‘Com un vals de Chopin’ (Paralelo Sur, 2012) és el debut en narrativa del jove poeta i escriptor Daniel Ruiz-Trillo. Amb set poemaris al mercat, sota el pseudònim de Darrutri, fa més de deu anys que el filòleg romànic està publicant, amb gran èxit, els seus reculls poètics. Per en Daniel, música i poesia van agafats de la mà. Ja amb “Sal i vi” (El Carro del Sol, 2001), homenatjava Antònia Font, després de descobrir aquesta joia mallorquina, amb acords frescos i lletres tant cibernètiques com poètiques. A “Truc curt” (El Carro del Sol, 2000), al poema “Set del dau” recitava un “Reinventem santjordis de palaus”, amb referència al concert de Catalunya per Kòsovo que es va celebrar el 1999 al Palau Sant Jordi. Al seu poema monovocàlic “Mots i te”, cita Pets, Sau, Reig i Lax, i a “Partícules i versos” (Edicions 96, 2003), homenatja els desapareguts Espirals d’Embulls amb el poema “La figa”.

Aquest febrer Daniel Ruiz-Trillo s’ha llençat a la piscina amb un nou gènere, la narrativa, amb una història d’amor ben lluny de la novel·la romàntica on tot són flors i violes i acaba amb olor de roses. “Com un vals de Chopin” narra un relació amorosa en temps d’inestabilitat, tal com diu el subtítol de l’obra. Una història apassionada plasmada en un llibre on el 10% dels beneficis són per la Fundació ACAI-TLP (Associació Catalana d’Ajuda i Investigació del Trastorn Límit de la Personalitat). Aquests bocins d’amor i desamor estan presentats com petits plaers de la vida amb una prosa poètica on cada vivència és un capítol, i cada capítol conté també un poema o una cançó que el complementa. Així,“El germà”, s’acompanya d’”El meu germà” de Gertrudis,“L’erotisme” s’acompanya de l’apassionat “Wa Yeah!” d’Antònia Font. Un “Com anar al cel i tornar” d’Els Pets, representa probablement l’essència bàsica de l’obra, una història on els protagonistes viatgen al cel i, de tant en tant, tornen a la terra. Els dos darrers capítols de la novel·la es clouen amb l’irònic “No t’enyoro”, d’Els Pets i el romàntic “Calgary 88” d’Antònia Font, sense un final concret. Precisament perquè es tracta d’una història que convida al lector a imaginar-ne la continuació que desitgi.

Daniel Ruiz-Trillo, va rebre’ns a l’equip de redacció de rockdemà:

Clàudia Viladrich (C.V.) : Al llarg de les teves publicacions poètiques, així com en aquest “Vals de Chopin”, música i poesia s’entrellacen. Explica’ns aquest continu paral·lelisme.

Daniel Ruiz-Trillo (D.R.) : La música i la poesia sempre van juntes i són la millor manera d’explicar una situació viscuda, perquè els sentiments concrets i personals es poden generalitzar i universalitzar en una melodia que ens recorda aquella situació i ens transporta a aquell moment.

C.V. : Quins grups de casa nostra et resulten més poètics i t’han inspirat més a les teves obres?

D.R. : Més que grups són sobretot cançons, les que acompanyen una vida i uns moments. Però si t’he de dir noms d’intèrprets el més important és, sens dubte, Lluís Llach, el cantant català més important de tots els temps, amb una obra on l’amor, la pàtria i la música en són l’eix vertebrador. Pel que fa a bandes, caldria destacar Antònia Font.

C.V. : A l’apassionat “Com un vals de Chopin”, hi inclous tant cançons d’amor, com “Tu ho esperes tot de mi” de Sau, com de desamor, en la distància, com “Fa molt temps que no sé res de tu”, de la mateixa banda. Com has aconseguit entrellaçar en una mateixa novel·la tants punts àlgids i devallades en una mateixa història ?

D.R. : La vida és una camí, i aquest llibre és un camí on hi trobes de tot, com a la vida. Per tant, hi ha pujades i baixades i també rectes i curves, és clar. Allò important és saber seguir el camí amb la il·lusió del primer dia i, com li passa al protagonista, vivint cada dia com si fos l’últim.

Com diuen els grans poetes, cal mossegar la vida.

C.V: En el panorama musical català hi trobem descrits diversitats d’amors. Quins t’han marcat més com a escriptor i poeta ?

 D.R. : Com et deia abans, Lluís Llach: Vida, Criatura dolcíssima, Amor particular, Jo hi sóc tu si vols ser-hi, Maremar, Abril 74, Cançó sense nom, Si arribeu… També m’agraden les cançons d’amor de Sau, Els Pets i Antònia Font. I també Manel i alguns cantautors catalans actuals, com Feliu Ventura, Pau Alabajos o Miquel Abras. Però no m’agrada el tracte frívol de l’amor dels Amics de les Arts.

C.V. : Gran part de les cançons del llibre són de formacions actuals. Hi trobem però també un “Viatge a Ítaca” de Lluís Llach. Com ha influit la Nova Cançó al llarg de la teva obra ?

D.R. : Com t’he dit abans, la Nova Cançó Catalana (sobretot Llluís Llach) encara previu en les històries d’amor d’avui en dia. De fet, Paraules d’amor de Serrat és, encara avui, un dels grans èxits romàntics de la gent de totes les edats. Per sort, ara tenim una nova Nova Cançó Catalana, representada per Jordi Montañez, Meritxell Gené, Ivette Nadal, Òscar Briz, Anna Roig, Miquel Gil i molts d’altres, alguns dels quals t’he citat abans.

Un “Me sobren paraules” d’Antònia Font tanca el capítol “Un cap de setmana especial”. Quina mena d’amor sents cap als mots ? Com creus que és la millor manera, com deia Espriu, de salvar els mots ?

Les paraules són la millor eina per estimar i l’amor és justament allò que necessita la llengua catalana, tan farta de mutilacions, judicis, persecucions, odis, injúries, mentides, prohibicions, oblits i altres barbaritats, sense comptar els barbarismes i altres catàstrofes.

Com deia Martí i Pol, som, la resta és pura anècdota. Dit d’altra manera, som una nació, la resta són nocions.

TEXT : Clàudia Viladrich