Arxiu d'etiquetes: Gorvijac

14 març 2013

Els trossets de Llumia

By rockdema

En ple bullici barceloní, vam fer un petit parèntesi per a endinsar-nos en el nou disc dels Llúmia, ‘Trossos d’una vida sencera’ (Gorvijac Music, 2013) de la mà de Dani Campos.

Ignasi Arauz (I.A.) (Rockdemà) : Quins són aquests trossos d’una vida sencera?

Dani Campos (D.C.) (Llúmia) : És diu “Trossos d’una vida sencera” perqué és tota una història, és un disc conceptual. Des del inici fins al final és una història, i aquests trossos són els capítols de la vida d’una persona que neix amb la primera cançó fins que mor a la última. Són bocisn que corresponen a cada etapa d¡aquesta vida.

I.A. : Llavors podem entendre el concepte del disc com una mena de biografía?

D.C. : Non és biogràfic, és ficció totalment, no és cap persona concreta ni real. Però en aquest cas podriem ser qualsevol, segur que tothom en algun fragment d’aquesta vida se sent relacionat ja sigui per sensacions, emocions o vivències que el protagonista experimenta.

I.A. : Ens dius que “la realitat viu del desig de que al futur els somnis passin pel damunt”, hi creus en això?

D.C. : Aquest moment de la història, correspon quan el protagonista està anhelant una part de la seva infantesa que no te coberta en l’edat adulta que està vivint.Ell de petit, tal i com explica la història, coneix a una nena i s’enamora d’aquesta manera tan innocent. De gran, coneix a la seva dona i es casen, i arriba aquest moment on tot és monotonia i troba a faltar aquest sentiment que li va provocar la nena en l’etapa d’infantesa. Llavors somnia en aquest moment, per intentar recuperar-lo. El que vol dir la frase és que ell viu la realitat esperant aque aquests somnis es facin reals algun dia. Si jo hi crec?, tothom somnia amb alguna cosa o hauria de tenir algun somni pel qual lluitar, i que per suposat a tots ens agradaria que aquests somnis estiguèssin presents en la realitat. No només hi crec sinò que penso que són fonamentals.

I.A. : I actualment la teva realitat corresponen amb aquests somnis?

D.C. : Bé, poc a poc. Jo crec que un dels meus somnis de la meva realitat era crear un projecte com aquest, amb músics de qualitat, fent música de qualitat, i sempre expressant tot el que tenim a dins. Sabem que és un procès molt lent, una cosa que va a poc a poc, però de moment s’està complint, tot i que cal molta perseverància i exigència.

I.A. : En el disc hi ha frases molt colpidores com aquesta: “però t’he volgut tant que el meu últim petó t’ha donat ales i has volat…”. Totes són creació de la teva pròpia mà, però d’on surt aquesta tendresa, aquesta profunditat a l’hora de crear les lletres? D’on ve tota la inspiració?

D.C. : Aquesta cançó correspon en el moment en que el protagonista mor i és cantada per la seva dona. Els dos són vells i estan al llit, i diu :”veig la llum als teus cabells” com que ja veu que s’acosta el moment, després d’anys junts amb moments difícils, el que queda és l’amor profund i el respecte. El que pretenc mostrar és que hi ha persones grans que acaben cremades entre elles creant una monotonia, però n’hi ha d’altres que profesen un amor molt profund fins a la mort. Per això la dona vol creure que gràcies a aquest últim petó li ha donat les ales necessàries per a volar i marxar. És molt bonic i molt romàntic.
La inspiració per a fer aquestes lletres ve de tot el guió de la història. Al ser un àlbum conceptual, la complicació que tenía és que totes les lletres havien de tenir una relació dins de l’argument de l’obra. Això vol dir que cada peça per si sola havia de tenir una autonomia i un sentit de per si, però a la vegada havia d’encaixar cronologicament amb cada capítol d’aquest conte. Tot prové de la musicació d’una història en capítols, forçat per l’argument creat on hi ha una trama i fins i tot un gir del personatge, com si es tractés d’una pel·lícula.

I.A. : En el disc hi trobem molts elements de la natura, molts sons d’animals. Són elements d’aquests trossos de vida?

D.C. : Sí, són per ajudar a crear els paissatges on la història té lloc. El nen neix a la muntanya per això els ocellets del principi que recolzen l’escena, dónen més informació del context. També hi ha uns grills que pretenen explicar que és de nit i on el nen somnia amb la experiència que va tenir d’infant; o les onades del mar de la útlima cançó, …

I.A. : Per tant, el disc com el podríes definir?

D.C. : Jo no puc dir que és una obra d’art, però si que et puc dir coses que s’han dit i han estat bastant repetides. Una és ‘que bonic’, com a resum, un tipus de música que busca aquests detalls, aquest preciosisme quan l’escoltes. Una altra opinió molt repetida ha estat ‘que tendre’, com molt sincer, molt des de dins, sense disfresses. És important saber que no és un disc amb peces separades, sinó que és conceptual i no és habitual trobar un disc que sigui com una pel·lícula. Crec que això li dóna un valor afegit que no cal descobrir a la primera escolta, i que te’l puguis tornar a escoltar per a fixar-te més en els detalls per a entendre millor la trama. Costa d’entendre ja que l’hem deixat obert, i es poden fer vàries interpretacions, així cadascú pot pensar coses diferents. Trobo molt interessant quan algú s’acosta i et diu que ja l’ha entés, i t’explica el que passa, quan realment no és ben bé això, però la interpretació és igual de vàlida. A nivell emocional si que queda clar els sentiments del protagonista, però a nivell de fets queda més a lliure interpretació.

I.A. : Si haguéssis de triar un d’aquests trossos de vida, quin triaries?

D.C. : En aquests fragments hi ha moments molt tristos, i n’hi ha de molt tendres i molt bonics, si puc escollir em quedaria amb els bonics. Potser em quedaria amb el de la infantesa, quan surt de casa amb ganes d’explorar el món i de conèixer, de viure aventures. M’agrada molt aquest sentiment que tenen els nens que és innocent però que és molt de veritat, que tant lo bo com lo dolent ho viuen de manera molt intensa; i m’agrada molt l’enamorament que tenen els nens, perquè és asexual totalment. Recordo personalment, de nen, que m’agradés alguna nena, però parlo de nen de cinc o set anys, que encara no saben que és el sexe.

I.A. : De fet, aquesta primera etapa és un reflexe de gariebé tothom?

D.C. : Sí, potser sí. És la més propera. Però per exemple, la cançó “Far”, que parla del canvi de rutina, trencar amb tot, de canvi de rumb, és una opinió també bastant compartida amb la gent. Parlant amb la gent molts m’han comentat que estan com en el moment d’aquesta cançó, que volen fugir, trobar la llum a un altre lloc, necesiten escapar de la vida actual. Crec que aquesta també podria ser una mica compartida per tots. Un altra que poder no seria compartida per tots, però per bastants si, quan et deixa la teva parella. A la cançó “Tard per tot”, després de trobar a la persona amb la que està molt feliç, aquesta l’enganya i ell ho veu. A l’hora de treure la conversa, ella no ho reconeix i l’enganya, i el que transmet és el fet de que l’engany molts cops fa més mal que una infidelitat. La mentida per part d’una persona molt propera, saber que està mentint i ho fa davant teu a la teva cara, fa molt de mal, un moment desagradable però desgraciadament molt compartit també.

I.A. : Qualsevol que tingui el disc, segurament, tard o d’hora s’hi trobarà reflexat en algun dels moments?

D.C. : Sí, segur. La història és ficció, però els sentiments que s’hi viuen són molt reals.

I.A. : Com valores l’acceptació del públic?

D.C. : Doncs molt contents perquè és millor de l’esperada. És un pop molt folk, d’arrel, atlàntic, música celta, country; i no pensabem que aquest estil tingues tants aficionats. La gent quan escolta un banjo, una violina, un violí o una autoarpa, que són molt propis d’un estil de música que no pertany a la popular, els atragués tant. Hem vist que aquests elements fa que els hi interesi més a la gent.

I.A. : I de la crítica?

D.C. : Sincermanet, hem tingut molt poques. Ens han dit que ens passem de tous. però bé, va a gustos, però segurament per a algun sector de gent som massa dolços, que no estripem.

I.A. : Tot nèix arran del pas pel Sona9?

D.C. : Ve d’abans, però vam decidir grabar la maqueta per passar pel concurs Sona9 al 2011, i arran d’aquí vam veure la bona acollida del projecte i ens va animar a fer el disc. No ens esperavem arribar a la fase final, ni que cada vegada anèssim fent més públic i ens demanèssin pel disc, i això va ser el motor. El fet que jo tingui un estudi compartit pròpi, va fer que estiguèssim tot l’any passat, des del 19 de gener fins al 19 de desembre tancats per a fer-ho bé amb la calma, ja que al ser un primer disc no teniem cap mena de pressa de les discogràfiques. Prioritzavem el fer-ho bé i prenent-nos el temps necessàri. El Sona9 sobretot ens ha donat accès a aquest públic que ens interessa, que escolta música en català i que és molt actiu descobrint nous grups.

I.A. : El fet d’actuar al BAM per la Mercè suposo que va ser un impuls molt gran també.

D.C. : Va ser brutal, tocar al la Plaça de la Catedral, davant de molta gent, encara que mots estiguèssin de passada. Ens van arribar molts missatges de gent que anaven de pas i es van parar i els hi va encantar. Fer un directe a Barcelona per la Mercè, per a qualsevol grup que no té un primer disc és increïble, molt recomanable. A més amb un escenari enorme, jo recordo veure a l’Anna, la violinista, amb binocles casi, ja que noslatres estem acostumats a tocar en llocs petits, llocs íntims on la gent estigui a prop. També recordo que molta gent que sabia que anàvem a tocar alla, m’enviaven fotos per Whatsapp per advertir-nos d’on tocariem!

I.A. : Com plantejeu el concert de presentació a l’Apolo d’aquest dissabte?

D.C. : Volem que s’expliqui el disc, volem respectar l’ordre de les cançons del disc perquè com he dit són una història coronològica. Volem que s’entengui una mica més la història del disc. En principi, si tot va bé, projectarem uns visuals, per a entendre millor la història, amb planos molt llargs tipus fulles o onades, que ajudin a situar el context de cada capítol. Tindrem com a novetat i cosa divertida, ja que ens ho hem passat molt bé, a amics que vam conèixer durant el pas del Sona9. Tres grups que vindràn com a convidats per a cantar amb nosaltres, que seran els Nyandú, Els Catarres i els Acousters. Volem que sigui una gran festa.

TEXT : Ignasi Arauz

Deixa un comentari | etiquetes: Apolo 2, Barcelona, Gorvijac, Llúmia, Trossos d'una vida sencera | posted in General

24 gener 2011

Els Burman Flash ens diuen adéu

By rockdema

Avui, els Burman Flash, han publicat a la seva pàgina web, i en d’altres xarxes socials i d’informació, el següent comunicat, a on anuncien la seva dissolució definitiva, “tancant una etapa per a obrir-ne de noves” tal i com diuen.

Un punt i final que deixarà moltes cançons entre els seus seguidors i amb un recent disc, ‘Jugues…?’ (Gorvijac, 2010) que ha esdevingut el seu comiat com a banda. En el comunicat anuncien un concert de comiat, amb algunes sorpreses, per al pròxim 14 de maig.

“Després de 14 anys, 2 maquetes, 4 discs editats i incomptables concerts, hem decidit posar punt i final a la nostra trajectòria.

Ha arribat el moment de posar fi a una gran etapa, plena de música, vivències i records, i començar nous projectes. Tots estem molt orgullosos del que hem fet com a banda, i sens dubte per tots els qui n’hem format part en algun moment o altre és un dels millors records musicals que tindrem mai. El grup ha esdevingut una part més de les nostres vides, i ara de ben segur ens costarà acostumar-nos a viure el dia a dia sense Burman Flash.

Ha sigut una decisió difícil, perquè ens encanta la música i han sigut molts anys junts, però és evident que tot té un cicle, i creiem que és hora de tancar una etapa per poder-ne obrir de noves.

Volem agraïr públicament a tots els que heu fet possibles aquests 14 anys de carrera musical, als companys d’escenari, mànagers, tècnics, personals de les discogràfiques, premsa, amics i, sobretot, als nostres seguidors.

El comiat definitiu serà aquesta primavera, amb un concert que tindrà lloc a Cassà de la Selva el proper 14 de maig.

Volem que sigui un dia especial, tan per nosaltres com per tots aquells que han seguit el grup. Serà un concert emotiu, ple de sorpreses i sobretot, ple de música. Evidentment el concert serà gratuït, ja que volem i esperem poder retrobar-nos amb tot el nostre públic, des dels més veterans fins els seguidors més recents.

Ens veiem el 14 de maig.

Moltes gràcies, una abraçada i molta música!

Burman Flash”

TEXT : Ignasi Arauz

FOTO : Monica Chamorro

Deixa un comentari | etiquetes: Burman Flash, comiat, dissolució, Gorvijac, Jugues...? | posted in Actualitat, Música

17 gener 2011

Més discs del 2010

By rockdema

Segueix-me el fil – Beth (Música Global, 2010)

“Segueix-me el fil, segueix-me el fil i no et perdràs, segueix per aquí, segueix que això acaba de començar, no t’imagines on et duré, ni t’imagines el que et donaré…” és el que ens diu la Beth només obrir el disc, a “Màquina de cosir”. I és que aquest nou disc tot està relacionat amb fils i costures, com si anéssim tirant d’una punta del fil i cada cançó va desgranant-se una rere l’altre com una història d’amor fins a un final deliciós amb “Senzill”. Tot amanit amb l’essència de l’amor rosa. Un disc ple de cançons tendres, dolces i que t’acaricien quan les escoltes, entre les quals hi ha joies escrites per en Marc Parrot, en Jaume Pla de Mazoni o en Litus. “Perquè ets tu t’ho diré en català perquè m’entenguis de pressa“, després de vuit anys que es dedica de forma més professional a la músicaa, ara treu el primer disc en català, en la seva llengua. Cal treure’s les manies i apartar la seva faceta mediàtica que coneixem per tal d’apreciar aquest tresor. Un petit tresor que sempre quedarà guardat i ben tancat amb un llaç de roba rosa i en tots nosaltres. Ignasi Arauz (I.A.) ****

Tenir-ho tot – Senyors Tranquil (Música Global, 2010)

Aquest duet barceloní ens presenta un disc ple de tranquilitat, i és que fan honor al seu nom, Senyors tranquil. Un disc creat sota la batuta de Pau Vallvé que ens deixa dotze bones cançons, i que en poc més de mitja hora deixen anar una gran dosis de tendresa amb les seves guitarres i les seves veus. Gad Sans i David Amills són els que formen aquest duet tan acurat, els Simon&Garfunkel catalans. El disc comença amb la delícia d’”Indis i cowboys”, i continua tot donant una volta per “Madrid” tot envadalint-se. “Turista del carrer” és una altra perla del disc, així com “L’embús”. Per tancar el disc han decidit fer una versió molt encertada de The Cure, “In between days”. Calma, dolçor i tranquilitat és el que desprèn aquest disc. I.A. ****

Un món per estrenar – Martí Soriano (Temps Record, 2010)

El cantautor del Clot ens presenta el seu treball de debut, un disc ple de cançons on recupera l’essència del que durant anys va ser el rock català. Un disc, que dins del gran ventall de propostes diferents i de les noves tendències musicals, passa de llarg però sense deixa indiferent a ningú. Cançons personals que ha anat escrivint i acumulant durant anys i que en Jesús Rovira ha produït juntament amb en Jimmy Piñol (Lax’n'busto). Cançons molt properes com “Barcelona” que ens parla de la seva estimada ciutat, i del que té de bo i de dolent, i caçons realistes com “Any nou”, on fa balanç de tot el que ha anat canviant al llarg de l’any. Cançons on en certs casos arriben a ser molt personals, però que ens podem fer nostres perfectament sense cap mena de problema. I.A. ***

Respirar – Nuar (Gorvijac, 2010)

L’Albert Carbonell és qui dóna la veu a aquest grup de pop-rock de Barcelona. Un disc molt eclèctic, amb cançons que tasten diferents estils musicals, des del soul fins al funk. L’amor, la crítica social i de tot el que ens envolta és el que hi podem trobar en aquest primer disc, un primer disc que ja ha començat a respirar i amb molta força. Prendre “L’últim vol” amb els Nuar és respirar un pop fresc i enganxós, ple de petits detalls que encomanen a tornar a emprendre el vol. I.A. ***

Un brindis pel nen androide – Mine! (Música Global, 2010)

Els guanyadors del Sona9 del 2009 han tret al mercat aquest disc on demostren qui són i el que volen. Composicions bastant arriscades que marquen un estil inconfusible i amb una potència que les fan molt encomanadisses. Històries properes, realistes, inventades amb un punt d’invenció surrealista i amb unes harmonies molt acurades. Escoltar els Mine! és deixar-se endur per les seves ones, navegar per un rumb incert però molt ben escollit i empapar-se d’un pop de gran nivell. Ens ofereixen un brindis ple de sensacions i ensenyant-nos el que realment els hi agrada, prenem-lo i brindem amb ells! I.A. ****

Escapistes – Inspira (Amniòtic record, 2010)

Un gran regal per a les oïdes és el que és aquest treball del Jordi Lanuza. Una altra delícia produïda per en Pau Vallvé. “Dius que has somiat, dius que has tornat d’un somni entre núvols”, i és el que aconsegueix aquest disc, amb unes melodies molt relaxades, amb una veu que aconsegueix transportar-te cap aquests somnis entre núvols. Un disc amb molta llum i uns colors molt intimistes i càlids. En el disc hi torbem la col·laboració de la Maria Coma que li aporta una dolçor màgica com en la cançó “Focs i brases”. Dominar la tècnica de l’escapisme no és fàcil, i aconseguir un disc tan rodó tampoc, i és que “… on no arriben les paraules.” hi arriba la música. I.A. ****

La distància farà la feina bruta – Gespa (Música Global, 2010)

La marca Pau Vallvé hi torna a ser present en aquest disc, on hi trobem un gran contrast de melodies i sons electrònics. Lletres que no són gaire entenibles, que traspuen un aire surrealista, però que acaben enganxant si se li sap trobar la gràcia. No se sap del tot si és ironia o realitat el que es desprèn de les lletres, però és un disc ple de colors i sensacions diverses, que molts cops xoquen entre elles. Tot té el seu perquè que cal descobrir, un viatge llarg ple de conceptes i de detalls que cal anar lligant entre si per a treure’n l’entrellat. T’has de deixar portar i gaudir de la música, fins al punt d’arribar a entendre que ens volen transmetre. Música surrealista amb un toc de freakisme és el que robem en aquest disc del projecte de Gerard Alegre. I.A. ***

EP País Petit + Gemma – Carles Belda i el Conjunt Badabadoc (autoeditat, 2010)

Cada cop que en Carles Belda ens presenta alguna cosa nova, ens sorprèn més! Aquest any ha decidit recuperar de l’essència dels anys 60 – 70 que tant han marcat la banda, amb una estètica mood, el ja desaparegut vinil, el que es coneixia coma EP de 45 revolucions per minut. Un disc senzill on hi podem trobar per la cara A la versió de “País Petit” del Lluís Llach, i a la cara B la versió de “Gemma” de Joan Baptista Humet. Dos cançons que agafen una dimensió i una estètica completament diferent gràcies a l’acordió de’n Belda. Un disc per autèntics melòmans, aquells que encara conserven el plat del toca-discs a casa. I.A. ***

Tentaciones -Ruido! (autoeditat, 2010)

En Shanti Gordi, el teclista de’n Cris Juanico, ha aparcat les seves tecles per atrevir-se amb un projecte amb en Jose Fernández i Lluis Costa on hi posa la veu. Cançons pop molt encomanadisses que després de molt de temps sonant per fi veuen la llum en un disc. Un disc de cinc temes que és una carta de presentació perfecta per aquest trio qua aposten per la musica ben feta, cançons que cauen en els tòpics en quant a lletres d’amor i desamor, però que en el context general ha tingut molt ressò, i el que encara li queda per tenir. Una proposta que mereix fer-se un bon lloc en el panorama musical. I.A. ***

La Pepi – La Pepi (maqueta autoeditada, 2010)

Alegria i frescor desprèn la maqueta de La Pepi, amb ritmes molt ballables. El joc de català i castellà li dóna un aire més plural i de mestissatge, i on el joc de sons amb molts instruments de percussió i el joc de veus esdevenen un experiment musical per a en Josep Bordes, més conegut per ser el cantant de Pepet i marieta. En aquest projecte també hi podem trobar a la Carol Duran de la Carrau i la Marta Robles tocant la guitarra flamenca. Cançons amb un aire tradicional i molt folklòric que ens porta la Pepi de Barcelona per a que ens enamorem. I.A. ***

Missatges de l’aigua – Samitier (Nómada, 57)

Uns missatges que ens expliquen les coses tal i com són, clares com l’aigua. El pop alegre de Samitier, ple de llum, pren una gran solidesa juntament amb una veu tendre i fràgil. Maduresa és el que trobem en el disc, amb unes cançons realistes i algun cop crues amb la societat i amb un mateix, però amb una tendresa extrema. Hi destaca la col·laboració d’Òscar Dalmau (Dj Phil Musical) amb la seva veu potent. “Equilibri”, “Sóc el meu doble” i “El copilot suïcida”, són cançons que destacaria. Missatges que ericen la pell, que et fan recordar, que et fan somriure, que et van plorar, …. missatges plens de sentiments i amb una música feta des de dins és el que ens regalen els barcelonins Samitier. I.A. ****

Aire lliure – La Porta dels Somnis (Discmedi / Gorvijac , 2010)

Aires frescs ens porten les noves cançons del grup de Sant Cugat del Vallès. Continuen avançant, redefinint-se a cada disc amb total llibertat, sense perdre l’essència del grup. Un disc amb dotze cançons, entre les quals hi ha la cançó de la tardor de TV3, “Aquí”, i la nadala que van fer per al Mòn de RAC 1, a més de trobar-hi la col·laboració dels vendrellencs Lax’n'Busto a “Massa arriscat”. Tothom anhela el paradís, però la Porta prefereix quedar-se en el seu poble, a on hi poden respirar aires nous, aires de progrés per a tirar endavant i amb les coses clares. I.A. ***

Minimúsica : Els Aliments – Diversos Artistes (Sones, 2010)

Aquest projecte que ja fa més de tres anys que aproxima grups de pop actuals als més petits amb concerts i cançons temàtiques. En aquesta primera entrega podem veure com aquests artistes com són El Petit de Cal Eril, Fred i Són o Sedaiós entre altres, fan cançons parlant dels aliments, d’una temàtica completament diferent de la que ells fan. La idea és que els timpans dels més petits puguin diferenciar diferents estils musicals, estils completament actuals, i aprenguin que en una cançó la lletra també és important i té un missatge. Petites lliçons que expliquen com menjar i que menjar, així Sedaiós ens expliquen que no s’ha de menjar pels ulls, continuant amb la recomanació dels Fred i son que hem d’anar variant el que mengem. Oh! Cake & The Cookie ens explica que podem fer allò que ens agrada a casa però sempre tenint present el que els Fred i Son ens volen dir amb “Crispetes de colors”, on el sucre fa malbé les dents. I el Petit de Cal Eril ens revisa la ja coneguda “Les pometes”. Aquest apetitós menjar ve acompanyat de dibuixos per a que sigui més fàcil interpretar les lletres i tot digerint-ho amb les explicacions musicals de Internet2. Una degustació musical per portar una dieta sana. I.A. ***

Diu que no sap què vol – Fred i son (Sones, 2010)

Cançons dolces, amb una veu molt innocent que acompanyen a unes melodies fràgils i malenconioses. Els barcelonins ens presenten un disc de pop senzill, un estil de pop-folk que estira cap a l’indie, marcat per les influències de la seva discografia particular amb Ben Watt o The Pastels entre d’altres. Les cançons que hi trobem tenen una tendència a parlar dels aliments i amb una certa orientació cap a un públic infantil, ja que han volgut recuperar temes de la maqueta que van fer per al projecte de Minimúsica. Cal destacar la història musicada del “Petit princep” i “L’última cançó”, una cançó trista. Molts matisos s’amaguen entre les cançons i les fan delicades i càlides, fetes amb molt de tacte i paciència, igual que el punt de creu que il·lustra la portada. Diuen que no saben que volen, però de moment ja tenen un grapat de bones cançons, tant en format CD com en vinil. I.A. ***

Saltamartí – Oliva Trencada (LaCasaCalba, 2010)

“Ninot que porta un pes a la base i que, desviat de la seva posició vertical, es torna a posar dret. El poble.” Aquest és el poema que va fer en Joan Brossa, utilitzant la definició de Saltamartí, per a fer una metàfora de la persistència del poble. Gent que lluita i defensa el que vol, el que els interessa i els agrada. Oliva Trancada demostra el que li agrada i ara ha apostat per a musicar un seguit de poemes de l’escriptor, el mestre dels poemes visuals, dels poemes conceptuals. Després d’haver musicat texts de Maria Antònia Salva, ara és el torn d’en Brossa, tot agafant un seguit de disset poemes del recull que porta el mateix títol del disc ‘Saltamartí’ (Ocnos, 1969). Un acompanyament càlid i meticulós, amb una gran diversitat de sons que aporten elements complementaris als poemes. Tal i com va escriure en el preludi del llibre, “Aquests versos, com una partitura, no són més que un conjunt de signes per a desxifrar. El lector del poema és un executant.“, ara ens toca a nosaltres saber entendre i apreciar la seva obra, però amanida amb un toc de música. I.A. ****

Sols – Revolta 21 (Media David, 2010)

Després de deu anys de trajectòria i tres discos, Revolta 21 tornen amb Sols, el disc més contundent fins ara. El quintet del Penedès han plasmat en aquest darrer àlbum la seva evolució musical i la conseqüent maduració. Amb una sonoritat rockera molt treballada, dins de Sols podem trobar temes que ens parlen sobre la feblesa de la classe treballadora a “Hem oblidat” o de l’auto superació a “Sols”. Revolta 21 saben que mitjançant la música poden activar el canvi en la gent i així ho fan palès en la lletra de “Les coses al seu lloc”. La producció del disc ha estat feta per Revolta 21, Magí Batalla i Jimmy Pinyol. Isabel Gonzàlez (I.G.) ***

El món en un cafè – 4t 1a (Quart Primera) (Satélite K, 2010)

Costumisme en estat pur és el que trobem en les cançons del primer disc dels Quart Primera. Cançons que ens parlen de situacions diverses, amb un toc personal i algunes on la imaginació comença a volar. Un indie-pop ple de detalls i subtileses on la música senzilla i molt el·laborada s’acaricia per la potent veu de’n Pere Jou. Unes persones molt corrents són el que s’amaga rere aquest grup, persones que ens han obert les portes de casa seva, ens han acollit amb unes cançons properes i que em degustat com petits bombons que et transformen en posar-los a la boca. En aquest cas, una delícia per a les nostres oïdes, cançons que són per a cantar-te a cau d’orella. “Doctor”, “Foc”, “Segonamà”, “La Maria és un animal” i “El món en un café” són un clar exemple d’aquestes cançons, tot i que les citaria totes. El disc d’un grup del que se’n sentirà molt a parlar. I.A. ****

Diploma de gran perdedor – Espina (autoeditat, 2010)

‘Diploma del gran perdedor’ és el primer disc dels Espina, un quintet amb ganes de fer rock. Després de fer una maqueta (‘Tots es pops moren a sa Colàrsega’) decideixen aventurar-se amb aquest àlbum. El so que ens ofereixen deixa clar la seva predilecció pel rock. Tot i no tenir molts anys d’experiència el resultat és prou òptim i interessant. Una declaració d’intencions que segur donarà que parlar. I.G. **

Sol i sípies – Deboits (Blau, 2010)

Pop fresc, divertit i surrealista provinent de Menorca tal i com si una obra d’art es tractés, al més pur estil dalinià. Personatges com la “Carme”, “La fornera” o unes banyes amb un Mosso d’Esquadra denoten aquestes dosis de surrealisme musical tan pròximes a grups com Els Nens Eutròfics o el mateix Pau Riba. Cançons de lletres arriscades com la cançó “La Bultaco” que és una adaptació del conte de Pere Calders, “No se sap mai”. Històries peculiars, comiques i divertides, acompanyades d’una música alegre i dinàmica que confirma el que diuen: “Tu ets diferent, no m’importa el que pensi de tu la gent“. I.A. ***

Aquí control – La Gran Aventura (Música Global, 2010)

Despres d’estar 14 anys inactius, La Gran Aventura torna als escenaris de la mà d’un nou disc: Aquí control. Amb un so rocker contundent ens presenten aquestes dotze cançons on podem trobar temes com “Una nova vida”. Aquesta és el single del disc i el primer videoclip. És evident que l’han escollit perquè aquesta tornada de La Gran Aventura és com una nova vida per a ells i tenen clar, tal i com diuen a la cançó, que el món que els ha cridat els hi ha donat una (nova) oportunitat. I ells, no l’han deixa’t escapar. I.G. ***

Sagrat cor – Canímas (Música Global, 2010)

Sagrat Cor és un disc de sentiments, de sensacions, de voler…i poder. La seva veu forma un perfecte conjunt amb les lletres que ens parlen d’amor, de pors, de canvis. Tot i tenir dos treballs discogràfics anteriors, Eduard no deixa de sorprendre’ns. Una de les moltes perles que pots trobar en aquests disc són les col·laboracions amb les que ha comptat: Miriam Encinas, Ivette Nadal, Xavi Lloses, Albert Gumí i Emilio Hernández. L’únic que has de fer amb aquest disc és escoltar-lo i deixar-te emportar. Una gran experiència que et portarà al més sagrat del teu cor… i no te’n penediràs. I.G. ****

Zero – Bizarre (Mass Records, 2010)

Aquest grup de Blanes torna amb el seu segon treball discogràfic Zero. Les veus dels dos vocalistes (Javier i Meri) compacten a la perfecció tot creant el que és el punt fort del grup. El so d’aquest nou àlbum és més contundent que el de l’anterior però sense perdre mai el so pop que els caracteritza. Bizarre ha comptat per aquesta nova creació amb la producció de Luca Germini, la col·laboració d’Alba Haro al violonel i la de Robert Funk. Zero ens ofereix bona música i bones veus, un disc que tots aquells amants del pop no poden deixar escapar. I.G. ***

Presunto tocador – Le Croupier (Mass Records, 2010)

Carles Cors, Le Croupier, treu el segon àlbum: Presunto tocador. Lletres que semblen poesía, poesía musicada. Fent ús tant del castellà, del català o del francès per explicar aquelles idees que li passaven pel cap, Le Croupier ens presenta tretze cançons amb aires bohemis. Ja a la primera escolta te n’adones que és un disc que et transporta a èpoques passades. Jugant les seves cartes de cantautor mag, Carles Cors idea contes de personatges simbòlics i els musicalitza. Presunto tocador t’atrapa tal i com ho fan aquells jocs de màgia que no ets capaç de resoldre. I.G. ***

Cançó Nova – Lieder Càmera (Música Global, 2010)

Acabem de tancar un any ple d’homenatges a la Nova Cançó, entre els quals hi ha l’exposició ‘La veu d’un poble’ que es va fer al Museu d’Història de Catalunya, on el dia de la inauguració vam poder gaudir d’una petita actuació del cor Lieder Càmera interpretant algunes de les cançons que podem trobar en aquest disc. Un disc amb cançons reconegudes d’aquella època però en una versió de cant coral a cappella. Tal i com diu Lluís Serrahima en el llibret, “cançons que han esdevingut plenament populars en el sentit literal de la paraula: el poble les ha fet seves i les canta“, un grapat de cançons que tothom coneix, però ara toca sentir-les per unes veus i un estil completament diferent. Aquest és, però, el primer volum de les cançons que han fet el cor per a celebrar el seu vintè aniversari i que ajuda a difondre aquest patrimoni musical, (el segon volum està previst per al 2012). I.A. ***

L’home que gira – Erm (Discmedi, 2010)

David Pérez, Erm, ens ha tornat a fer un bon regal. Després de dos àlbums anteriors, Erm retorna amb un estil potser no tan electrònicament marcat com en les ocasions anteriors. Els temes centrals de les cançons són la infantesa com en “Estels fluorescents” o les cicatrius que deixa l’amor a “Ombra i Desig” on s’acompanya de la veu d’Agnès Aran. Erm ha aconseguit fer un disc complert, amb moltes coses per a descobrir, ple de misstages i significats que et fan pensar. I com ell mateix diu a la cançó que dóna títol al disc “de tant en tant, segueix ventant el foc amb el barret. Segur que algun pirata hi deu haver que vegi o ensumi el fum, aquest fum que es manté dret, aquest fum que es manté dret”. I això, Erm, ho sap fer molt bé. Venta i es manté dret, ben dret. I.G. ****

Bed&breakfast. Edició especial – Els Amics de les Arts (Discmedi, 2010)

Els Amics de les Arts continuen imparables, aquest sense dubta ha estat el seu any. Un any marcat per gran quantitat d’èxits i de concerts, amb una gran rebuda de públic exhaurint casi totes les entrades. Per tal de celebrar to això han decidit llençar al mercat una reedició del seu aclamat ‘Bed&breakfast’ juntament amb el ‘Castafiore cabaret’ (autoeditat, 2008) i alguna perla més en format de bonus track. Entre aquestes perles hi trobem cançons com “Tren transiberià” que només es trobava en l’edició de l’anterior disc que es va encartar en el número 153 de la revista Enderrock, al mes de juliol del 2008. També ens han regalat la versió de “Per mars i muntanyes” en japonés, la que van fer per al Saló del manga. Una edició per a autèntics seguidors del grup, i si algú encara no coneix el fenomen dels Amics de les Arts, aquesta és una bona ocasió! I.A. ****

Extractes d’un diari – Balago (Foehn Records, 2010)

‘Extractes d’un diari’ ens recull vint-i-una cançons molt experimentals. Els vallesans presenten aquest tercer disc un disc molt introspectiu i melancòlic. Com si d’una banda sonora d’una pel·lícula de por es tractés, aquestes cançons aconsegueixen penetrar ben endins fins als sentiments, i alterar-los al seu aire, on en certs casos crea una sensació d’esgarrifança i d’inquietud. Curts de sons de caire fantasmagòric i intriga on els sons elèctrics tenen molta presència. I.A **

Anònimes – El pati de les cireres (More Music Productions, 2010)

Un grup de Terrassa segurament un tant desconegut, però que ens presenta unes cançons poc conegudes però que són de tots. En aquest disc de CD + DVD hi trobem un recull de cançons populars catalanes, cançons anònimes, però amb un toc personal. Cançons més presents en la memòria de la gent com “La Dama d’Aragó”, o d’altres més oblidades com “El testament d’Amèlia”, són tocades amb un toc jazzístic i molt mediterrani. Cançons en perill d’extinció fetes amb una gran dolçor i suavitat per a viure i perviure per sempre. I.A.***

Simfònic – Lax’n'Busto (RGB Suports, 2010)

Un embolcall perfecte han triat els del Vendrell per a les seves cançons. La fusió del so d’una orquestra de cambra amb l’energia i potència dels Lax’n'Busto, ha gestat aquesta delícia de disc que es va gravar en directe al Teatre Àngel Guimerà del Vendrell els dies 16, 17 i 18 de juliol del 2010. Un recull de les cançons de tota la carrera musical de la banda però acariciades i adornades amb sons de vent metall i de vent fusta que no s’escolten normalment en els seus directes, i per això també hi van voler introduir cançons que tenen més cabuda en un format més acústic que no elèctric. Una nova visió de les seves cançons, amb una elegància imperant vestida per la batuta de Joan Albert Amargós juntament amb l’Orquestra de Cambra de l’Empordà. Maduresa, elegància i presencia al quadrat és el que ens regalen amb aquest disc. I.A. ****

La senyoreta descalça – La senyoreta descalça (autoeditat, 2010)

Reggae, electrònica, funk i pop és la mescla explosiva de La senyoreta descalça. Una senyoreta que ens parla de la vida des del seu punt de vista, ens pot parlar des de les “Promeses” que es fan sense anar més enllà fins a explicar-nos com anar “Sense pressa” per la vida. Un disc, en aquest cas promocional de cinc cançons per a donar-se a conèixer, on li donem un cinc a l’eufòria, fa que no sigui d’estranyar que en Jaume Pla ‘Mazoni’ col·labori a “Fas tard”. “I es que la vida és com una truita de patata i ceba, si li dones més de dues voltes hauràs de ser prudent“, és el que ens diuen de la vida, i ells ho han aplicat amb les seves cançons, on segurament li han donat més de dues voltes ja que han aconseguit un estil propi. I.A. ***

Vol i dol – El Petit de Cal Eril (Bankrobber, 2010)

Després de ‘I les Sargantanes al sol’ (Bankrobber, 2009), El Petit de Cal Eril torna amb nou disc: Vol i dol (Bankrobber, 2010). Si a l’anterior ens parlava de forma innocent sobre els records de l’infantesa amb aquest nou àlbum ha fet un gir radical, ens parla de la mort, l’amor i la superació. És això el que ens vol transmetre amb el disc, el dol d’haver perdut allò estimat però alhora el vol de la recuperació, de mirar endavant. Per acabar de rodonir aquesta obra (gairebé d’art) Joan Pons ha comptat amb l’ajuda de Roger Mas, Mau Boada o Joan Colomo. Tots ells han posat el seu granet de sorra per a fer d’aquest ‘Vol i dol’ un dels millors discs de l’any. S’ha d’escoltar, s’ha de gaudir. I.G. ****

2010 – Pau Vallvé (Amniòtic Records, 2010)

Després de parlar d’una llarga llista de discs produïts per en Pau Vallvé, finalment podem parlar d’un disc seu i sense cap mena de sobrenom. Un disc que recull totes les cançons que ha composat durant tot aquest 2010. 2010 és com un diari de la seva vida, on ens explica les seves vivències i els seus maldecaps. Ens parla de la mort de la seva àvia a “L’àvia ha fet nevar” així com de la ruptura amb la seva parella, dels canvis que ha patit en la seva vida, ens obre les portes del seu 2010 de bat a bat. A part dóna l’últim adéu a l’Estanislau Verdet amb la cançó fúnebre “R.I.P.” per a donar pas a aquest nou projecte. Un treball molt càlid i tendre, molt introspectiu i interiorista, on en Pau Vallvé ha demostrat les grans qualitats que té fent-se tot ell, des del principi fins al final i buscant nous sons i noves dimensions jugant amb els micròfons i amb les possibilitats que li dóna el seu propi estudi. Un gran tresor per a descobrir, sense dubte un dels millors discs de l’any. I.A. ****

No me la puc treure del cap – Diversos artistes (Música Global, 2010)

El programa de TV3 ‘No me la puc treure del cap‘ ha editat un CD – llibre de unes vuitanta pàgines i dos discs. En el primer disc hi ha el recull de les cançons de les quals es parlarà en el programa, i en el segon les mateixes però tocades per un quartet de corda, realment un regal deliciós. Una altra joia de l’edició són els dibuixos que acompanyen les cançons, on diferents dibuixants de la revista ‘El Jueves‘ han plasmat la història de la cançó en petites vinyetes de còmic. Cançons com “L’Empordà” dels Sopa de Cabra, “Paff, el drac màgic” de Falsterbo (a la foto dibuix 1, de Picanyol), ”La dansa del sabre” de la Trinca (a la foto dibuix 2, de Kim), ”Qualsevol nit pot sortir el sol” de Jaume Sisa (a la foto dubiux 3, de Fontdevila) i “Ítaca” de Lluís Llach (a la foto dibuix 4, de Alfons Lopez), són algunes de les cançons que s’hi poden trobar. I.A. ***

Rumbastards – Malakaton (autoeditat, 2010)

Després de la dissolució de Sota Zero, l’Albert Ferré retorna amb un nou projecte de rumbeta, ara sota el nom de Malakaton. Català i castellà són les llengües vehiculars d’aquest disc de presentació, un disc amb set cançons per a ballar i no parar, des del principi al final. “Llestos per tornar a jugar una partida a la vida“, i ho estan de veritat, un nou projecte per a mirar endavant i portar bona música i marxa arreu. I.A. ***

Cucaracha Tour X Aniversario – Hotel Cochambre (autoeditat, 2010)

Un estiu intens, ple de concerts és el que han viscut els Hotel Cochambre, els treballadors d’un hotel que els hi va ser embargat, i ara es dediquen a cantar les cançons d’aquells que van allotjar-s’hi. I és que enguany han celebrat el seu desè aniversari, ja fa deu anys que van perdre el seu hotel. Després d’aquesta gira tant frenètica han decidit immortalitzar-ho en un CD + DVD, on per sempre podrem reviure d’un dels seus directes. Un bonic record per a reviure aquelles nits de festa de l’estiu amb un dels grups que omple vagi on vagi. No és una banda de versions ni una orquestra de versions, són els extreballadors d’un hotel, i ara els podem tenir a casa en un DVD especial, un aniversari molt especial. I.A. ***

Tocant fusta – Elena Gadel (Nómada 57, 2010)

El primer disc en català de la cantant sortida d”Operación Triunfo’ on ens demostra el tacte i la dolçor que té a l’hora de composar i escriure cançons, tasca que va fer juntament amb en Toni Pagès. Uns sons molt mediterranis vesteixen el disc amb unes guitarres molt elegants acompanyades d’una veu dolça i suau. Totes les cançons tenen un toc flamenc i de música popular, així com una essència jazzística, donant així una frescor a les cançons que es veu accentuada per les lletres. Català i castellà són les llengües que utilitza per a presentar aquest primer projecte en solitari. Un disc fet amb molt de gust i que cal assaborir-lo amb les orelles ben obertes i traient-se qualsevol idea dolenta del cap. Una joia feta amb la millor fusta que hi ha al món, i on toquem fusta per a apreciar-ne la bellesa del disc. I.A. ***

Tot aquest recull de discs ha estat possible gràcies a la col·laboració dels grups i de les discogràfiques al llarg de l’any, i des d’aquí volem agrair la seva col·laboració. L’equip d’El Demà.cat

1 comentari | etiquetes: 2010, 4t 1a, Aire Lliure, Amniòtic Records, Anònimes, Aquí control, Balago, Bankrobber, Beth, Bizarre, Blau, Cançó Nova, Canímas, Carles Belda, Carles Belda i el conjunt Badabadoc, Cucaracha Tour, Deboits, Diploma de gran perdedor, Discmedi, Diu que no sap què vol, El món en un cafè, El pati de les cireres, El Petit de Cal Eril, Elena Gadel, Els Aliments, Els amics de les arts, Erm, Escapistes, Espina, Extractes d'un diari, Foehn Records, Fred i son, Gemma, Gespa, Gorvijac, Hotel Cochambre, Inspira, Josep Bordes, L'home que gira, La distància farà la feina bruta, La Gran Aventura, La Pepi, La Porta dels Somnis, La senyoreta descalça, Lax'n'Busto, Le Croupier, Lieder Càmera, Malakaton, Martí Soriano, Mass Records, Media David, Mine!, Minimúsica, Missatges de l'aigua, More Music Productions, Musica Global, Nòmada 57, No me la puc treure del cap, Nuar, Oliva Trencada, País Petit, Pau Vallvé, Presunto tocador, Quart Primera, Respirar, Revolta 21, RGB Suports, Ruido!, Rumbastards, Sagrat cor, Saltamartí, Samitier, Satélite k, Segueix-me el fil LaCasaCalba, Senyors Tranquil, Simfònic, Sol i sípies, Sols, Sones, TDS, Temps record, Tenir-ho tot, Tentaciones, Tocant fusta, Un brindis pel nen androide, Un món per estrenar, Vol i dol, Zero | posted in Actualitat, Música

31 desembre 2010

Les novetats discogràfiques d’enguany! (1)

By rockdema

A la casa d’enlloc – Roger Mas (Satelite K, 2010)

Un disc on el solsoní retorna al rock més clàssic, amb unes lletres iròniques i crítiques i molt metafòriques. Ple d’històries més senzilles i properes que en els seus anteriors treballs. Mas ha volgut retre homenatge als seus grans mestres així com als seus anteriors discs fent petites al·lusions en el disseny. Una combinació perfecte entre els ritmes i sons i la seva veu tan característica. Ignasi Arauz (I.A.) ****

L’ingenu és lliure – ix! (Gat Records, 2010)

El grup sortit del concurs Sona 9 es reafirmen en aquest disc que engega amb una gran potència i lluminositat amb “Santa cultura” per a desgranar-nos un seguit de tretze bones cançons. Un dics amb molts matisos i detalls que entren de forma salvatge i lliure dins del cap i no deixen fugir d’aquest món. Sintetismes a “Baf”, el seu petit refugi empordanès on ix el sol a “A la fi del món” i la rebel·lació contra el sistema a “Lladres”. En aquest disc compten amb la col·laboració exquisida de Josep Puntí a la cançó “Contra sentit”, on en un bonus track ens regala la cançó només cantada per ell. Els ix! demostren que no són gens ingenus, però saben el que volen i ho volen d’una forma lliure. I.A. ****

“no fem cançons per a qualsevol” – Vitruvi (Musica Global, 2010)

Vitruvi retornen amb un disc fresc i amb molta lluminositat. Un disc que s’allunya molt del so èpic i més intimista del seu primer treball. Amb clares reminiscències dels Beatles amb un pop suau de bon gust. Podem trobar cançons que van des de la tendresa extrema a “Res més a dir” fins a un toc electrònic i ballable a “El + millor”. Així els Vitruvi ens demostren que han sabut encarar un nou estil amb gran qualitat. Qualsevol que vulgui escoltar bona música, aquesta és una bona opció. I.A. ***

Música en blanc i negre – Jofre Bardagí (Música Global, 2010)

Després del seu primer disc on ens confessava ‘Jo faig cançons’ (Musica Global, 2006), amb cançons d’amor i desamor, ara es presenta amb aquest nou treball. Un treball molt més realista i amb lletres molt més crues, deixant de banda el romanticisme que l’havia caracteritzat sempre. Un disc carregat de mala llet en les lletres i bastant amarg, com en la cançó “La paraula amor”. En aquest disc ha aprofitat per fer l’altra visió de la cançó “Ho tornaria a fer” dels Glaucs, amb “Sense dignitat” i “Hi ha algú al pis de dalt”. Tot i viure el present, sempre li agrada mirar enrere, i també ens ha regalat, en forma de bonus track, la cançó “Algo especial” dels Nut en català. Tot en la vida no és en blanc i negre, però si que és cert que cal ser realista i aforntar-la tal i com és. Això en Jofre ho ha aconseguit amb aquest segon disc. I.A. ***

Maleta de pedres – Litus (Laura R. Perkins, 2010)

Amb aquest tercer treball, el terrassenc ha posat ordre en els seus calaixos i ha recopilat totes les cançons que ha anat fent en català. Hi ha versions del seu grup així com adaptacions de les seves cançons. Un disc que ens deixa cançons de gran qualitat musical i vocal com “Al sud del cel” que forma duet amb la Beth, una adaptació de la cançó que formava part de la pel·lícula ‘Carlitos y el campo de los sueños‘; la cançó “Como el humo” que va fer per a l’espectacle ‘Fum’ dels Teatre de Guerrilla; o la que dóna nom al disc, “Maleta de pedres”, cançó que havia cedit als Fes-te fotre. Ha volgut que ens emportem cap a casa aquesta maleta plena de cançons que estan entre el pop-rock i la cançó d’autor, plena de petits records i de grans tresors. I.A. **

Començar – Paula Sendim (Autoeditat, 2010)

La cantant barcelonina ens presenta el seu primer treball. Un disc molt fresc i ple de vitalitat, que encomana a parar l’orella i escoltar que ens amaga la Paula amb el seu començar. Grans cançons com “Brossa” on ens explica com es veu la vida quan un és titella d’algú altre, “Bobagem” i la que tanca el disc, “Ja ho saps” on ens explica el que ja sabem, que hem de viure la vida i tirar endavant. Amor i desamor és el que predomina en el disc, un recurs fàcil però que costa treballar, i la Paula ho ha sabut fer molt bé. Una gran veu que ajuda a somniar, desconnectar i que et captiva. I.A. ***

Decorant interiors, decorant exteriors – Estúpida Erikah (Temps Record, 2010)

“Una guitarra, una veu trencada per una tristesa resignada i tota una banda seguint la mateixa inspiració”. Així es com es defineixen els Estúpida Erikah. Aquest sextet liderat pel compositor, veu i guitarra, Lluís Bòria, acaba de treure el seu primer disc. Ells mateixos afirmen que en el disc trobem un grapat de cançons (onze en total) amb història i ànima i un conjunt inesborrable d’emocions. I no ens enganyen pas. En el disc podem trobar cançons amb una base folk i d’altres amb una base més pop/rock contemporani. Les lletres de les cançons són la part important d’aquest disc ja que tenen una gran càrrega emotiva, incentivada a més, per la veu trencada del cantant. Cançons com “La Princesa Alegre” on ens parla de sentiments amb els que ens podem sentir molt identificats o la que dóna nom al disc on ens expliquen de forma optimista i positiva una pèrdua. En definitiva, ‘Decorant interiors, decorant exteriors’ és un conjunt de cançons que ens inciten i ajuden a iniciar una decoració del nostre interior i exterior tot seguint el fil i el ritme de les cançons. Un gran descobriment que haurem de seguir de ben a prop. Isabel González (I.G.) ****

Heretges – Xavi Vidal i Berni Mora (Picap, 2010)

Xavi Vidal i Berni Mora ens presenten el seu cinquè àlbum, un disc més aspre i més fosc on parlen de les lleis no escrites i de l’experiència de la vida. En el disc, aquests dos veterans de la música del nostre país, ens presenten unes lletres i una música que ens recorda per moments als U2 dels principis, i un rock contemporani més a prop dels Coldplay, podem dir que deixen de banda el seu so més pop per a apropar-se a un so més intens i més gòtic, tal i com afirmen ells. Quim Masferrer (Q.M.) **

LP – Surfing Sirles (Bankrobber, 2010)

Ens trobem davant d’un cd al més pur estil rock de garatge o punk. Un grup que pregona al món que el que els mou és el desig de trencar totes les coses, missatge que fan saber en cada concert. Un món de rock’n'roll on ens trobem uns temes molt variat, tant ens poden cantar a la Fageda d’en Jordà, com als zombis que ocupen la mansió de Michael Jackson, com a l’alquímia o als paios punks rumberos; així com as ionquis de Can Tunis a qui dediquen la cançó ‘Han atropellat el gat’. Potser tot sembla una mica poca-solta i divertit, però aconsegueixen un só molt fresc i de garatge, fent autèntic rock’n'roll. Meritxell Luque (M.L.) ***

Dies de sol – Un tal Pere (Temps Record, 2010)

Un disc amb tan sols cinc cançons que serveixen com a carta de presentació del cantautor barceloní. Cançons molt costumistes i a la vegada molt intimistes que fan posar-se melancòlic i nostàlgic, una nostàlgia positiva tal i com li agrada a ell. Un gran tresor que es pot trobar al disc és la cançó “Que bonica estàs”, una gran declaració d’amor plena de petits detalls. Un cantant que s’ha de descobrir ja sigui en directe o amb el disc. I.A. **

Un mar de confetti – Costa 59 (RGB Suports, 2010)

Aquest és el disc de debut de Lluís Costa. Onze composicions, la majoria d’elles instrumentals que formen en el seu global un disc alegre. Des del jazz-rock passant pel flamenc i la bossa-lounge electrònica (com ell mateix ho defineix) Lluís Costa ens presenta una música plena de diferents textures, que convida a imaginar i somniar, a anar més enllà. Costa 59 ha comptat amb diverses col·laboracions entre les que destaquem les de Pere Martínez, Àngel Abad o Miquel Bruguès. Lluís Costa, fent honor al títol del disc ens ofereix un mar de cançons i de diferents musicalitats dignes de ser escoltades reiteradament. I.G. **

Les hores – Inot Eratsis (Repetidor, 2010)

Aquesta és la proposta de Toni Sistaré que s’embarca a l’aventura en solitari amb el seu primer treball. Un disc molt experimental i indie que durant una mitja hora, que és el que dura el disc, ens transporta cap a un espai completament nou. Un ritme calmat on hi desfilen el català, el castellà i l’anglès. Un disc molt intimista, amb una gran riquesa instrumental que van penetrant per l’orella fins al cervell en busca dels racons més amagats. En Toni no té cap mena d’”[Excuses]” per a fer un disc així i finalment, amb menys d’un minut ens diu que ja està “Fart” de tot. I.A. ***

Doncs – Aleix Garriga (Temps Record, 2010)

El vallesà ens confessa com estima la seva terra en aquest disc amb “Viure al Vallès”. Un disc rodó que recorden a d’altres cantantours, tot tocant diferents estils i diferents tonalitats de veu. Cançons rítmiques que encomanen alegria i vitalitat. Ens parla de casa seva, de la situació actual en que ens trobem molta gent a “Afers laborals”, i en alguns casos ens obre el seu cor i ens ensenya la part més personal amb “Fent el cor fort” i “Rodes brunes, cordes velles”. En el disc compta amb la col·laboració d’una altra vallesana de soc arrel, la Bikimel, a “Timoner de l’Ebre”, una de les perles del disc. I.A. ***

Jugues…? – Burman Flash (Gorvijac, 2010)

Els Burman Flash tornen desprès de quatre anys. Els de Cassà de la Selva han aprofitat aquest temps de reflexió i de canvis a la formació per fer una reestructuració a la seva música, han deixat de banda el rock i l’ska dels principis per a fer una estètica més pop, amb més força on incorporen bases rítmiques i loops en alguns temes. Per a la producció dels discs han comptat amb en Caïm Riba (Pastora). Q.M. **

El cant dels ocells – Diversos artistes (Picap, 2010)

Enguany han sortit tres discs amb cançons patriòtiques editats per Picap, i aquest és el primer dels tres que han fet. Un disc on es pot escoltar dinou vegades la mateixa cançó però amb versions diferents, tan diferents que no tens la sensació que sigui la mateixa cançó. Els intèrprets que hi han col·laborat han estat la Maria del Mar Bonet, en Tete Montoliu, Port Bo, Companyia Elèctrica Dharma juntament amb en Pascal Comelade, els Pastorets Rock i el mateix Orfeó Català entre d’altres. Un disc de gran valor cultural i que esdevé una peça de col·lecció més que un disc per escoltar. I.A. **

Cançons Patriòtiques – Diversos Artistes (Picap, 2010)

La cultura catalana té moltes cançons conegudes, però a la vegada moltes de desconegudes. Altres cançons han anat sorgint amb el temps, s’han creat de noves, però totes amb un mateix fi, defensar la terra, la terra catalana. Aquest disc recull aquestes cançons de diversos artistes i les aproxima a tothom, per a donar-les a conèixer i refermar la nostra pàtria a través de les cançons. I.A. **

Himnes dels Països Catalans – Diversos Artistes (Picap, 2010)

Seguint amb la mateixa línia del disc ‘Cançons patriòtiques’, i ja farts d’escoltar molts cops versions que no van enlloc, els de Picap han decidit ajuntar tots aquest himnes més nostrats, aquests himnes que ens identifiquen amb la nostra terra, però amb les seves versions originals. Una altra obra de gran interès cultural i que sempre va bé escoltar o fer escoltar als altres per a fer obrir els ulls i ensenyar d’on som. I.A. **

Gira Circ Global – Pep Sala (L’indi Music, 2010) (DVD)

En Pep Sala va aprofitar un dels concerts que ha fet enguany a la sala Luz de Gas de Barcelona per a enregistrar el seu directe. Una gira en la que ha repassat els temes del seu darrer treball discogràfic, ‘Anatomia de la relativitat’ (L’indi Music, 2009), així com el més destacat de la seva llarga carrera musical, tant amb Sau com amb la banda del bar. Un DVD de resum d’una de les gires més intenses que ha tingut el cantant de la plana, i que queda com un molt bon record, a més del que cadascú pot portar en la memòria. I.A. **

Els patis interiors – Miss Carrussel (Sones, 2010)

Una veu molt sensual és la que es cola a través d’aquests patis interiors que van explicant històries molt senzilles però amb molta delicadesa i minuciositat. La Mireia Madroñero, que és qui s’amaga sota el nom de Miss Carrussel ens convida a pujar en el seu espai, entrar pels seus racons més íntims fins a captivar-nos i voler-nos-hi quedar. I.A. ****

Seguint el joc – Clepton (autoeditat, 2010)

Clepton són una formació de Manresa amb només tres anys de vida, però no per això sense recorregut. En tot aquest temps han guanyat els concursos MPM Directes’08 i La Campana de les festes de Gràcia. Ara ens presenten el seu primer àlbum, enregistrat als estudis Ultramarinos Costa Brava, en el que esperen situar-se en una línea indie, separada del rock català, amb tocs harcoriands i indie-pop. Un grup per seguir de ben a prop. Q.M. **

Principis – Caracola (autoeditat, 2010)

Principis és el nom del primer disc d’aquest grup de rumba de Barcelona, que pretén sortir dels clàssics estereotips del gènere. En el disc el grup s’atreveix amb el folk, la música llatina i fins i tot el hip-hop. En ell trobarem la col·laboració de Joan Garriga (La Troba Kung-Fú) i una versió particular d’un clàssic de la Companyia Elèctrica Dharma, “Catalluna”. Un aspecte remarcable del grup és que de cada disc venut donen un euro a la plataforma “som el que sembrem” i regalen llavors de tomàquet no transgènic. Sense dubte, un grup de principis. Q.M. ***

Dilluns a Tànger – Melodrama (Mitik Records, 2010)

Dinou anys han hagut de passar per a que aquesta banda del Poblenou, a Barcelona, hagi gravat un altre disc. Un grup amb un llarg rodatge musical i a la vegada banda d’acompanyament de Jaume Sisa. Tànger és el carrer on encara mantenen el seu local d’assaig, i on s’ha gestat aquest disc. Cançons velles recuperades i cançons noves són el que es pot trobar en aquest nou treball, que en escoltar-lo et recorda tota la música dels anys 70 i 80. Un estil que va marcar una època, tant musicalment com pel que fa a les lletres. Un molt bon record actualitzat del que va ser el grup i aquella època. I.A. **

Una forma de hablar – Maria Rodés (BCore, 2010)

Poc convencional, molt treballat, barreja de sons, jocs de veu…aquestes són només algunes de les característiques que podem trobar en aquest segon disc de Maria Rodés. Melodies molt suggerents que juguen amb diferents matisos, sons i sorolls que es barregen entre ells per regalar-nos un conjunt de onze magnífiques cançons. A cavall entre el folk, la bossa nova i el jazz, Maria Rodés acompanya les melodies amb una veu dolça que transmet una gran dosi de pau i tranquilitat. Ha comptat amb l’ajuda de Ricky Falkner (Love of lesbian, Zahara…) a la producció. Amb aquest àlbum Maria Rodés ha deixat clar que té Una forma de hablar molt especial, acurada i plena de sentiments i emocions que val la pena escoltar. I.G. ***

Vitamina P – Plou com mai (autoeditat, 2010)

Amb aquest tercer disc sota el braç, els de Llorenç del Penedès s’han reafirmat com a banda i han trobat un camí més marcat cap al pop i les bases electròniques. Amb un so molt potent, no es tallen ni un pèl i no rebutgen els tòpics del pop amb cançons de tornades enganxoses. Han comptat amb la producció de’n Pemi Romvirosa i en Jesús Rovira (Lax’n'Busto). Un disc amb deu cançons plenes de llum, energia i vitalitat, que tal i com diuen ells són terapèutiques. Parlen dels mals de l’ànima, del que ens passa a tots els que estem en aquest món. “Bombolles de sabó”, “Dona Sofisticada” i ”T’espero” són grans cançons que hi podem trobar. Una bona dosis d’aquesta vitamina P sempre va bé per començar amb energia el dia. I.A. ***

Pop a la catalana – Diversos artistes (Vadim music, 2010)

Sense dubte aquest any, la música dels anys 60 s’ha posat a l’ordre del dia, i s’han fet molts actes, moltes festes, molts guateques i s’han publicat recopilatoris amb cançons d’aquella època. L’Òscar Dalmau (Dj Phil Musical) ha estat l’encarregat de fer la selecció dels temes que s’inclouen en aquest disc. Una selecció molt acurada entre el 1963 i el 1971 on s’hi poden trobar cançons que tiren molt cap al groove. Cançons com “No és res d’excepcional” (It’s not unusual), “Desafinat” (Desafinado), “Febre” (Fever) i “És lluny el setembre” (See you in september) és el que hi podem trobar entre d’altres. Una gran obra mestre que no pot faltar a cap casa, ja que de segur, algun familiar pròxim ha ballat o a lligat a ritme d’aquestes cançons. I.A. ****

Les Deesses Mortes – Les Deesses Mortes (Hall of frame records, 2010)

Dotze anys després, els tres músics que abans eren coneguts com les Freses, tornen per a presentar-nos un pop meticulós, carregat de moments èpics i evocadors d’uns sons estripats i psicodèlics. La producció va a càrrec de Pascual Arnal, lletrista i component del grup. Així doncs, el trio castellonenc ens porten un pop progressiu amb molt d’enginy i disposat a marca un abans i un després. Un disc d’edició limitada i numerada que es presenta en dues parts. Una petita joia per als col·leccionistes. Q.M. ***

Roto’n'roll – Los Rotos (Warner Music, 2010)

La banda d’Edu acompanyat de Marc Grau, el fill del productor, ha presentat el seu primer treball d’estudi. Un disc molt enèrgic on volen trencar-ho tot tot fent rock. Un rock molt contundent, amb unes guitarres que agafen unes dimensions increïbles. Arriben en alguns moments a la psicodèlia, a una vesant molt alternativa, però sense perdre el nord. “Muñecas rusas”, “Cancion desesperada”, “Madrid (7:40am)” i “Chinatown” són unes de les grans cançons que citaríem a tall d’exemple. Saben el que volen i no tenen por de demostrar-ho. Ens trobem davant d’una banda de rock de qualitat amb referències a la ‘movida madrileña’. Si voleu tenir un bon disc a casa, aquest és el que us falta. I.A. ****

Andanes – Rafa Xambó (Picap, 2010)

Aquest és el resultat del viatge (tant físic com espiritual) que Xambó va fer a Glasgow, tal i com ho explica en la cançó “A Glasgow”. Un disc ple de lletres intimistes, més personal que l’anterior disc, Cançons de la memòria trista. Tot i que l’intimisme és la característica principal d’aquest Andanes no hi falta tampoc el toc social, present per exemple a la cançó “Assassins del sud”. Aquest disc doncs és un recull de totes les emocions, sentiments i vivències que Rafa Xambó va patir durant la seva estada a Glasgow. I com no podria ser d’una altra manera “Cap a casa” és la cançó que tanca aquest àlbum i en el qual explica la tornada cap a casa seva. Una cançó, a més, on (intencionadament) podem escoltar un ritme més alegre que en altres cançons. I.G. **

L’habitació del fons – Minimal 21 (Fanàtic, 2010)

Els guanyadors del premi Èxit del Sona 9 del 2009, que no s’han de confondre amb els Minimal, d’aquí el número 21, ens presenten el seu primer disc. Un disc on s’endinsen en la recerca d’uns sons especials per a cada cançó i en el que la producció i imaginació corren per compte seva. L’estil que marca la tendència del disc és el pop electrònic, però això no vol dir que ens sorprenguin amb una sensibilitat especial a les cançons, acompanyades de l’encisadora veu de la cantant Núria Tamayo. Q.M. **

M’agrada – Macedònia (Discmedi, 2010)

El nou disc de les Macedònia és un disc molt més complert, amb melodies noves i més arriscades. Aquest cop fan una visió de la realitat d’una forma més crua i actual com el ‘bullying‘ o el maltractament de gènere. També parlen de temes més tòpics com els amors i les primeres parelles, les relacions amb els pares, les amigues, tot sempre girant al voltant dels més petits i dels adolescents, ja que aquest és el públic potencial del grup. Tot i ser un grup per a gent jove, ha madurat molt musicalment i un punt important de la seva evolució és que arrisca molt més en les seves composicions. Un grup jove, amb empenta, que ha d’explicar moltes coses. M.L. ***

Ordre i aventura – Mishima (Sones, 2010)

Podríem definir Ordre i Aventura com una aventura musical que una vegada la descobreixes i l’escoltes necessites saber i endinsar-t’hi més per a poder desgranar les petites obre d’art incloses en ella. En aquest disc, el grup barceloní presenta deu noves cançons, deu històries en les que la característica sonoritat pop dels Mishima són presents en la majoria, amb referències al soul i a la música negra que afegeixen un to místic als escassos trenta minuts que dura el disc. Un temps que és suficient per comprovar el grau de maduresa musical i l’excel·lent moment creatiu de la banda liderada per David Carabén. Q.M. ****

Simbiosi – The Gramophone Allstars (Liquator, 2010)

Un disc on es fusiona el jazz i la música jamaicana d’una forma fantàstica. El disc ha comptat també amb la formidable col·laboració de Joan Díaz i Jon Robles, músics amb renom dins l’escena del jazz i que han aportat grans moments musicals al disc. Simbiosi és una barreja de temes propis i versions. Un grapat de bones cançons gravades, a més, tots junts en directe. Això ha fet que el resultat sigui un treball fresc i que ens ofereix les millors harmonies del jazz i alhora el millor aroma jamaicà. I.G. ***

Hat Trick. La banda sonora 2009-2010 – Diversos artistes (Musica Global, 2010)

El programa de Televisió de Catalunya Hat Trick, sempre fidels al bon futbol, han decidit fer un recull de les cançons que han anat sonant al llarg de tota la temporada. Cançons que animaven a continuar amb força al Barça, l’equip que tantes alegries ha donat durant tota la temporada. Per això, no parlem d’un disc d’un any, al contrari, és un disc que ens acompanyarà sempre i ens farà recordar tots aquests bons moments. Els Amics de les Arts, Miquel Abras, Macaco, Fito y Fitipaldis, Gossos, Lax’n'Busto i Junts són uns quants dels grups que hi formen part. I.A. **

Rock on the Rocks – Diversos artistes (Picap, 2010)

Picap ha decidit enguany reeditat una sèrie de discs que no poden fallar en les hemeroteques de cadascú. En aquest cas ha apostat per un disc de versions de rock, de rock progressiu dels anys setanta. És un disc amb molta personalitat que recull un moment únic i que malauradament va tenir el seu fi. Un disc que es va gravar en tan sols dos dies en un estudi, on una sèrie d’amics van plasmar allò que els hi agradava. En el seu moment no se sabia qui hi tocava, ja que no tenia crèdits, però amb una recerca molt acurada de l’Àlex Gómez – Font, ha aconseguit fer una obra molt complerta. En Carles Benavent, l’Emili Baleriola, l’Enric Herrra, en Manle Jospeh, el Salvador Font i en Guillem París s’han de sentir realment orgullosos per veure que allò que van fer en el seu moment, de nou torna a veure la llum en un format més modern. I tal com es pot llegir el que va dir en Guillem : “El Dictador és viu i malauradament actiu. Nosaltres som músics i busquem les escletxes per on fer entrar un xic d’aire fresc a l’opció musical d’aquella Espanya. És la guerra, tot s’hi val, des de la Música Progressiva fins al Rock & Roll més clàssic, del qual aquesta gravació n’és una mostra”, aquest disc és un tresor per a tenir a casa. I.A. ***

Zelig Time – Taima Tesao (Temps Record, 2010)

Taima Tesao és el conjunt format en primera instància per Laura Guiteras (veu) i Toni Xucla (guitarrista i productor). Ells són els que composen totes les cançons que actualment trobem en aquest primer àlbum. Posteriorment s’afegeixen l’Eloi i en Manolo. El repertori que trobem en aquest disc està cantant en sis idiomes diferents: català, anglès, francès, italià, portuguès i castellà. És un disc, per tant, que pot arribar de manera fàcil a un públic molt extens. I no tan sols pel fet d’estar cantat en diferents idiomes sinó perquè les cançons són fresques i fàcils d’escoltar. Una bona sonoritat que entra de manera ràpida i dolça. I.G. **

Dins d’una peixera – Rauxa (Musica Global, 2010)

El tercer àlbum del grup sabadellenc és possiblement el més personal del grup en aquests set anys de història. Un disc on han volgut anar més enllà i s’han atrevit amb la producció musical també, juntament amb en Joan Boada de La Carrau. Tretze temes que continuen mantenint l’essència del mestissatge que tant els ha caracteritzat, però aquest cop, han volgut potenciar més el so rumbero, incorporant al grup un nou membre, en Mariano Carrillo, un excel·lent guitarrista que dóna un toc més flamenc a la guitarra, així com en Pipo Vidal al baix. Ens expliquen històries quotidianes, d’amor entre persones i entre gats i peixos, històries de estranys personatges, en definitiva, un recull d’històries que et fan passar una agradable estona. Bona producció, bones cançons i molt bones col·laboracions. La Carol Durant (La Carrau) i en Jaume Aguza (Baetúria) entre d’altres són els que han passat per aquesta peixera. Ens hi capbussem? M.L. ****

Contra todo pronóstico – Joan Colomo (BCore, 2010)

Un disc sorprenent i molt fresc d’en Joan Colomo, un cul inquiet de la música. Després d’haver donat la seva nota personal a grups com The Unfinished Sympathy i La Célula Durmiente, ara s’atreveix a defensar el que ell vol, les seves cançons. Mig en català mig en castellà, fa cançó protesta amb tots els seus ets i uts, molt crític amb la societat i amb el món sencer. Cal destacar les melodies, que van de la seriositat d’una cançó d’autor com és entesa a la comèdia que es pot trobar en una cançó de circ o cabaret. Realment un cantautor diferent, amb un projecte molt íntim i personal. Una proposta molt sorprenent i de gran nivell, i sobretot sense pèls a la llengua i amb molta elegància. I.A. ****

La poesia a la cançó – Diversos artistes (Picap, 2010)

Un doble CD que recull una trentena de poemes musicats, o com diu a la portada de poesia cantada. I és que molts cantants i compositors són autèntics poetes, o molts d’ells el que fan és aproximar-nos aquests texts en forma de cançons. Gràcies a la música podem arribar a conèixer poetes de gran qualitat però que mai arriben a reflotar a la superfície per a obrir-se camí. Per això Picap ha decidit fer aquest petit regal a tots els amants de les bones lletres, de la poesia de Joan Salvat – Papasseit, Miquel Martí i Pol, Verdaguer i molts altres que és cantada per unes veus magnífiques com la d’Ovidi Montllor, Lluís Llach o Adrià Puntí entre una llista molt llarga de grans artistes. Una eina molt bona per a les escoles, però que a la vegada esdevé un petit gran llibre de música i amb un disc de bona poesia. I.A. ***

“Música li fas? Tu t’hi casaràs!” – Toni Giménez (Picap, 2010)

Aquest és un disc que queda molt ben descrit pel títol, Música li fas? Tu t’hi casaràs!. Un disc que s’ha de regalar a persones que es casen o s’aparellen. Un recopilatori de cançons tradicional de noces i festeig que queda dividit en dues parts, una primera amb les que serien íntegrament de noces, i la segona on hi ha més cançons gravades més recentment. Sempre fa gràcia tenir un disc de cançons tradicionals, i en aquest cas d’una sola temàtica encara crida més l’atenció. La música popular sempre hi és present a les nostres vides, des de que naixem fins que morim, i perquè no cal tenir-les en un format que perdurin durant generacions i sempre es puguin recordar? I.A. **

A la panxa del bou – La Troba Kung – Fú (Chesapik, 2010)

“Van dir-me que la meva rumba no interessava, que els hi suava a les espanyes, que era gallega, que era polaca, que era muy raro lo que mezclaba”. Així és com comença aquest nou treball de la Troba Kung – Fú, una cançó amb ritme “flow bacilon” que de ben segur es convertirà en una de les habituals dels concerts. Aquest nou disc dels de La Garriga s’ha gestat en el seu propi local i amb els seus els seus propis mitjans, un disc urbà i rumbero tal i com afirma en Joan Garriga. Però tractant-se la la Troba no podem esperar només rumba, sinó que també hi podem trobar una mica de cúmbia a “Maria Hernández”, de txa txa txà a “Y se ríe la muerte” i una ranxera a “Yo soy”, sons suggerits pels viatges que ha realitzat el grup. M.L. ****

Tot aquest recull de discs ha estat possible gràcies a la col·laboració dels grups i de les discogràfiques al llarg de l’any, i des d’aquí volem agrair la seva col·laboració. L’equip d’El Demà.cat

1 comentari | etiquetes: A la casa d'enlloc, A la panxa del bou, Aleix Garriga, Andanes, Òscar Dalmau, Bankrobber, BCore, Burman Flash, Cançons patriòtiques, Caracola, Chesapik, Clepton, Començar, Contra todo pronóstico, Costa 59, Decorant interiors decorant exteriors, Dies de sol, Dilluns a Tànger, Dins d'una peixera, Discmedi, Docns, El cant dels ocells, Els partis interiors, Estupida Erikah, Fanàtic, Gat Records, Gira Circ Global, Gorvijac, Hall of frame records, Hat Trick, Heretges, Himnes dels Països Catalans, Inot Eratsis, ix!, Joan Colomo, Jofre Bardagí, Jugues...?, L'habitació del fons, L'indi Music, L'ingenu és lliure, La poesia a la cançó, La Troba Kung-fú, Laura Guiteras, Laura R. Perkins, Les Deesses mortes, Les hores, Litus, Lluís Costa, Los Rotos, LP, M'agrada, Macedònia, Maleta de Pedres, Maria Rodés, Música en blanc i negre, Melodrama, Minimal 21, Mishima, Miss Carrussel, Mitik Records, Musica Global, No fem cançons per a qualsevol, Ordre i aventura, Paula Sendim, Pep Sala, Picap, Plou com mai, Pop a la catalana, Principis, Rafa Xambó, Rauxa, RGB Suports, Rock on the Rocks, Roger Mas, Roto'n'roll, Satélite k, Seguint el joc, Selig Time, Simbiosi, Sones, Surfing Sirles, Taima Tesao, Temps record, The Gramophone Allstars, Toni Giménez, Toni Sistaré, Toni Xuclà, Un mar de confetti, Un tal Pere, Una forma de hablar, Vadim music, Vitamina P, Vitruvi, Warner Music, Xavi Vidal i Berni Mora, XVB | posted in Actualitat, Música

22 desembre 2010

“Dins del grup som molt de la guassa”

By rockdema

El grup de Canet de Mar ens van dedicar uns minuts del seu temps, després d’actuar a la Sala Clap de Mataró, per a fer-los-hi unes preguntes sobre el seu segon treball ‘Farem revolucions’ (Gorvijac, 2010).

La seriositat que presenten normalment dalt dels escenaris, un cop a baix i amb els instruments desats desapareix i demostren que són unes persones molt senzilles i felices. Les bromes són constants , i només cal parlar una estona amb ells per a comprovar-ho.

Ignasi Arauz (I.A.) (El Demà.cat) : Qui és Filippo Landini?

Jordi Pòrtulas (J.P.) : És una persona que viu a Itàlia, a la zona de la Toscana, és artista i es dedica a l’espectacle com a ballarí, i a part aquí a Catalunya també és un grup de música.

Oriol Ribes (O.R.) : És molt bohemi.

I.A. : Què us va dur a fer música?

Carles Pujol (C.P.) : Va sortir, és una cosa que no es pensa. Érem petits i vam començar a ajuntar-nos un grup de col·legues, primer fent versions com una mena d’orquestra. Vam fer una mica de tot fins que va néixer Filippo Landini.

J.P. : Això són deu anys resumits amb una frase, però és així, vam començar fent versions fins arribar a on estem ara.

I.A. : Com us definiríeu?

J.P. : Un grup que fa pop, fa cançons senzilles, directes, sobretot amb grans tornades.

I.A. : Feu un estil de pop – indie que ve influenciat per quins grups?

C.P. : Per molts grups, ja que ens agrada escoltar molta música, sobretot grups britànics.

O.R. : Tampoc tenim tant clar que siguem molt indies, ens donem compte que som més pop.

J.P. : Si que som una mica indies, el que passa és que estem influenciats per grups molt actuals, de fa relativament pocs anys.

David Marquez (D.M.) : Per exemple The Cocks, Kaiser Chiefs, Editors, … aquests ens agraden molt.

I.A. : L’estètica acurada que porteu tant en el disc com en els directes, mostra una gran serietat del grup, realment ho sou?

O.R. : Nosaltres coma grup som divertits però la música que fem és seria, no dóna peu a fer gaires conyes.

J.P. : Dins del grup som molt de la guassa, no parem de fer bromes entre nosaltres, i no hi ha quatre frases on no n’hi hagi cap. El que passa, que a l’escenari fem les cançons, ens centrem, i semblem seriosos.

D.M. : Ens ho prenem més seriosament.

O.R. : Pujar a l’escenari és un repte i mereix una serietat.

I.A. : Què hi podem trobar en aquest nou disc?

J.P. : Hi ha dotze cançons d’estil pop centrades en el bon so, amb una gran producció pel Tato Latorre. Continua amb la mateixa tendència del primer, amb unes maneres molt semblants.

C.P. : Una bona producció i un bon so, per això va una mica en relació amb el títol de ‘Farem revolucions’.

O.R. : Potser en aquest segon disc hi ha més detalls, no és un disc d’una sola escolta, ja que a mesura que el vas sentint, vas descobrint noves coses, més matisos.

I.A. : Primer ens dieu que vivim, que gaudim d’algú, i ara que fem revolucions, que revolucionem la vida. Us heu tornat més trencadors?

C. P. : El títol del segon disc és perquè estem molt contents de com ha quedat, que anem a més, que evolucionem. A part ens va anar perfecte que tinguéssim una cançó que es titulés igual. Un títol potent que ens agrada com sona.

J.P. : A vegades, això dels títols, sembla que vulguem buscar-li molts de missatges, però en el fons no en tenen cap. En aquest cas ens agrada molt el nom.

D.M. : El que es busca cada cop més és la sonoritat que té, i menys el significat que se li pugui donar.

C.P. : A part, crec que és una cançó que un cop escoltada ens va agradar a tots molt, i això va ser un punt important per a acabar de decidir-ho.

I.A. : Teniu unes vides molt revolucionades?

J.P. : Al contrari, nosaltres som molt ‘hogarenyos’, d’estar a casa amb la llar de foc. Portem una vida bastant normal, inclús a vegades més del que pot semblar.

I.A. : Sou romàntics o realistes?

O.R. : Som molt romàntics.

I.A. : Després de saltar tant mortalment heu donat un toc més tranquil en quant a melodies al nou disc. Ho fa l’edat o el fet de buscar un camí ja més marcat / definit?

J.P. : L’edat.

O.R. : Pensa que el “Viu-la” és una cançó que la vam fer fa uns set o vuit anys, tot i que ha sortit fa relativament poc. El que passa és que som més madurs a l’hora de composar.

I.A. : Perquè demaneu auxili (SOS)?

J.P. : No és que en demanem, expliquem una relació de dos persones. Ells si que demanen auxili, ja que estan a punt d’acabar com a parella i demanen ajuda per a sortir-se’n. De fet nosaltres no en demanem, és la cançó qui en demana.

I.A. : Us agrada fer soroll, escoltar soroll o us molesta el soroll? Tot el que diuen els polítics és només soroll?

J.P. : Doncs si, moltes coses del que diuen si, moltes coses són només soroll, mentides.

O.R. : Seria molt demagògic dir que tots els polítics són molt dolents, que són uns lladres, …. Suposo que hi ha de tot i tampoc els coneixem a tots. Suposo que algun alcalde normal i honrat hi haurà. De totes formes la cançó no té res a veure amb els polítics.

C.P. : Nosaltres no és que siguem un grup que fem cançons parlant de política.

J.P. : Al menys fins avui, al tercer disc ja veurem.

O.R. : Soroll no parla de política ni fins i tot d’amor, ja que hi ha gent que si s’ho pensa. Parla de la gent que va per la vida com si mai no haguessin trencat cap plat, i que no ha fet mai soroll, i tu li recordes que si que ha fet soroll i que no és tan bon com es pensava.

I.A. : Ens tanqueu el disc amb una cançó que podria ser una nadala un tant diferent i crua. D’on surt aquesta cançó?

O.R. : És una nadala diferent tal i com dius tu. La vam fer per tal d’agrair als amics que sempre ens aguanten i que s’han empassat molts concerts. Que tot i ser músics tornem a ser el de sempre és el que diu la cançó.

C.P. : Sembla mentida, però ara que és desembre no la fem mai!

I.A. : Després d’haver girat durant gairebé un any, quina és la vostra valoració del resultat?

C.P. : S’ha de reconèixer que estem molt contents amb el resultat, però el que passa que ara mateix és un temps complicat per a tothom, amb el tema de la crisi, però el que hem de fer és mirar endavant i mica en mica anar tirant.

O.R. : Fer un primer disc que hagi sonat molt, no vol dir que després, el fer un segon disc, hagi de funcionar igual.

I.A. : En els directes ho teniu tot molt marcat i estudiat o us agrada improvitzar?

O.R. : Tot ho tenim molt assajat.

Chema Duque (C.D.) : Ho tenim tot molt premeditat, per a que no comencem a embolicar-nos.

I.A. : Preferiu acústics o elèctrics?

Tots : Elèctrics.

I.A. : Com valoreu la rebuda del públic? I ara com creieu que evolucionarà amb aquest recent “Club d’amics” que s’ha creat?

O.R. : Per nosaltres és una empenta molt important i valorem molt positivament que hi hagi gent que cregui en nosaltres.

J.P. : Això ens ajudarà a fer promoció dels concerts que ens fa falta, i tirar endavant. I sobretot el que preteníem era tenir un club d’amics seriós, que sortís del nostre públic.

I.A. : Què n’opineu de la situació musical del nostre país?

J.P. : Crec que és molt bona artísticament, hi ha grups nous que pugen amb molta força i amb una gran qualitat. En quant a contractació i indústria té moltes mancances.

I.A. : Que n’espereu del futur?

O.R. : Fer mes discs, omplir sales, conèixer a més gent, …. poder créixer més i anar fent-nos un bon lloc en el mercat.

C.P. : Que la gent ens conegui com a grup i sàpiga que fem, i així poder evolucionar.

TEXT i FOTO : Ignasi Arauz

Deixa un comentari | etiquetes: Farem revolucions, Filippo landini, Gorvijac | posted in Entrevistes, Música

17 desembre 2010

“Estem contents d’estar en aquest moment tot i les dificultats”

By rockdema

Nuar ens expliquen com hem de Respirar per entendre la vida i el que ens envolta, com entendre les situacions quotidianes. Entre concerts acústics vam aprofitar, tot sopant, per a fer-los-hi unes preguntes sobre aquest nou disc, un disc que com bé diuen, costa en sortir i veure la llum.

Optimistes i sempre mirant el present abans que deixar-se guiar pels somnis, ens confessen que estan molt contents d’estar en aquest moment malgrat les dificultats que hi ha actualment.

Ignasi Arauz (I.A.) (El Demà.cat) : D’on neix Nuar? Què és Nuar?

Albert Carbonell (Alb.C.) : Nuar té una llarga trajectòria com a grup, una formació que es va iniciar a l’institut, d’una manera molt natural però per a passar-s’ho bé. Amb el pas dels anys cadascú va anar seguint i completant la seva trajectòria individual, i al final la formació es va establir tal i com és ara. Nuar és un projecte en comú, on s’intenten unir tot d’influències diferents per part dels components del grup, en una visió de conjunt on es pretén donar una solidesa, ja que tots tenim influències diferents.

I.A. : Què hi podem trobar en aquest disc?

Pol Cruells (P.C.) : És una barreja, un disc que és molt eclèctic, on hi ha temes que sonen més a jazz, o a soul, o a funck, i alguns més d’estètica pop, tot i que utilitzem harmonies diferents. És un disc dels que són realment variats i diversos.

I.A. : Podríem associar aquest “Respirar” amb el fet d’entendre la vida tal com és, sense necessitat de vestir-la de ficció, i anar avançant en ella com es pugui?

Àlex Carballo (A.C.) : Sí, de fet les lletres parlem una mica de tot, però el fet de dir-li respirar al disc, té a veure amb que és la primera cosa que fas al néixer, i per a nosaltres era el primer disc, la nostra primera criatura, aquella que triga molt en sortir, que costa molt, però al final veu la llum. Parlant del respirar i de les lletres en general, parlem des de la crítica social, temes d’amor, i una mica tot allò que ens preocupa. La cançó que he tingut l’oportunitat d’escriure i que es troba en el disc para de temes quotidians i del teu dia a dia.

I.A. : “Ella se sent en un món fràgil invisible”, creieu que malauradament ens trobem en una societat que dóna l’esquena a molta gent?

Alb. C. : Sí, és una societat que està establerta bàsicament sobre uns esquemes molt rígids, tant pel sistema econòmic com per altres àmbits. El qui no s’hi encaixa, no hi té cabuda, queda com arraconat. Va en relació amb el que deies tu, és una societat que és bastant estricta i bastant tancada a tenir plantejaments diferents, que no siguin els estipulats ni considerats normals. Per això diem un món fràgil, un món que segurament no es basa en les lleis de la raó, perquè parlem d’una persona que no estaria del tot en el seu seny. Es basa en unes altres normes per viure, i potser per aquesta raó és arraconada.

I.A. : En “La ciutat” ens descriviu una visió real i crua de com és la vida en una gran ciutat. Per a vosaltres com seria una ciutat perfecte? O això són dos termes contradictoris, ciutat i perfecció?

P.C. : La ciutat no és una cosa a la que renunciem. Al que si que renunciem és a la manera de viure, a aquest aïllament. És a dir, és la manera de viure a la ciutat el que critiquem. No tothom es comporta de la mateixa manera, no és la ciutat el que crea aquest aïllament, sinó les relacions que s’hi estableixen. D’alguna manera és un demanar a la gent que no s’aïlli, que es comuniqui, que no es posin falses màscares, que no visquin aïllats paral·lelament convivint en el mateix lloc. Una ciutat perfecte, els tres hem coincidit en que Barcelona seria el lloc que triaríem per viure, de tots els que poguéssim escollir. Aquí on vivim ja ens agrada, però això no treu que puguem criticar aquest model de vida d’incomunicació i individualisme.

I.A. : “Sents el fred de somiar despert i oblides un present“, que és el que fa molta gent, però vosaltres teniu clar el present i cap a on voleu anar? Quines són les vostres fites?

A.C. : Nosaltres una de les característiques que tenim com a grup, parlant dels tres personalment, és que toquem molt de peus a terra. Ens ha costat molt arribar a on estem, sabem que és un camí molt llarg i difícil, i el futur el veiem amb optimisme, sense plantejar-nos grans metes a llarg plaç. Tot i això som conscients que hem tingut la sort que algú confiés en nosaltres, que creiés en el projecte, ja que per molt que nosaltres ho fem, si no tens algú darrera que et recolza, doncs és pràcticament impossible. Estem farts de veure bandes i bandes boníssimes que no tenen la possibilitat de treure un disc. Volem donar les gràcies a la nostra discogràfica, Gorvijac Music, per tot el que fan per nosaltres. El futur ja el veurem, ja que som conscients que el món de la música està com està. Per exemple, el format CD li queden pocs dies de vida. Fa poc vaig llegir a la premsa que l’itunes acaparava el 80% de ventes de música. Estem davant d’un futur incert.

I.A. : Què té d’especial Formentera per vosaltres?

P.C. : Per a cada persona que visita l’illa, Formentera significa una cosa especial. És un d’aquells racons naturals que marca a la gent. Per a cada persona té un significat diferent. Per a mi significa contacte total i sense cap mena de filtre amb la natura, amb el mar, amb la costa, el Mediterrani. És una comunió absoluta amb l’entorn, les persones, la sal, la sorra, … Quan estàs allà, vius les relacions sense totes aquelles capes de falsedats i de caretes que ens posem per a semblar unes altres persones. Despullats en el sentit literal i metafísic de la paraula, de contacte total.

I.A. : Com veieu la situació actual de la música feta a casa nostra?

Alb.C. : Per una banda està molt bé, ja que hi ha una gran fornada de grups que estan sortint amb molta força, a més cal sumar-hi que no només es distribueix la música a nivell físic, sinó que Internet està obrint la porta a molts grups que tindrien més problemes per a donar-se a conèixer. grups amb molt de talent i que poden aportar moltes coses, de fet nosaltres en podem aprendre molt d’ells. Per altra banda, tot i això, de tenir una gran varietat en quant a nivell estilístic, si que és una pena que a nivell d’indústria, això no es vegi recolzat. És un sector que està molt al ralentí i amb la crisi general encara més. Nosaltres estem contents d’estar en aquest moment tot i les dificultats.

P.C. : Crec que el fet que la indústria musical no estigui vivint el seu millor moment, fa que ressorgeixi el que es podria dir l’artesania musical, ja que el grup pot participar en tot el procés de creació, fabricació i distribució del disc. Hem passat del món de la indústria musical, al món de l’artesania musical. També crec que això serà un filtre d’aquí un temps, de tots aquells que s’anomenaven artistes, però que després a l’escenari no ho reflectien. Em refereixo a aquells productes més prefabricats, que era un producte molt ben acabat molt ben fet.

I.A. : Com us definiríeu per a que la gent que no us coneix sàpiga qui sou?

Alb. C. : Jo crec que Nuar és una barreja d’estils, ja que és el resultat de la suma d’influències molt diferents perquè cap dels tres escolta exactament el mateix. El que la gent es pot trobar, més enllà del que es pot sentir pels mitjans de comunicació, són diferents colors i matisos musicals en un mateix concepte que és el disc. En un concert, el que es pot trobar la gent, són temes que van molt més encaminats cap al soul, cap al pop comercial, d’altres que caminen per si sols i que són una mica més progressius i van guanyant intensitat i dinamisme. Potser és aquesta barreja la que ens fa una mica diferents d’altres grups, que són més estàndards a nivell de plantejament musical.

A.C. : Així com l’Albert ha definit molt bé el que et pots trobar en el disc, a mi m’agradaria remarcar el que et pots trobar en directe. Ara mateix estem combinant tant el format elèctric com el format acústic. L’elèctric és el més semblant al que es pot trobar en el disc, i en l’acústic, intentem donar-li un toc molt més personal. Aquest és un format més proper, el públic el tens a mig metre, interactúes molt amb ell, i jo com a bateria experimento amb nous instruments de percussió. Ens agrada molt a nosaltres i està agradant també a la gent.

TEXT i FOTO : Ignasi Arauz

Deixa un comentari | etiquetes: Albert Carbonell, Àlex Carballo, Gorvijac, Nuar, Pol Cruells, Respirar | posted in Entrevistes, Música

15 novembre 2010

Nuar al Voilà!

By rockdema

Dijous a la nit varem poder gaudir d’un concert en format acústic molt especial. Manresa sempre enamora, i podríem dir que és la capital dels bons concerts i de les bones sales. Ahir al Voilà van actuar el grup de Barcelona Nuar.

Un concert, tal i com hem dit en format acústic, on van repassar les cançons del seu primer treball discogràfic, ‘Respirar’ (Gorvijac, 2010), tot començant amb el single, “Cec sense tu”, que va desencadenar en un gran concert.

Un concert íntim, on la interacció amb el públic van transmetre molta proximitat i calor, que era d’agrair en una nit freda de novembre. La cançó que va fer cantar tota la sala va ser “L’últim vol”, una de les millors cançons que es poden trobar en aquest disc.

A part van aprofitar per a fer alguna que altra versió, i aprofitant que eren a Manresa, van versionar el “Corren” dels Gossos, que es va convertir en un dels moments àlgids de la nit.

Un cop acabat el concert, la gent encara animada, va continuar demanant més cançons i va ser llavors quan es van canviar les tornes, i l’Àlex Carballo va agafar les regnes del micròfon i la guitarra per a cantar-nos “Ayo Technology” de Milow.

Sempre ve de gust anar a locals petits a escoltar bona música, i ahir va ser una bona ocasió per a fer-ho!

TEXT : Ignasi Arauz

2 comentaris | etiquetes: Gorvijac, Manresa, Nuar, Voilà! | posted in Concerts

28 agost 2010

Nuar a la Fnac

By rockdema

El passat 22 de juny, el grup Nuar va presentar el seu nou treball, ‘Respirar’ (Gorvijac, 2010) a la Fnac de l’illa.

Un nou grup que surt amb força amb un estil pop molt marcat per les seves influències. El concert va servir per a donar-se a conèixer per a alguns i per a repassar les cançons d’aquest disc, on ens parles de temes molt diversos, des de l’amor fins a la crítica social, però amb una gran profunditat.

Si voleu conèixer una mica més sobre el grup : http://www.myspace.com/nuarbcn

TEXT : Ignasi Arauz

2 comentaris | etiquetes: Fnac, Gorvijac, L'Illa Diagonal, Nuar, Respirar | posted in Concerts

11 febrer 2010

Moltes novetats

By rockdema

A partir d’aquest mes de febrer començaran a sortir moltíssimes novetats discogràfiques, nous discos molt esperats per a molta gent.

Aquest mateix mes de febrer, cap als volts del 22, sortirà el segon disc del grup de Canet, Filippo Landini. El segon disc es titularà ‘Farem revolucions’ i estarà editat per la discogràfica Gorvijac. Un disc amb 12 cançons de les quals algunes ja es podien escoltar en els seus directes. Si voleu escoltar el seu nou single, “Mai no és massa tard”, podeu anar al seu myspace: http://www.myspace.com/filippolandiniband

De cara a primavera s’esperen dues novetats important, per una banda Els Pets treuran el seu onzè disc d’estudi. Un disc, com sempre que resta en secret tota mena de detall, la única cosa que es pot escoltar és una cançó que en Lluís Gavaldà fa en el seu espectacle en solitari. I per altra banda, el nou disc de la banda manresana Gossos.

I moltes altres novetats que ens esperen al llarg d’aquest 2010!

Deixa un comentari | etiquetes: Els Pets, Filippo landini, Gorvijac, Gossos | posted in Música

23 desembre 2009

Un Nadal discogràfic

By rockdema

Amb el final de les classes comencen les vacances, unes vacances molt esperades per molta gent, on és temps de reunir-se amb familiars i amics i recordar els millors moments de l’any. Una època on la gent estima i es deixa estimar, un paríode on s’intercanvien somriures i regals. Des d’aquí, volem propossar-vos una sèrie de novetats discogràfiques del nostre país, propostes que fan que els regals es converteixin en especials:

De terrat en terrat – Gerard Quintana (Musica Global, 2009)
Un disc on se’ns presenta un Gerard Quintana molt cosmopolita, molt de ciutat, tot i que ell no hi visqui habitualment. Un disc de tretze cançons que ens parla d’una Barcelona especial, submergida en les seves festes, en la seva realitat. Un disc que ens trasllada al cor de les Rambles amb les seves cançons. Un disseny original amb unes litografies i com si fòssin postals, ens sorpren amb un disc fresc i alegre, un disc de colors, com la Barcelona de la que parla. Els mestissatge de la ciutat el veiem amb la varietat d’estils musicals, des d’un rap fins a uan rumbeta, un disc plural i obert a tothom, sense cap mena de descriminació contra ningú. Els terrats de la ciutat ja han estat cantats, aranomés falta que obriu la porta del vostre terrat per deixar entrar aquesta obra mestre.

Viatge a Montserrat – Quimi Portet (Musica Global, 2009)
De nou, el mestre Portet ens sorpren amb un treball especial, diferent. Un disc ple de bones melodies i lletres excepcionals. Un regal per als més atrevits i a la vegada per als més crítics a l’hora d’escollir un disc. No es poden dir res que coses bones del disc, i amb dificultat d’expressar el que representa, per això, des d’aquí us recomanem que el compreu i jutjeu vosaltres mateixos, deixeu-vos submmergir per Montserrat, Barcelona i Sabadell tot anant d’excursió amb una oda als excursionistes de cuixes celestials. Més que un artísta, tot un poeta, un gran mestre de la música ens delaita com sempre amb les seves lletres rebuscades i minuciossament pensades fins a la última coma.

10 anys – Menaix a Truà (Musica Global, 2009)
El trio format per Juanjo Muñoz, Cris Juanico i Toni Xuclà ens presenten el directe que van oferir a l’Auditori de Barcelona, el passat 23 de maig, on van comptar amb la presència de grans amics i col·laboradors. Un directe / recopilatori de les seves millors cançons tant en so com en vídeo. Un petit tresor per als seguidors més afèrrims del grup i els que no hagin sentit mai res, és una bona oportunitat per tenir a casa una obra amb el millor de la banda, i en directe, que sempre representa la millor carta de presentació.

A l’Apolo – Lax’n'Busto (Musica Global, 2009)
Un altre directe que ha sortit enguany ha estat el dels Lax’n'Busto. Després del disc Amb tu (Musica Global, 2004) el darrer disc amb en Pemi Fortuny al capdavant de la banda, volien presentar un directe per a tenir-lo enregistrat per a la posteritat. És un dels directes més portents actualment dins el panorama musical català, un disc amb un DVD amb el concert integre, un viatge estel·lar cap a la lluna des de l’Apolo. Una molt bona carta de presentació de la banda amb el nou cantant, Salva Racero, que ja porta dos discs a l’esquena. A més, el disc ens presenta dues cançons noves “M’agrades tu” i “Pujo i baixo” a part de les cançons més conegudes de la banda. Aquest potent directe és gràcies també a la gran quantitat de gent que els segueix dia rere dia, i que en aquest disc hi troben un gran tresor per al record.

Més raons de pes – El tribut a Umpah-Pah (Musica Global, 2009)
El 20è aniversari és una bona raó per retre un homenatge a una gran banda que va marcar la història de la música en català, una banda com Umpah-Pah. Un disc dirigit per Jordi Puig i Pep Blay on han volgut recuperar les millors cançons del grup gironí comptant amb col·laboracions molt especials, amics i seguidors de la banda. Així ens trobem devant d’un disc ple de petits tresors musicals, començant per la cançó del Josep Puntí (dedicada al seu difunt germà Adrià Puntí). És un disc d’una gran delicadessa artística, una peça per a tenir a la discografía de cada casa. Ja deien que Girona és immortal, el que es van oblidar i ara recordem és que els Umpah-Pah si que van arribar a ser immortals.

Tres-cents seixanta graus 360º – Whiskyn’s (Musica Global, 2009)
Després d’anunciar la seva dissolució i del darrer concert a Reus, ara era moment de fer un petit recopilatori. En aquest cas estem parlant d’un recopilatori dels darrers discs de la banda de Reus, dels treballs On (Musica Global, 2004), Souvenirs (Musica Global, 2005) i Reus, Paris, Londres (Musica Global, 2007). El disc s’acompanya d’un DVD on hi trobem un molt bon documental sobre la banda i uns quants videoclips. La cirereta del disc és la nova cançó enregistrada, “Vitralls”, una cançó especial de la que no en desvetllarem res, ja que és un dels pocs al·licients del disc. És un bon album de les millors cançons dels últims anys de la banda, el que s’hi troba a faltar són cançons dels principis, les cançons que tothom ha demanat sempre i casi mai han tocat, les cançons que es podien sentir fa uns quants anys.

Anatomia de la relativitat – Pep Sala (L’indi Music, 2009)
El nou disc de Pep Sala, un recull d’onze cançons que parlen sobre la crua realitat que ens envolta. Amb to irònic i sarcàstic, fa reflexions diverses sbre la situació política, econòmica, etc… Ens parla d’un “Circ Global” on tots prenem el paper d’artístes. Una mescla de diversos estils musicals fan que el disc es transformi en una eina per transportar-nos als anys 70.

Vestits nous – Refugi (RGB Suports, 2009)
La música és una eina d’expressió de sentiments i missatges, una eina que arriba a molta gent. Però tot i això, sempre hi ha cançons que malgrat voler expressar alguna cosa, queden amagades, desades en un calaix omplint-se de pols. Per això, amb la clau de Refugi, amb la veu de Joan Reig i arrenjaments de Joan-Pau Chaves, aquestes cançons tornen a tenri vida pròpia, tornen a tenir cos. Aquest cop versionades una mica per donar-li un toc de modernor, per això Refugi ens presenta aquest disc ple de grans tresors amagats però amb un aire més modern, amb un vestit nou. Rememorar cançons de la Cançó sempre és un plaer, deixar-se relaxar per les melodies dels ritmes dels anys 60 i 70, escoltar poemes musicats, etc… Amb calaix ben obert, una proposta molt interessant per a regalar per les festes.

50 anys de la Nova Cançó – Marc Parrot (Musica Global, 2009)
Continuant amb la Nova Cançó, enguany s’ha editat un disc amb cançons, en aquest cas, més conegudes d’aquest període musical. El disc ha sorgit de la idea de l’espectacle queha organitzat Marc Parrot i que està voltant per tot el territori, una mena de recital de record i commemoració d’aquest mig segle de la fundació dels Setze Jutges. Així en el disc, de la veu de Marc Parrot, podem trobar cançons com “L’Estaca” del Lluís Llach, “A Margalida” de Joan Isaac i “Veles e vents” de Raimon entre d’altres.

Anna Roig i L’Ombre de Ton Chien (Satélite K, 2009)
Ens trobem davant d’uan proposta molt innovadora, un grup que promet molt. Cançons que es troben acavall del pop melòdic amb algun toc electrònic i d’instruments de joguina, on el joc instrumental guanya una gran dimensió, i la cançó francesa. Una mescla agradable del francès amb el català. Un disc d’una sutilesa extrema, d’una gran finura. Talment recorda molt a les grans cançons franceses però amb un toc més experimental. Una proposta de regal per a quedar com tot un senyor, un disc ple de tendressa i sentiments per a donar calor en aquests dies de fred.

Angelina i els moderns (2009)
Una època de revival desenfrenat de cançons velles i belles, han dut a recuperar les cançons més ballables de l’època dels nostres pares, de nosaltres o dels nostres fills. El ieié català dels anys 60 torna a sonar i amb força, amb un seguit de deu cançons que fan que l’esquelet no pari de moure’s. Des de “Irene” fins a No t’ho diré pas”, pasant per “Maria Cinta (Ai Angelina)”, es recuperen cançons d’una època podriem dir daurada de la música en català, tot i estar perseguida per la censura. Si voleu passar una bona estona, només heu d’escoltar el disc, i com hem dit abans, deixar anar l’esquelet i gaudir amb tot ala família d’aquest petit regal ieié, que de segur, a més d’un li agradarà i coneixerà les cançons.

Cinc anys – La Porta dels Somnis (Gorvijac, 2009)
Amb moti de la celebració del cinquè aniversari, La Porta dels Somnis, ha decidit llençar al mercat un recopilatori amb les millors cançons dels seus tres treballs discogràfics. Han aprofitat l’ocasió també per arreglar algun dels temes, pulir-los i donar-los-hi un aire més actual, acompanyat de la maduressa que ha aconseguit el grup.

Cançons de Nadal – El Petit de Cal Eril i Anímic (Bankrobber i Les Petites Coses records, 2009)
No podia faltar un disc amb cançons tradicionals de l’època. Aquest proposta trencadora que han creat conjuntament El Petit de Cal Eril i Anímic, és un projecte diferent en el qual no es perd l’essència nadalenca ni tampoc la identitat de cada grup. Un disc on s’han versionat nadales com el “Fum, fum, fum” o “El dimoni escuat”, mb el toc tranquil i sensible d’Anímic, i amb el toc transgressor i més alternatiu de l’Eril. Versions que trenquen els esquemes de la nadala original, però que li donen un toc especial i màgic, elements sempre agradable d’escoltar i d’apreciar durant aquestes festes.

Aquestes són les novetats que hem volgut destacar i que em pogut escoltar. Tantmateix des d’aquí recomanem altres discs com:

- Maria Coma

- Música Laietana. Zeleste (Picap, 2009)
Un disc rcopilatori de les millors cançons dels grups que van passar per l’antiga sala Zeleste de Barcelona

- Història de Catalunya amb Cançons 2.0. Trifulkes de la katalana tribu – VVAA (Picap, 2009)
Un disc que recull cançons tradicionals i populars versionades per grups com La Carrau, Carles Belda i Titot entre d’altres.

- Vergonya, cavallers, vergonya – Al Tall (Picap, 2009)

- 50 anys, 50 èxits – VVAA (Picap, 2009)
Un disc recopilatori de la Nova Cançó en motiu del seu cinquantè aniversari.

- Records del futur – Glissando (DiscMedi, 2009)

- Que en saps tu, de bicicletes i parafangs – L’Équilibriste (Flor y Nata, 2009)

- Esquitxos ultralleugers – Els Nens Eutròfics (2009)

Des del setmanari volem agraïr a:
Musica Global (www.musicaglobal.com)
L’indi Music (www.lindimusic.com)
Bankrobber (www.bankrobber.net)
Anna Roig i l’ombre de ton chien (www.myspace.com/annaroigilombredetonchien)
Angelina i els moderns (http://ninia.org/angelina/)
Gorvijac Music i la Porta dels Somnis (www.gorvijacmusic.com i http://www.lapuertadelossuenos.com)
Refugi i RGB (www.refugi.cat i http://www.rgbmanagement.cat)

Deixa un comentari | etiquetes: Angelina i els moderns, Anna Roig, Bankrobber, Gerard Quintana, Gorvijac, L'indi Music, La Porta dels Somnis, Lax'n'Busto, Menaix a Truà, Musica Global, Pep Sala, Quimi Portet, Refugi, Umpah-Pah, Whiskyn's | posted in Música

Cercador d’entrades
Entrades recents
Entrades antigues
Categories
Subscripcions

Introdueix el teu correu electrònic

Join 1.245 other followers

Arxiu d'etiquetes: Gorvijac

Els trossets de Llumia

Els Burman Flash ens diuen adéu

Més discs del 2010

Les novetats discogràfiques d’enguany! (1)

“Dins del grup som molt de la guassa”

“Estem contents d’estar en aquest moment tot i les dificultats”

Nuar al Voilà!

Nuar a la Fnac

Moltes novetats

Un Nadal discogràfic

Cercador d’entrades

Entrades recents

Entrades antigues

Categories

Subscripcions

Segueix-nos

Tweets del @rockdema

Follow “”

Arxiu d'etiquetes: Gorvijac

Comparteix

Like this:

Comparteix

Like this:

Comparteix

Like this:

Comparteix

Like this:

Comparteix

Like this:

Comparteix

Like this:

Comparteix

Like this:

Comparteix

Like this:

Comparteix

Like this:

Comparteix

Like this:

Cercador d’entrades

Entrades recents

Entrades antigues

Categories

Subscripcions

Segueix-nos

Follow “”