Arxiu de l'autor: rockdema

Conta’m un cant

Raymond Queneau va crear, el 1946, els “Exercicis d’estil”, una història explicada de 99 maneres diferents, cosa que implicava una manera de jugar amb el text que va representar tota una novetat en el món literari. Ell va demostrar que era possible fer metaliteratura i hipertextos. Gràcies a ell, quedava ben clar que jugar també era crear, justament perquè l’artista no només pot ser lúcid, sinó també lúdic. Des de llavors, molts escriptors, començant pels membres de l’OULIPO, han creat textos potencials, sobretot mitjançant una restricció. Això, elevat a l’enèsima potència, és el que va fer el català Joan-Lluís Lluís amb el seu “Xocolata desfeta”, una mena d’enciclopèdia pràctica de la literatura potencial.

Fa pocs dies, la mestra Clàudia Viladrich (Barcelona, 1975), autora de 3 llibres de poesia, va presentar un volum amb una restricció molt musical: ella es va proposar, un bon dia, narrar històries utilitzant –entre altres mots- els títols de totes les cançons d’unes quantes bandes roqueres. El volum es titula “Conta’m un cant” i ha estat publicat per Edicions 96 (2012).

El mèrit de Viladrich rau en el fet que ha aconseguit, a part del seu objectiu (fer textos amb la restricció proposada), arribar al lector amb uns contes que són, alhora, narració i cançons. I homenatges. Tres en un. Una autèntica tríada que uneix, en un sol volum, els grans i històrics grups del rock català (Sau, Els Pets…) i els representants del nou pop català (Amics de les Arts, Manel…).

Quintana, Gavaldà, Debon, Sala, Tarrés, Titot (autors d’aquelles cançons que ens van fer créixer), fans de la música rock i de la literatura potencial, amants de la llengua i de la nació, persones que viviu sota una estrella, us recomano aquest text tan potencial com equilibrat: hi podeu trobar un joc de paraules que va més enllà d’un simple anagrama o palíndrom, malgrat el títol.

Decididament, això no és només un llibre, sinó un exercici d’estil dedicat als grups que han normalitzat la nostra música. Un exercici d’estil musical. És inútil continuar estimant el rock català sense conèixer aquesta obra.

TEXT : Daniel Ruiz – Trillo


Apolo & Rock

El passat dissabte 28 d’abril la sala Apolo aplegà una vetllada roquera amb grups de nova fornada i propostes ben diferents, sota el segell de Bankrobber. Els Surfing Sirles, Le Petit Ramon i Very Pomelo foren els protagonistes del Festival Rock.

Els Surfing Sirles obriren la nit, amb temes del seu nou disc “Romaní, semen i sang”. Martí Sales, Xavi Garcia i els germans Oriol i Guillem Caballero es mouen entre el rock’n roll, el garatge i el crowd-surfing i, aquest dissabte, coincidí amb la publicació d’un recull en vinil amb les seves primeres cançons, “Nedant en l’ambulància”, el qual es pogué adquirir a l’Apolo. Els Sirles duen el rock fins al límit, amb lletres que toquen des de la Fageda d’en Jordà, fins a Verdeguer, passant pels els ionquis de Can Tunis, les pubilles de cuixa forta, els paios rumberos i, fins i tot, arriben a pervertir l’himne del Barça.

Le Petit Ramon & els Nanos del Parc, banda amb format clàssic -baix,bateria, guitarra, teclat- , prosseguí el festival. Duguren tot l’esperit del garatge que ja deixava intuir el darrer disc de Le Petit Ramon, “Brou”, continuant la nit de guitarres elèctriques.

Després de les dues formacions barcelonines, des de Les Terres de l’Ebre, Very Pomelo oferiren el seu imprevisible,divertit i inclassificable espectacle. L’expressiva i descarada veu de Xarim Aresté, el qual participà als concerts de retorn de Sopa de Cabra i alhora és guitarrista de Sanjosex i Paul Fuster, seduí el públic, tot presentant el tercer disc en tres anys, “Ràdio clotxa”. Els Pomelo són originals, creatius, i oferiren una esbojarrada proposta sense complexes fusionant el rock amb rumba, country … una disbauxa estilística que no deixà pas indiferents als assistents, ans el contrari, incitant a saltar i ballar pels descosits.

I és que ja fa temps el panorama musical català fuig de tòpics comercials, amb una gran riquesa i imaginació roquera que quedà palesa la nit de dissabte a l’Apolo.


Com un vals de Chopin, com anar al cel i tornar

‘Com un vals de Chopin’ (Paralelo Sur, 2012) és el debut en narrativa del jove poeta i escriptor Daniel Ruiz-Trillo. Amb set poemaris al mercat, sota el pseudònim de Darrutri, fa més de deu anys que el filòleg romànic està publicant, amb gran èxit, els seus reculls poètics. Per en Daniel, música i poesia van agafats de la mà. Ja amb “Sal i vi” (El Carro del Sol, 2001), homenatjava Antònia Font, després de descobrir aquesta joia mallorquina, amb acords frescos i lletres tant cibernètiques com poètiques. A “Truc curt” (El Carro del Sol, 2000), al poema “Set del dau” recitava un “Reinventem santjordis de palaus”, amb referència al concert de Catalunya per Kòsovo que es va celebrar el 1999 al Palau Sant Jordi. Al seu poema monovocàlic “Mots i te”, cita Pets, Sau, Reig i Lax, i a “Partícules i versos” (Edicions 96, 2003), homenatja els desapareguts Espirals d’Embulls amb el poema “La figa”.

Aquest febrer Daniel Ruiz-Trillo s’ha llençat a la piscina amb un nou gènere, la narrativa, amb una història d’amor ben lluny de la novel·la romàntica on tot són flors i violes i acaba amb olor de roses. “Com un vals de Chopin” narra un relació amorosa en temps d’inestabilitat, tal com diu el subtítol de l’obra. Una història apassionada plasmada en un llibre on el 10% dels beneficis són per la Fundació ACAI-TLP (Associació Catalana d’Ajuda i Investigació del Trastorn Límit de la Personalitat). Aquests bocins d’amor i desamor estan presentats com petits plaers de la vida amb una prosa poètica on cada vivència és un capítol, i cada capítol conté també un poema o una cançó que el complementa. Així,“El germà”, s’acompanya d’”El meu germà” de Gertrudis,“L’erotisme” s’acompanya de l’apassionat “Wa Yeah!” d’Antònia Font. Un “Com anar al cel i tornar” d’Els Pets, representa probablement l’essència bàsica de l’obra, una història on els protagonistes viatgen al cel i, de tant en tant, tornen a la terra. Els dos darrers capítols de la novel·la es clouen amb l’irònic “No t’enyoro”, d’Els Pets i el romàntic “Calgary 88” d’Antònia Font, sense un final concret. Precisament perquè es tracta d’una història que convida al lector a imaginar-ne la continuació que desitgi.

Daniel Ruiz-Trillo, va rebre’ns a l’equip de redacció de rockdemà:

Clàudia Viladrich (C.V.) : Al llarg de les teves publicacions poètiques, així com en aquest “Vals de Chopin”, música i poesia s’entrellacen. Explica’ns aquest continu paral·lelisme.

Daniel Ruiz-Trillo (D.R.) : La música i la poesia sempre van juntes i són la millor manera d’explicar una situació viscuda, perquè els sentiments concrets i personals es poden generalitzar i universalitzar en una melodia que ens recorda aquella situació i ens transporta a aquell moment.

C.V. : Quins grups de casa nostra et resulten més poètics i t’han inspirat més a les teves obres?

D.R. : Més que grups són sobretot cançons, les que acompanyen una vida i uns moments. Però si t’he de dir noms d’intèrprets el més important és, sens dubte, Lluís Llach, el cantant català més important de tots els temps, amb una obra on l’amor, la pàtria i la música en són l’eix vertebrador. Pel que fa a bandes, caldria destacar Antònia Font.

C.V. : A l’apassionat “Com un vals de Chopin”, hi inclous tant cançons d’amor, com “Tu ho esperes tot de mi” de Sau, com de desamor, en la distància, com “Fa molt temps que no sé res de tu”, de la mateixa banda. Com has aconseguit entrellaçar en una mateixa novel·la tants punts àlgids i devallades en una mateixa història ?

D.R. : La vida és una camí, i aquest llibre és un camí on hi trobes de tot, com a la vida. Per tant, hi ha pujades i baixades i també rectes i curves, és clar. Allò important és saber seguir el camí amb la il·lusió del primer dia i, com li passa al protagonista, vivint cada dia com si fos l’últim.

Com diuen els grans poetes, cal mossegar la vida.

C.V: En el panorama musical català hi trobem descrits diversitats d’amors. Quins t’han marcat més com a escriptor i poeta ?

 D.R. : Com et deia abans, Lluís Llach: Vida, Criatura dolcíssima, Amor particular, Jo hi sóc tu si vols ser-hi, Maremar, Abril 74, Cançó sense nom, Si arribeu… També m’agraden les cançons d’amor de Sau, Els Pets i Antònia Font. I també Manel i alguns cantautors catalans actuals, com Feliu Ventura, Pau Alabajos o Miquel Abras. Però no m’agrada el tracte frívol de l’amor dels Amics de les Arts.

C.V. : Gran part de les cançons del llibre són de formacions actuals. Hi trobem però també un “Viatge a Ítaca” de Lluís Llach. Com ha influit la Nova Cançó al llarg de la teva obra ?

D.R. : Com t’he dit abans, la Nova Cançó Catalana (sobretot Llluís Llach) encara previu en les històries d’amor d’avui en dia. De fet, Paraules d’amor de Serrat és, encara avui, un dels grans èxits romàntics de la gent de totes les edats. Per sort, ara tenim una nova Nova Cançó Catalana, representada per Jordi Montañez, Meritxell Gené, Ivette Nadal, Òscar Briz, Anna Roig, Miquel Gil i molts d’altres, alguns dels quals t’he citat abans.

Un “Me sobren paraules” d’Antònia Font tanca el capítol “Un cap de setmana especial”. Quina mena d’amor sents cap als mots ? Com creus que és la millor manera, com deia Espriu, de salvar els mots ?

Les paraules són la millor eina per estimar i l’amor és justament allò que necessita la llengua catalana, tan farta de mutilacions, judicis, persecucions, odis, injúries, mentides, prohibicions, oblits i altres barbaritats, sense comptar els barbarismes i altres catàstrofes.

Com deia Martí i Pol, som, la resta és pura anècdota. Dit d’altra manera, som una nació, la resta són nocions.

TEXT : Clàudia Viladrich


“Allò que escoltes és el que som”

Ignasi Arauz (I.A.) (Rockdemà) : Quin és aquest sentit únic?

Guillem Ubach (G.U.) (Clepton) : És el sentit que té per nosaltres la vida i en conseqüència, la música. La direcció l’escull cadascú, només hi ha una cosa clara, s’ha de seguir avançant i lluitant per aconseguir allò que t’has proposat.

I.A. :D e que ens parlen les cançons?

G.U. : De temes molt quotidians, no es basen en històries fictícies, parlen de la nostra realitat, allò que ens passa o en el que pensem, intentant sempre que la gent s’hi pugui sentir identificada i es pugui fer seva la cançó. Té un to bastant existencialista, les preguntes que ens passen pel cap a la gent de la nostra edat (o no), la responsabilitat d’actuar bé i sobretot, com he dit abans, de perseguir allò que has somiat.

I.A. : Quins Clepton podem trobar en aquest “Sentit únic”?

G.U. : Som persones molt transparents, allò que escoltes és el que som, i viceversa, sense màscares, tenim ganes de viure i de passar-ho bé, intentant que el nostre projecte tiri endavant.

I.A. :  Tal i com dieu en la cançó “Creus en el destí o ell creu en mi?”, vosaltres hi creieu en el destí?

G.U. : Quan molts factors s’uneixen perquè alguna cosa tiri endavant acabes pensant que és el destí qui t’està demanant que segueixis en aquest camí, creiem en estar en el moment adequat, en el lloc adequat, però aquest no és el camí, ni el que volem ni el que podem seguir, com un famós pintor deia, més o menys, “la inspiració existeix, però t’ha de trobar treballant” i nosaltres creiem en això, substituint inspiració per sort, o destí, hem de treballar i ens hem d’esforçar, sona a tòpic, però si algú entrés en el nostre equip (som un grup autogestionat) i observés les hores i hores que hi dediquem, sabent el poc rèdit econòmic que ara mateix en treiem, segur que es sorprendria.

I.A. : Com van sorgir les col•laboracions de David Carabén i The New Raemon?

G.U. : En el cas del David Carabén, hi tinc una relació familiar i com que és tant ben parit li va semblar bé, i en el cas del Ramon, va ser una mica per l’ambient dels estudis Ultramarinos, allà s’està en família i suposem que un dia comentant-ho o escoltant-ho es va animar, nosaltres no li havíem demanat, suposem que el Santi o el Victor García hi van posar una mica del seu encant personal per aconseguir-ho! Els hi estem molt agraïts!

I.A. : Podem trobar algunes declaracions d’amor en el disc, no teniu por de caure en el tòpic de parlar sempre del mateix tema?

G.U. : Mentre hi hagi alguna cosa diferent o nova a dir, no ens fa por. Som conscients que és un tema molt suat però considerem que no sóm gens superficials, les lletres, quasi sempre, tenen una moralina, un rerefons, que pot tenir a veure o no, amb l’amor. En un primer instant pot semblar que parlem d’amor (per exemple, en la caçó “primer cant”), però si entens el missatge de la cançó comprendràs que on estem posant l’accent és en la capacitat d’alliberació que té per nosaltres la música, i com, dia rere dia, ens ajuda a tirar endavant i a superar les nostres pors.

I.A. : Podriem considerar algunes de les cançons com autobiogràfiques?

G.U. : Com he dit abans acostumen a parlar de coses que ens succeeixen, així doncs, algunes cançons si, ho són. Menys en el cas de la cançó “Autofoto a Córdoba”, que parla amb noms propis, sempre intentem no posar-n’hi, el que volem és que la gent s’hi senti identificada, respectant la singularitat de cadascú.

I.A. : Com valoreu l’evolució d’aquest disc respecte del primer?

G.U. : Molt bona! Tenim un so més madur i un estil propi més consolidat, comparant “Sentit Únic” amb el primer disc, “Seguint el joc”, trobem que és més innocent, el temps i l’experiència acumulada (tant a nivell personal com musical) es demostren en el so i en les cançons del darrer disc, tot i així, ens agrada que la gent se’ls escolti i els compari, el concepte de maduresa ens l’han repetit molts cops durant aquesta gira.

I.A. : El disc el tanqueu amb “Temps el temps” amb una durada molt més llarga que la resta, com és això?

G.U. : És una mostra molt clara de la nostra filosofia com a grup, com he dit abans som molt transparents i fem el que ens agrada, si una cançó ens demana vuit minuts, no els hi negarem, segur que el públic sabrà apreciar que no apostem per la radio fórmula.

I.A. : Com us plantejeu el directe d’aquest disc?

G.U. : Seguint amb la nostra dinàmica, un directe potent, que transmeti, sobretot que connecti amb el públic i que aquest s’ho passi bé, ja sigui ballant amb temes com “Presó o casa” o escoltant un tros més progressiu i lent com “Temps al temps”, la cançó de la que parlàvem en l’anterior pregunta.

TEXT : Ignasi Arauz


BarnaSants obre pas al País Valencià

Aquesta segona setmana de març han aterrat al Festival BarnaSants els músics de terres valencianes Òscar Briz, Obrint Pas i Pau Alabajos & Cesk Freixas. El divendres 16 de març el Teatre Joventut d’Hospitalet de Llobregat respirava aires de lluita i compromís, amb l’actuació d’Obrint Pas. Un públic intergeneracional, des de preadolescents amb estelades penjades al coll, passant per joves i no tant joves seguidors de sempre de la banda, fins a famílies amb nens, gaudiren d’un concert acústic ben especial. Obrint Pas, formació de concerts per saltar i ballar per excel·lència, realiza una gira acústica, amb l’especial oportunitat d’escoltar amb tranquil·litat la veu trencada del vocalista Xavi Sarrià, el punteig de les guitarres acústiques i el so nostrat de la dolçaina de Miquel Gironès, acompanyats de percussió, contrabaix i acordió.

Al llarg de la nit, es destaparen uns Obrint Pas propers al públic, pel format del propi concert, amb un clar compromís amb la terra i les injustícies socials actuals i sense pèls a la llengua. Repassaren el repertori del seu darrer treball “Coratge” (Propaganda pel fet!, 2011), un clam a les vivències quotidianes que fan estimar la terra natal, així com alguns dels temes més emblemàtics de la seva trajectòria. El concert començava amb “Tornem a casa” i, al llarg de la nit, sonaren cançons del darrer treball, com l’emotiva “Si tanque els ulls”, la melòdica “Al país de l’olivera” o “Coratge”. No hi faltaren cançons que han esdevingut himnes, com “Som”, “Del Sud” o “La flama”. Els membres de la banda aconseguiren una gran implicació vocal del públic amb un “No tingues por” interactiu. Un final apoteòsic, amb els assistents alçats de les butaques, amb “El cant dels Maulets” i “La Muixeranga”, tancava una nit on lluita i cançó es fusionaren amb energia i, sobretot, coratge.

TEXT : Clàudia Viladrich


Més d’un mes de BarnaSants

Ja fa més d’un mes que el festival BarnaSants va engegar els seus motors. Pels escenaris del festival hi han desfilat propoestes molt interessants i  diferents, encisant a tothom.

El passat 10 de febrer vam poder gaudir del gran talent de’n Marcel Cranc als teclats que ens va presentar el seu darrer disc ‘Imagina’. I el dia 11 de nou a la Luz de Gas, va ser el torn de la ‘Mirada infinita’ de’n Josep Romeu. Un concert molt intimista, proper al públic i carregat de sentiments i de patriotis-me. Ens va presentar les cançons d’aquest disc produït per en Jesús Rovira juntament amb versions dels grans de la cançó com Lluís Llach amb “La gallineta” o “Abril del ’74″ o la mateixa “L’Estaca”. Al concert va comptar amb les col·laboracions de Carles Rebassa i de Jordi Montañez, amb el que també va interpretar una cançó del seu primer disc ‘Dolça victòria’.

Diumenge dia 12, va ser el torn d’una nova presentació, Marc Parrot & Segundo de Chomon, a l’Auditori Barrades de l’Hospitalet. Una fusió d’imatges i música, de cinema mut i les paraules. Un espectacle curt peró d’una gran qualitat, on les cançons de ‘Començar pel final’ (Música Global, 2011), van anar explicant mica en mica les petites peces filmográfiques que s’anaven projectant, mentre, en Marc Parrot i companyia, a la penombra, anaven explicant aquestes històries. Una delicia per a tots els sentits.

El 16 de febrer, mentre teniem a en Feliu Ventura a l’Hospitalet, a la Luz de Gas es presentava un espectacle diferent i molt original. El Niño de la Hipoteca, per primer cop, presentava un repertori integrament en català. Va versionar grans clàssics de cançons com Cat Stevens, David Bowie , Leonard Cohen o Bob Dylan amb “Knockin’ on heaven’s doors”, traduït com a “Toco les portes del cel”. Va demanar perdó si algú s’havia enfadat amb aquesta versió de’n Dylan, i fent conyes, tal i com és habitual en els seus espectacles, va dir que els que ho estiguessin, que anèssin al Gerard Quintana que va fer tot un disc sencer d’ell. Entre aquestes versions també vam poder gaudir de cançons de casa com “La tieta” del Serrat, “Si els fills de puta volessin no veurien mai el sol” del Pi de la Serra o “Els amics de la cigonya” dels Mine. També va aprofitar per a presentar alguna de les cançons que ell mateix ha anat creant poc a poc, delaitant-nos amb la traça que té de composar en català. També va tenir un moment d’homenatge a les cançons més actuals del panorama musical català, segurament el moment amb més aclamació del públic. Va començar amb “La meva estimada” dels Brams i va continuar fent fragments de cançó d’Els Pets, de Sau i Lax’n'Busto. Tampoc es va deixar de fer esmena a les cançons de la nostra infància, de series com Bola de drac o la cançó “Clubifaximàtic” del Club Súper 3. Abans de possar punt i final amb “La Rambla” de Quimi Portet, va interpretar la sintonia de l’Arale. Un espectacle del que s’escoltarà parlar segur.

Ja començat el mes de març, va ser el torn de’n Quico Pi de la Serra a l’Auditori de Barcelona.Un concert, tal i com ell va dir, amb cançons del segle passat, cançons que moltes d’elles van poder esquivar la censura i d’altres que no. Un repàs de les cançons del seu treball ‘Quicolabora’ i d’aquelles que han anat passant d’any en any sense quedar en l’oblit com “Si els fills de puta volessin no veurien mai el sol”, amb la qual va fer interactuar al públic. Crítica en estat pur com la cançó “Mala llengüa” que la va presentar dient-nos que ell va ser un dels enganyats de la transició : “quan va morir aquell anima s’arreglarieen les relacions i ja veieu com estem”. Un concert – recital com els d’abans, amb una conexió constant amb el públic i les històries de les cançons. I és que tal i com va dir, “els capellans van a misa, les putes follen i els policies foten” i nosaltres juntament amb ell reivindiquem aquestes injustícies i realitats.

Diumenge dia 4 tocava passejar pel jardí místic i surrealista dels Pulpopop al Harlem Jazz Club. Ens presentaven les cançons del seu primer treball discogràfic ‘Cuit!’ (DiscMedi, 2011), unes cançons només aptes per a intel·lectuals i pensadors. Surrealisme en estat pur és el que ens ofereix el seu directe. Molts detalls, sons, instruments en poc temps, que fan que aquest grup gironí s’hagi fet un camí dins del panorama muscial català. Segurament, m’atreviria a dir que, estem davant dels Umpah-pah del segle XXI. La diversió està assegurada amb ells, i hem de saber gaudir i apreciar aquesta màgia que transmeten, i es que, tal com diuen, “sec al terra i m’ofego perquè tot és més alt…..avui vull voler voler voler volar”, ens hem de deixar endur i volar lliures per les seves cançons.

I finalment, el dia 10 de març, la Luz de Gas es va convertir en tota una festa tradicional entre Catalunya i Occitània. El Conjunt Badabadaoc, Joan Garriga (de la Troba Kung-Fú), Gigi (dels Nuz Vomica de Niça) Stefano de Lou Seriol (de Las Valadas del Piemont) i en Carles Belda, van mesclar el més tradicional i popular de les dues bandes, fent un tastet de cada regió en aquest directe anomenatl Ò.K.! Brigada Internacional. Occitània i Catalunya van tornar a esser tant pròximes com fa anys amb la mescla de les seves músiques. Un espectacle original i diferent, com la majoria dels que està oferint aquest any el BarnaSants.

TEXT : Ignasi Arauz i Meritxell Luque


Berga obre pas cap a la llibertat

Dins la campanya “Sense València no hi ha independència”, el passat cap de setmana el Casal Panxo de Berga organitzà un conjunt d’actes dedicats al País Valencià, amb la ferma convicció que la unitat dels Països Catalans és la via per la qual cal lluitar. La cloenda fou a càrrec del grup de la terreta per excel·lència, Obrint Pas.

A les set de la tarda, el dissabte 3 de març, els membres de la banda Xavi Sarrià, Miquel Gironès, Miquel Gironès, Miquel Ramos i Robert Fernàndez, feren la presentació del seu CD-llibre “Coratge” (Propaganda pel fet!, 2011). En aquest darrer treball, la formació ha volgut crear més que un disc. Així, el llibre consta d’un conjunt de textos de diverses personalitats que lluiten, viuen i han crescut amb coratge, des dels músics Cesk Freixas, Felu Ventura o Pau Alabajos, passant pel periodista Vicent Partal o l’escriptora Isabel-Clara Simó, els quals parlen de les lletres de cadascuna de les cançons des dels seus punts de vista. El llibre està encapçalat per una cita d’Eduardo Galeno, la qual manifesta la filosofia de “Coratge” :“La por és una presó molt aburrida”. I és que en aquest darrer disc, les cançons parlen de la realitat viscuda a València pels membres del grup, d’una corrupció que darrerament s’està destapant, de la lluita per uns drets culturals i lingüístics pels quals tota una generació va lluitar per aconseguir i de mica en mica en surt el fruit, de les petites vivències quotidianes que fan que una terra sigui estimada, d’una por que avui s’ha perdut i esdevé coratge. Com afirmen els Obrint: “Podem parlar de València des que estimem València”. Es tracta d’un homenatge a tots els lluitadors, als herois quotidians com és el cas de Mavi Dolç a“Seguirem”. En Xavi Sarrià i companyia també narren els seus viatges arreu del món, a països amb situacions conflictives i dures, com és a “Perdut als carrers del món”; en elsl han descobert persones sense prejudicis d’autodi, gent oberta a conèixer la nostra terra, cultura, identitat i color. A la nostàlgica “Si tanque els ulls”, els Obrint també parlen dels seus primers concerts, tant com a grup com des del públic, i de la descoberta de tot un món de gresca i lluita més enllà de València ciutat. A “Barcelona”, reinvindiquen el paper dels treballadors que van viure la guerra i la postguerra, i alçaren les grans ciutats, una postal no tant idílica com avui vol vendre una dreta més rància, expliquen, una construcció feta amb coratge, perquè “Viure amb por significa no viure amb pau”. “Murals” descriu el seu viatge a Palestina amb la Brigada de Músics sense fronteres, un mural d’un viatge per la Mediterrània. A “El país de l’olivera”, la banda trenca amb la resta de temes, amb un caire més tradicional i de cançó d’autor.

Després d’una complerta presentació del disc al Casal Panxo, a les onze de la nit el Teatre Municipal de Berga estava ple de gom a gom. Les estelades onejant entre el públic marcaven l’inici d’un acústic proper, ben diferent dels concerts habituals de la formació, on el públic salta al ritme de la dolçaina. Aquest format més íntim, neix arrel del compromís del grup amb diferents iniciatives socials que reclamaven la seva actuació a casals i ateneus del Paiís Valencià, on la manca d’espai obliga a idear un format més reduït. Obrint Pas, enmig del màgic ambient del teatre i la nuesa de les cançons, on veu i guitarres esdevingueren protagonistes, duguren a una redescoberta de l’ànima de les cançons, compaginant temes de “Coratge” amb d’altres de la resta d’àlbums, on no hi faltaren els mítics “Del sud”, “La flama”, “Som”o “No tingues por”. Amb “El cant dels Maulets” i la “Muixeranga” el públic assistent s’alçà de les butaques, vibrant de ple al ritme de la terra, amb coratge.

TEXT : Clàudia Viladrich

FOTO : Marta Casadesús


L’Stroika fa un Mesclat

 

El passat dissabte 4 de febrer, malgrat el gèlid ambient del cor de Catalunya, la sala Stroika de Manresa restava embriagada d’aquell especial caliu d’un doble concert amb grups casa. David Rosell, vocalista i guitarra de Dept i guitarra de Mesclat, feu doblet. Els bagencs Dept, ben puntuals, obriren la nit combinant temes del seu darrer treball, “Control” (Música Global, 2011), amb d’altres d’antics. El públic incondicional corejava els temes dels U2 catalans. I és que el pop-rock de Dept, al seu moment, amb el seu primer treball el 2001, va trencar esquemes dins del panorama musical català existent aleshores, creant un estil propi i ben diferent del que hi havia fins aleshores.

A mitjanit Mesclat feia el toc d’inici al Bages de la seva gira d’aquest 2012, després d’un parèntesis en el qual els membres de la banda s’han dedicat als seus altres grups. I és que el propi nom descriu el grup: nasqué amb la confluència de músics provinents de d’altres bandes a cavall entre el rock i el folk, consolidant-se amb un estil propi de rock d’arrel. El vocalista berguedà, Titot, obria la nit amb el barret de copa, tot animant el públic, que anava omplint progressivament la sala, amb la gresca i lluita que caracteritza tot concert de Mesclat, ja amb deu anys d’història. Molts dels temes eren introduïts amb amb un discurs de clara crítica social, política i reivindicativa cap a la realitat catalana i la seva història. Sonaren temes mítics revolucionaris com “Au, jovent”, al crit de “Via fora!”, “El rei vol corona” , amb referències actuals al cas Urdangarín, o “Viure”, un clam a la llibertat, i no hi faltà el crit la igualtat i en contra del racisme, amb la rumba “Com goses”. Francesc Ribera no deixà en cap moment el toc d’humor, tot presentant temes versionats, com “També per tu”, de Martí i Pol, o “Torna, Serrallanga”,’d’Esquirols, aclamat per tot el públic. En aquesta gira 2012 la banda presenta alguns temes nous, encara inèdits, des de l’adaptació del tradicional ball de Sant Ferriol, “Sant Ferriol 1637”, fins a cançons amb referències històriques d’arreu dels Països Catalans, amb “Tarragona 106 aC” fins a “Formentera 1697”, al voltant . del patró eivissenc Marc Ferrer, impulsor del repoblament de l’illa a principis del segle XVIII.

Entre els bisos cal destacar-hi el cant improvitzat amb les naycres, amb un combat entre els propis músics i els voluntaris del públic que s’animaren a pujar a l’escenari, com fou el cas dels membres de la formació manresana Kòdul, que animaren a votar-los als Premis Enderrock. La formació s’acomiadava amb la cançó homònima “Mesclat”. I l’Stroika visqué amb un somriure un horitzó d’un cel lliure.

TEXT : Clàudia Viladrich


Foc, teca, màgia: vint anys de Foguerons de Sa Pobla a Gràcia

En el marc de la programació del Tradicionàrius, el Centre Artesà celebra cada darrer cap de setmana de gener els Foguerons de Sa Pobla a Gràcia, la tradicional festa mallorquina de Sant Antoni traslladada a la Vila de Gràcia. El divendres 27 de gener, va obrir-se al CAT amb taller de danses mallorquines. Abans del ball de bot, hi hagué la presentació del llibre-DVD, “Una persona amb un sac penjant a l’esquena”, de l’Associació Mapasonor, editat per la revista Caramella. El llibre és el diari de viatge per les illes mediterrànies Creta, Sicília i Balears, donant a conèixer la seva realitat sociocultural i, especificament musical. La publicació consta d’un annex amb articles dels etnomusicòlegs i antropòlegs de la música Josep Martí, Jordi Alsina, Nuccia Maugeri, Robert Alzina i Francesc Vicens.

Després de la presentació d’aquest primer exemplar de la col·lecció, amb interessants projeccions audiovisuals amb la col·laboració de músics com Al Mayurca, la pista de ball de l’Artesà començà a omplir-se d’experimentats dansaires de ball de bot, tant mallorquins com del Principat, al so de la joveníssima formació Agrupació Campanera de Pinyol Vermell, els quals aprofitaren per presentar el nou disc “Sense aditius”. La banda finalitzà el concert amb la nostrada Bolanguera, que els dansaires ballaren al voltant de la sala. El CAT s’omplí progressivament de rotllanes de jotes, boleros, fandangos i mateixes, i amb Al-Mayurca s’arribà al punt àlgid de la nit, els quals amb motiu del vintè aniversari de Sant Antoni a Gràcia i el vint-i-cinquè del Festival Tradicionàrius, es reuniren després d’una aturada de quatre anys, amb la pèrdua del seu líder i fundador Toni Roig, oferint el seu repertori més emblemàtic. El “no n’hi ha prou” del públic donà el toc final a la primera nit d’uns esperats Foguerons.

El dissabte 28, el plugim matinal féu bondat des de mitja tarda i, a les vuit del vespre a la Plaça de la Vila un grapat de colles de cultura popular de Gràcia, des de diables fins a tabalers, gesganters, bastoners i castellers, iniciaren una cercavila fins a la Plaça de la Virreina, on s’encengueren les fogueres i la màgica nit donava el seu toc d’inici. A la cercavila hi participaren els Xeremiers de Mallorca, La Sacaraida, els geganters de Gràcia, els Trabucaires de Gràcia, els Bastoners de Gràcia, els Castellers de la Vila de Gràcia, els Bastoners de Barcelona, els Dimonis d´Albopàs, La Vella de Gràcia, el Drac de Gràcia, la Diabòlica de Gràcia, la Malèfica del Coll, en Gaudiamus Drac del Coll i el grup de percussió Kabum, de Gràcia. Mentrestant, les espurnes de Plaça del Nord i del Diamant ja cremaven, els botifarrons, sobrasades i carn a la brasa es coïen a les desitjades graelles. Les places i carrers s’embriagaven del caliu del foc i de les colles que, ajagudes en rotllana, sopaven per agafar forces per la llarga nit, acompanyats d’una revetlla amb ximbombes, cantadors i glosadors.

Per tal d’assegurar la ballada de la nit a causa de la previsió metereològica, l’organització optà enguany per traslladar el ball al CAT. A quarts de dotze Pinyol Vermell tocava les primeres notes i, igual que divendres, Al Mayurca s’encarregà de tancar la nit, aquesta vegada amb l’Artesà ple de gom a gom, fins i tot veient-se obligats a tancar l’aforament. Al bar de l’Artesà, el Via Fora!, i a la Plaça d’Anna Frank, el caliu de la festa bullia.

Per cloure la vintena edició de Sant Antoni a Gràcia, diumenge 29 la Casa de Menorca celebrà el seu 25è aniversari amb ball a càrrec del grup Reixa i dinar popular.

Bona teca, foguerons per escalfar un hivern que sembla, comença de debò, gresca i germanor d’un poble mediterrani.

TEXT : Clàudia Viladrich


‘Dues pedres’ al BarnaSants

El festival de música BarnaSants va encetar el pasat dia 26 de gener amb un ple complet del cantautor Sanjosex. Dissabte va ser el torn de’n Cris Juanico que venia a presentar-nos el nou espectacle que està girant per tot el país.

‘Dues pedres’ és com ha anomenat el cantant menorquí a aquesta gira, en la que presenta les cançons dels seus discs en solitari, així com dels ja desapareguts Ja T’Ho Diré. Tal i com ell explica, és un recull de cançons revestides, mantenint el seu estat pur i nítid. Cançons en un format més senzill, només guitarra i contrabaix, però, com va matissar, no vol dir que siguin simples.

Cris Juanico va oferir un concert en clau molt intimista a l’Auditori de Barcelona, on va fer broma dient que va tastant cada una de les sales d’aquest espai. Va començar el concert amb “Si vens”, una de les cançons més emblemàtiques de la seva ex banda, Ja T’Ho Diré. Tampooc hi van faltar cançons com “Fragils pensaments”, “Tu si que en saps”, “L’univers” i “Res no es mou” entre d’altres.

Tampoc hi podien faltar les cançons com”Loca somera” o “Pedres que ratllen” del seu darrer disc, ‘Pedres que ratllen’ (RGB Suports / Aumón, 2010) que dóna nom al nou format de l’espectacle, aquest cop deixant descansar als Mags de Binigall, i només queant-se amb en Joan Solà Morales.

El bon humor mai l’ha deixat i va fer broma en temes d’actualitat com el cas d’Spanair, ja que tal i com va comentar, ell havia de tornar amb aquesta companyia cap a casa, i no sabia si podria, i va demanar una mica de clemencia a la gent i que l’acollíssin a casa seva.

Senzillesa, tendresa i dolçor és el que es desprenen d’aquestes versions, de les quals en sortirà un disc aquest any, “més per vosaltres que per nosaltres” com va confessar Juanico, ja que molta gent ho ha anat demanant concert rere concert.

TEXT : Ignasi Arauz


Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 539 other followers