Amb ganes de desvetllar que és aquesta “famosa gemma de Galveston”, vam anar a parlar amb l’Èric Vinaixa que acaba de publicar el seu primer disc en solitari, ‘La famosa gemma de Galveston’ (Picap, 2010). No ens va desvetllar aquest misteri, que segons ens va dir, aviat veurà la llum, però vam poder parlar una estona amb ell i ens va explicar coses molt interessants d’aquest treball.

Una persona que és amant de la música i que té les idees molt clares, amb una visió molt crítica del panorama musical que es fa a casa nostra, ens va confessar: “M’agrada escoltar la música tal i com me la presenten”, i és que té tota la raó del món!, i amb el seu disc és el que s’ha de fer, cal deixar-se dur per les seves cançons i buscar tot el que hi amaguen.

Ignasi Arauz (Rockdema) (I.A.) : Que és la famosa gemma de Galveston?

Èric Vinaixa (E.V.) : És algo que no puc explicar, que ho has d’esbrinar tu mateix, tothom ha d’esbrinar-ho, a mesura d’anar escoltant una vegada i una altre les cançons i lligar conceptes. Potser amb una mica de sort, s’encén la bombeta, però no prometo res.

I.A. : És un missatge encriptat dins del disc en forma de jeroglífic, o la gemma és tot el disc en si?

E.V. : No, és una cosa que existeix i que va relacionada amb mi, i des de sempre m’ha agradat. No és fruit de la imaginació.

I.A. : Encara hi ha alguna essència de Rodamons en el disc?

E.V. : Alguna cosa queda, bàsicament perquè el compositor és el mateix i això s’ha de notar d’alguna manera. Estilísticament jo ho veig bastant diferent. Hi ha cançons de Rodamons que hi cabrien aquí, i al revés.

I.A. : Per tant, que hi podem trobar en aquest disc? De que ens parlen les lletres?

E.V. : Un conjunt de cançons molt personals, molt reflexives, que miren cap endins. Estilísticament toca una sèrie d’estils molt tranquils com podria ser el soul, pop d’autor clàssic, blues, ….; tot en diferents proporcions en funció de la cançó. Sobretot, també hi podem trobar una producció molt detallista, ja que s’ha treballat per aconseguir unes atmosferes, un so. Les lletres, en general, parlen de diferents visions de les relacions humanes que són el motor de la vida. Una mateixa situació es pot veure des de diferents punts de vista i son igual de vàlides. Sempre hi ha un punt optimista encara que no ho sembli, no són cançons de desesperació ni de frustració, son cançons que deixen la porta oberta.

I.A. : D’on prens l’anglès en un parell de cançons?

E.V. : Jo fa temps que escric amb anglès també, ja que és una llengua que tinc molt interioritzada, és la que he escoltat sempre amb els meus referents musicals. S’adapta molt bé a una determinada atmosfera que a vegades en català a mi em costa, i per això opto, quan no tinc les eines suficients en català, la qual cosa és un defecte, per tirar cap a l’anglès.

I.A. : La seducció és realment un art i tu amb el disc l’exprimeixes bastant. Et consideres un autèntic seductor i provocador?

E.V. : Més provocador que seductor. Jo entenc que seduir no és un aspecte purament sexual, que també. La seducció és trobar les distàncies, l’equilibri just amb les coses i les persones. Tu pots seduir algú per anar-te’n al llit amb ell, una feina, o simplement una amistat. També crec que s’aprèn a seduir.

I.A. : Amb “Sou i sereu” que ens vols explicar?, ja que cadascú pot fer una interpretació lliure.

E.V. : “Sou i sereu” és una cançó que parla de totes aquelles persones que s’han sentit, d’alguna manera, oprimides i incompreses per la seva manera de ser, d’expressar-se, de pensar, de sentir, …; per tant és vàlida per a molts col·lectius. Però si llegim entre línies es pot veure que és una cançó que defensa el país, Catalunya.

I.A. : Deu cançons més un bonus track totalment despullat, com si defugis de formar part del disc és el que podem trobar. Aquesta última cançó d’on surt?

E.V. : La idea surt de voler acabar el disc d’una manera molt natural, igual que és el concepte del disc, plasmar un tipus d’emocions molt concretes. Vaig pensar que un cop acabat a dalt de tot amb una cançó com “Males influències”, que acaba amb una secció de vents com una ‘big band‘, volia tornar a portar el disc allà on es mereix, a la tranquilitat i a la intimitat, i en aquest cas, més íntim que una veu i una guitarra no hi ha res. A més hi ha un conjunt de sons que estan gravats tots a Miravet, el meu poble. És un collage de sons que m’han marcat, des de les cinc del matí fins a les cinc de la tarda.

I.A. : Veiem un disseny molt acurat i elegant, ple de vinils repartits per una habitació. Són dels teus referents músicals que abans has mencionat? Quins són?

E.V. : Sí, són els meus referents. Jo tinc un pòdium de tres, començant per dalt de tot on hi ha “sus satánicas majestades” els Rolling Stones, que és lo més gran que s’ha “parit”. Tots els que em coneixen saben que jo tinc com a “Déu nostre senyor” a Keith Richards, i celebro el Nadal el dia que va néixer ell, el 18 de desembre, i això ho trobaràs als agraïments. En segon lloc, els Beatles, que són qui em van fer descobrir la música, la música en majúscules; i finalment els Queen. Després n’hi ha molts més, podem parlar de Pink Floyd, David Bowie, Police, Creedence, tota la música negre de la Motown, ….

I.A. : Prefereixes quedar-te amb el clàssic i ja desaparegut “Discman” i vinil, o amb les noves tecnologies?

E.V. : No, jo sóc molt romàntic amb les tecnologies. Entenc que ens hem de reciclar, però jo continuo comprant cd’s i posant els meus vinils quan arribo a casa. Fixat que jo vaig posar un “Discman” dient : “Ei, que jo també puc ser modern!“, però clar, ja no en queden. Per mi escoltar cd’s així és lo últim, jo no tinc ni ipod, ni mp3, ni res…, no m’agrada comprimir la música, m’agrada escoltar-la tal i com me la presenten. I en el format tal i com és, amb l’obra sencera, no entenc el fet de comprar una cançó solta, entenc escoltar-les de la 1 fins a la 10, ja que l’autor les ha posades d’una determinada manera per a que a tu et vagin passant coses, vagis sentint coses, el que es coneix com a disc conceptual.

I.A. : Amb quines cançons del disc et quedes i per què?

E.V. : “Escac i mat”, “Ales en sang”, “L’habitació de cristall”, “My dream”, “Sensacions” i “Big Bang!”, te les diria totes ja que totes tenen molt significat per mi i són molt personals, però aquestes són cançons que les trobo molt rodones per la composició, pel missatge, per la producció i pel que desprenen, l’univers que recrea cada cançó.

I.A. : Com veus la situació de la música que es fa a casa actualment?

E.V. : Veig que progressa adequadament però que estem a anys llum d’estar normalitzats. Vam fer un pas enrere molt bèstia fa alguns anys, i ara algú està començant a treure el cap i a ajudar als altres.

I.A. : Per tant, tu que hi pots aportar per a millorar-la?

E.V. : La meva feina és escriure cançons, creure-me-les i gravar-les, jo escric per mi. No escric segons la tendència, segons la música que ara sona, etc… No pretenc ser cap referent o cap pioner, ni portar cap bandera, jo faig això i és com el que es veu a la portada, al qui li agradi bé, i a qui no, mala sort. Espero que li agradi a molta gent evidentment.

I.A. : “De tant en tant, i sense avisar, emocions i silenci generen una explosió en forma de sons i, més tard, d’imatges conceptes i paraules”. Els sons i les paraules poden quedar clars en el disc, però les imatges i els conceptes / sensacions que s’associen a les cançons quins serien?

E.V. : El que transmets amb la música i les paraules, aquesta és la manera que tinc de composar. De sobte estàs divagant amb l’instrument, estàs caminant o estàs fent qualsevol cosa i t’apareix alguna cosa, jo sempre començo amb música. I la manera de gestionar els sons t’evoca a un tipus de sensacions, d’emoció que evoca unes imatges i que evoquen unes paraules, i tot s’acaba relligant. Això és la creació per mi.

I.A. : “Tanca els ulls. Comença l’espectacle”. Com et planteges aquest espectacle?

E.V. : Aquest era un dels possibles títols que tenia pel disc, ja que volia que fos com un orgasme de sensacions. Que tu te’l posessis a casa sol, a les fosques o amb els ulls tancats, amb uns auriculars o un bon so, i que et deixessis portar. L’espectacle en directe volem que sigui una mica així, en ambients reduïts, molt íntims, creant un tipus d’atmosfera que et faci viatjar amb es sensacions, pensar, reflexionar, sentir, que et deixi fet caldo, que tornis en renéixer, …., i tot això en només tres quarts d’hora, mira si és pretensiós! I crec que és possible ja que a mi m’ha passat, i crec que a algú més li passarà.

TEXT : Ignasi Arauz

FOTOGRAFIA : Arxiu Èric Vinaixa