que eren. “Si encara, escoltes el que et dic, és que estem vius” i realment estan més vius que mai, cada cop ens sorprenen més. Han trobat on ancorar-se i ens presenten un gran disc, un disc realment bo, segurament un dels millors discs d’aquest any. I.A. ****


Cor – La Carrau (Propaganda pel fet, 2010)

La Carrau ja ha acabat de publicar la trilogia que conformarà el seu nou disc que veurà la llum l’any vinent. La segona entrega és el cor, amb cinc cançons molt ballables i que mantenen l’essència del grup. Tot i això han incorporat moltes bases electròniques i han experimentat molt en aquest àmbit, modernitzant-se i fent una música una mica més pròxima a la discotequera. Això si, sempre s’ha de poder ballar. I.A. ***


Fel – La Carrau (Propaganda pel fet, 2010)

La darrera entrega, la més curta de totes amb només tres cançons on continua present les noves experimentacions que han anat buscant. En aquest disc, i en concret en la cançó “Pim pam” han buscat una tendència cap a les músiques més tradicionals tal i com han anat fent sempre. Precisament en questa cançó es mostren crítics amb la política i el tema de l’Estatut. La tercera petita peça del puzle d’aquest ‘Cap, cor i fel’. I.A. **


Vuit dissabtes d’hivern – Nando Caballero i l’orquestra del llanero solitari (La Produktiva Records, 2010)

Amb “Afegir amics” ens demostra com d’importants són actualment les xarxes socials, i com ens comunica a tots. No som amics del facebook, però només pel fet d’escoltar el disc ja es crea un vincle especial. Cançons realistes, plenes de detalls i de costums, molt quotidianes, de les relacions entre les persones amb un so únic, un so que ell mateix s’ha fet seu. És un viatge al seu món, al llarg de vuit dissabtes només, on veiem persones diverses, ens posem ulleres per veure la realitat del món, ballem a ritme discotequer tot fent una mica de dissabte per casa, i de pas anem a donar una volta per la seva Badalona real. Un disc que s’ha de saber escoltar i entendre, un disc per escoltar els dissabtes d’hivern tancats a casa. I.A ***


Figaro, Figaro – Very Pomelo (Chesapik, 2010)

Aquest sextet de barcelona s’inicien en el món discogràfic amb un àlbum divertit i fresc. Tretze cançons sota un so de rock amb pinzellades de rumba i fins i tot, jazz. Lletres originals, iròniques i fresques com “Malestar” o “Les dones em miren” que fan que el disc sigui ràpid d’escoltar. També s’inclou alguna peça instrumental com “Zona Franca”. Tal i com diuen ells els petits errors del directe han estat consentits fins al punt de convertir-se en part de la cançó i això fa que el resultat sigui un disc viu i personal. I.G. **


Roba’m la cartera – Andreu Rifé (Pae, 2010)

Aquest nou disc d’Andreu Rifé sorgeix arrel de la creació d’un espectacle teatral fet amb música pop electrònica en directe. Roba’m la cartera és el recull de totes les cançons, onze en total, que surten durant l’obra. Les lletres de les cançons tenen un punt comú: parlar de Barcelona, del barri del Raval i de la seva transformació. Canvi que l’intenta plasmar a les cançons i d’aquesta manera incentivar a qui escolta a reflexionar sobre els valors presents actualment a la ciutat. I.G. **


Jo, Jet – Jordi Jet Serra Morales (autoeditat, 2010)

Un grapat de cançons que ha anat composant des de que tenia quinze anys i finalment ha recopilat en aquest llibre – CD. Membre del grup Manresa Clepton, ara presenta també aquest recull de vuit cançons que van compaginades amb els vuit capítols del llibre, a on primer hi ha la lletra de la cançó i després un petit text en relació amb la cançó. Amb una portada molt agosarada que crida molt l’atenció, però que en el fons és el que hi podem trobar dins, ell i la seva guitarra, completament nus, sense cap mena de floritures. La senzillesa duta a l’extrem màxim però amb un saber portar molt acurat. A la seva pàgina web http://www.jojet.cat hi podreu trobar més informació i el disc. I.A. ***


13.31 – Mazoni (Bankrobber, 2010)

El record de la gira que va fer en Jaume Pla durant el passat mes de març per tot Catalunya i una petita escapada a Holanda. Va proposar-se el repte de fer un concert cada dia durant tot un més, una proba que va superar amb nota tot i suposar un gran cansament físic. Aquest disc va ser enregistrat el 30 de març a la Cova del Drac a Barcelona, durant la penúltima actuació de la gira de 31 concerts. Un directe que sona molt despullat, amb una intensitat desbordant i molt cru. És un document que serveix de record d’una experiència única amb tretze de les cançons més destacades de la gira. I.A. ****


Miedo al silencio – Espaldamaceta (Bankrobber, 2010)

Una guitarra i una veu. Això és el que ens ofereix Espaldamaceta en aquest nou disc. Una veu i una guitarra que són capaços d’omplir tots els silencis en belles cançons. No li fa falta res més a aquest cantautor català per a arribar i emocionar a aquell que l’escolti. Una veu que evoca a la nostàlgia i al passat com a la cançó “Con voz pequeña”. Una de les estrelles del disc és la versió que fa del “The Partisan” (cantada per Cohen entre altres) amb l’ajuda d’una altra gran veu, Maria Rodés. En una de les cançons ell afirma “el silencio cuesta tanto y le tengo tanto miedo por si tengo que acordarme y revivirlo de nuevo”. De moment, Espaldamaceta en aquest nou disc no s’ha quedat en silenci, ha parlat i ho ha fet per remoure sentiments. I.G. ***


Miedo al silencio, segunda parte – Espaldamaceta (Bankrobber, 2010)

Hi ha un refrany que diu que les segones parts mai són bones. Però miedo al silencio, segunda parte és l’excepció que confirma la regla. Espaldamaceta torna amb onze cançons més. No esperin un disc diferent a l’anterior, aquesta segona part és l’extensió del primer. Per a tots aquells que es van quedar amb ganes d’escoltar més, de gaudir amb nous ritmes, de veure fins on és capaç d’arribar aquest cantautor. En aquest àlbum tornem a trobar fàntastiques versions, aquesta vegada “Dona estrangera” de Manel o “Festival” de Sigur Ros. I altres temes propis amb molta força i capaç de regirar-te tot el que portes dins. A més a més, Espaldamaceta avisa al final del disc i afirma que “No os lo he dicho todo”. Restarem a l’espera. I.G. ***

Roc – Oriol Foll i la Banda de l’All (Rediscus, 2010)

Un canvi bastant considerable amb el seu primer treball ‘Foc’ (Rediscus, 2010), on ens ensenyava la seva faceta més folk, més de cançó d’esplai i de taverna. Ara ens demostra que també es pot posar seriós i fer rock de qualitat i contundent. Amb lletres que son realistes i fantasioses en certs casos. Tot i fer rock, si que es nota el rerefons de cantautor i del món de l’esplai. Un pas endavant o simplement un disc complementari a l’anterior. Ara amb que més ens sorprendrà? I.A. **

Focs aquàtics – L’Atelier (Temps Record, 2010)

Carlos Martínez i Jaume Preto és el duet que forma Atelier. El seu disc ens evoca certa nostàlgia de l’estiu, de festes majors, de focs artificials i festes a la platja. Segurament, la nostàlgia de no viure tot això és el que els ha portat a fer aquest àlbum al duet menorquí. Focs aquàtics és un sac amb tretze cançons que van del pop més clar fins a una electrònica molt subtil, tot passant per fantàstiques harmòniques a “Vals d’ultramar” o una meravellosa veu d’Helena Miquel (Delafé y las Flores Azules) a “Manual d’instruccions”. Un gran disc en el que Atelier han decidit mostrar-nos la seva part més nostàlgica i arrossegar-nos amb ells. I.G. ***


Epés reunidos – The New Raemon (BCore, 2010)

Ramón Rodríguez o el que és el mateix, The New Raemon, ha decidit reunir temes de “La invasión de los ultracuerpos” (2008) i “Cuaresma” (2009) tot afegint-li alguns de “líneas convergentes” i editar un nou àlbum que porta per títol Epés reunidos. En aquest disc s’inclou alguna peça cantada en català com “Aquest cony de temps” que està cantada juntament a Lluís Gavaldà, “M’agradaria ser un lemur” o “Que tinguem sort”.  Noves versions de les ja conegudes cançons de The New Raemon i col·laboracions especials com les de Pau Vallvé, Charades o Manos de Topo fan d’aquest disc quelcom més que una simple recopilació. I.G. ***


Tangram – Manel Camp (Temps Record, 2010)

El pianista publica el seu tercer treball on ha comptat amb la fantàstica col·laboració d’Horacio Fumero (contrabaix), Matthew Simon (trompeta) i Lluís Ribalta (bateria). Manel Camp ha creat set temes, set gran peces jazzístiques. Aquest compositor és capaç de fer del no res peces senzilles i alhora immenses. I això és el que ha deixat plasmat a Tangram. Una obra capaç d’envoltar-te des del primer acord que sona i portar-te a un món on les sensacions, els sentiments i els pensaments ballen al ritme de la música. I.G. ***


Tot aquest recull de discs ha estat possible gràcies a la col·laboració dels grups i de les discogràfiques al llarg de l’any, i des d’aquí volem agrair la seva col·laboració. L’equip d’El Demà.cat


Bressola de Nadal

Dimecres passat va tenir lloc al Palau de la Música un concert molt nadalenc, Bressola de Nadal, inclòs dins del Festival Bandautors. I és que quan s’acosten les dates de Nadal, comencen a sonar nadales i cançons populars.

Un any més, l’escola de la Bressola de la Catalunya Nord, juntament amb l’Enderrock, han editat un disc amb cançons populars, ‘Cançonetes per La Bressola’. El concert va servir per a presentar aquest disc on hi han col·laborat gent com l’Anna Roig, en Raül Fernández de Refree, la Lídia Pujol, en Jaume Pla de Mazoni, en Gerard Quintana  i en Lluís Gavaldà (per ordre en les fotos inferiors). Tot el projecte ha estat dirigit per en Xavi Lloses i l’Escolania de la Quadratura del Cercle, amb músics com l’Àngela Llinares, Marc Clos, Adrià Baussó, Rosa Pou i Joan Motera.

El concert va comptar amb la presència de tots ells, i d’una representació de nens i nenes de la Bressola. Van anar cantant cada una de les cançons que hi ha en el disc fins que al final, van cantar conjuntament “El noi de la mare” i “El ball de Sant Ferriol”.

 

 

Un concert que va omplir la sala amb gent de totes les edats, pensat per a nens, però que al cap i a la fi, els més grans també es van convertir en nens.

Amb una escenografia molt acurada, dintre de les limitacions de l’escenari, van ambientar el concert en un teatre del segle XIX. I tal i com va dir en Lluís Gavaldà, certament tots els nens semblaven trets de la pel·lícula d’Oliver Twist.

D’aquest projecte també se n’ha fet un documental que es passarà el dia de Nadal per Tv3. Un documental que ha estat ideat i dirigit per en Lluís Danés, qui va fer l’espectacle Llits i el documental de’n Lluís Llach.

Una tarda de dimecres diferent, on vam poder reviure de nou la nostra infantesa, tot cantant aquelles cançons populars que se’ns han anat transmetent de generació en generació.

Repertori:

- El Ball de Sant Ferriol (Gerard Quintana)

- La Filadora (Anna Roig)

- La Dama d’Aragó (Refree)

- El Mariner (Lídia Pujol)

- Margarideta (Mazoni)

- La presó de Nàpols (Gerard Quintana)

- Aquelles Muntanyes (Lídia Pujol)

- Dalt del cotxe (Rosa Pou)

- Rossinyol (Refree)

- Joan del Riu (Lluís Gavaldà)

- La clavellinera (Anna Roig)

- El petit vailet (Mazoni)

- El noi de la mare (Tots)

- El Ball de Sant Ferriol (Bis) (Tots)

 

TEXT i FOTO : Ignasi Arauz


Els Premis Enderrock

Ahir a la nit es va celebrar a la sala Bikini de Barcelona la coneguda festa de l’entrega de premis de la revista Enderrock. Una nit plena de bons moments i molt bones actuacions.

Un any més, la sala plena, aquest cop, amb un control d’accès molt més acurat que no pas l’any passat. Molta gent famosa i coneguda, entre ells el Xavi Coral, la Lídia Heredia, el Jordi Díaz, el Ferran Torrent, el Marius Serra i una llarga llista de noms.

El grup més premiat varen ser Els Amics de les Arts amb tot el rebombori que han causat amb el seu darrer treball discogràfic, “Bed&Breakfast” (Nòmada 57), premis que es mereixen de bon grat. Però els que es mereixien més que ningú el premi, ni que fòs compartit, per la seva dedicació i originalitat, aquests són Anna Roig i l’ombre de ton chien. Un grup de Sant Sadurní d’Anoia que des de l’any passat ens ve presentant un directe molt a l’estil de la “chanson française”, una proposta molt arriscada però que fa que el públic respongui molt bé. L’Anna Roig, juntament amb la Lyona , van pujar a recollir el premi al millor video-clip per la cançó “Je t’aime”.

La festa es va amenitzar amb les actuacions musicals de The Pepper Pots, l’Anna Roig i l’ombre de ton chien que va cantar la cançó “Corro sota la pluja” amb en Cesk Freixas, Mazoni i les Mazoni (Helena Miquel i Bikimel), Gerard Quintana, Els Amics de les Arts i tancant la festa La Pegatina.


31 dies girant

S’ha tornat boig? Necessita fer esport? Ha comprat accions d’una gasolinera? Aquests i molts altres motius podrien explicar l’aventura que està a punt d’emprendre Mazoni:. 31 concerts durant 31 dies, tot el mes de març sencer. El punt de partida de la gira serà la sala Bikini, obrint el concert de Cornershop, i llavors Jaume Pla començarà un periple en acústic (en solitari o ben acompanyat) per tota la geografia catalana… i fins i tot amb una escapada a Holanda entremig. Resistirà?

Mazoni és un dels artistes més destacats de l’escena independent catalana. Ho ha confirmat amb el seu darrer disc “Eufòria 5 – Esperança 0”, millor disc de pop-rock 2009 segons Enderrock i amb actuacions als principals festivals del país, des del Primavera Sound al popArb passant per BAM, Altaveu, MMVV, Aphònica… i fins i tot el South By Southwest d’Austin (Texas).

Ja tenim totes les dates confirmades:

1 Barcelona – Bikini (amb Cornershop)
2 Barcelona – Switch
3 Figueres – Soul Cafè
4 La Bisbal – De Copes
5 Haarlem – Patronat
6 Amsterdam – Korsakoff
7 Amsterdam – Delicatessen
8 Cardedeu – Tarambana
9 Barcelona – Switch
10 Lleida – Cafè del Teatre
11 Olot – Cicle la Roda
12 Vilafranca del Penedès – El Forat del Pany
13 Estació d’esquí Gran Pallars
14 Vic – Jazz Cava
15 Cabrianes – El Centru
16 Barcelona – Sala Bikini (premis Enderrock)
17 Barcelona – Elèctric
18 Girona – El Cercle
19 Pallargues – Lo Cafè de Pallargues
20 Les Borges Blanques – Cafè Slàvia
21 Gironella – La Font del Balç
22 Girona – Jardins de la Mercè
23 Barcelona – Switch
24 Ripoll – La Taverneta
25 Begues – Kapakí
26 Torroella – La Sala
27 Perpinyà – Barabul
28 Badalona – La Sargantana
29 Avinyó – Teatre municipal
30 Barcelona – Cova del Drac (concert Tr3sC)
31 Figueres – Soul Cafè

…i el repicó:
16 d’abril a Vilassar de Mar – Sala Rubik

Segueix l’actualitat de la gira a:
www.mazoni.net
www.myspace.com/mazoni
www.bankrobber.net

(informació enviada per Bankrobber)


Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 1.407 other followers

%d bloggers like this: