En ple bullici barceloní, vam fer un petit parèntesi per a endinsar-nos en el nou disc dels Llúmia, ‘Trossos d’una vida sencera’ (Gorvijac Music, 2013) de la mà de Dani Campos.

Ignasi Arauz (I.A.) (Rockdemà) : Quins són aquests trossos d’una vida sencera?

Dani Campos (D.C.) (Llúmia) : És diu “Trossos d’una vida sencera” perqué és tota una història, és un disc conceptual. Des del inici fins al final és una història, i aquests trossos són els capítols de la vida d’una persona que neix amb la primera cançó fins que mor a la última. Són bocisn que corresponen a cada etapa d¡aquesta vida.

I.A. : Llavors podem entendre el concepte del disc com una mena de biografía?

D.C. : Non és biogràfic, és ficció totalment, no és cap persona concreta ni real. Però en aquest cas podriem ser qualsevol, segur que tothom en algun fragment d’aquesta vida se sent relacionat ja sigui per sensacions, emocions o vivències que el protagonista experimenta.

I.A. : Ens dius que “la realitat viu del desig de que al futur els somnis passin pel damunt”, hi creus en això?

D.C. : Aquest moment de la història, correspon quan el protagonista està anhelant una part de la seva infantesa que no te coberta en l’edat adulta que està vivint.Ell de petit, tal i com explica la història, coneix a una nena i s’enamora d’aquesta manera tan innocent. De gran, coneix a la seva dona i es casen, i arriba aquest moment on tot és monotonia i troba a faltar aquest sentiment que li va provocar la nena en l’etapa d’infantesa. Llavors somnia en aquest moment, per intentar recuperar-lo. El que vol dir la frase és que ell viu la realitat esperant aque aquests somnis es facin reals algun dia. Si jo hi crec?, tothom somnia amb alguna cosa o hauria de tenir algun somni pel qual lluitar, i que per suposat a tots ens agradaria que aquests somnis estiguèssin presents en la realitat. No només hi crec sinò que penso que són fonamentals.

I.A. :  I actualment la teva realitat corresponen amb aquests somnis?

D.C. : Bé, poc a poc. Jo crec que un dels meus somnis de la meva realitat era crear un projecte com aquest, amb músics de qualitat, fent música de qualitat, i sempre expressant tot el que tenim a dins. Sabem que és un procès molt lent, una cosa que va a poc a poc, però de moment s’està complint, tot i que cal molta perseverància i exigència.

I.A. : En el disc hi ha frases molt colpidores com aquesta: “però t’he volgut tant que el meu últim petó t’ha donat ales i has volat…”. Totes són creació de la teva pròpia mà, però d’on surt aquesta tendresa, aquesta profunditat a l’hora de crear les lletres? D’on ve tota la inspiració?

D.C. : Aquesta cançó correspon en el moment en que el protagonista mor i és cantada per la seva dona. Els dos són vells i estan al llit, i diu :”veig la llum als teus cabells” com que ja veu que s’acosta el moment, després d’anys junts amb moments difícils, el que queda és l’amor profund  i el respecte. El que pretenc mostrar és que hi ha persones grans que acaben cremades entre elles creant una monotonia, però n’hi ha d’altres que profesen un amor molt profund fins a la mort. Per això la dona vol creure que gràcies a aquest últim petó li ha donat les ales necessàries per a volar i marxar. És molt bonic i molt romàntic.
La inspiració per a fer aquestes lletres ve de tot el guió de la història. Al ser un àlbum conceptual, la complicació que tenía és que totes les lletres havien de tenir una relació dins de l’argument de l’obra. Això vol dir que cada peça per si sola havia de tenir una autonomia i un sentit de per si, però a la vegada havia d’encaixar cronologicament amb cada capítol d’aquest conte. Tot prové de la musicació d’una història en capítols, forçat per l’argument creat on hi ha una trama i fins i tot un gir del personatge, com si es tractés d’una pel·lícula.

I.A. : En el disc hi trobem molts elements de la natura, molts sons d’animals. Són elements d’aquests trossos de vida?

D.C. : Sí, són per ajudar a crear els paissatges on la història té lloc. El nen neix a la muntanya per això els ocellets del principi que recolzen l’escena, dónen més informació del context. També hi ha uns grills que pretenen explicar que és de nit i on el nen somnia amb la experiència que va tenir d’infant; o les onades del mar de la útlima cançó, …

I.A. : Per tant, el disc com el podríes definir?

D.C. : Jo no puc dir que és una obra d’art, però si que et puc dir coses que s’han dit i han estat bastant repetides. Una és ‘que bonic’, com a resum, un tipus de música que busca aquests detalls, aquest preciosisme quan l’escoltes. Una altra opinió molt repetida ha estat  ‘que tendre’, com molt sincer, molt des de dins, sense disfresses. És important saber que no és un disc amb peces separades, sinó que és conceptual i no és habitual trobar un disc que sigui com una pel·lícula. Crec que això li dóna un valor afegit que no cal descobrir a la primera escolta, i que te’l puguis tornar a escoltar per a fixar-te més en els detalls per a entendre millor la trama. Costa d’entendre ja que l’hem deixat obert, i es poden fer vàries interpretacions, així cadascú pot pensar coses diferents. Trobo molt interessant quan algú s’acosta i et diu que ja l’ha entés, i t’explica el que passa, quan realment no és ben bé això, però la interpretació és igual de vàlida. A nivell emocional si que queda clar els sentiments del protagonista, però a nivell de fets queda més a lliure interpretació.

I.A. : Si haguéssis de triar un d’aquests trossos de vida, quin triaries?

D.C. : En aquests fragments hi ha moments molt tristos, i n’hi ha de molt tendres i molt bonics, si puc escollir em quedaria amb els bonics. Potser em quedaria amb el de la infantesa, quan surt de casa amb ganes d’explorar el món i de conèixer, de viure aventures. M’agrada molt aquest sentiment que tenen els nens que és innocent però que és molt de veritat, que tant lo bo com lo dolent ho viuen de manera molt intensa; i m’agrada molt l’enamorament que tenen els nens, perquè és asexual totalment. Recordo personalment, de nen, que m’agradés alguna nena, però parlo de nen de cinc o set anys, que encara no saben que és el sexe.

I.A. : De fet, aquesta primera etapa és un reflexe de gariebé tothom?

D.C. : Sí, potser sí. És la més propera. Però per exemple, la cançó “Far”, que parla del canvi de rutina, trencar amb tot, de canvi de rumb, és una opinió també bastant compartida amb la gent. Parlant amb la gent molts m’han comentat que estan com en el moment d’aquesta cançó, que volen fugir, trobar la llum a un altre lloc, necesiten escapar de la vida actual. Crec que aquesta també podria ser una mica compartida per tots. Un altra que poder no seria compartida per tots, però per bastants si, quan et deixa la teva parella. A la cançó “Tard per tot”, després de trobar a la persona amb la que està molt feliç, aquesta l’enganya i ell ho veu. A l’hora de treure la conversa, ella no ho reconeix i l’enganya, i el que transmet és el fet de que l’engany molts cops fa més mal que una infidelitat. La mentida per part d’una persona molt propera, saber que està mentint i ho fa davant teu a la teva cara, fa molt de mal, un moment desagradable però desgraciadament molt compartit també.

I.A. : Qualsevol que tingui el disc, segurament, tard o d’hora s’hi trobarà reflexat en algun dels moments?

D.C. : Sí, segur. La història és ficció, però els sentiments que s’hi viuen són molt reals.

I.A. : Com valores l’acceptació del públic?

D.C. : Doncs molt contents perquè és millor de l’esperada. És un pop molt folk, d’arrel, atlàntic, música celta, country; i no pensabem que aquest estil tingues tants aficionats. La gent quan escolta un banjo, una violina, un violí o una autoarpa, que són molt propis d’un estil de música que no pertany a la popular, els atragués tant. Hem vist que aquests elements fa que els hi interesi més a la gent.

I.A. : I de la crítica?

D.C. : Sincermanet, hem tingut molt poques. Ens han dit que ens passem de tous. però bé, va a gustos, però segurament per a algun sector de gent som massa dolços, que no estripem.

I.A. : Tot nèix arran del pas pel Sona9?

D.C. : Ve d’abans, però vam decidir grabar la maqueta per passar pel concurs Sona9 al 2011, i arran d’aquí vam veure la bona acollida del projecte i ens va animar a fer el disc. No ens esperavem arribar a la fase final, ni que cada vegada anèssim fent més públic i ens demanèssin pel disc, i això va ser el motor. El fet que jo tingui un estudi compartit pròpi, va fer que estiguèssim tot l’any passat, des del 19 de gener fins al 19 de desembre tancats per a fer-ho bé amb la calma, ja que al ser un primer disc no teniem cap mena de pressa de les discogràfiques. Prioritzavem el fer-ho bé i prenent-nos el temps necessàri. El Sona9 sobretot ens ha donat accès a aquest públic que ens interessa, que escolta música en català i que és molt actiu descobrint nous grups.

I.A. : El fet d’actuar al BAM per la Mercè suposo que va ser un impuls molt gran també.

D.C. : Va ser brutal, tocar al la Plaça de la Catedral, davant de molta gent, encara que mots estiguèssin de passada. Ens van arribar molts missatges de gent que anaven de pas i es van parar i els hi va encantar. Fer un directe a Barcelona per la Mercè, per a qualsevol grup que no té un primer disc és increïble, molt recomanable. A més amb un escenari enorme, jo recordo veure a l’Anna, la violinista, amb binocles casi, ja que noslatres estem acostumats a tocar en llocs petits, llocs íntims on la gent estigui a prop. També recordo que molta gent que sabia que anàvem a tocar alla, m’enviaven fotos per Whatsapp per advertir-nos d’on tocariem!

I.A. : Com plantejeu el concert de presentació a l’Apolo d’aquest dissabte?

D.C. : Volem que s’expliqui el disc, volem respectar l’ordre de les cançons del disc perquè com he dit són una història coronològica. Volem que s’entengui una mica més la història del disc. En principi, si tot va bé, projectarem uns visuals, per a entendre millor la història, amb planos molt llargs tipus fulles o onades, que ajudin a situar el context de cada capítol. Tindrem com a novetat i cosa divertida, ja que ens ho hem passat molt bé, a amics que vam conèixer durant el pas del Sona9. Tres grups que vindràn com a convidats per a cantar amb nosaltres, que seran els Nyandú, Els Catarres i els Acousters. Volem que sigui una gran festa.

TEXT : Ignasi Arauz