Segueix-me el fil – Beth (Música Global, 2010)

“Segueix-me el fil, segueix-me el fil i no et perdràs, segueix per aquí, segueix que això acaba de començar, no t’imagines on et duré, ni t’imagines el que et donaré…” és el que ens diu la Beth només obrir el disc, a “Màquina de cosir”. I és que aquest nou disc tot està relacionat amb fils i costures, com si anéssim tirant d’una punta del fil i cada cançó va desgranant-se una rere l’altre com una història d’amor fins a un final deliciós amb “Senzill”. Tot amanit amb l’essència de l’amor rosa. Un disc ple de cançons tendres, dolces i que t’acaricien quan les escoltes, entre les quals hi ha joies escrites per en Marc Parrot, en Jaume Pla de Mazoni o en Litus. “Perquè ets tu t’ho diré en català perquè m’entenguis de pressa“, després de vuit anys que es dedica de forma més professional a la músicaa, ara treu el primer disc en català, en la seva llengua. Cal treure’s les manies i apartar la seva faceta mediàtica que coneixem per tal d’apreciar aquest tresor. Un petit tresor que sempre quedarà guardat i ben tancat amb un llaç de roba rosa i en tots nosaltres. Ignasi Arauz (I.A.) ****

Tenir-ho tot – Senyors Tranquil (Música Global, 2010)

Aquest duet barceloní ens presenta un disc ple de tranquilitat, i és que fan honor al seu nom, Senyors tranquil. Un disc creat sota la batuta de Pau Vallvé que ens deixa dotze bones cançons, i que en poc més de mitja hora deixen anar una gran dosis de tendresa amb les seves guitarres i les seves veus. Gad Sans i David Amills són els que formen aquest duet tan acurat, els Simon&Garfunkel catalans. El disc comença amb la delícia d’”Indis i cowboys”, i continua tot donant una volta per “Madrid” tot envadalint-se. “Turista del carrer” és una altra perla del disc, així com “L’embús”. Per tancar el disc han decidit fer una versió molt encertada de The Cure, “In between days”. Calma, dolçor i tranquilitat és el que desprèn aquest disc. I.A. ****

Un món per estrenar – Martí Soriano (Temps Record, 2010)

El cantautor del Clot ens presenta el seu treball de debut, un disc ple de cançons on recupera l’essència del que durant anys va ser el rock català. Un disc, que dins del gran ventall de propostes diferents i de les noves tendències musicals, passa de llarg però sense deixa indiferent a ningú. Cançons personals que ha anat escrivint i acumulant durant anys i que en Jesús Rovira ha produït juntament amb en Jimmy Piñol (Lax’n'busto). Cançons molt properes com “Barcelona” que ens parla de la seva estimada ciutat, i del que té de bo i de dolent, i caçons realistes com “Any nou”, on fa balanç de tot el que ha anat canviant al llarg de l’any. Cançons on en certs casos arriben a ser molt personals, però que ens podem fer nostres perfectament sense cap mena de problema. I.A. ***

Respirar – Nuar (Gorvijac, 2010)

L’Albert Carbonell és qui dóna la veu a aquest grup de pop-rock de Barcelona. Un disc molt eclèctic, amb cançons que tasten diferents estils musicals, des del soul fins al funk. L’amor, la crítica social i de tot el que ens envolta és el que hi podem trobar en aquest primer disc, un primer disc que ja ha començat a respirar i amb molta força. Prendre “L’últim vol” amb els Nuar és respirar un pop fresc i enganxós, ple de petits detalls que encomanen a tornar a emprendre el vol. I.A. ***

Un brindis pel nen androide – Mine! (Música Global, 2010)

Els guanyadors del Sona9 del 2009 han tret al mercat aquest disc on demostren qui són i el que volen. Composicions bastant arriscades que marquen un estil inconfusible i amb una potència que les fan molt encomanadisses. Històries properes, realistes, inventades amb un punt d’invenció surrealista i amb unes harmonies molt acurades. Escoltar els Mine! és deixar-se endur per les seves ones, navegar per un rumb incert però molt ben escollit i empapar-se d’un pop de gran nivell. Ens ofereixen un brindis ple de sensacions i ensenyant-nos el que realment els hi agrada, prenem-lo i brindem amb ells! I.A. ****

 

Escapistes – Inspira (Amniòtic record, 2010)

Un gran regal per a les oïdes és el que és aquest treball del Jordi Lanuza. Una altra delícia produïda per en Pau Vallvé. “Dius que has somiat, dius que has tornat d’un somni entre núvols”, i és el que aconsegueix aquest disc, amb unes melodies molt relaxades, amb una veu que aconsegueix transportar-te cap aquests somnis entre núvols. Un disc amb molta llum i uns colors molt intimistes i càlids. En el disc hi torbem la col·laboració de la Maria Coma que li aporta una dolçor màgica com en la cançó “Focs i brases”. Dominar la tècnica de l’escapisme no és fàcil, i aconseguir un disc tan rodó tampoc, i és que “… on no arriben les paraules.” hi arriba la música. I.A. ****

 

La distància farà la feina bruta – Gespa (Música Global, 2010)

La marca Pau Vallvé hi torna a ser present en aquest disc, on hi trobem un gran contrast de melodies i sons electrònics. Lletres que no són gaire entenibles, que traspuen un aire surrealista, però que acaben enganxant si se li sap trobar la gràcia. No se sap del tot si és ironia o realitat el que es desprèn de les lletres, però és un disc ple de colors i sensacions diverses, que molts cops xoquen entre elles. Tot té el seu perquè que cal descobrir, un viatge llarg ple de conceptes i de detalls que cal anar lligant entre si per a treure’n l’entrellat.  T’has de deixar portar i gaudir de la música, fins al punt d’arribar a entendre que ens volen transmetre. Música surrealista amb un toc de freakisme és el que robem en aquest disc del projecte de Gerard Alegre. I.A. ***

 

EP País Petit + Gemma – Carles Belda i el Conjunt Badabadoc (autoeditat, 2010)

Cada cop que en Carles Belda ens presenta alguna cosa nova, ens sorprèn més! Aquest any ha decidit recuperar de l’essència dels anys 60 – 70 que tant han marcat la banda, amb una estètica mood, el ja desaparegut vinil, el que es coneixia coma EP de 45 revolucions per minut. Un disc senzill on hi podem trobar per la cara A la versió de “País Petit” del Lluís Llach, i a la cara B la versió de “Gemma” de Joan Baptista Humet. Dos cançons que agafen una dimensió i una estètica completament diferent gràcies a l’acordió de’n Belda. Un disc per autèntics melòmans, aquells que encara conserven el plat del toca-discs a casa. I.A. ***

 

Tentaciones -Ruido! (autoeditat, 2010)

En Shanti Gordi, el teclista de’n Cris Juanico, ha aparcat les seves tecles per atrevir-se amb un projecte amb en Jose Fernández i Lluis Costa on hi posa la veu. Cançons pop molt encomanadisses que després de molt de temps sonant per fi veuen la llum en un disc. Un disc de cinc temes que és una carta de presentació perfecta per aquest trio qua aposten per la musica ben feta, cançons que cauen en els tòpics en quant a lletres d’amor i desamor, però que en el context general ha tingut molt ressò, i el que encara li queda per tenir. Una proposta que mereix fer-se un bon lloc en el panorama musical. I.A. ***

 

La Pepi – La Pepi (maqueta autoeditada, 2010)

Alegria i frescor desprèn la maqueta de La Pepi, amb ritmes molt ballables. El joc de català i castellà li dóna un aire més plural i de mestissatge, i on el joc de sons amb molts instruments de percussió i el joc de veus esdevenen un experiment musical per a en Josep Bordes, més conegut per ser el cantant de Pepet i marieta. En aquest projecte també hi podem trobar a la Carol Duran de la Carrau i la Marta Robles tocant la guitarra flamenca. Cançons amb un aire tradicional i molt folklòric que ens porta la Pepi de Barcelona per a que ens enamorem. I.A. ***

 

Missatges de l’aigua – Samitier (Nómada, 57)

Uns missatges que ens expliquen les coses tal i com són, clares com l’aigua. El pop alegre de Samitier, ple de llum, pren una gran solidesa juntament amb una veu tendre i fràgil. Maduresa és el que trobem en el disc, amb unes cançons realistes i algun cop crues amb la societat i amb un mateix, però amb una tendresa extrema. Hi destaca la col·laboració d’Òscar Dalmau (Dj Phil Musical) amb la seva veu potent. “Equilibri”, “Sóc el meu doble” i “El copilot suïcida”, són cançons que destacaria. Missatges que ericen la pell, que et fan recordar, que et fan somriure, que et van plorar, …. missatges plens de sentiments i amb una música feta des de dins és el que ens regalen els barcelonins Samitier. I.A. ****

Aire lliure – La Porta dels Somnis (Discmedi / Gorvijac , 2010)

Aires frescs ens porten les noves cançons del grup de Sant Cugat del Vallès. Continuen avançant, redefinint-se a cada disc amb total llibertat, sense perdre l’essència del grup. Un disc amb dotze cançons, entre les quals hi ha la cançó de la tardor de TV3, “Aquí”, i la nadala que van fer per al Mòn de RAC 1, a més de trobar-hi la col·laboració dels vendrellencs Lax’n'Busto a “Massa arriscat”. Tothom anhela el paradís, però la Porta prefereix quedar-se en el seu poble, a on hi poden respirar aires nous, aires de progrés per a tirar endavant i amb les coses clares. I.A. ***

Minimúsica : Els Aliments – Diversos Artistes (Sones, 2010)

Aquest projecte que ja fa més de tres anys que aproxima grups de pop actuals als més petits amb concerts i cançons temàtiques. En aquesta primera entrega podem veure com aquests artistes com són El Petit de Cal Eril, Fred i Són o Sedaiós entre altres, fan cançons parlant dels aliments, d’una temàtica completament diferent de la que ells fan. La idea és que els timpans dels més petits puguin diferenciar diferents estils musicals, estils completament actuals, i aprenguin que en una cançó la lletra també és important i té un missatge. Petites lliçons que expliquen com menjar i que menjar, així Sedaiós ens expliquen que no s’ha de menjar pels ulls, continuant amb la recomanació dels Fred i son que hem d’anar variant el que mengem. Oh! Cake & The Cookie ens explica que podem fer allò que ens agrada a casa però sempre tenint present el que els Fred i Son ens volen dir amb “Crispetes de colors”, on el sucre fa malbé les dents. I el Petit de Cal Eril ens revisa la ja coneguda “Les pometes”. Aquest apetitós menjar ve acompanyat de dibuixos per a que sigui més fàcil interpretar les lletres i tot digerint-ho amb les explicacions musicals de Internet2. Una degustació musical per portar una dieta sana. I.A. ***

Diu que no sap què vol – Fred i son (Sones, 2010)

Cançons dolces, amb una veu molt innocent que acompanyen a unes melodies fràgils i malenconioses. Els barcelonins ens presenten un disc de pop senzill, un estil de pop-folk que estira cap a l’indie, marcat per les influències de la seva discografia particular amb Ben Watt o The Pastels entre d’altres. Les cançons que hi trobem tenen una tendència a parlar dels aliments i amb una certa orientació cap a un públic infantil, ja que han volgut recuperar temes de la maqueta que van fer per al projecte de Minimúsica. Cal destacar la història musicada del “Petit princep” i “L’última cançó”, una cançó trista. Molts matisos s’amaguen entre les cançons i les fan delicades i càlides, fetes amb molt de tacte i paciència, igual que el punt de creu que il·lustra la portada. Diuen que no saben que volen, però de moment ja tenen un grapat de bones cançons, tant en format CD com en vinil. I.A. ***

Saltamartí – Oliva Trencada (LaCasaCalba, 2010)

“Ninot que porta un pes a la base i que, desviat de la seva posició vertical, es torna a posar dret. El poble.” Aquest és el poema que va fer en Joan Brossa, utilitzant la definició de Saltamartí, per a fer una metàfora de la persistència del poble. Gent que lluita i defensa el que vol, el que els interessa i els agrada. Oliva Trancada demostra el que li agrada i ara ha apostat per a musicar un seguit de poemes de l’escriptor, el mestre dels poemes visuals, dels poemes conceptuals. Després d’haver musicat texts de Maria Antònia Salva, ara és el torn d’en Brossa, tot agafant un seguit de disset poemes del recull que porta el mateix títol del disc ‘Saltamartí’ (Ocnos, 1969). Un acompanyament càlid i meticulós, amb una gran diversitat de sons que aporten elements complementaris als poemes. Tal i com va escriure en el preludi del llibre, “Aquests versos, com una partitura, no són més que un conjunt de signes per a desxifrar. El lector del poema és un executant.“, ara ens toca a nosaltres saber entendre i apreciar la seva obra, però amanida amb un toc de música. I.A. ****

Sols – Revolta 21 (Media David, 2010)

Després de deu anys de trajectòria i tres discos, Revolta 21 tornen amb Sols, el disc més contundent fins ara. El quintet del Penedès han plasmat en aquest darrer àlbum la seva evolució musical i la conseqüent maduració. Amb una sonoritat rockera molt treballada, dins de Sols podem trobar temes que ens parlen sobre la feblesa de la classe treballadora a “Hem oblidat” o de l’auto superació a “Sols”. Revolta 21 saben que mitjançant la música poden activar el canvi en la gent i així ho fan palès en la lletra de “Les coses al seu lloc”. La producció del disc ha estat feta per Revolta 21, Magí Batalla i Jimmy Pinyol. Isabel Gonzàlez (I.G.) ***

El món en un cafè – 4t 1a (Quart Primera) (Satélite K, 2010)

Costumisme en estat pur és el que trobem en les cançons del primer disc dels Quart Primera. Cançons que ens parlen de situacions diverses, amb un toc personal i algunes on la imaginació comença a volar. Un indie-pop ple de detalls i subtileses on la música senzilla i molt el·laborada s’acaricia per la potent veu de’n Pere Jou. Unes persones molt corrents són el que s’amaga rere aquest grup, persones que ens han obert les portes de casa seva, ens han acollit amb unes cançons properes i que em degustat com petits bombons que et transformen en posar-los a la boca. En aquest cas, una delícia per a les nostres oïdes, cançons que són per a cantar-te a cau d’orella. “Doctor”, “Foc”, “Segonamà”, “La Maria és un animal” i “El món en un café” són un clar exemple d’aquestes cançons, tot i que les citaria totes. El disc d’un grup del que se’n sentirà molt a parlar. I.A. ****

Diploma de gran perdedor – Espina (autoeditat, 2010)

‘Diploma del gran perdedor’ és el primer disc dels Espina, un quintet amb ganes de fer rock. Després de fer una maqueta (‘Tots es pops moren a sa Colàrsega’) decideixen aventurar-se amb aquest àlbum. El so que ens ofereixen deixa clar la seva predilecció pel rock. Tot i no tenir molts anys d’experiència el resultat és prou òptim i interessant. Una declaració d’intencions que segur donarà que parlar. I.G. **

Sol i sípies – Deboits (Blau, 2010)

Pop fresc, divertit i surrealista provinent de Menorca tal i com si una obra d’art es tractés, al més pur estil dalinià. Personatges com la “Carme”, “La fornera” o unes banyes amb un Mosso d’Esquadra denoten aquestes dosis de surrealisme musical tan pròximes a grups com Els Nens Eutròfics o el mateix Pau Riba. Cançons de lletres arriscades com la cançó “La Bultaco” que és una adaptació del conte de Pere Calders, “No se sap mai”. Històries peculiars, comiques i divertides, acompanyades d’una música alegre i dinàmica que confirma el que diuen: “Tu ets diferent, no m’importa el que pensi de tu la gent“. I.A. ***

Aquí control – La Gran Aventura (Música Global, 2010)

Despres d’estar 14 anys inactius, La Gran Aventura torna als escenaris de la mà d’un nou disc: Aquí control. Amb un so rocker contundent ens presenten aquestes dotze cançons on podem trobar temes com “Una nova vida”. Aquesta és el single del disc i el primer videoclip. És evident que l’han escollit perquè aquesta tornada de La Gran Aventura és com una nova vida per a ells i tenen clar, tal i com diuen a la cançó, que el món que els ha cridat els hi ha donat una (nova) oportunitat. I ells, no l’han deixa’t escapar. I.G. ***

 

Sagrat cor – Canímas (Música Global, 2010)

Sagrat Cor és un disc de sentiments, de sensacions, de voler…i poder. La seva veu forma un perfecte conjunt amb les lletres que ens parlen d’amor, de pors, de canvis. Tot i tenir dos treballs discogràfics anteriors, Eduard no deixa de sorprendre’ns. Una de les moltes perles que pots trobar en aquests disc són les col·laboracions amb les que ha comptat: Miriam Encinas, Ivette Nadal, Xavi Lloses, Albert Gumí i Emilio Hernández. L’únic que has de fer amb aquest disc és escoltar-lo i deixar-te emportar. Una gran experiència que et portarà al més sagrat del teu cor… i no te’n penediràs. I.G. ****

 

Zero – Bizarre (Mass Records, 2010)

Aquest grup de Blanes torna amb el seu segon treball discogràfic Zero. Les veus dels dos vocalistes (Javier i Meri) compacten a la perfecció tot creant el que és el punt fort del grup. El so d’aquest nou àlbum és més contundent que el de l’anterior però sense perdre mai el so pop que els caracteritza. Bizarre ha comptat per aquesta nova creació amb la producció de Luca Germini, la col·laboració d’Alba Haro al violonel i la de Robert Funk. Zero ens ofereix bona música i bones veus, un disc que tots aquells amants del pop no poden deixar escapar. I.G. ***

 

Presunto tocador – Le Croupier (Mass Records, 2010)

Carles Cors, Le Croupier, treu el segon àlbum: Presunto tocador. Lletres que semblen poesía, poesía musicada. Fent ús tant del castellà, del català o del francès per explicar aquelles idees que li passaven pel cap, Le Croupier ens presenta tretze cançons amb aires bohemis. Ja a la primera escolta te n’adones que és un disc que et transporta a èpoques passades. Jugant les seves cartes de cantautor mag, Carles Cors idea contes de personatges simbòlics i els musicalitza. Presunto tocador t’atrapa tal i com ho fan aquells jocs de màgia que no ets capaç de resoldre. I.G. ***

Cançó Nova – Lieder Càmera (Música Global, 2010)

Acabem de tancar un any ple d’homenatges a la Nova Cançó, entre els quals hi ha l’exposició ‘La veu d’un poble’ que es va fer al Museu d’Història de Catalunya, on el dia de la inauguració vam poder gaudir d’una petita actuació del cor Lieder Càmera interpretant algunes de les cançons que podem trobar en aquest disc. Un disc amb cançons reconegudes d’aquella època però en una versió de cant coral a cappella. Tal i com diu Lluís Serrahima en el llibret, “cançons que han esdevingut plenament populars en el sentit literal de la paraula: el poble les ha fet seves i les canta“, un grapat de cançons que tothom coneix, però ara toca sentir-les per unes veus i un estil completament diferent. Aquest és, però, el primer volum de les cançons que han fet el cor per a celebrar el seu vintè aniversari i que ajuda a difondre aquest patrimoni musical, (el segon volum està previst per al 2012). I.A. ***

L’home que gira – Erm (Discmedi, 2010)

David Pérez, Erm, ens ha tornat a fer un bon regal. Després de dos àlbums anteriors, Erm retorna amb un estil potser no tan electrònicament marcat com en les ocasions anteriors. Els temes centrals de les cançons són la infantesa com en “Estels fluorescents” o les cicatrius que deixa l’amor a “Ombra i Desig” on s’acompanya de la veu d’Agnès Aran. Erm ha aconseguit fer un disc complert, amb moltes coses per a descobrir, ple de misstages i significats que et fan pensar. I com ell mateix diu a la cançó que dóna títol al disc “de tant en tant, segueix ventant el foc amb el barret. Segur que algun pirata hi deu haver que vegi o ensumi el fum, aquest fum que es manté dret, aquest fum que es manté dret”. I això, Erm, ho sap fer molt bé. Venta i es manté dret, ben dret. I.G. ****

 

Bed&breakfast. Edició especial – Els Amics de les Arts (Discmedi, 2010)

Els Amics de les Arts continuen imparables, aquest sense dubta ha estat el seu any. Un any marcat per gran quantitat d’èxits i de concerts, amb una gran rebuda de públic exhaurint casi totes les entrades. Per tal de celebrar to això han decidit llençar al mercat una reedició del seu aclamat ‘Bed&breakfast’ juntament amb el ‘Castafiore cabaret’ (autoeditat, 2008) i alguna perla més en format de bonus track. Entre aquestes perles hi trobem cançons com “Tren transiberià” que només es trobava en l’edició de l’anterior disc que es va encartar en el número 153 de la revista Enderrock, al mes de juliol del 2008. També ens han regalat la versió de “Per mars i muntanyes” en japonés, la que van fer per al Saló del manga. Una edició per a autèntics seguidors del grup, i si algú encara no coneix el fenomen dels Amics de les Arts, aquesta és una bona ocasió! I.A. ****

Extractes d’un diari – Balago (Foehn Records, 2010)

‘Extractes d’un diari’ ens recull vint-i-una cançons molt experimentals. Els vallesans presenten aquest tercer disc un disc molt introspectiu i melancòlic. Com si d’una banda sonora d’una pel·lícula de por es tractés, aquestes cançons aconsegueixen penetrar ben endins fins als sentiments, i alterar-los al seu aire, on en certs casos crea una sensació d’esgarrifança i d’inquietud. Curts de sons de caire fantasmagòric i intriga on els sons elèctrics tenen molta presència. I.A **

 

Anònimes – El pati de les cireres (More Music Productions, 2010)

Un grup de Terrassa segurament un tant desconegut, però que ens presenta unes cançons poc conegudes però que són de tots. En aquest disc de CD + DVD hi trobem un recull de cançons populars catalanes, cançons anònimes, però amb un toc personal. Cançons més presents en la memòria de la gent com “La Dama d’Aragó”, o d’altres més oblidades com “El testament d’Amèlia”, són tocades amb un toc jazzístic i molt mediterrani. Cançons en perill d’extinció fetes amb una gran dolçor i suavitat per a viure i perviure per sempre. I.A.***

Simfònic – Lax’n'Busto (RGB Suports, 2010)

Un embolcall perfecte han triat els del Vendrell per a les seves cançons. La fusió del so d’una orquestra de cambra amb l’energia i potència dels Lax’n'Busto, ha gestat aquesta delícia de disc que es va gravar en directe al Teatre Àngel Guimerà del Vendrell els dies 16, 17 i 18 de juliol del 2010. Un recull de les cançons de tota la carrera musical de la banda però acariciades i adornades amb sons de vent metall i de vent fusta que no s’escolten normalment en els seus directes, i per això també hi van voler introduir cançons que tenen més cabuda en un format més acústic que no elèctric. Una nova visió de les seves cançons, amb una elegància imperant vestida per la batuta de Joan Albert Amargós juntament amb l’Orquestra de Cambra de l’Empordà. Maduresa, elegància i presencia al quadrat és el que ens regalen amb aquest disc. I.A. ****

La senyoreta descalça – La senyoreta descalça (autoeditat, 2010)

Reggae, electrònica, funk i pop és la mescla explosiva de La senyoreta descalça. Una senyoreta que ens parla de la vida des del seu punt de vista, ens pot parlar des de les “Promeses” que es fan sense anar més enllà  fins a explicar-nos com anar “Sense pressa” per la vida. Un disc, en aquest cas promocional de cinc cançons per a donar-se a conèixer, on li donem un cinc a l’eufòria, fa que no sigui d’estranyar que en Jaume Pla ‘Mazoni’ col·labori a “Fas tard”. “I es que la vida és com una truita de patata i ceba, si li dones més de dues voltes hauràs de ser prudent“, és el que ens diuen de la vida, i ells ho han aplicat amb les seves cançons, on segurament li han donat més de dues voltes ja que han aconseguit un estil propi. I.A. ***

Vol i dol – El Petit de Cal Eril (Bankrobber, 2010)

Després de ‘I les Sargantanes al sol’ (Bankrobber, 2009), El Petit de Cal Eril torna amb nou disc: Vol i dol (Bankrobber, 2010). Si a l’anterior ens parlava de forma innocent sobre els records de l’infantesa amb aquest nou àlbum ha fet un gir radical, ens parla de la mort, l’amor i la superació. És això el que ens vol transmetre amb el disc, el dol d’haver perdut allò estimat però alhora el vol de la recuperació, de mirar endavant. Per acabar de rodonir aquesta obra (gairebé d’art) Joan Pons ha comptat amb l’ajuda de Roger Mas, Mau Boada o Joan Colomo. Tots ells han posat el seu granet de sorra per a fer d’aquest ‘Vol i dol’ un dels millors discs de l’any. S’ha d’escoltar, s’ha de gaudir. I.G. ****

2010 – Pau Vallvé (Amniòtic Records, 2010)

Després de parlar d’una llarga llista de discs produïts per en Pau Vallvé, finalment podem parlar d’un disc seu i sense cap mena de sobrenom. Un disc que recull totes les cançons que ha composat durant tot aquest 2010. 2010 és com un diari de la seva vida, on ens explica les seves vivències i els seus maldecaps. Ens parla de la mort de la seva àvia a “L’àvia ha fet nevar” així com de la ruptura amb la seva parella, dels canvis que ha patit en la seva vida, ens obre les portes del seu 2010 de bat a bat. A part dóna l’últim adéu a l’Estanislau Verdet amb la cançó fúnebre “R.I.P.” per a donar pas a aquest nou projecte. Un treball molt càlid i tendre, molt introspectiu i interiorista, on en Pau Vallvé ha demostrat les grans qualitats que té fent-se tot ell, des del principi fins al final i buscant nous sons i noves dimensions jugant amb els micròfons i amb les possibilitats que li dóna el seu propi estudi.  Un gran tresor per a descobrir, sense dubte un dels millors discs de l’any. I.A. ****

 

No me la puc treure del cap – Diversos artistes (Música Global, 2010)

El programa de TV3 ‘No me la puc treure del cap‘ ha editat un CD – llibre de unes vuitanta pàgines i dos discs. En el primer disc hi ha el recull de les cançons de les quals es parlarà en el programa, i en el segon les mateixes però tocades per un quartet de corda, realment un regal deliciós. Una altra joia de l’edició són els dibuixos que acompanyen les cançons, on diferents dibuixants de la revista ‘El Jueves‘ han plasmat la història de la cançó en petites vinyetes de còmic. Cançons com “L’Empordà” dels Sopa de Cabra, “Paff, el drac màgic” de Falsterbo (a la foto dibuix 1, de Picanyol), ”La dansa del sabre” de la Trinca (a la foto dibuix 2, de Kim), ”Qualsevol nit pot sortir el sol” de Jaume Sisa (a la foto dubiux 3, de Fontdevila) i “Ítaca” de Lluís Llach (a la foto dibuix 4, de Alfons Lopez), són algunes de les cançons que s’hi poden trobar. I.A. ***

Rumbastards – Malakaton (autoeditat, 2010)

Després de la dissolució de Sota Zero, l’Albert Ferré retorna amb un nou projecte de rumbeta, ara sota el nom de Malakaton. Català i castellà són les llengües vehiculars d’aquest disc de presentació, un disc amb set cançons per a ballar i no parar, des del principi al final. “Llestos per tornar a  jugar una partida a la vida“, i ho estan de veritat, un nou projecte per a mirar endavant i portar bona música i marxa arreu. I.A. ***

 

 

Cucaracha Tour X Aniversario – Hotel Cochambre (autoeditat, 2010)

Un estiu intens, ple de concerts és el que han viscut els Hotel Cochambre, els treballadors d’un hotel que els hi va ser embargat, i ara es dediquen a cantar les cançons d’aquells que van allotjar-s’hi. I és que enguany han celebrat el seu desè aniversari, ja fa deu anys que van perdre el seu hotel. Després d’aquesta gira tant frenètica han decidit immortalitzar-ho en un CD + DVD, on per sempre podrem reviure d’un dels seus directes. Un bonic record per a reviure aquelles nits de festa de l’estiu amb un dels grups que omple vagi on vagi. No és una banda de versions ni una orquestra de versions, són els extreballadors d’un hotel, i ara els podem tenir a casa en un DVD especial, un aniversari molt especial. I.A. ***

 

Tocant fusta – Elena Gadel (Nómada 57, 2010)

El primer disc en català de la cantant sortida d”Operación Triunfo’ on ens demostra el tacte i la dolçor que té a l’hora de composar i escriure cançons, tasca que va fer juntament amb en Toni Pagès. Uns sons molt mediterranis vesteixen el disc amb unes guitarres molt elegants acompanyades d’una veu dolça i suau. Totes les cançons tenen un toc flamenc i de música popular, així com una essència jazzística, donant així una frescor a les cançons que es veu accentuada per les lletres. Català i castellà són les llengües que utilitza per a presentar aquest primer projecte en solitari. Un disc fet amb molt de gust i que cal assaborir-lo amb les orelles ben obertes i traient-se qualsevol idea dolenta del cap. Una joia feta amb la millor fusta que hi ha al món, i on toquem fusta per a apreciar-ne la bellesa del disc. I.A. ***