Conta’m un cant

Raymond Queneau va crear, el 1946, els “Exercicis d’estil”, una història explicada de 99 maneres diferents, cosa que implicava una manera de jugar amb el text que va representar tota una novetat en el món literari. Ell va demostrar que era possible fer metaliteratura i hipertextos. Gràcies a ell, quedava ben clar que jugar també era crear, justament perquè l’artista no només pot ser lúcid, sinó també lúdic. Des de llavors, molts escriptors, començant pels membres de l’OULIPO, han creat textos potencials, sobretot mitjançant una restricció. Això, elevat a l’enèsima potència, és el que va fer el català Joan-Lluís Lluís amb el seu “Xocolata desfeta”, una mena d’enciclopèdia pràctica de la literatura potencial.

Fa pocs dies, la mestra Clàudia Viladrich (Barcelona, 1975), autora de 3 llibres de poesia, va presentar un volum amb una restricció molt musical: ella es va proposar, un bon dia, narrar històries utilitzant –entre altres mots- els títols de totes les cançons d’unes quantes bandes roqueres. El volum es titula “Conta’m un cant” i ha estat publicat per Edicions 96 (2012).

El mèrit de Viladrich rau en el fet que ha aconseguit, a part del seu objectiu (fer textos amb la restricció proposada), arribar al lector amb uns contes que són, alhora, narració i cançons. I homenatges. Tres en un. Una autèntica tríada que uneix, en un sol volum, els grans i històrics grups del rock català (Sau, Els Pets…) i els representants del nou pop català (Amics de les Arts, Manel…).

Quintana, Gavaldà, Debon, Sala, Tarrés, Titot (autors d’aquelles cançons que ens van fer créixer), fans de la música rock i de la literatura potencial, amants de la llengua i de la nació, persones que viviu sota una estrella, us recomano aquest text tan potencial com equilibrat: hi podeu trobar un joc de paraules que va més enllà d’un simple anagrama o palíndrom, malgrat el títol.

Decididament, això no és només un llibre, sinó un exercici d’estil dedicat als grups que han normalitzat la nostra música. Un exercici d’estil musical. És inútil continuar estimant el rock català sense conèixer aquesta obra.

TEXT : Daniel Ruiz – Trillo