Entre sorolls de cotxes i ambulàncies, gent passejant i badant, i el batibull del centre de la ciutat, ens vam asseure a prendre un refresc amb en Josep Romeu per a indagar dins d’aquesta “La mirada infinita” ( Temps Record, 2011). Ell va acabar prometent-nos: “T’ho prometo, deixarem l’abans i només serem l’ara!”, arribant a entendre el concepte que ens vol transmetre amb les seves cançons. Realment una persona molt optimista i alegre!

Ignasi Arauz (I.A.) (Rockdemà) : Cap a on mira aquesta ‘Mirada infinita’ que ens presentes?

Josep Romeu (J.R.) : Mira cap a un futur ambiciós, cap a un futur millor, però també cap a un present que d’alguna manera voldríem intentar millorar de les maneres que sigui, a nivell proper, local, amb els amics, amb els petits actes a petita escala… a nivell més gran, a totes aquelles coses que ens agradaria canviar, aquelles coses que avui en dia no ens acaben de fer el pes, tot el tema de les retallades d’avui…. La idea de que tot funcioni millor, un canvi social que comença amb els petits canvis. D’altra banda, també mira cap a un creixement personal, cap a un equilibri, cap a l’avançar.

I.A. : Que ens pretén explicar aquest disc?

J.R. : Parla de tot això que et comento, de l’aprenentatge constant, aprenentatge infinit, que dóna sentit a aquesta vida, a l’evolucionar, i sempre des d’una mirada optimista. Mirant sempre el cantó positiu de la vida, i emprenent els reptes amb un somriure.

I.A. : Quines diferències hi ha en relació al teu primer treball?

J.R. : A nivell de lletres, són més elaborades ja que d’una banda, quan vaig fer le primer disc, les cançons ja feia molt de temps que les havia escrit. El creixement personal també ha influit, i en el nivell literari hi ha influit el fert que hagi llegit bastants més poetes de casa nostra com Agustí Bartra, Vicenç Andrés Estellés o Joan Salvat-Papasseit. A nivell musical, hem fet un salt qualitatiu en el fet que tenim un preductor musical, en Jesús Rovira, el baixista de Lax’n'Busto. En quant a l’estil musical hi ha hagut un canvi ja que ara ens hem aproximat més enre l’acústic i el pop, tot i que no m’agradi etiquetar-ho. Tot degut a que el nivell d’influències de la infància també ens hi ha portat, i perquè en Jesús és un tema que el tracta molt sovint.

I.A. : Comences el disc dient-nos “Que pari tot”. Però és per amor o per a millorar la societat o el món en que vivim?

J.R. : Que pari tot és una manera de dir: “a vegades la vida va massa ràpid i tenim mases coses al cap i tot va molt depresa; fem uan cosa, fem una parada, ens prenem uns segons i reflexionem que la vida continua i hem de ser conscients que hem de millorar el món i a nosaltres mateixos”. És en aquest sentit, de que l’important és gaudir i passar-s’ho bé en la vida.

I.A. : Ens dius “Llarga vida a tots els qui camenen regalant un tros de vida a cada pas”, tu que ens regales amb aquest disc?

J.R. : Això ho han de dir les persones. Crec que regala optimisme, somriures, energia (si més no és el que intento), amor, qüestionar-se les coses, reflexió, …

I.A. : Hi dues cançons on fas referència a l’Ovidi Montllor, a “Crítica / autocrítica” i a “En clau de futur”. Ha estat un dels teus referents musicals?

J.R. : Si, ha estat un dels meus referents musicals, i no només ell, sinò que n’hi ha molts. Silvio Rodriguez, Jorge Drexler, Ismael Serrano, Lluís Llach, Raimon, …. entre d’altres. L’Ovidi sobretot quan a coeherència i conseqüència del seu projecte musical.

I.A. : A “Crítica / autocrítica” de qui ens parla? Tu et consideres molt crític?

J.R. : Tot el disc és un equilibri entre jo i tothom. No hi ha cap cançó que sigui a nivell personal, sempre hi ha alguna cosa que crea un doble fil. Jo sempre em faig autocrítiques de la meva vida tant positiva com negativa, així com de l’entorn. Crec que és una manera molt sana d’evolucionar i avançar amb aquesta dualitat, criticar i autocriticar-se, tant negativa com positivmanent.

I.A. : “Més enllà d’un silenci, més enllà d’un segon, més enllà d’una espera hi ha un moment que no avisa, hi ha un moment que és per tu.” Quin és aquest moment?

J.R. : El moment de poder fer aquest disc, de publicar-lo, de fer un video-clip, fer una nova pàgina web, fer entrevistes, fer aquesta cola aquí amb tu, ja val la pena. És el fet de no deixar d’entendre la vida sempre fent el que t’agrada. És molt fàcil de dir, però molt complicat de fer. 

I.A. : Ens dius que hi ha més moments negatius que positius, per tant podriem considerar-te una persona pesimista?

J.R. : No, jo sóc molt optimista, però sempre hi ha moments positius i negatius. Per a mi, personalment, no hi ha més moments negatius en la vida. Hi ha gent que sempre s’està queixant i patint, però jo no!

I.A. : A “Mil motius” hi trobem una clara tendència independentista?

J.R. : Explicitament no sé si faig al·lusió a la independència, parlo de la llibertat dels pobles, però no només d’aquest, sinó de tot el món, en clau internacional.

I.A. : Tancant el disc podem escoltar la cançó “Metres” i ens preguntem qui podrien ser aquests mestres?

J.R. : Amics, companys, parelles, col·legues, coneguts, fills, germans, …. en definitiva, qualsevol persona que estimem. Però no només persones, sinó un col·lctiu, un poble, l’estima, l’apreci, …

I.A. : Per tant podríem considerar la cançó com uns agraïments més extensos?

J.R. : Doncs si, i tant! Molt bona! Molt bona reflexió!

I.A. : Com definiries el disc?

J.R. :  El definiria com una manera d’entendre la vida, el que t’he dit al pricnipi, a través de veure el got sempre mig ple i no mig buit. Avançar endavant sempre amb un somriure, tant a nivell personal, col·lecitu, social, nacional, a nivell de generel, a nivell internacionalista, a nivell de tot. Sempre en clau positiva, optimista, ja que és molt important, perquè les coses si te les planteges negativament no t’acaben aportant mai res, i t’ho dic per experiència personal. Millor amb un somriure i avançar!

TEXT : Ignasi Arauz