Ja fa més d’un mes que el festival BarnaSants va engegar els seus motors. Pels escenaris del festival hi han desfilat propoestes molt interessants i  diferents, encisant a tothom.

El passat 10 de febrer vam poder gaudir del gran talent de’n Marcel Cranc als teclats que ens va presentar el seu darrer disc ‘Imagina’. I el dia 11 de nou a la Luz de Gas, va ser el torn de la ‘Mirada infinita’ de’n Josep Romeu. Un concert molt intimista, proper al públic i carregat de sentiments i de patriotis-me. Ens va presentar les cançons d’aquest disc produït per en Jesús Rovira juntament amb versions dels grans de la cançó com Lluís Llach amb “La gallineta” o “Abril del ’74″ o la mateixa “L’Estaca”. Al concert va comptar amb les col·laboracions de Carles Rebassa i de Jordi Montañez, amb el que també va interpretar una cançó del seu primer disc ‘Dolça victòria’.

Diumenge dia 12, va ser el torn d’una nova presentació, Marc Parrot & Segundo de Chomon, a l’Auditori Barrades de l’Hospitalet. Una fusió d’imatges i música, de cinema mut i les paraules. Un espectacle curt peró d’una gran qualitat, on les cançons de ‘Començar pel final’ (Música Global, 2011), van anar explicant mica en mica les petites peces filmográfiques que s’anaven projectant, mentre, en Marc Parrot i companyia, a la penombra, anaven explicant aquestes històries. Una delicia per a tots els sentits.

El 16 de febrer, mentre teniem a en Feliu Ventura a l’Hospitalet, a la Luz de Gas es presentava un espectacle diferent i molt original. El Niño de la Hipoteca, per primer cop, presentava un repertori integrament en català. Va versionar grans clàssics de cançons com Cat Stevens, David Bowie , Leonard Cohen o Bob Dylan amb “Knockin’ on heaven’s doors”, traduït com a “Toco les portes del cel”. Va demanar perdó si algú s’havia enfadat amb aquesta versió de’n Dylan, i fent conyes, tal i com és habitual en els seus espectacles, va dir que els que ho estiguessin, que anèssin al Gerard Quintana que va fer tot un disc sencer d’ell. Entre aquestes versions també vam poder gaudir de cançons de casa com “La tieta” del Serrat, “Si els fills de puta volessin no veurien mai el sol” del Pi de la Serra o “Els amics de la cigonya” dels Mine. També va aprofitar per a presentar alguna de les cançons que ell mateix ha anat creant poc a poc, delaitant-nos amb la traça que té de composar en català. També va tenir un moment d’homenatge a les cançons més actuals del panorama musical català, segurament el moment amb més aclamació del públic. Va començar amb “La meva estimada” dels Brams i va continuar fent fragments de cançó d’Els Pets, de Sau i Lax’n'Busto. Tampoc es va deixar de fer esmena a les cançons de la nostra infància, de series com Bola de drac o la cançó “Clubifaximàtic” del Club Súper 3. Abans de possar punt i final amb “La Rambla” de Quimi Portet, va interpretar la sintonia de l’Arale. Un espectacle del que s’escoltarà parlar segur.

Ja començat el mes de març, va ser el torn de’n Quico Pi de la Serra a l’Auditori de Barcelona.Un concert, tal i com ell va dir, amb cançons del segle passat, cançons que moltes d’elles van poder esquivar la censura i d’altres que no. Un repàs de les cançons del seu treball ‘Quicolabora’ i d’aquelles que han anat passant d’any en any sense quedar en l’oblit com “Si els fills de puta volessin no veurien mai el sol”, amb la qual va fer interactuar al públic. Crítica en estat pur com la cançó “Mala llengüa” que la va presentar dient-nos que ell va ser un dels enganyats de la transició : “quan va morir aquell anima s’arreglarieen les relacions i ja veieu com estem”. Un concert – recital com els d’abans, amb una conexió constant amb el públic i les històries de les cançons. I és que tal i com va dir, “els capellans van a misa, les putes follen i els policies foten” i nosaltres juntament amb ell reivindiquem aquestes injustícies i realitats.

Diumenge dia 4 tocava passejar pel jardí místic i surrealista dels Pulpopop al Harlem Jazz Club. Ens presentaven les cançons del seu primer treball discogràfic ‘Cuit!’ (DiscMedi, 2011), unes cançons només aptes per a intel·lectuals i pensadors. Surrealisme en estat pur és el que ens ofereix el seu directe. Molts detalls, sons, instruments en poc temps, que fan que aquest grup gironí s’hagi fet un camí dins del panorama muscial català. Segurament, m’atreviria a dir que, estem davant dels Umpah-pah del segle XXI. La diversió està assegurada amb ells, i hem de saber gaudir i apreciar aquesta màgia que transmeten, i es que, tal com diuen, “sec al terra i m’ofego perquè tot és més alt…..avui vull voler voler voler volar”, ens hem de deixar endur i volar lliures per les seves cançons.

I finalment, el dia 10 de març, la Luz de Gas es va convertir en tota una festa tradicional entre Catalunya i Occitània. El Conjunt Badabadaoc, Joan Garriga (de la Troba Kung-Fú), Gigi (dels Nuz Vomica de Niça) Stefano de Lou Seriol (de Las Valadas del Piemont) i en Carles Belda, van mesclar el més tradicional i popular de les dues bandes, fent un tastet de cada regió en aquest directe anomenatl Ò.K.! Brigada Internacional. Occitània i Catalunya van tornar a esser tant pròximes com fa anys amb la mescla de les seves músiques. Un espectacle original i diferent, com la majoria dels que està oferint aquest any el BarnaSants.

TEXT : Ignasi Arauz i Meritxell Luque