Divendres, nit d’Strenes (i estrenes) a Girona. Un dels concerts més rellevants de la vetllada va ser els de Lax’n’busto a l’auditori de Girona. Amb les localitats exhaurides en poques hores, el concert es va haver de traslladar a una sala més gran de l’auditori per poder acollir més espectadors. Així va ser com s’augurava la nit: un èxit total. Les nou del vespre i els seguidors de la banda d’El Vendrell ja eren tots asseguts a les seves respectives butaques frisant per sentir en directe els nous temes del grup. Abans de començar a tocar, però, els Lax varen comparèixer a l’escenari acompanyats de la periodista Gemma Ruiz que els va fer una petita entrevista a tall de presentació del concert. I després ja sí que va començar el xou. Amb la calma de “Em coneixes” varen iniciar l’espectacle, i tot seguit es van deixar anar amb “Benvinguts”. I a partir d’aquest moment es varen anar alternant cançons més canyeres amb temes més lents, novetats amb hits de tota la vida. I és que la banda del Vendrell que no feia ni una setmana que havia tret a la venda el seu darrer treball “Tot és més senzill”, tenia moltes ganes de deixar sentir les seves novetats als seus fans, però després de 27 anys de trajectòria i una llarga llista de temes, no podien obviar alguns dels seus reclams més importants. El recital va tenir diversos moments culminants, el primer d’ells va arribar amb “Tornarem” el primer tema que varen tocar que no forma part del disc nou, ja que la gent la va corejar amb força, i a més darrerament ha esdevingut molt popular arran d’unes declaracions de Carles Puyol que la va mencionar com a banda sonora de la remuntada. Un altre dels moments culminants va ser quan varen tocar el nou single “Creu-me”. En general però, el públic va mantenir una calma continguda al llarg de l’espectacle, degut a la imposició d’un lloc tant seriós com és un auditori. Va haver-hi un moment però, que la contenció es va trencar i primerament alguns dels seguidors més fidels van aixecar els culs de les butaques, als quals s’hi va anar afegint cada vegada més gent fins que l’auditori sencer estava dempeus corejant un dels hits de la banda: “Llença’t”. El concert també va deixar algunes anècdotes divertides, com quan en el tema “La que mai em passa”, el cantant Salva Racero no va entrar a temps i van aturar la cançó per tornar-la a començar de nou entre rialles dels músics i dels públic. El bis es va presentar força tranquil, després dels crits de “Lax’n’busto” per part dels assistents durant el breu lapse de temps en què la banda era fora de l’escenari. Per començar la cançó-record “Judit Judit”, dedicada una de les millors seguidores que ha tingut la banda: la petit Ju. Seguidament “L’esçorça va canviant” i “La meva terra és el mar” que va aconseguir aixecar de nou tota la platea. I per acabar, l’alegria i el bon rotllo de “T’estimo molt” per tancar un concert que en general va agradar molt a tots els assistents que de seguida es van abocar a les xarxes socials per fer notar la seva satisfacció, i també els músics es van mostrar molt satisfets després del bolo. Glòria Noguer i Casals
Arxiu de la categoria: Esdeveniments
15 anys de La Carrau cloent el Tradicionàrius
El passat divendres 22 d’abril la 26a edició del Festival Tradicionàrius celebravava l’acte de cloenda. I ho feu d’una manera ben especial: tot conmemorant els quinze anys dels terrassencs La Carrau.
Obrí la vetllada un seguici amb totes les colles de cultura popular de Gràcia, de la Plaça de la Vila al CAT, seguida del ball a càrrec del duet diatònic 21 Boutons. Pere Romaní i Marinette Bonnert presentaren el nou disc “Sur son 31” en un ball amb gran afluència de públic. La sala de l’Artesà s’omplia de xampanyes, cercles, xotis i valsets. A mitjanit, els de Terrassa tocaven els primers acords. I és que l’actual gira d’aniversari de La Carrau és interdisciplinar i molt especial: per celebrar les seves quinze primaveres han creat l’espectacle “Colles !!!”, convidant a les colles de cultura popular de les viles, ciutats i pobles que actúen a participar de la festa. La formació estrenava l’espectacle l’1 de juny a Baó, a Catalunya Nord, i ha modificat les peces del seu repertori per tal d’interaccionar plenament amb les colles participants. Amb cinc discs al mercat i quinze anys recorrent escenaris, la banda oferí cançons de tot la seva repertori, a part de les del seu darrer treball, “Cap, cor, fel” (2011). Així, el públic ballava amb emotivitat i energia peces emblemàtiques com “Tres i tres”, “Noguera i Garona”, “Ratafia”, “Pilotes de goma” o “Golf”. Sortiren a ballar a la sala del CAT els bastoners, els gegants i els tabalers de la Vila de Gràcia. Un sol i una lluna, en Torradet i la Gresca, dansaven al centre amb una rotllana del públic convertida en una tirallonga feta serpentina.
Una gran festa omplia el Tradicionàrius, i és que l’Artesà és molt més que música i ball: és tradició, és cultura, és poble: una cloenda ideal per homenatjar la riquesa d’un país amb fortes arrels.
TEXT : Clàudia Viladrich
Razzmatazz o els camps del Palau de la Música Catalana
Els Amics de les Arts arriben al punt i final de la gira del seu darrer treball, Espècies per Catalogar, amb més de 80 concerts i a prop de 100.000 espectadors. Aquest cap de setmana ha estat la traca final: el divendres 15 de març a la sala Razzmatazz i el dissabte 16 al Palau de la Música Catalana, tots dos concerts emmarcats al Festival Mil·leni.
El divendres la cua a la sala de Poblenou feia la volta a tot el carrer. Alhora, els nostres Amics es disposaven a enregistrar en directe el concert per a posteriorment editar-lo en CD i DVD. En aquest penúltim concert, el “Despertaferro!” de L’affaire Sofia, fou el més aclamat de la gira, homenatjant el carrer Almogàvers a tocar la sala barcelonina i, amb el Matrimoni Arnolfini , un adéu i fins aviat es deixava entreveure amb aquell “Tornar sempre és la millor part de l’aventura”, acompanyat d’una màgica pluja de confeti.
El Palau de la Música restava, com a l’anterior gira, Bed &Breakfast, amb les entrades exhaurides. Al més magne i nostrat escenari de la música, el piano de Dani Alegret sonà majestuós a les introduccions de L’home que doble en Bruce Willis i Tots els homes d’Escòcia. Amb Bed & Breakfast, Joan Enric Barceló i Ferran Piqué escenificaven, com ja es tradició, la trobada entre en Jordi i la Marta, i és que no hem d’oblidar que el nom de la banda representa la seva interdisciplinarietat artística: la formació esdevé ludolingüística amb temes com Carnaval, amb el qual obriren tots dos concerts, i capta especialment l’atenció del públic amb les ocurrents dramatitzacions i discursos reinvidicatius. A tots dos concerts, el públic dedicà uns minuts a aclamar la independència a ple pulmó i Els Amics de les Arts, aprofitaren els seus contes per reinvidicar la societat fosca que blanqueja diners públics als paradisos fiscals. Al Palau la banda comptà amb un convidat d’honor per la història amb final feliç: el cantant d’òpera i pianista Ramon Gener.
No només Els Amics de les Arts dugueren sorpreses, sinó que el mateix públic, entregat al màxim, optà per sorprendre els músics, a tall d’animació i dinamització de l’espectacle: amb la nova versió de l’Armengol, animals de cartró s’anaven alçant de les butaques de platea a mesura que apareixien a la cançó, a Els ocells, s’alçà a les primeres files aquell “cartell que hi diu “Imbècil” perquè s’acaba quedant” i a Miracles, la veueta de la Maria encoratjant als nous pares amb aquell “Però no patiu que no esteu sols” fou acompanyada amb un gomet verd de tamany gran alçat i bressolat per tots els assistents al Palau. Un Palau que esdevingué talment una sala de concerts per una nit, amb el públic alçat de les butaques a múltiples temes, cantant i ballant amb la màxima entrega, no pas més que de la dels músics.
Louisiana o els camps de cotó ha esdevingut al llarg de la gira el hit emotiu per excel·lència: la banda creà un cor amb tot el públic amb un final que feia posar la pell de gallina, amb aquell: “Diu que un dia hi hem d‘anar, que l‘avisem amb temps, però que té llits de sobres.”, aclamat melòdicament repetides vegades pel públic sota la direcció de la banda. Amb el mateix tema, en acústic i sense la Banda per catalogar, es tancà la gira, tema amb el qual el públic optà per cantar en veu baixa per tal d’apreciar les les veus del quartet. Les muses i les quatre barres de l’emblemàtic escenari català acompanyaren aquest final feliç de gira, esperant però la millor part de l’aventura: poder-hi tornar.
L’equip de Rockdemà entrevistà el grup just una hora abans del darrer concert. L’Eduard Costa i en Dani Alegret, després d’una nit intensa a Razzmattazz i llarg assaig al Palau, ens endinsaren un xic més enllà d’aquelles Espècies per Catalogar.
-Us considereu espècies per catalogar, Els Amics de les Arts ?
D i E.- Home …, algun de nosaltres som ben més especials, però el nom el vam posar pensant més en les cançons que en nosaltres. Però bé, tothom és raro, és la gràcia.
-Centrant-nos amb “Espècies per Catalogar” … L’home que dobla en Bruce Willis amb guardaespatlles que li fot un cop de cossa o L’home que treballa fent de gos i veu la mare marxar amb les criatures ?
E: En quin ens quedem ? Ostres …Jo cap, els dos són perdedors, un dels punts en comú que tenen és aquest, retratem una persona que està a la vora de la felicitat però no la toca i potser la té allà davant, i si canviem la manera de punt de vista ho seria …
D.-Jo amb el que fa de gos, almenys mulla …
E.-L’home que ha fet un “polvete” amb la dona de l’home més enrotllat del barri …
-La felicitat a Louisiana amb una fugida silenciosa de casa o la felicitat de Miracles amb un inici amb pas de funky?
D i E: Home, la felicitat de Miracles, jo crec que la paternitat és la cosa més bonica del món i no es pot comparar. Louisiana és una altra història.
-Una disfressa per Carnestoltes: senzilla sense complicacions com el palíndrom que es diu Pep o un “citalalàtic” més elaborada ?
D: Jo sóc molt d’elaborar les coses, jo faria un “citalalàtic” i després vindria l’Edu vestit de Pep i diria: ostres mola més la seva, hauria d’haver triat la fàcil.
E: Jo sóc més simple, sí.
-Fer un pas de funky amb la posterior arribada de la Maria o mantenir-nos amb els divendres de cine i menús degustació ?
E.-Home, si pots tenir les dues coses …(riuen). El bo és difrutar d’aquests divendres i si pots tenir la Maria i començar un projecte súper interessant, doncs igual de motivador.
-El vostre Guitar Hero ?
E.-El nostre Guitar Hero són Els Amics de les Arts.
-Arquitectes dels fills o la vida la fa cadascú?
E i D.-Home, la vida la fa cadascú, és de calaix, sense cap mena de dubte.
-Tots els homes d’Escòcia: autobiogràfica o ciència-ficció?
D.-Sí que es veritat que té un punt autobiogràfic, va néixer d’una anècdota d’en Joan Enric, de quan ell era allà, i recordo un dia que em va trucar i va dir: “tinc una idea molt xula !” , i quan m’ho va explicar vaig dir: “això ha de ser una cançó”.
-Ahir acabàveu al Razzmatazz amb un emotiu acústic dels Camps de Louisiana. Us esperàveu que esdevingués un hit ?
E i D- Va ser una sorpresa, és una cançó que s’ha posat sola cap allà i … ha guanyat ara el Premi a La millor cançó dels Premis Enderrock i ens ha deixat sorpresos. Això passa, hi ha cançons que agafen un lloc i la gent se les fa seves.
-Tornar és la millor part de l’aventura. Per quan el retorn ?
D i E- A veure, nosaltres tenim clar que tindrem ganes de tornar i tenim ganes de fer un disc, i evidentment no ens farem derrogar dient no sabem quan … Però s’ha de fer les cançons, s’han de fer els temes …, per tant no podem donar una data exacta, però bé, jo suposo que més tard o més d’hora estarem aquí donant la tabarra amb el que més ens agrada, que és pujar als escenaris i cantar.
TEXT : Clàudia Viladrich
FOTOS: Martí E. Berenguer
25 anys de Sau al Sant Jordi. Ningú ens mourà d’aquí.
El passat dissabte 2 de febrer el Sant Jordi Club revisqué moments memorables del boom del rock català: Pep Salà pujà a l’escenari per conmemorar el 25è aniversari del naixement de Sau, amb un concert de tres hores de durada i milers de seguidors fidels de la banda 
rememorant un grup que ha fet història, tant de la música feta a casa nostra com de l’adolescència i joventut de tota una generació. Poca presència de públic de més avall de la trentena a un concert de pop-rock, el secret ? Els més joves assistents, no havien pogut gaudir mai d’un concert de Sau en directe, i aquesta n’era una màgica oportunitat. Gran part del públic però, tornava a un espai màgic pel món de la música en català, la muntanya de Montjuïc: aquells que visqueren el seu primer concert, el seu primer cant de llibertat, el primer amor amb banda sonora amb la pròpia llengua, la primera estelada alçada enmig de la multitud els anys 80 i 90 i, un malaurat matí de febrer del 99, al programa musical Sputnik de Canal 33, presencià amb lletres petites a sota la pantalla que, Carles Sabater, a Vilafranca del Penedès, havia mort. Tots ells aquest dissabte venien a rememorar vells i bells temps. Potser en un moment que el pop que agrada és aquell més alternatiu, de lletres quotidianes, de ritmes experimentals i on les balades típicament romàntiques cantades amb paraules senzilles, les de sempre, sembla a voltes que hagin quedat enrere i sigui imprescindible innovar i dir les coses amb un vocabulari d’una altra secció del Pompeu Fabra. El cert és que el Sant Jordi Club era ple, amb estelades alçades, amb aclamacions d’independència amb més força, acceptació i normalitat que aquell juny del 91 al Palau Sant Jordi amb els quatre grans del rock català.
El concert començava amb els primers acords d’El més gran dels pecadors, pescats pel públic emocionat. La noia de l’altre cantó del bar, Laia i Glòria en foren les protagonistes femenines, així com una Perestroika cantada a pèl pel públic, el mític Boig per tu –amb més mòbils que encenedors, els temps estan canviant, o ja han canviat-, Envia’m un àngel, un mix dels grans èxits on no hi faltaren Encara que siguin de bar o el roquer Foc al cos. La força de les armes, de Pep Sala i la banda del bar, però sovint tocada per Sau, també fou aclamada, en uns temps on el servei militar ja no és obligatori i els nois que n’acaben de fer dinou no han de dir adéu al pare i la mare amb un fusell a les mans. Records d’Irlanda, És inútil continuar, Junts de nou, Això es pot salvar, Me’n torno a Sau, Res semblant a res, On són els ocells, Ja no hi ha trapezistes i A prop del mar, homenatjant el poble de Llançà, Percentatges i un deu per cent d’uns Poemes i promeses en acústic, foren altres temes que sonaren al llarg de la nit.
El memorable concert comptà amb la presència de convidats especials: la violinista Simone, el sevillà Javian Manel Fuentes i Steve Hogarth (cantant del grup britànic Marillion) compartiren el concert escenari amb Pep Sala i, així com també Gerard Quintana, cantautor i ex vocalista de Sopa de Cabra, el qual fa un any i mig omplia tres Palaus consecutius amb els concerts de retorn de la banda gironina i ara retorna amb en Tren de mitjanit.
Un últim concert de l’osonenc a la seva gira 25 anys de Sau, un concert benèfic per la Fundanció Pare Manel, la qual treballa pels col·lectius amb risc i exclusió social, i la Fundació Martí Bonet, la qual lluita contra la ceguesa. I un adéu del 50% de Sau, amb el darrer concert de Pep Sala, a causa d’una tendinitis crònica al canell. L’espectacle finalitzava amb el clàssic The Weigth de The Band, interpretat conjuntament per tots els músics. Si després de 25 anys les cançons segueixen vives, podem dir que Sau ni va morir ni morirà. Ningú ens mourà d’aquí, ningú ens mourà de Sau.
Text: Clàudia Viladrich
Fotos:Elies Picanyol
Es revela el gegant del Primavera Sound 2013
Dimecres 23 de gener es va fer oficial el cartell de l’edició d’enguany del festival de música independent Primavera Sound, que tindrà lloc els propers 22-26 de maig de 2013. Definir què és el Primavera Sound i navegar-hi, sense perdre’s en aquest esdeveniment cultural, és una tasca que pot resultar aclaparadora: almenys el 2013, l’any de la 22a edició. Ja no es tracta d’un festival musical stricto sensu, de grups que practiquen les diverses vessants sòniques alternatives i on el públic arriba i marxa després de les actuacions; un pot desorientar-se ràpidament entre el maremàgnum d’activitats que es duen a terme al Primavera Sound –on comença i on acaba?–, així com en el nombre d’escenaris –es perd el compte entre els estrictament musicals de pagament i els d’activitats associades gratuïtes que tenen lloc a la ciutat–, assistents –pràcticament 150.000 l’any 2012, o dit d’una altra manera: una gran massa–, grups –255, l’edició anterior– i personalitats diverses participants. El que és clar és que la trajectòria iniciada pel Primavera Sound el 2001 ha conduït a aquesta manifestació artística a atènyer les dimensions d’un gegant, on participa tota la ciutat, així com una àmplia xarxa de connexions internacionals, companyies descomunals a tall d’espònsor, professionals, associacions, premsa i diversos actors del sector musical, en tot el ventall de representació de la indústria.
D’una banda, el Primavera Sound de 2013 inclou el festival musical de pagament i nucli 
del projecte, durant els habituals tres dies de cap de setmana –del 23 al 25 de maig–, en 8 escenaris diferents, al Parc del Fòrum. Com a sessió prèvia, i amb caràcter gratuït, el 22 de maig té lloc un concert al mateix emplaçament, on participen Delorean, entre d’altres; aquest concert estableix el tret de sortida del Primavera Sound oficialment i s’emmarca en un programa més ampli –també fruit del festival– anomenat Primavera a la Ciutat. A banda de les actuacions musicals estrictament parlant o “els concerts”, el Primavera Sound inclou una sèrie d’activitats associades o paral·leles: d’entre les associades (és a dir, incloses a l’abonament de pagament): una fira de segells discogràfics, una de pòsters de concerts –Flatstock– i una sessió musical adaptada al públic infantil –minimúsica–.
Entre les activitats paral·leles, es troba el ja esmentat programa ampli Primavera a la Ciutat –tot un seguit d’activitats musicals a Barcelona, amb l’objectiu d’apropar la música a tots els públics i espais verds, i de caràcter més familiar–, un festival de cinema 
documental musical –Beefeater In-Edit–, així com un seguit d’actuacions acústiques –A Viva Veu–: l’extensió del Primavera Sound a tota la ciutat. En segon lloc, es durà a terme la 4a sessió d’una trobada dirigida als professionals de la indústria musical –PrimaveraPro–, on es discutirà sobre el rol de l’artista en la societat i la carrera musical, els festivals i grans esdeveniments musicals, així com la vessant econòmica i financera de la indústria.
Musicalment, el Primavera Sound és, en principi, el festival que recull les tendències alternatives del panorama mundial i, segons l’opinió de qui signa aquest article, el que hauria esdevingut el primigeni BAM o 
Barcelona Acció Musical, el de les dues primeres edicions de principis dels 90, aleshores el zènit de la música independent a la ciutat comtal. Però el concepte de música indie o alternativa ha canviat molt des dels seus inicis, gran part d’aquesta ha esdevingut de consum de masses o mainstream, i el festival barceloní inclou aquesta transformació: recull tant grans èxits que ells sols exhaureixen localitats, com joies alternatives –properes al terme inicial–, propostes de la modernització de grups alternatius –el que abans era públic molt limitat, ara és banda sonora de pel·lícules i sèries de TV que maneguen elevades xifres econòmiques–, i incorpora l’electrònica, com a evolució natural de la música.
Entre alguns noms ben coneguts i propostes segures, uns grans representants del britpop –Blur–, Nick Cave and The Bad Seeds, The Jesus and Mary Chain, The Breeders, Dinosaur Jr., el rap dels clàssics Wu-Tang Clan, la distorsió de My Bloody Valentine –presentaran 
nou disc, des de 1991?– o Neurosis. Representants de la modernitat mainstream, The Postal Service –amb una electrònica suau i delicada apta per a tothom a qui agradi el pop melòdic–, el groove dels francesos Phoenix o la veu hipnòtica de Fiona Apple. Nou concepte d’indie amb Band of Horses o Grizzly Bear, ambdós propulsats per les pantalles cinematogràfiques, i en aquest camp, l’anècdota de trobar-hi el director cinematogràfic de culte Jim Jarmusch, aquí com a músic. També hi ha lloc per a propostes catalanes, com els consolidats Manel i Antònia Font, i, entre la pila de noms que conformen el cartell del Primavera Sound, en què de ben segur més de la meitat són artistes plenament establerts, i l’altra, noves promeses, es troba una gran sorpresa –com sol ser habitual en aquest festival–: El Inquilino Comunista (!). a tots els nostàlgics i àvids de música alternativa “autèntica”, la de principis dels 90 a casa nostra, la de la Taverna del Llop de Ràdio 4 i Ràdio Pica,
la de les primeres edicions del BAM, la de l’època del segell BCore, de Corn Flakes, Parkinson DC, Afraid to Speak in Public, Innocents, Penguin Village, i molts d’altres grups; amb unes claríssimes influències de Pixies i Sonic Youth, els bascos El Inquilino Comunista són, en aquesta edició del Primavera Sound, un gran regal per a tots els que vàrem ser partíceps de la generació alternativa d’inicis dels 90, i una excusa indiscutible –si és que no se n’han trobat d’altres en el cartell immens del festival– per apropar-se al Fòrum sí o sí.
TEXT: Mar Santacana
IMATGES (per ordre): Primavera Sound (cartell, Blur – Linda Brownlee, My Bloody Valentine, Phoenix, Wu-Tang Clan); El Inquilino Comunista.
Sant Celoni: la petita gran joia de Mishima
Dissabte 12 de gener va tenir lloc a Sant Celoni l’actuació en solitari de Mishima, concert previst per al mes de novembre, però que s’havia hagut de postposar per problemes de veu del vocalista i capdavanter del grup David Carabén.
Mishima és una formació que potser no necessita presentació –ja fa 12 anys que toca– o sí: per a un nou públic que s’afegeix al carro musical independent, madur, sòlid i innovador d’aquest quintet barceloní, amb el darrer disc L’Amor Feliç (2012, TRIS-Warner). L’Amor Feliç ha esbotzat portes de manera definitiva per al grup català, els ha col·locat 
abastament als grans mitjans de comunicació (i en portada), i, segons l’agència de management i contractació, és el primer cop que Mishima sona a les ràdios, terreny inhòspit fins a l’arribada del sisè àlbum de la formació (llevat, de ben segur, d’excepcions d’emissions amb caràcter de difusió especialitzada).
Hi ha qui parla de “nova fornada”, “noves propostes” o “noves generacions” de música catalana: Mishima no és, definitivament, cap d’aquests casos, i dir-ho així seria un insult per a qualsevol que fa més d’una dècada que publica música, és dalt dels escenaris i té un públic fidel que el segueix allà on va. La diferència és que la formació ha arribat al gran públic, amb una música que no és necessàriament fàcil de digerir o per al gust de tothom, però, que si un s’hi posa, a la tercera o quarta vegada d’un “L’última ressaca” (senzill més directe i accessible de L’Amor Feliç), la resta ja és addicció sense fre.
Si bé el quinte
t català va ser recentment present a la majoria dels mitjans en motiu d’una actuació gegantina –16 de desembre, a l’emblemàtic Coliseum de Barcelona, amb un públic d’uns 1.300 assistents (pràcticament aforament complet; Fina Estampa)–, Sant Celoni va ser una cita completament diferent a la del Coliseum. És evident que cap músic pot viure de l’aire i el format mitjà-gran és necessari per substituir o arribar a un nou públic, però també és igualment necessari el format petit per mantenir un peu en l’autenticitat -i, m’atreviria a dir, en l’ambient Humphery Bogart-, i aixó és el que va proporcionar el grup a Sant Celoni.
El municipi vallesà va acollir Mishima el 12 de gener al teatre municipal de l’Ateneu, on Carabén, Lloret, Vega, Caparrós i Serra van oferir una petita gran joia als prop de 260 assistents que van poder gaudir de l’actuació (xifres aproximades de l’organització). Una actuació amb caràcter íntim i de càlida proximitat –i sense cadires–, el somni de tot bon amant de la música, o senzillament, de qui està mal acostumat als concerts d’espais limitats, entre amics, on no hi ha barreres públic-artista, fet que s’agraeix encara més quan es tracta d’un grup àmpliament consolidat com el quintet barceloní. Mishima ha pogut fer el salt de trampolí cap als grans espais, però conserva joies com la de Sant Celoni que cap seguidor, ja sigui antic o novell, no es pot perdre, i menys encara quan les possibilitats de transport públic nocturn permetin desplaçar-se al lloc del concert sense haver de fer-hi nit.
Durant l’hora i mitja d’actuació que va tenir lloc, hi va haver moments per al somriure i el gaudi positiu; la festa entre amics; la pell de gallina; la intensitat musical dels membres d’un grup format per músics sòlids –sens dubte, grans teclats de Marc Lloret; guitarra electritzant de Dani Vega–; l’arrencada d’algunes llàgrimes originades per –l’encara sorprenent– emotivitat que destil·la Mishima i, concretament, pel canvi d’humor que Carabén (guitarra, veu i lletres) és capaç de causar en el públic, de manera inesperada, tot disparant directe a l’ànima; i finalment, la sensació brutal de ser el protagonista de les lletres, considerades arreu com a poesia –encara que ningú no s’atreveix a especificar què vol dir amb aquesta afirmació–, però que no són ni pseudointel·lectuals, ni críptiques, ni esnobs: malgrat l’aparença de complexitat, mantenen un caràcter directe, accessible i punyent, dins de la sensibilitat i sensació d’honestedat que transmeten.
Mishima, tant per a públic fidel com novell, té al davant una carretera que els pot dur allà on vulgui. Properes actuacions: 19 de gener (Festes de Sant Sebastià de Palma de Mallorca), 23 de març (Pavelló de Sant Joan de les Abadesses), 13 d’abril (Sala Torín d’Olot).
TEXT: Mar Santacana IMATGES: Mishima
Ja arriba el gran Tututs Festival
Ja arriba el gran Tututs Festivals, pel que s’espera una gran afluència. S’ha rebut un gran suport des les xarxes social, i la venda d’entrades ha sigut impressionant.
“L’organització del Tututs Festival encara els dies previs a la celebració de l’esdeveniment amb la perspectiva d’una alta afluència de públic. A falta de 10 dies pel festival, el ritme de venda d’entrades anticipades és molt elevat i més de 500 persones ja han confirmat la seva assistència a través de la xarxa social Facebook. Això suposa una xifra notablement superior a l’any passat. Les entitats organitzadors, ERC-Breda i U9-7KOU, esperen que el ritme de venda d’entrades s’incrementi encara més aquests propers dies.
Els grups que formen el cartell d’enguany són Jordi MB, Miquel Fontova i Josmar per la nit de dijous; iOrquestra Diversiones, Strombers, Miquel del Roig, Raska per divendres. El festival tindrà lloc al Pavelló Poliesportiu i les entrades anticipades per la nit de divendres es poden comprar a través deCodetickets o bé al Bar La Bassa de Breda a un preu de 8 euros. Les entrades de dijous tenen un preu de 3 euros i es vendran directament a taquilla.
A banda dels concerts, s’han organitzat més actes per a tot tipus de públics. El divendres 12 a la tarda se celebrarà el Torneig de Futbolí del Tututs al Bar La Bassa. Les inscripcions es poden fer fins el 10 d’octubre al correu tututsfestival@gmail.com. A la mateixa hora, també s’ha organitzat un espectacle de pallassos amb berenar per a la mainada a la plaça de la Bassa del Molí. Per últim, un cop acabat el concert de divendres tindrà lloc una cercavila popular amb el grup de batucada Kabum i un esmorzar popular gratuït per a tothom. La programació completa es pot consultar al següent enllaç.
El Tututs Festival tindrà una prèvia aquest dissabte 6, amb una sessió dels Herois de la Katalunya Interior al Bar La Bassa de Breda.”
INTRODUCCIÓ: Enric L. Agea
TEXT: Nota de premsa
FOTO: Meritxell Luque Agea
Grup català, nominat pels EMA
El grup català Love of Lesbian, guanyador d’un disc d’or, és un dels nominats a “Mejor Artista Español”.
Com cada any, la totpoderosa cadena de música estatunidenca MTV celebrarà aquest 11 de novembre els seus premis de música europea, o EMA (Europe Music Awards).
La gala, presentada per la top-model alemanya Heidi Klum, i amb base aquest cop a Fràncfort, comptarà amb la presencia estelar dels arxiconeguts Rihanna o Justin Bieber, i amb les actuacions de na Taylor Swift, els fun. , Muse, na Carly Rae Jepsen i el sorprenent retorn de No Doubt, l’exitós grup ska-pop dels noranta que va encumbrar Gwen Steffanny.
Nominats espanyols.
Entre els nominats espanyols d’aquest any, l’oferta de música alternativa esdevé abundant, amb el punt d’excepció dels Zombie Kids, els DJs madrilenys que han entrat amb força a l’escena musical del 2012. Però si hem de centrar l’atenció cap a algun lloc, tenim els Love of Lesbian, els únics catalans presents a la nominació. Guanyadors d’un disc d’or, el grup ja compta amb cinc àlbums i més de 80.000 seguidors a Twitter, i té cançons en anglès i espanyol.
Els altres nominats pel premi són Corizonas, Iván Ferreiro (antic membre del grup Los Planetas) i Supersubmarina.
TEXT: Enric L. Agea
Racó Català, més a prop de l’estel
El passat dissabte 14 de maig el diari digital Racó Català celebrava el seu 12è aniversari. L’escenari escollit foula SalaApolode Barcelona, al cor del Paral·lel. La festa s’inagurà amb un concert del Belda i el Conjunt Badabadoc, fent ballar a ritmes jamaicans els primers assistents, amb conegudes versions de grups i cantautors catalans, des d’Skatalà fins al mític “Que tinguem sort” de Lluís Llach, passant per Sopa de Cabra i melodies tradicionals de festivitats d’arreu dels Països Catalans. La formació sabadallenca, després d’un concert per escalfar l’ambient, donà pas al plat fort de la nit, la banda liderada per Francesc Ribera “Titot”.
Després d’un comiat a Berga amb un obert “Sempre més” l’abril del 2005, d’un concert de 20è aniversari el 2010 i d’una gira anual puntual, els berguedans decidiren que el retorn era improrrogable. Així, el passat 12 d’abril sortí al mercat el seu nou treball, “Oferta de diàleg” (Música Global, 2011), i la festa de Racó Català fou la diada assenyalada per estrenar-lo en directe a la capital. Brams oferí una àmplia mostra dels seus nouss temes, amb total continuïtat amb les sonoritats que oferiren a la seva primera etapa: un ampli ventall de cançons a ritme de rock i skà amb un marcat compromís polític i social, d’altres amb to humorístic com “Cançó de bressol”, on la banda envia al públic a dormir, sense oblidar homenatges aLa Patum, amb “Pòlvora”, fins a alguna balada patriòtica que, de ben segur, aviat tots els seguidors cantaran a cor obert, “Un regal de la història”.
L’espectacle, de més d’una hora i mitja de durada, combinà els nous temes amb les cançons més emblemàtiques de tots els temps ja conegudes pel públic, tant per fer saltar i ballar, com “Brindis” , “Energia”, “La Plaça”, “Massana” o “President”, com per fer bullir sentiments de nostàlgia, amb “L’últim tirabol”, “Vull per demà” o“Sóc d’un país”. Amb aquesta darrera, el vocalista Titot i el guitarra David Rosell s’asseguren als peus de l’escenari, aglutinant el públic al seu voltant i creant un clima d’unitat i germanor.
La festa aplegà un públic multigeneracional, des d’adolescents que podien gaudir eufòrics de les seves primeres nits de gresca alçant estelades, universitaris que començaven la gresca d’un dissabte amb la l’assenyalada celebració alçant castells al ritme de la terra, fins a joves i no tant joves que visqueren el retorn dels berguedans amb un pregó sentiment de nostàlgia. I és que aquell “President” ja ha passat a la història.
Una vetllada que finalitzava a mitja nit per celebrar el creixement d’un diari que pren primeres posicions dins dels mitjans digitals catalans i, com diria la banda berguedana, potser és senyal que som més a prop d’aquell estel.
TEXT: Claudia Viladrich
Segueix-nos
